Un crim imperfecte - Labutxaca

nec les sabates (perquè la meva dona sempre porta unes
sabates extravagants i caríssimes), la dona del quadro
també duu el seu collaret d’or preferit. Resulta —va explicar—
que la Lídia té una petita cicatriu al coll, d’una
operació que li van fer quan era jove, i aquest collaret és
el que porta cada dia, com si diguéssim, per dissimularla.
No cal dir que en té de més bons, de collarets, però
bé, ara això no fa al cas. És cert que el vestit que duu la
dona del quadro no el reconec. Esclar que es tracta d’un
vestit fosc i deu ser d’una altra temporada, i la Lídia mai
no se’ls posa més de dos o tres cops, els vestits. Ara bé
—va sospirar i va fer una pausa—, no tinc cap dubte
que és ella.
—Sí, fins i tot el detall de les sabates, passi... Però això
del collaret que diu sembla massa coincidència —vaig
concedir—. ¿Segur que és la mateixa joia?
—Són tres cordons d’or, prims, que van entrellaçats.
Al fermall hi ha una flor amb turqueses enfilades, amb
un petit robí al centre. És un collaret molt especial que
li va regalar el seu pare. Un disseny exclusiu, per descomptat.
—Naturalment. ¿N’hi ha parlat, del quadro, a la seva
dona? —va preguntar suaument el Borja.
Jo sospitava que si ens havia vingut a veure era justament
perquè no ho havia fet.
—No. Encara no n’hi he dit res. No he gosat, per si
tot plegat només és un malentès —va dir una mica nerviós—.
En realitat, tinc el quadro desat al despatx i ella
encara no l’ha vist. Mirin, si té un lío amb un pintor...
—va fer una pausa—. Suposo que estan al cas de la posició
que ocupo en el partit..., vull dir que, a part del dis-
35