Un crim imperfecte - Labutxaca

Aleshores es va treure les ulleres i es va deixar anar
els cabells. A contrallum, vam poder contemplar-la sense
haver de dissimular. No ens va caldre dir res, però en
aquell moment tant el Borja com jo vam entendre per
què el seu amant, si és que ho era, l’havia volgut immortalitzar
en un retrat a l’oli que, com en aquell moment
podíem veure clarament, no li feia justícia.
La Lídia Font era una dona molt més bonica i sensual
del que el pintor havia reflectit en el quadro. Quan
es va deixar anar els cabells per refer-se la cua, durant
uns instants el Sandor es va il.luminar amb tota l’esplendor
de la seva bellesa madura. Segurament no era rossa
natural, però els cabells li brillaven com l’or, o almenys a
mi m’ho va semblar. Vaig veure que duia arracades de
perles i un anell de brillants que no hauria fet mal paper
al casament del Príncep. Estava clar que el que ens havia
insinuat la Mariona Castany sobre la suposada frigidesa
de la seva parenta només era un comentari malintencionat
de femella gelosa. La Lídia Font irradiava la mena de
sensualitat que la majoria de dones odien en un altre ésser
del seu mateix sexe: la que fa perdre el cap als homes.
Salvant les distàncies, posseïa aquell aire felí de les grans
deesses de Hollywood dels anys cinquanta, a les quals
personalment sempre he estat fidel.
Tenia els ulls grossos, foscos i vius, una mirada entrenada
per seduir i un somriure que de cap manera podia
deixar indiferent. Aquella mirada no tenia res a veure
amb l’expressió esmorteïda que el pintor havia retratat.
Anava discretament maquillada, com pertoca a les dones
que ja són maques de mena, i no exhibia aquella morenor
apergaminada, de llangardaix torrat al sol, que tan
100