Un crim imperfecte - Labutxaca

vant si aconseguim fer creure als clients que jo no sóc el
Pep, sinó el Borja, i que formo part de la seva mateixa esfera
social. Creu-me, només així confiaran en nosaltres.
Considera-ho com una segona oportunitat.
—Jo no em penso pas canviar el nom —vaig protestar.
—No caldrà —es va apressar a dir—. Tu pots continuar
sent l’Eduard Martínez i mostrar-te tal com ets. Bé,
no cal que vagis pregonant que ets d’esquerres i tot
això... Suposo que ho continues sent, ¿oi?
—¿Tu no? —vaig preguntar, tot i que a aquelles alçades
em temia la resposta.
—Jo ja no hi crec, en la política. —I va afegir, amb
posat d’estar de volta de tot—: Ara que, posats a triar,
prefereixo viure bé.
No vaig voler continuar furgant per por de sentir alguna
barbaritat que no volia escoltar. D’altra banda, la
decisió a la qual m’enfrontava era massa important per
prendre-la de cop i volta, sobretot després d’haver-nos
empassat tres ampolles de Rioja i un parell de Torres 10.
Li vaig demanar que m’ho deixés rumiar una mica.
—Només faltaria! Pren-te el teu temps. Però recorda
el que deia la mare: qui no s’arrisca...
—... no pisca. Si, me’n recordo. I tant, que me’n recordo!
Pensar en la mare ens va entristir, i durant una estona
ens vam quedar callats. Em vaig adonar que al Borja
li brillaven els ulls i a mi també va estar a punt de relliscar-me
una llàgrima. En aquell moment vaig recordar
que feia un parell d’anys que no passava pel cementiri a
deixar-hi unes flors.
63