Un crim imperfecte - Labutxaca

sabíem, perquè ens ho havia dit el seu marit, que el conduïa
la Lídia Font.
Vam seguir-la amb l’Smart fins a arribar a la Diagonal,
a tocar de la plaça Francesc Macià. Després de deixar
el cotxe en un pàrquing, la Lídia Font va enfilar cap
al carrer Calvet i va entrar en una botiga de mobles i articles
de decoració, una d’aquelles cares i plenes d’objectes
que jo particularment trobo d’un gust més aviat
dubtós. Després d’aparcar el cotxe, i per no cridar l’atenció
estant-nos allí palplantats al mig del carrer, vam
entrar en un petit bar que es trobava gairebé al davant de
la botiga i vam demanar dos tallats.
—La mossa en té, de classe —va fer el Borja referintse
a la Lídia Font—. Això no es pot negar. Malgrat el que
digui la Mariona, hi ha coses que es porten a dins.
—Sí, a dins de la bossa en forma de talonari —vaig
replicar jo—. Així qualsevol.
—Au, no comencis amb els teus prejudicis. —El
Borja sabia prou bé quina opinió em mereixien per regla
general els nostres clients—. I, a més, està bona.
—No et diré que no. Però no és pas el meu tipus.
Mentre la seguíem a peu pel carrer, ens havíem pogut
fixar una mica en ella. Era la primera vegada que la vèiem
en persona i el Borja tenia raó: la Lídia Font tenia classe,
o estil, o vés a saber què. En qualsevol cas, tenia alguna
cosa que no tenen moltes dones de la seva posició. Per ser
qui era i tenir el que tenia, podríem dir que anava bastant
sòbria, si més no, pel que fa a la manera de vestir.
La Lídia Font era una dona esvelta, caminava amb el
pas segur de qui sap que és algú en aquest món. Sota l’abric
tres quarts de color cru que portava sense cordar,
97