Un crim imperfecte - Labutxaca

un cap de setmana romàntic, però ho havíem anat deixant
perquè quan no era per les peles era pels nens. La
qüestió és que no li faria cap gràcia que jo me n’hi anés
sense ella.
—Bé, si ho creuen imprescindible... —va fer el diputat—.
Només els demano, una vegada més, que siguin
tan discrets com puguin. Vull dir que espero que no es
presentin a casa d’aquest paio i li preguntin directament
si té un embolic amb la meva dona...
—I esclar que no! —va exclamar el Borja—. Hi ha
altres maneres. Confiï en nosaltres.
—Suposo que, donades les circumstàncies, no tinc
altre remei. —I va afegir, amb un somriure que pretenia
ser amarg—: Nosaltres, els polítics, estem acostumats a
no confiar mai en ningú.
«Tampoc ningú no es refia dels polítics», vaig pensar.
Pero ara li tocava el torn al Borja. D’aquella part
sempre s’encarregava ell.
—Daixò, necessitarem una provisió de fons, per les
despeses de viatge, l’hotel...
—¿Quant més necessiten?
—Doncs... almenys cinc mil més —va dir el Borja
molt segur, com si s’hagués limitat a demanar-li foc.
Jo em vaig tornar a sobresaltar en escoltar aquella
quantitat. Encara no feia dues setmanes que el Lluís
Font n’havia afluixat cinc mil, i, de fet, l’única informació
que li havíem donat era la que havíem trobat navegant
una tarda per internet. Certament, ens havíem
passat una setmana amunt i avall darrere la seva dona,
però ho vaig trobar excessiu. Sense protestar, el Lluís
Font va obrir un calaix, es va posar a comptar i va dei-
119