Un crim imperfecte - Labutxaca

ens estiréssim a fer la migdiada. Tot i arrossegar una
mica de ressaca, la Montse estava de molt bon humor.
—¿I què? ¿Ja el tens, el meu regal? —va fer.
—No busquis que no el trobaràs pas —vaig dir recordant
que encara el duia a la butxaca i que a mi no se
m’havia acudit oferir-lo a la Mariona Castany com havia
fet el Borja, tot i que potser com a regal de Nadal hauria
resultat una mica excessiu. Eren unes arracades antigues,
d’or blanc i safirs, que em vaig apressar a amagar a
l’armari, entre els calçotets. Vaig suposar que allí dins la
Montse no el buscaria.
Cap a les cinc ens vam llevar, d’un humor millor encara.
Em vaig dutxar i vaig preparar cafè. La Montse va
anunciar que se n’anava al mercat, i jo també vaig preparar-me
per sortir. Havíem quedat que el Borja passaria
a recollir-me per casa amb l’Smart.
—No arribis tard, ¿eh? —va fer la Montse—. Aquest
vespre m’has de donar un cop de mà amb l’Arnau. Avui
les nenes dormen fora, a casa d’una amiga.
—No pateixis. A més, aquesta nit el Borja té bridge.
Mentre esperava que arribés el meu germà, vaig asseure’m
davant l’ordinador i vaig escriure el nom de la
Lídia Font a Google. Res del que vaig esbrinar servia per
a la investigació: havia nascut a Barcelona el 1958, és a
dir, que tenia quaranta-sis anys (jo diria que molt ben
portats, si s’havia de jutjar per la fotografia); la pàgina
que vaig consultar deia que estava casada amb el polític
Lluís Font i que professionalment es dedicava a la decoració.
Era presidenta d’una fundació dedicada a ajudar
nens amb discapacitats i membre d’honor d’una ONG
que apadrinava nens del Tercer Món, i també tenia un
89