Un crim imperfecte - Labutxaca

Fins i tot la decoració de l’immens arbre de Nadal que hi
havia en un racó, a prop d’una llar de foc que no es devia
encendre mai, era de color platejat. I tanmateix, totes
les línies de fuga d’aquell decorat de revista convergien
en el cos sense vida de la Lídia Font. Jeia estesa teatralment
damunt d’una de les catifes blanques, gairebé al
bell mig de l’habitació, i anava tota vestida de vermell.
Tant el vestit, llarg, elegant i de festa, com les sabates
de taló eren vermelles. Recordaven una mica les que
portava a la pintura reproduïda en el catàleg que ens havia
mostrat el Lluís Font. La vaig mirar, vaig mirar el
Borja i, tan discretament com vaig poder, em vaig rascar
el nas perquè el Borja sabés que anava vestida d’un d’aquells
colors que ell no pot veure. De fet, la Lídia Font
semblava estesa allí expressament per donar una nota de
color a l’habitació. Vaig pensar que fins i tot morta tenia
classe. Tenia els ulls oberts i un horrible rictus de dolor
al rostre, però no s’hi veien grans taques de sang ni cap
ferida. Dels llavis li regalimava, gairebé imperceptible,
un filet de bava i sang.
—Déu meu! —se’m va escapar en veu baixa mentre
notava com les cames em feien figa.
—Es veu que la mort ha estat gairebé instantània
—va explicar el Lluís Font, com si aquest detall fes
menys terrible l’escena. Em vaig fixar que el diputat tenia
el rostre tens però els ulls ben secs.
Si en aquell moment m’hagués despertat i m’hagués
trobat al meu llit, al costat de la Montse, mig congelat
perquè ella sempre acaba embolicada en l’edredó i em
deixa amb tot el cos a l’aire, no m’hauria estranyat pas.
Hi ha experiències que, viscudes enmig d’una ressaca,
131