Un crim imperfecte - Labutxaca

matrimonis. Ells acostumen a anar de corbata, com si
sortissin de treballar, i elles endiumenjades com secretàries
o com fulanes amb perfumeria pròpia. Predominen
les cabelleres llargues i esgrogueïdes, els escots, les minifaldilles
i els Dupont d’or. Però és un lloc tranquil i
força agradable quan ningú no es posa a tocar boleros o
cançons del Julio Iglesias al piano. Aquell dia, com que
encara no eren les nou del vespre, l’ambient estava bastant
ensopit.
Al local hi havia tres parelles que passaven dels cinquanta
i sonava música de jazz. Vaig veure que el Borja
encara no hi era, vaig demanar un gintònic i vaig encendre
un cigarret mentre intentava estructurar mentalment
l’informe que faria al meu germà. Hi havia, però, altres
coses que m’amoïnaven i que els primers glops de gintònic
van fer que comencés a sentir pessigolles al cervell: les
notes de les bessones, l’anunci de la Montse de fer-se vegetariana
i el sopar de l’endemà de la Lola i el Borja.
I és que la misteriosa cita de la Lídia Font al Zurich
no havia estat l’única sorpresa de la tarda. Poc abans
d’enxampar la dona del nostre client sortint de casa seva,
el Borja m’havia confessat que havia quedat dissabte al
vespre per sopar amb la Lola.
—Mira, he pensat que era millor acceptar la invitació,
sopar amb ella i deixar-li les coses clares... —va explicar
fent-se el desmenjat—. D’una manera elegant, esclar
—va sospirar—. Tampoc es tracta de dir-li: «Mira,
noia, l’altre dia anava begut i vaig ficar la pota».
—Home, més que la pota...
—Ja m’entens. Fes el favor de no ser vulgar —em va
recriminar.
111