Un crim imperfecte - Labutxaca

En comptes d’això, li va donar les gràcies i, amb el
posat seriós, es va guardar el sobre a la butxaca sense
mirar-ne el contingut. A continuació, el Lluís Font li
va donar les claus del despatx i ens va tornar a agrair el
favor.
—Mai no ho oblidaré. Podran comptar sempre amb
mi —va assegurar, contundent. I va tornar a repetir—:
Els estaré eternament agraït.
Des d’allí mateix vam trucar a un taxi i vam enfilar
cap a les nostres cases respectives. Dins del taxi, a les fosques,
el Borja va comptar els diners que hi havia dins del
sobre.
—Deu mil! N’hi ha deu mil! —va xiuxiuejar-me a
l’orella amb la veu tremolosa per l’emoció.
—Pep —quan estava enfadat o especialment amoïnat
l’anomenava pel seu veritable nom—, aquest cop
ens ficarem en un bon embolic. Ens ho hauríem de rumiar
bé...
A aquelles hores de la matinada, Barcelona estava
sumida en la foscor, el silenci i la ressaca. La neu havia
cobert la ciutat d’una fantasmagòrica capa blanca que
disfressava el seu tarannà mediterrani. Feia fred i pels
carrers no voltava ni una ànima. Però havia deixat de nevar
i, entre els núvols, es veien algunes estrelles. Fins i tot
havia sortit la lluna.
—Tot anirà bé, Eduard —va dir sense poder dissimular
l’eufòria—. Però si hi ha algun problema, jo me’n
faré responsable, no pateixis. De fet, no cal que vinguis,
demà. Ho puc fer tot sol...
—Sembla que no em coneguis... —aquell comentari
benintencionat em va saber una mica de greu—. Ara,
143