Un crim imperfecte - Labutxaca

—Doncs, ¿saps a què ha portat? —vaig exclamar encara
fet una fúria—. ¿Ho saps? Que la Lola s’hagi fet il.lusions,
ves per on! Ella i la Montse es van passar tota la tarda
interrogant-me sobre la teva persona. Que què en
sabia, de la teva vida, que si la teva nòvia, que si aneu de
debò, que què en pensava jo de tot plegat, que com és la
Merche, que si la Lola havia d’esperar o prendre ella la iniciativa
i fer-te un truc...
—Ja. Cagada.
—Sí, noi. Cagada. Cagada i ben cagada.
Feia temps que la Lola anava al darrere del Borja, no
calia ser un Einstein per adonar-se’n. Jo no tinc res en
contra de la meva cunyada, ben al contrari. Em cau bé,
tot i que la trobo una mica eixelebrada i, de vegades, el
seu caràcter més aviat neuròtic m’acaba traient de polleguera.
Però és una bona persona, s’estima els nens i la
Montse n’està molt, de sa germana. Jo l’he acabat apreciant,
però, esclar, una cosa és tenir-la com a cunyada i
una altra, Déu nos en guard, com a parella.
De fet, crec que el que més m’emprenyava d’aquell
inesperat embolic era que el Borja sempre havia afirmat
que la Lola era la mena de dona que ell detestava: feminista
per ressentiment, carn de divà i ànima de Prozac.
La veritat és que no s’equivocava gaire, però això no havia
impedit que el llepafils del meu germà acabés ficantse
al llit amb ella.
La Lola tenia trenta-vuit anys, estava divorciada i era
una mica inestable. Passava de la depressió a l’eufòria i
viceversa amb l’alegria amb què ho fan els maniacodepressius
i els qui han llegit massa sobre el tema. Feia
quatre anys que es psicoanalitzava, que no parava d’anar
94