Un crim imperfecte - Labutxaca

La Mariona Castany és d’aquestes dones que, mentre
un hi va, ella ja hi ha anat i tornat diverses vegades.
Ella i el meu germà es van conèixer per casualitat en la
inauguració d’una exposició a la Fundació Tàpies. Aviat
es van fer amics. La Mariona està convençuda que una
de les companyes d’estudis de l’internat suís on va estudiar
de petita era la mare fictícia del Borja. Es veu que
una de les alumnes espanyoles era una nena de Santander,
la Mariona no recordava el cognom. Es deia María
Eugenia i, des d’aleshores, la mare del Borja va adoptar
aquest nom.
—Quina llàstima, la teva mare, morir tan jove... —li
diu de vegades—. No és pas que haguéssim estat gaire
temps juntes, perquè els pares em van fer tornar aviat a
Barcelona, vist que a mi tot allò no em provava, però
prou que la coneixia. Era tan tímida, tan vergonyosa...
—Sí, mai no ho va deixar de ser —contesta el Borja
amb veu compungida però sense posar-se vermell—.
Ella tampoc no ho va passar gaire bé, a l’internat, i també
se’n va tornar aviat, a Santander. Es recordava de tu...
Entre el Borja i la Mariona han acabat construint la
ficció que la tal María Eugenia i ella havien estat bones
amigues. A vegades, el Borja li recorda anècdotes de l’internat
que prèviament li ha explicat la Mariona després
d’alguns martinis i que la fan riure molt. Suposo que
la relació amb el Borja l’entendreix perquè li recorda la
seva infantesa.
—És el Borja Masdéu, el fill de la meva amiga María
Eugenia, la de Santander —explica la Mariona quan
presenta el Borja—. Vam estudiar juntes a Suïssa, a l’internat.
Pobrissona, va morir molt jove, als quaranta,
76