Un crim imperfecte - Labutxaca

creïble el fet que allí treballi una dona. En un dels calaixos
de l’escriptori, sobre el que hi ha un Mac que no funciona,
hi guardem un flascó de L’Air du Temps i, de tant
en tant, quan esperem una visita, el fem servir per perfumar
l’ambient i donar-li aquest toc femení, de secretària
amb classe, que segons el Borja resulta imprescindible.
Pel que fa als nostres despatxos, que tampoc existeixen
darrere les falses portes, sempre s’estan pintant o redecorant.
Amb aquesta escenografia, no és difícil endevinar
que els clients pertanyen gairebé sempre a la classe alta
i que nosaltres els venem més que res discreció en els assumptes
que ens confien. «Nano, quien a buen árbol se
arrima...», acostuma a dir el Borja. Aquesta és una de les
seves frases preferides. L’altra és la de Déu i els daus.
—Eduard, Déu no juga als daus... —sol dir quan ens
trobem en un carreró sense sortida o quan de cop i volta
la sort ens afavoreix.
En realitat, el Borja i jo ens ocupem de fer d’intermediaris
en aquella mena de gestions que els rics no volen
fer en persona, com ara comprar i vendre propietats
o empenyorar joies i objectes d’art. De vegades, també
accedim a recopilar informació sobre empreses de la competència
i socis deslleials, i en alguna ocasió hem hagut
de comprovar la veracitat d’algunes baixes per depressió
força sospitoses. Per desgràcia, la necessitat de fer bullir
l’olla també ens obliga a tocar alguns assumptes de banyes.
Esclar que nosaltres no som pas detectius ni res que
s’hi assembli, i precisament per això els clients que ens
vénen a veure decideixen fer-nos confiança. No és el mateix
contractar una agència de professionals perquè se-
17