Un crim imperfecte - Labutxaca

que de vegades sembla viure una mica fora d’aquest
món, la Montse és una persona real. Tota ella.
Sovint fins i tot a mi em resulta incòmoda la feina
que faig. Tenint en compte les meves conviccions, no
és que me’n senti especialment orgullós, però, com
acostuma a recordar-me el Borja, abans treballava directament
per als vampirs de coll blanc, no pas en una
ONG. Això sí, ni ell ni jo ens hem embolicat mai en assumptes
lletjos. Res que tingui a veure amb drogues, tràfic
de dones o immigrants ni coses per l’estil. Més aviat
podríem dir que fem als rics la feina d’un majordom o
un secretari de confiança.
I tanmateix, he de reconèixer que aquesta peculiar
feina és el que va salvar el meu matrimoni. Segur que si
el Borja no hagués aparegut de manera tan oportuna, en
aquests moments la Montse i jo estaríem separats —qui
sap si divorciats—, i l’Arnau no seria en aquest món.
Passàvem una mala temporada. Tots dos estàvem
fastiguejats de les nostres feines respectives i no ens
agradava la vida que portàvem. Treballant molt per pagar
la hipoteca i l’escola de les nenes, gairebé sense ni
una mica de temps lliure per a nosaltres. La Montse feia
d’orientadora escolar en un institut, o sigui que era el
sac de gemecs de tothom a canvi d’un sou que fins i tot
els alumnes sabien ridícul. Després de quinze anys, n’estava
tipa de petits delinqüents, pares mafiosos, adolescents
sàdics, mares racistes, nenes embarassades, caps
rapats i d’una Administració massa políticament correcta
per acceptar sentir a parlar d’aquestes coses.
Tot i ser d’esquerres, la Montse havia arribat al convenciment
que calia tornar a introduir els uniformes, els
52