Un crim imperfecte - Labutxaca

la Mariona Castany no n’havia tornat a celebrar cap.
Deia que li semblava de mal gust.
Feia set anys que s’havia quedat viuda, i les seves tres
filles, que en el seu dia van ser tres excel.lents partits amb
qui van provar sort tots els caçafortunes de Barcelona,
eren casades i havien donat a la Mariona sis néts, dos per
cap, i tres gendres menys rics però força presumptuosos
als quals ella no suportava gaire. A més de ser increïblement
rica, la Mariona era llesta i s’avorria molt.
Just quan ens disposàvem a trucar el timbre, ens
vam creuar amb una cara coneguda que sortia de la torre
i que va enfilar el passeig de la Bonanova en direcció a
la plaça de Sarrià. Sense deturar-se a mirar-nos, ens va
saludar amb un educat «bon dia».
—Aquesta cara em sona —va dir el Borja quan el
vam perdre de vista.
—Esclar que et sona. És l’Enrique Dalmau, el polític.
El deus haver vist per la tele. —I vaig afegir—: És diputat,
i del mateix partit que el nostre client, per cert.
—Ja deia jo...
El Marcelo, el majordom argentí, ens va saludar efusivament
i ens va acompanyar fins a la saleta decorada
amb mobles modernistes on ens esperava, amb un posat
una mica teatral, la Mariona Castany. Tindria més o
menys l’edat que aleshores tindria la mare, al voltant
dels seixanta-cinc anys, i havia afillat el Borja com si fos
un nebot. De vegades, afectuosament i mig en broma, el
Borja s’adreçava a ella dient-li «tieta Mariona». Jo no gosava,
però el Borja, a més de fer-li un petó a la galta (jo
em limitava a fer-li una encaixada respectuosa), també li
feia un galant i sensual petó a la mà.
74