Un crim imperfecte - Labutxaca

Potser es deu a les bromes que va haver de patir a l’escola,
o potser el neguiteja saber que no veu el món exactament
de la mateixa manera com el veiem la majoria de
nosaltres.
Personalment em sembla una ximpleria, però el
Borja no vol de cap manera que ningú sàpiga que és daltonià,
com si fos una tara o una mancança que, en saberse,
destruiria la imatge sofisticada d’home exquisit que
s’ha creat. Com que és tan presumit, té completament
desterrats aquests dos colors del seu guarda-roba per tal
de no confondre’s a l’hora de vestir-se. L’única excepció
que li conec és una corbata granat que li va regalar la
Merche i que no es posa gairebé mai.
Des que el Borja va descobrir que era daltonià tenim
un codi. Quan alguna vegada, en públic, té problemes
amb algun d’aquests dos colors, jo em rasco discretament
el nas si el que tenim al davant és vermell, mentre
que si és verd em poso les mans a les butxaques. De vegades,
em limito a fer un comentari innocent per avisarlo,
i a dia d’avui ningú s’ha adonat del seu daltonisme.
Aquella vegada m’havia oblidat de fer-li el senyal convingut
quan parlàvem de les sabates de la Lídia Font.
—Per cert —vaig aprofitar per comentar-li—, m’ha
dit la Montse que demà vindrà sa germana a la festa.
Sense parella.
—Ja m’ho suposava. ¿Serem molts?
—Doncs, pel que es veu, una bona colla... Hi haurà
moltes amigues del Centre, esclar.
—O sigui, que acabarem tots trompes.
—Sí, molta conya alternativa però no vegis com els
agrada el mam, començant per la Montse i la Lola.
70