Un crim imperfecte - Labutxaca

gat—. I pel que fa als veïns, no n’hi ha gaires, a l’edifici.
Molts pisos són despatxos com ara el meu. Al vespre i els
dies de festa el porter no hi és. Tampoc no hi ha càmeres
de seguretat, ni cap d’aquestes coses. És un edifici antic,
ja ho van veure. Serà qüestió de deu minuts... —va dir
traient-li importància.
Estava gairebé segur que allò que el Lluís Font ens
demanava era delicte, atès que pel mig hi havia la sospita
que s’havia comès un assassinat. Està clar que no ens
demanava que ens desféssim de l’arma del crim ni res
per l’estil, però possiblement el nostre client pensava
—i nosaltres a aquelles alçades també— que hi havia alguna
relació entre la sobtada mort de la Lídia Font i
aquell misteriós retrat. Si ens l’emportàvem, estaríem
posant traves a la feina de la policia i potser ens acabarien
acusant d’encobridors.
—La qüestió és d’on treure d’un dia per l’altre un
quadro de la mateixa mida... —va rumiar el Borja una
mica capficat.
O sigui que ja havia acceptat l’encàrrec. M’ho hauria
hagut d’imaginar.
—Segur que se’ls acudirà alguna cosa —i mentre ho
deia, el Lluís Font em va mirar de reüll, va obrir un dels
calaixos de l’escriptori i va treure un sobre—. Tinguin,
això és per a les despeses.
Allò tenia tota la pinta d’un suborn, o d’una cosa
potser pitjor encara. D’acord que algunes de les coses
que hem fet el Borja i jo freguen la il.legalitat, però fins
aleshores no ens havíem trobat mai amb cap mort pel
mig. Esperava que el Borja li rebutgés aquell sobre, li digués
passi-ho bé i es desentengués de l’assumpte.
142