Un crim imperfecte - Labutxaca

era política, com semblava, aquell comentari estava
fora de lloc.
—Però, ¿la coneixes? —va insistir el Borja.
—I tant, que la conec! —va deixar anar un esbufec—.
Quin remei... Això sí que és bo...! Resulta que és
una mena de cosina segona meva. ¿No ho sabíeu?
Vam negar amb el cap i ella va agafar aire per explicar-se.
—A veure, jo tenia una cosina carnal per banda de
mare, més gran que jo i una mica bleda, que va tenir
una filla... Ella, la meva cosina, va morir bastant jove
(pobreta, es va matar esquiant a Cortina un hivern, desnucada),
i el seu marit, l’Esteve Vilalta, Estevet, li dèiem,
es va tornar a casar amb la filla de l’Ernest Pou, dels Pou
de Sabadell, els de les fàbriques tèxtils, i això que semblava
que s’havia de quedar per vestir sants, la Rosa,
vull dir, o sigui la filla de l’Ernest Pou, esclar, perquè era
una noia tan tòtila i tan poc agraciada... Però ves per on
es va casar amb l’Estevet, que estava fet un figurí, i van
tenir una nena, la Lídia, tot i que la Rosa ja era grandeta...
Esclar que l’Estevet, que era el marit de la meva
cosina de veritat, i jo no som parents de debò, però després
de tot la Lídia és una mena de cosina segona política,
¿no?
—Suposo que sí —vaig fer jo intentant pair tota
aquella informació.
—De fet, no hi ha parentiu de sang, però com que la
Lídia és germanastra de l’altra cosina, la que sí que ho és,
dedueixo que això ens converteix d’alguna manera en
parentes, no sé, els anglesos dirien que som cosines segones
in law...
78