Un crim imperfecte - Labutxaca

—Doncs no sé pas què hi podem fer, nosaltres —va
dir el meu germà.
—Bé —va sospirar el Lluís Font—, demà és Sant Esteve,
no crec pas que la policia vingui demà mateix a fer
un escorcoll, i menys encara que s’acostin al despatx
—va fer una pausa mentre el Borja i jo intentàvem esbrinar
quina en portava de cap—. Si vostès poguessin
arribar-s’hi discretament, demà al vespre, posem per
cas, i substituir el retrat de la Lídia per un altre quadro,
qualsevol, i guardar-lo durant uns dies...
—¿Substituir el retrat? —va fer el Borja. Jo tampoc
no ho acabava d’entendre.
—Ja sé que el que els demano pot sonar una mica
estrany... —va reconèixer el Lluís Font.
—¿I no n’hi hauria prou a endur-se’l i ja està? —vaig
preguntar-li.
—La secretària ha vist el paquet, però no el contingut.
Ara bé, sap que es tracta d’una pintura. No sé, si la
policia li preguntés si faltava alguna cosa, ella, amb bona
fe, podria ficar la pota. He pensat —va proposar amb veu
innocent davant la nostra atenta mirada— que seria millor
substituir-lo per un altre paquet de la mateixa mida i
no haver de donar explicacions. Si em fan aquest favor
—va dir a poc a poc—, els estaré eternament agraït.
Durant uns instants ni el Borja ni jo vam dir res. El
Borja va deixar anar un esbufec i em va mirar de reüll.
—Però, ¿i si ens veuen els veïns? —vaig objectar—.
Potser ens prendran per uns lladres si veuen que anem
amunt i avall amb un gran paquet per l’escala. No el podem
pas amagar sota l’abric!
—Els donaré la clau —semblava que ho tenia tot lli-
141