Un crim imperfecte - Labutxaca

càrrec important en una protectora d’animals. Havia rebut
un parell de premis com a decoradora i algun més
com a benefactora d’éssers menys afortunats.
Pel que fa al Pau Ferrer, el pintor del retrat de la Lídia
Font, em va sobtar descobrir que havia nascut el
1941, és a dir, que tenia seixanta-quatre anys. Havia nascut
a Barcelona però havia viscut molts anys a París. Segons
explicava en una entrevista, des de feia uns anys vivia
a Sant Just Desvern, en una nau immensa que li
servia de casa i d’estudi. Havia fet un munt d’exposicions
(i pel que semblava també de calés), i la seva especialitat,
almenys a l’última època, eren els retrats. Tenia
obra exposada a Londres, a París i a Nova York, i alguns
crítics el consideraven un dels pintors contemporanis
més importants. Tot i que jo no n’entenc gaire, les pintures
que vaig veure a través d’internet em van agradar
força, però no estic segur que volgués tenir-les penjades
al menjador de casa.
Vaig imprimir tot el que vaig trobar i vaig posar el
material dins d’una carpeta.
—Dilluns començarem a seguir-la —va proposar el
Borja mentre enfilàvem cap a Sarrià—. Si té un embolic
amb aquest pintor, tard o d’hora ho descobrirem —va
dir, capficat.
—Sembles amoïnat. ¿Què passa alguna cosa?
—No res. Només pensava —va deixar anar un sospir—
en com ens ho farem per treure-n’hi almenys cinc
mil més al diputat abans de Nadal. Noi —va afegir amb
resignació—, la vida cada cop és més cara, des que som
a Europa!
90