Un crim imperfecte - Labutxaca

un guant. Els cabells li tiraven a rossos i lluïa la mateixa
morenor que gasta el Borja. Parlava un català bastant correcte
que semblava haver estat après una mica a correcuita,
tot i que els Font, tant pel cognom com pels orígens,
eren catalans de soca-rel. Tenia els ulls d’un color
marró que tirava a mel i la mirada una mica pàmfila. No
duia ulleres, tret de les de sol, que finalment s’havia
guardat a la butxaca, i feia olor d’una d’aquelles colònies
d’home que s’anuncien a la televisió quan s’acosten les
festes, cares, de fragància inconfusiblement viril. També
feia olor de diners. Portava un Rolex d’or, i botons de
puny i agulla de corbata. Suposo que per a moltes dones
devia resultar un home de mitjana edat força atractiu.
—Ja li he comentat per telèfon —va dir molt seriós
adreçant-se al Borja— que l’assumpte que em porta fins
aquí és estrictament confidencial. Algunes persones
m’han parlat molt bé de vostè, senyor Masdéu... Sobretot
de la seva discreció. Espero poder confiar-hi —vaig
notar que em mirava de reüll.
—Pot comptar-hi. I també amb la del meu soci, l’Eduard.
Ja deu saber que treballem plegats —va explicar
el Borja—. Jo sóc la part més visible de l’empresa, però
pot confiar en el meu soci com si fos jo mateix. De fet,
l’Eduard i jo som com germans. —I va afegir, amb un
somriure de complicitat—: Estigui tranquil, tot el que
tractem aquí quedarà entre aquestes quatre parets. I ara
expliqui’ns què l’amoïna.
—És un quadro —va dir.
—¿El vol vendre o comprar? —va demanar-li el
Borja amb tota naturalitat.
—Doncs... no, no es tracta d’això. És... —va dubtar
32