Un crim imperfecte - Labutxaca

a mi se m’instal.lava la perplexitat a la cara—. ¿Saps? Ja
no sóc el Pep. Ara em dic Borja. Borja Masdéu-Canals
Sáez de Astorga. Com ho sents...! —i em va ensenyar tot
cofoi una targeta sòbria i elegant, estampada sobre un
paper car.
Encara em vaig quedar més astorat.
—Doncs sí que han passat coses en aquests anys!
—vaig encertar a dir—. Però, pel que veig —vaig fer mirant-me’l
de dalt a baix—, no només t’has canviat el
nom...
Estava content de tornar a veure el meu germà, però
també una mica dolgut per tots aquells anys durant els
quals jo no havia format part de la seva vida. El Borja no
només és l’únic germà que tinc, sinó que a més és el meu
bessó. I quinze anys, recordo que vaig pensar aquell dia,
és molt de temps.
—Serà millor que anem a fer una canya i t’ho explico
—va proposar, enèrgic.
—No. Trucaré a la Montse i li diré que avui no vaig
a dinar —vaig dir sacsejant el cap—. M’inventaré una
excusa i anirem a dinar plegats. M’has d’explicar moltes
coses, Pep...!
—Borja —em va rectificar—. Recorda que ara em
dic Borja.
El vaig portar al Set Portes, que queia bastant a prop
del banc. Com que era divendres, tenia la tarda lliure, tot
i que la Raquel no deixava d’enviar-me missatges al mòbil
insistint que ens veiéssim una estona. Vaig decidir
arriscar-me i, sense rumiar-m’ho dues vegades, vaig desconnectar
el telèfon i em vaig proposar gaudir del dinar.
El restaurant era ple a vessar de turistes i del que
57