Un crim imperfecte - Labutxaca

ser matricular-me a la facultat de filologia. No podia
deixar la feina al banc, on treballava des dels dinou anys
gràcies a no sé quins fils que havia mogut el meu oncle i,
en aquella època, encara somiava a ser escriptor. Segurament,
he pensat moltes vegades, les nostres vides haurien
estat molt diferents si els pares no s’haguessin estimbat
a les costes del Garraf quan el Pep i jo només
teníem tretze anys, i si no haguessin hagut de fer-se càrrec
de nosaltres uns oncles depressius i garrepes que ens
van amargar l’adolescència amb la seva mesquina visió
del món.
En realitat, no vaig acabar mai la carrera ni vaig arribar
a escriure cap novel.la. La culpa, en part, va ser del
Quixot.
És una llàstima, però el Quixot és un llibre que no
puc sofrir. En aquells temps gloriosos en què els estudiants
encara fèiem vagues i fumàvem porros al descobert
al pati de lletres, jo era un idealista orgullós i babau,
i això sovint em va portar problemes.
—No sé què en pensarà, de tot plegat, la Montse
—vaig reflexionar en veu alta mentre feia baixar la crema
catalana que havia demanat per postres.
—O sigui que et vas acabar casant amb la teva psicoanalista.
Nano, aquesta sí que és bona!
—Que no, que la Montse no és pas psicoanalista. És
psicòloga... —vaig aclarir-li.
—Sigui com sigui, t’hi vas enrotllar —va somriure,
maliciós.
Ben mirat, va ser gràcies al Quixot que vaig conèixer
la Montse. Ella tot just havia acabat la carrera i resulta
que era l’amiga de l’amiga d’un amic... Va insistir a pro-
60