Un crim imperfecte - Labutxaca

no ens hem fet milionaris, la vida que portem ara és
molt millor que la que teníem abans que jo canviés de
feina. No hi ha color, de fet. I tot hem d’agrair-ho al
Borja.
He de dir, però, que mentre que jo sé fil per randa
com van les coses al Centre de la Montse —fins i tot amb
massa pèls i senyals, pel meu gust—, la meva dona no
sap ben bé en què treballo. Ella creu que m’ocupo de fer
informes financers per a grans empreses: informes de
viabilitat, de si és rendible adquirir un negoci o injectarhi
diners, per exemple; i que també assessorem particulars
i empresaris en les seves inversions. És conscient que
la discreció és una part fonamental de la meva feina i un
dels requisits que ens imposen els clients, motiu pel qual
no puc donar-li massa detalls. De fet, podria inventarme
amb tota tranquil.litat el que volgués, cosa que faig
de vegades, ja que, d’altes finances, la Montse no n’entén
ni un borrall, com la majoria de nosaltres. Pel que fa a
mi, he après que quan es tenen diners és fàcil fer-ne més,
i que si el que un vol és fer-ne, ha de fer veure que no els
necessita.
—Demà em passaré tot el dia a la cuina. ¿Que podràs
arribar-te fins a can Bolet a comprar un pastís? —em va
demanar la Montse—. Que sigui gros, ¿eh? Millor de xocolata...
I encarrega’t tu de portar el cava.
La Montse va néixer a Sarrià, i a casa només entren
dolços de can Bolet, la petita pastisseria que els fa la
guitza als de can Foix. Ve d’una família modesta, com
també ho era la nostra, però com a bona filla de Sarrià,
enyora el seu antic barri. Tot i que avui dia Sarrià és un
barri multibutxaca on conviuen alts executius, senyores
49