Un crim imperfecte - Labutxaca

el primer pas aquell dia a la festa, ni que va ser ella la que al
cap d’uns dies va llogar una habitació d’hotel, ni que va
ser ella la que no va parar de trucar-me i enviar-me missatges
al mòbil, però així és ben bé com va anar la cosa
en un moment en què la Montse portava ja consumides
unes quantes capses de Prozac.
La qüestió és que aquella aventura, per anomenarho
d’alguna manera, s’havia complicat i jo estava espantat.
Encara me l’estimava, la Montse, i a més hi havia les
nenes. De la Raquel estava enconyat, però no pas enamorat.
En cap moment se m’havia acudit separar-me de
la Montse, i menys encara fer-ho per anar-me’n a viure
amb la Raquel. Les coses com siguin, hi ha dones amb les
quals passaries la nit (sobretot si és de franc), però no
necessàriament el dia. En realitat, jo no volia canviar
la vida que portava amb la meva dona sinó recuperar la
d’abans, tot i que a casa, quan no estàvem massa cansats,
la Montse i jo només discutíem. Cap de nosaltres no sabia
com sortir d’aquell forat negre que ho engolia tot excepte
els rebuts de la hipoteca i les lletres del cotxe.
I aleshores va aparèixer el Borja, el meu germà petit.
Feia una pila d’anys que no el veia, tot i que, com a bons
bessons, sempre havíem estat carn i ungla. El Borja va
tornar a la meva vida de la mateixa manera que n’havia
marxat, intempestivament, sense avisar, com si allò fos
la cosa més natural del món. Un dia, de cop i volta, es va
presentar tot mudat a la sucursal del banc on treballava
i em va proposar que deixés la feina i m’associés amb ell
en aquesta curiosa empresa que ens portem entre mans
i que, a efectes legals, no existeix.
El meu germà i jo portàvem gairebé quinze anys
55