Un crim imperfecte - Labutxaca

4
—O sigui que el Borja-Mari vindrà demà a la festa...
—va dir la Montse amb un somriure. Els nens encara
no s’havien llevat i nosaltres esmorzàvem a la cuina. Era
d’hora i tot just acabàvem de posar la calefacció. Feia
fred.
—Au, va, que un dia encara et sentiran les nenes i el
repetiran davant seu, aquest nom —protesto jo cada vegada
que la Montse fa aquesta broma—. A més, no rondinis
tant. Coneixent-lo, segur que et portarà un regal
ben bonic.
Sovint, la Montse se’n fot una mica, del Borja, i l’anomena
així, Borja-Mari. Si Borja ja és un nom que sona
pijo, Borja-Mari encara sona més ridícul (tot i que es
veu que n’hi ha, de persones que se n’hi diuen). Però val
a dir que a la Montse el Borja li cau bé, malgrat que davant
d’ella (o potser per això) ell exagera el seu posat
d’home de món, elegant, superficial i encantador. Ha sabut
guanyar-se els nens, que se l’estimen com un oncle
sense saber que veritablement ho és. M’agradaria poder
explicar-li a la meva dona que el Borja es diu Pep i que és
el meu germà.
—És un paio ben curiós —va continuar la Montse
mentre se servia una segona tassa de cafè—. No entenc
46