Un crim imperfecte - Labutxaca

—No, i, a més, amb l’escalfor de la ciutat la neu no
cuaja i queda tot fet un fàstic...
Era evident que l’única conversa que el Lluís Font
estava disposat a sostenir amb mi versaria sobre el temps.
Potser si el Borja trigava gaire acabaríem parlant del
Barça, que sempre és un tema agraït. Per sort, el telèfon
va interrompre aquell insípid diàleg que no aportava absolutament
res a les nostres vides. Suposo que un detectiu
professional hauria aprofitat aquella estona per fer
unes quantes deduccions d’aquelles que deixen bocabadat
el client en qüestió, però a mi no se m’acudia res tret
de l’observació evident que tenia al davant un home elegant,
ben situat, una mica tímid i amb cara de mala llet,
malgrat els seus esforços per mostrar-se amable. No havia
gosat dir-li que l’havia reconegut, tot i que sospito
que ell s’ho pensava, ni m’atrevia a parlar-li de política o
a abordar el motiu de la seva visita sense que el Borja hi
fos present. Aquest cop, el telèfon que havia sonat era el
meu mòbil.
—Dispensi —vaig disculpar-me.
—Faci, faci —va dir alleujat.
—¿Sí? Ah, hola noi. ¿Com ho tenim això? (...) ¿A set
punt vint-i-dos? Sí (...) D’acord, compra. Quinze mil, sí.
(...) No, no, el client hi està d’acord. (...) Sí, un bon pico,
aquest cop. (...) Demà digue’m alguna cosa, ¿eh? Adéu,
adéu.
Aquestes trucades (també falses) eren idea del Borja.
En escoltar-les, alguns clients ens preguntaven si també
ens dedicàvem a les inversions, i de vegades els trèiem un
feix addicional de bin ladens per jugar a la borsa. Res gaire
arriscat, en realitat, però tot molt confidencial i, per
28