Un crim imperfecte - Labutxaca

duia un vestit pantaló de color gris marengo, jaspiat, i
un jersei negre de coll alt. Caminava sobre uns botins de
taló alt, també de color negre, i duia penjada del bracet
una d’aquelles bosses on cap mitja vida. La nota de color
la donava un fulard malva que li arribava fins als genolls
i la seva cabellera rossa. Tot el que portava a sobre semblava
acabat d’estrenar. El Borja i jo vam estar d’acord
que el seu aspecte era elegant i alhora discret, com pertoca
a l’esposa d’un futur presidenciable. S’havia recollit
els cabells amb una cua i duia unes ulleres de sol d’aquestes
grans, com les que porten les estrelles de cine.
Dins d’aquella botiga d’objectes cars i esgarrifosos
s’hi va estar ben bé una hora. Durant aquell temps, el
Borja i jo no vam tornar a comentar l’assumpte de la
Lola. No sabia com m’ho faria per no fer-lo quedar gaire
malament davant la Montse i sa germana. A més del meu
germà, el Borja era el meu soci, i preferia evitar haver de
patir a casa les conseqüències del seu flirteig amb la Lola.
Cap al migdia, una mica passades les dotze, la Lídia
Font va sortir de la botiga acompanyada d’una altra
dona. Totes dues van entrar en una cafeteria que hi havia
a prop, una mica més amunt del bar on ens trobàvem
nosaltres. El Borja i jo vam sortir del bar, a aquelles hores
emboirat de fum, i vam entrar discretament a la mateixa
cafeteria. Quan es va treure l’abric, vam comprovar
que a la Lídia Font no li faltava ni li sobrava ni un gram.
Malgrat la seva edat, la llei de Newton no semblava pas
afectar-la. Tot era encara al seu lloc. La dona que l’acompanyava,
que segurament era la propietària o l’encarregada
de la botiga, també portava a sobre l’elegància
de la roba de marca, però el seu aire era més servicial. Va
98