045-Bessones-OK 15/1/09 15:50 Página 1 - Labutxaca

Bessones vestides de blau
www.labutxaca.cat
correu@grup62.com

Mary Higgins Clark
Bessones vestides
de blau
Assaig sobre l’absurd
Traducció d’Anna Mauri,
Concepció Iribarren i Lluís Delgado
Edicions 62
Barcelona

Títol original anglès: Two Little Girls in Blue
© Mary Higgins Clark, 2006
Drets cedits per Simon & Schuster, Inc.
La primera edició d’aquesta obra
va ser publicada a Edicions 62 l’any 2007
Primera edició en aquest segell: març de 2009
© de la traducció: Anna Mauri Batlle, Concepció Iribarren Donadeu
i Lluís Delgado Picó, 2007
© d’aquesta edició: Edicions 62,s.a.,
labutxaca
Fotocomposició: Víctor Igual
Impressió: Liberdúplex
dipòsit legal: b. 4.081-2009
isbn: 978-84-92549-48-1
Reservats tots els drets.
Prohibida qualsevol mena de còpia.

Agraïments
Sempre m’ha fascinat la telepatia que existeix entre
algunes persones. Des que era molt petita, recordo la
meva mare amb les celles arrufades de preocupació,
dient: «Tinc un pressentiment sobre...». Després d’això,
tan segur com que el dia segueix la nit, aquella persona es
trobava en algun problema o estava a punt de trobar-s’hi.
He introduït la telepatia als meus llibres fins a un
cert punt, però el lligam existent entre els bessons, sobretot
entre els bessons univitel . lins, es pot qualificar
d’absolutament fascinant. Durant molt de temps, aquest
tema ha anat creixent al meu cap com a argument per a
una novel . la.
Vull expressar el meu agraïment als autors de llibres
sobre el tema, sobretot a en Guy Lyon Playfair, per Twin
Telepathy: the Psychic Connection; a la doctora en Filosofia
i Lletres Nancy L. Segal, per Entwined Lives; a la Donna
M. Jackson, per Twin Tales: The Magic and Mistery of
Multiple Births; a la Shannon Baker, pel seu article «On
Being a Twin», i a la Jill Neimark, per la seva història de
primera plana apareguda a Psychology Today. Els seus
exemples sobre la connexió psíquica entre bessons m’han
ajudat molt a explicar aquesta història.
N’hi ha d’altres que, com sempre, han fet el viatge
7

amb mi. La meva gratitud continuada al meu editor etern,
en Michael V. Korda, i a en Chuck Adams, editor en cap,
per la seva encertada supervisió.
La Lisl Cade, amiga estimada i publicista, sempre la
tinc a prop. El meu cercle de lectors es manté constant.
Gràcies a ells i als meus fills i als meus néts, que fan que
el camí sigui més alegre i que la vida sigui més divertida
i animada.
Vull que aquest llibre sigui un homenatge al compromís
i la dedicació de l’Oficina Federal d’Investigacions
que treballa rere un segrest. Sobretot, vull fer honor
a la memòria del difunt Leo McGillicuddy, una
llegenda entre els agents que treballaven amb ell.
L’agent jubilat Joseph Conley m’ha ajudat moltíssim
en el desenvolupament progressiu de les activitats que
l’Oficina du a terme entre bastidors. He escurçat alguns
dels procediments per la conveniència de la narració de
la història, però espero haver mantingut prou el compromís
i la compassió fortíssims que caracteritzen els
agents.
Ara, mentre comença a arrelar-se a la meva ment
una altra història, cal que em separi d’aquesta, segui al
costat del foc amb Ell, el sempre perfecte John Coheeney,
i desitgi a tots aquells que comenceu a llegir aquestes
pàgines una experiència lectora ben agradable. Gràcies!
8

Per a en Michael V. Korda, editor i amic, amb afecte

1
—Espera un moment, Rob. Em sembla que una de
les bessones està plorant. Et truco jo.
La Trish Logan, de dinou anys, va penjar el telèfon
mòbil, es va aixecar del divan i va travessar el saló a pas
ràpid. Era la primera vegada que feia de cangur per als
Frawley, aquella gent tan maca que s’havia traslladat a la
ciutat feia uns mesos. A la Trish li havien agradat de seguida.
La senyora Frawley li havia dit que, quan era petita,
la seva família visitava amics de Connecticut sovint, i
que li agradava tant que ella també hi volia viure. «L’any
passat, quan vam començar a buscar una casa i vam passar
amb el cotxe casualment per Ridgefield, vaig saber
que era allà on volia viure», havia dit a la Trish.
Els Frawley havien comprat la vella granja dels Cunningham,
una casa per reformar que, segons el pare de la
Trish, hauria d’haver estat una casa per cremar. Aquell
dijous 24 de març, les bessones dels Frawley, idèntiques,
feien tres anys i la Trish havia de treballar per a la família
tot el dia per ajudar-los amb la festa i quedar-se amb
les nenes al vespre mentre els pares assistien a un sopar
d’etiqueta a Nova York.
Després de l’emoció de la festa, hauria dit que les nenes
estaven mortes de cansament, va pensar la Trish
11

mentre pujava les escales cap a l’habitació de les bessones.
Els Frawley havien tret la catifa que tenien a casa,
gastada, i els graons del segle xix cruixien sota els seus
peus.
Quan va ser a prop del capdamunt de l’escala, es va
aturar. El llum que havia deixat encès al passadís estava
apagat. Segurament havien tornat a saltar els ploms. La
instal . lació elèctrica de la casa era un desastre. A la tarda
també havia passat, a la cuina.
L’habitació de les bessones era al final del passadís.
En aquells moments no n’arribava cap soroll. Segurament
una de les bessones ha cridat mentre dormia, va
pensar la Trish mentre avançava lentament en la foscor.
De sobte, es va aturar. No és només el llum del passadís.
He deixat la porta de l’habitació oberta per sentir-les si
es desperten i hauria de veure el llum de la tauleta de nit.
La porta està tancada. Però no pot ser que hagi sentit els
crits d’una d’elles si fa un moment estava tancada...
De cop i volta s’havia espantat. Va escoltar amb
atenció. ¿Què era aquell soroll? En un moment de revelació
esfereïdora, el va identificar: eren passes sigil . loses.
Una respiració suau. L’acritud de la pudor de suat. Tenia
algú a darrere.
La Trish va voler cridar, però només li va sortir un
gemec. Va voler córrer, però les cames no li responien.
Va notar una mà que li engrapava els cabells i li estirava
el cap enrere amb una estrebada. L’última cosa que recordava
era una sensació de pressió al coll.
L’intrús va deixar anar la Trish, que va caure a terra.
Felicitant-se per com l’havia deixada inconscient, eficaçment
i sense dolor, va encendre la llanterna, va lligar la
12

noia, li va tapar els ulls amb una bena i la va emmordassar.
Després va dirigir la llum de la llanterna a terra, va
esquivar el cos de la noia, va travessar ràpidament el passadís
i va obrir la porta de l’habitació de les bessones.
La Kathy i la Kelly, de tres anys, estaven estirades al
llit de matrimoni que compartien, amb ulls somnolents
i alhora aterrits. La mà dreta de la Kathy i la mà esquerra
de la Kelly estaven entrellaçades. Amb l’altra mà, intentaven
deslliurar-se del drap que els tapava la boca.
L’home que havia planificat els detalls del segrest era
al costat del llit.
—¿Estàs segur que no t’ha vist, Harry? —va preguntar
tot d’una.
—N’estic segur. Vull dir que n’estic segur, Bert —va
respondre l’altre home.
Tots dos paraven compte a utilitzar els noms que havien
adoptat per a aquella feina: Bert i Harry, com els dibuixos
d’un anunci de cervesa dels anys seixanta.
En Bert va agafar la Kathy i va etzibar a en Harry:
—Tu agafa l’altra. Embolica-la amb una manta. A fora
fa fred.
Amb passos nerviosos i ràpids, els dos homes van
baixar esperitats les escales de darrere, van travessar la cuina
a corre-cuita i van sortir al camí d’entrada a la casa
sense molestar-se a tancar la porta darrere d’ells. Quan
van ser a la furgoneta, en Harry va seure a terra, a la part
de darrere, amb les bessones entre els seus braços fornits.
En Bert conduïa el vehicle, que va emergir d’entre
les ombres del porxo.
Al cap de vint minuts, van arribar a la casa de camp
on els esperava l’Angie Ames.
13

—Són adorables —va dir amb una mena de parrup.
Els homes van entrar les nenes a la casa i les van estirar
en un bressol que havien preparat per a elles, de
l’estil dels que hi ha als hospitals. Amb unes manotades
ràpides i destres, la dona va deslligar les benes que havien
mantingut les bessones en silenci.
Les nenes es van agafar i van començar a gemegar:
—Mama... Mama... —van cridar alhora.
—Xut, xut... no tingueu por... —va dir l’Angie per
tranquil . litzar-les quan va alçar la reixa del costat del llit
que les deixava tancades. Amb la reixa alçada no arribava
a tocar-les, de manera que va passar els braços entre
les baranes del llit i els va acariciar els tirabuixons de color
ros fosc—. No passa res, dormiu —els va dir amb
una cantarella—. Kathy, Kelly, torneu a dormir. La Nana
tindrà cura de vosaltres. La Nana us estima.
Nana era el nom que l’havien obligat a fer servir
quan estigués amb les bessones. «No m’agrada», s’havia
queixat quan el va sentir per primer cop. «¿Per què ha de
ser Nana?».
«Perquè s’assembla a mama. Perquè quan tinguem
els diners i recullin les nenes, no voldrem que diguin:
ens ha cuidat una senyora que es deia Angie. I una altra
bona raó per triar aquest nom és que sona com mana»,
li havia engegat l’home que es deia Bert.
—Calma-les una mica —li ordenava en Bert en
aquells moments—. Fan massa escàndol.
—Relaxa’t, Bert. No les pot sentir ningú —va dir en
Harry per tranquil . litzar-lo.
Té raó, va pensar en Lucas Wohl, nom real del que es
feia dir Bert. Una de les raons per les quals, després de
14

deliberar-ho molt, havia convidat en Clint Downes —el
nom real d’en Harry— a participar en aquella feina, era
que en Clint vivia nou mesos l’any a la casa de camp dels
jardins del club privat de Danbury, on feia de vigilant.
Entre el primer dilluns de setembre i el 31 de maig, el
club estava tancat i les portes del jardí també. La casa de
camp ni tan sols es veia, des de la via de servei per on en
Clint accedia als jardins, i havia de marcar un codi per
obrir la porta del servei.
Era un lloc ideal per amagar-hi les bessones, i el fet
que la xicota d’en Clint, l’Angie, fes sovint de cangur,
acabava de completar el quadre.
—Ja deixaran de cridar —va dir l’Angie—. Conec les
criatures. Es tornaran a adormir. —Es va posar a fregarlos
l’esquena i va cantar, desafinant—. Dues nenes vestides
de blau, xicot, dues nenes vestides de blau...
En Lucas va renegar per sota el nas, va passar pel petit
espai que quedava entre el bressol i el llit de matrimoni,
i va sortir del dormitori; va travessar el saló i va
entrar a la cuina de la casa de camp. Va ser llavors que ell
i en Clint es van treure els guants i la jaqueta amb caputxa.
Tenien al davant l’ampolla de whisky escocès per
encetar i el parell de gots que havien deixat a fora com a
premi per l’èxit de la missió.
Van seure un a cada punta de la taula i es van mirar
en silenci. Observant amb menyspreu el seu company de
segrest, en Lucas va tornar a pensar que no podrien haver
estat més diferents, tant pel que feia al físic com pel
que feia al caràcter. Indiferent a la seva aparença física,
a vegades jugava a fer de testimoni ocular i es descrivia a
ell mateix: home d’uns cinquanta anys, escanyolit, d’alça-
15

da estàndard, amb entrades, cara prima i ulls molt junts.
Conductor de limusines autònom, sabia que havia perfeccionat
la seva imatge d’empleat servil i delerós de poder
ser útil, imatge amb la qual s’identificava cada cop
que es posava l’uniforme negre de xofer.
Havia conegut en Clint quan eren a la presó i, amb
els anys, havia treballat amb ell en una sèrie de robatoris.
No els havien enxampat mai perquè en Lucas anava amb
compte. I no havien comès mai cap delicte a Connecticut
perquè en Lucas no volia embrutar el seu propi niu.
Aquesta feina, però, tot i que era terriblement arriscada,
era massa gran per rebutjar-la i havia trencat la regla que
havia exclòs Connecticut dels seus delictes.
En aquells moments observava en Clint, que va
obrir l’ampolla i va omplir els gots de whisky fins a dalt.
—Per la setmana entrant, en un bot a St. Kitts amb
les butxaques plenes a vessar —va dir, mirant en Lucas a
la cara amb un somriure optimista.
En Lucas també se’l mirava, avaluant un cop més el
seu company de delictes. En Clint tenia poc més de quaranta
anys i no estava gens en forma. De complexió baixa,
els vint-i-dos quilos que li sobraven el feien suar fàcilment
fins i tot en una nit del mes de març com aquella, en
què havia refrescat de cop i volta. La caixa toràcica, ampla
com un canó, i els braços gruixuts no lligaven gens
amb la cara angelical i la llarga cua de cavall, que s’havia
deixat créixer perquè en duia l’Angie, amb qui sortia des
de feia molt de temps.
L’Angie. Eixuta com un branquilló en una branca
morta, va pensar en Lucas amb menyspreu. Una complexió
terrible. Igual que en Clint, sempre se la veia des-
16

manegada, vestida amb una samarreta gastada i uns texans
trencats. Per a en Lucas, l’única virtut que tenia era
la seva experiència com a cangur. No els podia passar
res, a cap de les dues nenes, fins que paguessin el rescat;
després les alliberarien. En Lucas va pensar llavors que
l’Angie en portava alguna de cap. Era avariciosa. Cobejava
els diners. Volia viure en un bot al Carib.
En Lucas es va acostar el got als llavis. Va notar la
suavitat del Chivas Regal a la llengua i l’escalfor tranquil
. litzadora que li deixava en lliscar coll avall.
—Fins ara, tot bé —va dir categòricament—. Me’n
vaig a casa. ¿Tens a mà el mòbil que et vaig donar?
—Sí.
—Si et truca el cap, digues-li que he de recollir una
persona a les cinc del matí. Apagaré el mòbil. Necessito
dormir una estona.
—¿Quan el veuré, Lucas?
—No el veuràs.
En Lucas es va omplir el got amb el whisky que
quedava i va empènyer la cadira cap enrere. Sentien l’Angie,
que continuava cantant al dormitori:
—Elles eren germanes, nosaltres érem germans i
vam aprendre a estimar-nos...
17

2
El xerric d’uns frens a la carretera del davant de la
casa va indicar al cap de la policia de Ridgefield, en Robert
Martinson, conegut com a Marty, que els pares de
les bessones desaparegudes ja eren allà.
Havien trucat a la comissaria només uns minuts
després d’haver rebut la trucada del 911. «Sóc la Margaret
Frawley», havia dit la dona, amb la veu que li tremolava
de por. «Vivim a 10 Old Woods Road. No localitzem
la cangur. No contesta el telèfon de la casa ni el mòbil. Té
cura de les nostres bessones, de tres anys. Deu passar alguna
cosa. Estem tornant de la ciutat».
«Hi anirem a fer un cop d’ull», li havia promès en
Marty.
Com que els pares eren a l’autopista i, sens dubte, ja
estaven amoïnats, no havia trobat convenient de dir-los
que de fet ja sabia que n’havia passat alguna de grossa. El
pare de la cangur acabava de trucar des de 10 Old Woods
Road: «La meva filla està lligada i emmordassada. Les
bessones que cuidava no hi són. Hi ha una nota de rescat
al dormitori».
En aquells moments, una hora després de les trucades,
el terreny que envoltava la casa i la carretera d’entrada
havien estat acordonats, a l’espera de l’arribada de
18

l’equip forense. En Marty hauria volgut que els mitjans
de comunicació no s’assabentessin del segrest, però sabia
que no hi havia res a fer. Els pares de la cangur havien
explicat a tothom qui havien trobat a la sala d’emergències
de l’hospital on curaven la Trish Logan que les bessones
havien desaparegut. Els periodistes apareixerien
en qualsevol moment. L’FBI també en tenia notícia i havia
enviat uns agents, que estaven venint.
Quan la porta de la cuina es va obrir i van entrar els
pares a corre-cuita, en Marty es va preparar per rebre’ls.
Des del seu primer dia en aquella feina, quan era un
aprenent de policia de vint-i-un anys, s’havia acostumat
a retenir la primera impressió que li feien les persones
relacionades amb un delicte, tant si es tractava de les víctimes
com dels autors del crim o dels testimonis. Després
s’apuntava aquelles impressions. Entre els policies,
el coneixen com a «l’observador».
Tenen poc més de trenta anys, va pensar quan la
Margaret i l’Steve Frawley se li van acostar esperitadament.
Tots dos eren atractius i anaven vestits de nit. La
mare duia els cabells castanys deixats anar sobre les espatlles.
Era prima però les mans, amb els punys tancats,
es veien fortes. Duia les ungles tallades curtes i amb un
esmalt transparent. Deu ser una bona atleta, va pensar
en Marty. Tenia una mirada intensa, d’un to blau fosc
que semblava quasi negre, ara que tant ella com l’Steve
se’l miraven de fit a fit.
L’Steve Frawley, el pare, era alt, d’un metre noranta
aproximadament; tenia els cabells rossos, de tonalitat
fosca, i els ulls de color blau cel. L’amplada de les espatlles
i la força dels braços li feien tibar les costures de
19

l’esmòquing, que li quedava petit. Se n’hauria de posar
un de nou, va pensar en Marty.
—¿Els ha passat res, a les nostres filles? —va preguntar
en Frawley.
En Marty va veure que agafava els braços de la seva
dona, com per preparar-la per la possibilitat d’unes notícies
devastadores.
No hi ha cap manera suau de dir a uns pares que els
han segrestat els fills i els han deixat una nota sobre el llit
en què se’ls exigeixen vuit milions de dòlars com a rescat.
L’absoluta incredulitat a la cara d’aquesta parella jove
sembla autèntica, va pensar en Marty, reacció que s’apuntaria
a la llibreta de seguiment dels casos, tot i que hi afegiria
un interrogant.
—Vuit milions de dòlars! Vuit milions de dòlars! ¿I
per què no vuitanta? —va exclamar l’Steve Frawley amb
la cara lívida—. Hem invertit cada cèntim en la compra
d’aquesta casa. Ara mateix, al compte corrent tenim uns
mil cinc-cents dòlars i prou.
—¿Tenen cap parent ric, a alguna de les dues famílies?
—va preguntar en Marty.
Els Frawley van començar a riure, amb la mena de
rialla aguda pròpia de la histèria. En Marty va veure que
l’Steve feia girar la seva dona de cara a ell. Es van abraçar,
la rialla es va esvair i el so aspre dels sanglots sense llàgrimes
d’ell es va barrejar amb els planys d’ella.
—Vull les meves nenes. Vull les meves nenes.
20

3
A les onze, el telèfon mòbil especial va sonar. En
Clint el va agafar.
—¿Sí? —va dir.
—Sóc el Flautista.
Aquest paio, sigui qui sigui, està fent una veu que no
és la seva, va pensar en Clint mentre travessava el petit
saló per allunyar-se tant com pogués de l’Angie, que encara
cantava cançons de bressol a les bessones. Per l’amor
de Déu, les nenes ja dormen!, va pensar irritat. Calla!
—¿Què és aquest soroll de fons? —va preguntar el
Flautista secament.
—La meva xicota fa de cangur i canta cançons a les
nenes. —En Clint sabia que amb això proporcionava la
informació que el Flautista volia. Ell i en Lucas se n’havien
sortit.
—No trobo en Bert.
—M’ha dit que li digui que havia de recollir un
client a les cinc de la matinada per portar-lo a l’aeroport
Kennedy. Se n’ha anat a dormir i ha apagat el mòbil. Espero
que...
—Harry, engegui la tele —va dir el Flautista interrompent-lo—.
Parlen d’un segrest que déu n’hi do. Li
trucaré demà al matí.
21

En Clint va agafar el comandament i va prémer el
botó per engegar el televisor. S’hi veia la casa d’Old Woods
Road. Encara que fos una nit amb núvols, la llum del
porxo il . luminava la pintura escatada de la casa i els finestrons,
torts. La cinta groga que marcava l’escena del
delicte, que mantenia allunyats la premsa i els curiosos,
s’estenia fins a la carretera.
—Els nous propietaris, l’Stephen i la Margaret
Frawley, es van traslladar a aquesta adreça fa només uns
mesos —deia el periodista—. Els veïns diuen que es
pensaven que enderrocarien la casa, però després han
sabut que els Frawley pensen renovar gradualment l’estructura
existent. Aquesta tarda, els fills d’alguns veïns
han assistit a la festa d’aniversari de les bessones desaparegudes.
Tenim una fotografia de la festa, de fa només
unes hores.
A la pantalla del televisor van aparèixer les cares de
les dues bessones, idèntiques, observant el pastís d’aniversari
amb els ulls ben oberts d’emoció. Hi havia tres
espelmes a un costat i a l’altre de la llaminadura festiva.
Al mig, una altra de més grossa.
—La veïna ens explica que figura que les nenes s’han
de fer grans com l’espelma del mig. Les bessones són tan
idèntiques en tots els sentits que la mare deia fent broma
que no valia la pena posar-hi una segona espelma.
En Clint va canviar de canal. Ensenyaven una altra
foto de les bessones, en què es veia el vestit de vellut blau
que duien a la festa. S’agafaven la mà.
—Clint, mira que en són de dolces. Són maquíssimes
—va dir l’Angie, espantant-lo—. Fins i tot adormides,
continuen agafades de la mà. ¿No ho trobes preciós?
22

—En Clint no havia sentit l’Angie acostant-se-li per darrere.
En aquells moments, ella li encerclava el coll amb
els braços—. Sempre he volgut tenir una criatura, però
em van dir que no puc —va continuar, acostant el nas a
la galta d’ell.
—Ja ho sé, Angie, reina —va respondre ell pacientment.
Ja l’havia sentida, aquella història.
—Després vaig passar molt de temps sense tu.
—Havies de ser en aquell hospital especial, reina.
Vas fer molt de mal a una persona.
—Però ara tindrem molts diners i viurem en un bot
al Carib.
—Sempre en parlem. Molt aviat ho podrem fer.
—Tinc una idea. Enduem-nos-hi les nenes.
En Clint va prémer el botó per tancar el televisor i es
va posar dret d’un bot. Es va girar i la va agafar pels canells.
—Angie, ¿per què tenim aquestes nenes?
Ella el va mirar i es va empassar saliva, nerviosa.
—Les hem segrestat.
—¿Per què?
—Per poder tenir molts diners i viure en un bot.
—En lloc de viure com uns maleïts gitanos i que ens
facin fora cada estiu quan els professionals del golf vénen
a viure aquí. ¿Què ens passarà si la policia ens agafa?
—Que anirem a la presó molt i molt de temps.
—¿I què vas prometre que faries?
—Que cuidaria les nenes, jugaria amb elles, els donaria
el menjar, les vestiria...
—¿I no és això, el que faràs?
—Sí, sí. Perdona, Clint. T’estimo. Em pots dir Nana.
23

Aquest nom no m’agrada, però em sembla bé si vols que
el faci servir.
—Davant les bessones, no hem de fer servir mai els
nostres noms reals. D’aquí a un parell de dies les retornarem
i tindrem els diners.
—Clint, potser podríem... —L’Angie va callar. Sabia
que s’enfadaria si li proposés de quedar-se una de les
bessones. Però ho farem, es va prometre d’amagat. Sé
com fer-ho. En Lucas es pensa que és molt llest. Però no
ho és tant com jo.
24

4
La Margaret Frawley va agafar la tassa de te fumejant
amb les dues mans. Tenia tant de fred... L’Steve l’havia
abrigada amb una vànova afganesa que havia agafat del
divan del saló, però no li alleujava gens el tremolor que
sentia per tot el cos.
Les bessones havien desaparegut. La Kathy i la Kelly
havien desaparegut. Algú se les havia endut i havia deixat
una nota de rescat. No tenia cap sentit. Com una
enumeració monòtona, les paraules se li repetien a dins
del cap amb un cert ritme: les bessones han desaparegut.
La Kathy i la Kelly han desaparegut.
La policia no els havia deixat entrar al dormitori de
les nenes. «La nostra missió consisteix a recuperar-les»,
els havia dit el capità Martinson. «No ens podem arriscar
a perdre empremtes o mostres d’ADN per la contaminació
de l’àrea».
La zona restringida també incloïa el passadís del pis
de dalt, on algú havia atacat la cangur. La Trish es posaria
bé. Era a l’hospital i havia explicat a la policia tot el
que recordava: que parlava amb el seu xicot pel mòbil i
li havia semblat que una de les bessones cridava; que havia
pujat les escales i havia sabut de seguida que passava
alguna cosa perquè no veia llum a l’habitació de les bes-
25

sones; que havia estat llavors que s’havia adonat que tenia
algú a darrere. Després d’això, no recordava res més.
¿Hi havia algú, a l’habitació amb les nenes?, es preguntava
la Margaret. La Kelly és la que té el son més lleuger,
però potser la Kathy estava neguitosa. Segurament
estava agafant un refredat.
Si una de les bessones s’havia posat a cridar, ¿l’havia
fet callar algú?
Li va caure la tassa que aguantava i va fer una ganyota
de dolor amb els esquitxos de te calent a la brusa i a la
faldilla, que s’havia comprat en una botiga de roba a
preus rebaixats per al sopar d’etiqueta que organitzava
l’empresa al Waldorf. Tot i que havia trobat el conjunt
un trenta per cent més barat que a la Cinquena Avinguda,
havia estat massa car per al seu pressupost.
L’Steve em va animar a comprar-me’l, va pensar, desanimada.
Era un sopar d’empresa important. Tant se val,
aquesta nit tenia ganes de mudar-me. Feia com a mínim
un any que no assistíem a cap acte d’etiqueta.
L’Steve mirava d’eixugar-li la roba amb una tovallola.
—Marg, ¿estàs bé? ¿T’has cremat amb el te?
He de pujar al pis de dalt, va pensar la Margaret. Potser
les bessones s’han amagat a l’armari. Recordo que
una vegada ho van fer. Jo vaig fer veure que les continuava
buscant. Sentia rialletes cada cop que les cridava.
«Kathy... Kelly... Kathy... Kelly... ¿on sou?...». L’Steve
havia arribat a casa just llavors. El vaig cridar des del pis
de dalt. «Steve... Steve... les bessones han desaparegut».
Més rialletes a dins de l’armari.
L’Steve s’adonava que feia broma. Va pujar a l’habitació
i li vaig assenyalar l’armari. S’hi va acostar i va cri-
26

dar: «Potser la Kathy i la Kelly han fugit. Potser ja no ens
estimen. Bé, no té cap sentit que les continuem buscant.
Apaguem els llums i sortim a sopar».
Al cap d’uns moments, la porta de l’armari es va
obrir de cop.
«Sí que us estimem, sí que us estimem!», van gemegar
alhora.
La Margaret recordava la cara d’espant de les nenes.
Devien estar mortes de por quan les han agafat, va pensar.
Ara hi ha algú que les té amagades.
Això no està passant. És un malson i em despertaré.
Vull les meves nenes! ¿Per què em fa mal el braç? ¿Per
què l’Steve m’hi posa alguna cosa freda?
La Margaret va tancar els ulls. No era gaire conscient
que el capità Martinson parlava amb algú.
—Senyora Frawley...
Va alçar la mirada. A l’habitació hi havia un altre
home.
—Senyora Frawley, sóc en Walter Carlson, agent de
l’FBI. Tinc tres fills i sé com es deu sentir. Sóc aquí per
ajudar-la a recuperar les seves filles, però necessitem la
seva ajuda. ¿Em pot respondre unes preguntes?
En Walter Carlson tenia una mirada amable. No
semblava que tingués més de quaranta-cinc anys, o sigui
que els seus fills no devien ser gaire més grans que un
adolescent, a tot estirar.
—¿Per què han volgut endur-se les meves nenes? —li
va preguntar la Margaret.
—Això és el que esbrinarem, senyora Frawley.
En Carlson es va moure ràpidament per agafar la
Margaret, que començava a lliscar de la cadira.
27

5
La persona que havia de recollir en Lucas a les cinc
del matí era en Franklin Bailey, director financer d’una
cadena d’adrogueries gestionada com a negoci familiar.
Era un client habitual; viatjava de nit sovint, resseguint
la costa est amunt i avall. Alguns dies, com aquell, en Lucas
el portava a Manhattan per a una reunió i l’esperava
per tornar-lo a casa.
A en Lucas no li va passar pel cap de dir que aquell
matí no estaria disponible. Sabia que una de les primeres
coses que faria la policia seria identificar els treballadors
que havien estat en algun punt al voltant de la casa
dels Frawley. El més probable és que sortís a la llista, perquè
en Bailey vivia a High Ridge, que era només a dues
travessies d’Old Woods.
Els policies no tenen cap raó per fixar-se gaire en mi,
és clar, es va assegurar a ell mateix. Fa vint anys que recullo
gent en aquesta ciutat i als afores, i sempre m’he
mantingut per sota la pantalla del radar. Sabia que els
seus veïns de la localitat propera de Danbury, on vivia, el
consideraven un paio callat i solitari, afeccionat a fer
sortides amb avioneta des de l’aeroport local. També es
divertia explicant a la gent que li agradava molt fer excursions
a peu, explicació que li servia per justificar-se
28

quan, de tant en tant, enviava un altre conductor per
cobrir-li un servei. El lloc cap al qual anava a caminar,
és clar, solia ser una casa que havia triat per entrar-hi a
robar.
Aquell matí, quan anava a recollir en Bailey, va resistir
la temptació de passar amb el cotxe per davant de la
casa dels Frawley. Hauria estat una ximpleria. Es podia
imaginar l’activitat que hi devia haver a dins. Es preguntava
si l’FBI ja s’hi havia ficat, en tot allò. ¿Què devien estar
descobrint?, es va preguntar, una mica divertit. ¿Que
la porta de darrere es podia obrir amb una targeta de
crèdit? ¿Que, amagats per l’alçada dels arbusts que creixien
a la base de la casa, devia ser fàcil veure la cangur
ajaguda al divan xerrant pel mòbil? ¿Que era evident,
mirant per la finestra de la cuina, que les escales de darrere
de la casa permetrien l’accés d’un intrús al segon pis
sense que se n’adonés la cangur? ¿Que aquella feina l’havien
d’haver fet com a mínim dues persones, una per
desfer-se de la cangur i l’altra per tenir callades les nenes?
Va accedir al camí d’entrada de la finca d’en Franklin
Bailey quan faltaven cinc minuts per a les cinc. Va
deixar el cotxe engegat per estar segur que el peix gros
comptable el trobaria bé, calent, i es va acontentar imaginant-se
la part que rebria quan s’haguessin repartit els
diners del rescat.
La porta del davant de la preciosa casa d’estil Tudor
es va obrir. En Lucas es va afanyar a sortir del cotxe i va
obrir la porta de darrere per al seu client. Una de les seves
petites cortesies consistia a tenir el seient del copilot
tan endavant com fos possible, per deixar el màxim d’espai
lliure per a les cames a la persona de darrere.
29

En Bailey, un home de cabells canosos de poc menys
de setanta anys, va murmurar una salutació distretament.
Quan el cotxe es va començar a moure, però, va dir:
—Lucas, giri a Old Woods Road. Vull veure si encara
hi ha la policia.
En Lucas va notar que se li posava el coll rígid. ¿Per
quin motiu hi deu voler anar, en Bailey?, es preguntava.
No era un tafaner. Devia tenir algun motiu. És clar, a la
ciutat en Bailey és un peix gros, es va dir en Lucas a ell
mateix. N’havia estat alcalde. El fet de presentar-s’hi distrauria
l’atenció de la limusina en què viatjava. D’altra
banda, però, en Lucas sempre confiava en la sensació espinosa
i freda que experimentava quan s’acostava a la
zona del radar d’aplicació de la llei, i era la sensació que
tenia en aquells moments.
—El que vostè digui, senyor Bailey. Però ¿per què hi
hauria d’haver policies a Old Woods Road?
—És evident que no ha vist les notícies, Lucas. Aquesta
nit han segrestat les bessones de tres anys de la parella
que es va mudar fa poc al casalot dels Cunningham.
—¿Que les han segrestat? Deu estar de broma, senyor.
—Tant de bo —va dir en Franklin Bailey severament—.
A Ridgefield no hi ha passat mai res de semblant.
Conec els Frawley d’algunes trobades i els tinc en
molta estima.
En Lucas va passar dues travessies i després va girar
cap a Old Woods Road. Hi havia barricades de la policia,
al davant de la casa on havia entrat feia vuit hores
per agafar les nenes. Malgrat la inquietud i la sensació
que hauria estat més prudent no ser allà en aquells
moments, no podia evitar de pensar, amb aires de sufi-
30

ciència: que imbècils, no en teniu ni la més remota idea.
A l’altra banda del carrer de la casa dels Frawley hi
havia camions aparcats dels mitjans de comunicació.
Dos policies s’estaven al davant de les barricades per evitar
l’accés de cap cotxe pel camí d’entrada a la casa. En
Lucas va veure que portaven llibretes.
En Franklin Bailey va abaixar la finestreta de darrere
i el sergent encarregat, que el va reconèixer de seguida,
va començar a disculpar-se perquè no podia deixar
que aparquessin allà.
En Bailey el va interrompre.
—No vull aparcar, Ned. Però potser us puc ajudar.
Tinc un esmorzar a les set a Nova York, però tornaré a
ser aquí a les onze. ¿Qui hi ha a dins, en Marty Martinson?
—Sí, senyor. I l’FBI.
—Sé com van aquestes coses. Dóna la meva targeta
a en Marty. M’he passat la meitat de la nit escoltant les
notícies. Els Frawley són aquí de fa poc i no sembla que
tinguin parents propers en qui puguin confiar. Digues a
en Marty que, si puc ajudar de cap manera com a persona
de contacte amb els segrestadors, estic disponible.
Digues-li que recordo que, durant el segrest dels Lindbergh,
un professor que es va oferir com a persona de
contacte era l’únic que va parlar amb els segrestadors.
—Ja l’hi diré, senyor. —El sergent Ned Barker va agafar
la targeta i es va apuntar alguna cosa. Després, amb
un to una mica com de disculpa, va dir:— He d’identificar
tothom que passa per aquí amb el cotxe, senyor. Estic
segur que ho pot entendre.
—És clar.
En Barker va mirar en Lucas.
31

—¿Em permet el permís de conduir, senyor?
En Lucas va somriure, amb el seu somriure de persona
delerosa de complaure els altres.
—És clar, agent, és clar.
—Jo responc d’en Lucas —va dir en Franklin Bailey—.
Fa anys que és el meu conductor.
—Només compleixo ordres, senyor Bailey. Estic segur
que ho pot entendre.
El sergent va observar el permís de conduir i va fer
una mirada ràpida a en Lucas. Sense cap comentari, l’hi
va tornar i es va apuntar alguna cosa a la llibreta.
En Franklin Bailey va apujar la finestreta del cotxe i
va repenjar l’espatlla al seient.
—Molt bé, Lucas. Afanyem-nos. Segurament deu
haver estat un gest inútil, però d’alguna manera sentia
que ho havia de fer.
—Ha estat un gest molt bonic, senyor. Jo no tinc
fills, però no cal tenir gaire imaginació per fer-se la idea
de com es deuen sentir ara mateix aquests pobres pares.
Només espero que ho estiguin passant prou malament
per poder aplegar vuit milions de dòlars, va pensar
somrient per dins.
32

6
Les veus persistents de dues criatures que cridaven
«Mama!» van despertar en Clint del son profund en què
l’havia sumit el Chivas Regal. Com que no obtenien resposta,
les nenes intentaven enfilar-se pels costats alts del
bressol on havien estat dormint.
L’Angie jeia al costat d’ell, roncant, i no sentia les
veus ni els sotracs del bressol. En Clint es preguntava
quant devia haver begut després que ell se n’anés a dormir.
A l’Angie li encantava passar-se la meitat de la nit
llevada mirant pel . lícules antigues amb una ampolla de
vi al costat. Charlie Chaplin, Greer Garson, Marilyn
Monroe, Clark Gable... li agradaven tots. «Ells sí que
eren actors», li deia articulant malament les paraules.
«Avui tots es veuen iguals: rossos, magnífics, carregats
de Botox, líftings facials i liposuccions. Ara bé, ¿saben
actuar? No».
No va ser fins més tard, després de tots aquells anys
de tenir-la a prop, que en Clint es va adonar que l’Angie
n’estava gelosa. Volia ser bonica i en Clint ho havia utilitzat
com un altre al . licient perquè accedís a tenir cura
de les nenes. «Tindrem tants diners que, si vols, podràs
anar a un balneari, canviar-te el color dels cabells o ferte
una operació de cirurgia estètica per estar encara més
33

esplèndida. Només cal que cuidis bé les nenes, uns dies o
potser una setmana».
En aquells moments, en Clint li va clavar un cop de
colze en un costat del cos.
—Aixeca’t. —L’Angie encara va enfonsar més la cara
al coixí. Ell li va sacsejar l’espatlla—. He dit que t’aixequis!
—va remugar.
Amb desgana, l’Angie va aixecar el cap i va fer un
cop d’ull al bressol.
—Estireu-vos! Vosaltres dues, torneu a dormir! —els
va etzibar.
La Kathy i la Kelly van veure l’enuig de la cara de
l’Angie i es van posar a plorar.
—Mama... papa...
—Que calleu, he dit! Calleu!
Somicant, les bessones es van tornar a estirar al llit,
agafades l’una a l’altra. Del bressol, n’arribava el so apagat
dels sanglots.
—He dit que calleu!
Els sanglots es van convertir en singlot.
L’Angie va tocar en Clint amb el dit.
—A les nou en punt, la Nana començarà a estimarles.
Ni un minut abans.
34

7
La Margaret i l’Steve es van quedar llevats tota la nit
amb en Marty Martinson i l’agent Carlson. Tot i el desmai,
la Margaret es negava fermament a anar a l’hospital.
—Vostè mateix ha dit que necessiten la meva ajuda
—insistia.
Ella i l’Steve van respondre les preguntes d’en Carlson.
Un cop més, van negar rotundament que tinguessin
accés a cap quantitat de diners significativa, i encara
menys a milions de dòlars.
—El meu pare es va morir quan jo tenia quinze
anys —va dir la Margaret a en Carlson— i la meva mare
viu a Florida amb la seva germana. Treballa de secretària
a la consulta d’un metge. Vaig demanar préstecs
per estudiar al col . legi major i a la facultat de dret,
i encara n’hauré de tornar els diners durant deu anys
més.
—El meu pare està jubilat; era cap dels bombers de
la ciutat de Nova York —va dir l’Steve—. Viu amb la
meva mare en un pis a Carolina del Nord. Se’l van comprar
abans que els preus es disparessin.
Quan els van preguntar pels altres familiars, l’Steve
va reconèixer que no tenia bona relació amb el seu germanastre,
en Richie.
35

—Té trenta-sis anys, cinc més que jo. La meva mare
era una vídua jove quan va conèixer el meu pare. En Richie
sempre ha tingut una mena de costat salvatge. Mai
no hem estat gaire units. A sobre, per acabar-ho d’adobar,
va conèixer la Margaret abans que jo.
—Però no vam sortir mai junts —va aclarir la Margaret
ràpidament—. Érem en un casament i vam ballar
algunes vegades. Em va deixar un missatge al contestador,
però no li vaig tornar mai la trucada. Va ser casual,
que conegués l’Steve a la facultat de dret al cap d’un mes
aproximadament.
—¿I ara on és, en Richie? —va preguntar en Carlson
a l’Steve.
—Treballa com a encarregat de l’equipatge a l’aeroport
de Newark. S’ha divorciat dos cops i no va acabar
l’escola. Està ressentit perquè jo vaig acabar l’institut i
em vaig llicenciar en dret. —Va dubtar uns moments—.
Val més que l’hi digui: va tenir un expedient com a delinqüent
menor d’edat i es va passar cinc anys a la presó
per haver participat en una estafa de blanqueig de
diners. Però mai no faria una cosa com aquesta.
—Potser no, però l’investigarem —va dir en Carlson—.
Ara passem a les persones que potser els tenen
rancúnia o que han estat en contacte amb les bessones i
poden haver decidit segrestar-les. ¿Han tingut cap treballador
a la casa, des que s’hi van instal . lar?
—No. El meu pare ho ha pogut arreglar tot i ha estat
un bon mestre —va explicar l’Steve amb to de veu de
cansat—. M’he passat nits i caps de setmana sencers fent
reparacions bàsiques. Segurament sóc el millor client de
l’empresa Home Depot.
36

—¿I què me’n diuen, de la companyia de mudances?
—va preguntar en Carlson tot seguit.
—Són policies fora de servei —va contestar l’Steve,
que per un moment quasi va somriure—. Tots tenen
fills. Fins i tot me n’han ensenyat fotografies. Un parell
són més o menys de l’edat de les nostres bessones.
—¿I la gent amb qui treballa?
—Només fa tres mesos que treballo per a C.F.G.&Y. És
una empresa inversora especialitzada en fons de pensió.
En Carlson va valorar el fet que, fins que van néixer
les bessones, la Margaret havia treballat com a defensora
del poble a Manhattan.
—Senyora Frawley, ¿podria ser que alguna de les
persones a qui va defensar li guardés algun ressentiment?
—No ho crec. —Llavors va dubtar—. Hi havia un
home a qui van condemnar a cadena perpètua. Li vaig
demanar que em deixés arribar a un acord tàctic amb el
fiscal, però no va voler, i quan el van declarar culpable,
el jutge el va castigar amb severitat. La seva família em
cridava obscenitats quan se’l van endur.
Que estrany, va pensar la Margaret mentre observava
en Carlson apuntant-se el nom de l’acusat declarat
culpable. Ara mateix, em sento com estabornida. Només
això, estabornida.
A les set en punt, quan la llum va començar a entrar
a través de les persianes, en Carlson es va aixecar.
—Els recomano que dormin una mica, tots dos.
Com més clar tinguin el cap, més ens podran ajudar. Seré
aquí mateix. Els prometo que els avisaré tan aviat com els
segrestadors es posin en contacte amb nosaltres, i més
37

tard segurament els demanarem que facin unes declaracions
als mitjans de comunicació. Poden pujar a la seva
habitació, però no s’acostin al dormitori de les nenes.
L’equip forense encara hi treballa.
L’Steve i la Margaret van fer que sí en silenci. Es van
aixecar i, amb el cos encongit per l’esgotament, van travessar
el saló cap a les escales.
—Ens podem refiar d’ells —va dir en Carlson a en
Martinson amb convicció—. Hi posaria la mà al foc. No
tenen diners, cosa que em fa dubtar de si aquesta petició
de rescat no deu ser una broma de mal gust. Algú que
només volia les nenes deu intentar desfer-se de nosaltres.
—Ja ho he pensat —va dir en Marty, que hi estava
d’acord—. La majoria de les notes de rescat adverteixen
els pares que no avisin la policia, ¿oi?
—Exacte. Només demano a Déu que aquestes criatures
no siguin ara mateix en un avió cap a Amèrica del
Sud.
38

8
Divendres al matí, el segrest de les bessones dels Frawley
era notícia de primera plana a tota la costa est, i a primera
hora de la tarda s’havia convertit en un fet mediàtic d’abast
nacional. La fotografia de l’aniversari de les precioses bessones
de tres anys, on apareixien amb cara angelical, els
cabells rossos i llargs i el vestit de festa de vellut blau, sortia
als canals de notícies de la televisió i als diaris de tot el país.
Al saló de 10 Old Woods Road, hi havien instal . lat un
centre de comandament. A les cinc en punt de la tarda,
l’Steve i la Margaret van aparèixer a la televisió, al davant
de la casa, suplicant als segrestadors que cuidessin bé les
nenes i que els les tornessin sanes i estàlvies.
—No tenim diners —va dir la Margaret, suplicant—.
Però els nostres amics no han parat de trucar en tot el
dia i n’estan recollint. Quasi arriben als dos-cents mil
dòlars. Si us plau, ens deuen haver confós amb algú que
pot aplegar vuit milions de dòlars. Nosaltres no podem.
Per favor, no facin mal a les nenes. Tornin-les. Els prometo
que tindrem dos-cents mil dòlars en metàl . lic.
L’Steve, envoltant la Margaret amb el braç, va dir:
—Si us plau, posin-se en contacte amb nosaltres.
Necessitem saber que les nostres filles estan vives.
Després va aparèixer el capità Martinson.
39

—Veuran sobreimprès a la pantalla el número de
telèfon i de fax d’en Franklin Bailey, exalcalde d’aquesta
ciutat. Si tenen por de contactar directament amb els
Frawley, si us plau, posin-se en contacte amb ell.
Però ni divendres al vespre, ni dissabte ni diumenge,
no van tenir notícies dels segrestadors.
Dilluns al matí, la Katie Couric va ser interrompuda
quan, amb motiu del segrest, entrevistava al programa
Today un agent de l’FBI jubilat. Es va aturar tot d’una,
enmig d’una pregunta; es va ajustar l’auricular a l’orella,
va escoltar amb atenció i després va dir:
—Potser es tracta d’una broma de mal gust, però
també podria ser terriblement important. Tenim al telèfon
un home que afirma que és el segrestador de les bessones
dels Frawley. A petició seva, els enginyers de so ens
passen la trucada en directe.
Una veu ronca, estrafeta, va dir amb un to enfadat:
—Diguin als Frawley que se’ls acaba el temps. Quan
diem vuit milions de dòlars volem dir vuit milions de
dòlars. Escoltin les nenes.
Unes veus de criatura van dir a l’uníson:
—Mama, t’estimo. Papa, t’estimo. —Llavors una va
cridar—: Volem tornar a casa!
Al cap de cinc minuts, van passar aquest tros gravat
a l’Steve i la Margaret. A en Martinson i en Carlson no
els va caldre demanar als Frawley si la trucada era autèntica.
Amb l’expressió de les cares n’hi va haver prou per
quedar-se convençuts que, finalment, s’havia establert
un contacte amb els segrestadors.
40

9
En Lucas, que cada cop estava més nerviós, havia parat
a la casa de camp del vigilant dissabte i diumenge al
vespre. L’última cosa que volia era estar-se amb les nenes,
o sigui que va calcular d’arribar-hi a les nou, quan
pensava que ja estarien dormint.
Dissabte al vespre va intentar quedar-se tranquil
amb l’entusiasme d’en Clint, que deia que l’Angie tenia
tanta traça amb les nenes.
—Mengen molt bé i ha jugat amb elles. Les ha fet
dormir la migdiada tota la tarda. Les estima de debò.
Sempre ha volgut tenir criatures. ¿Però saps què? Fa una
mica de basarda, mirar-les. És com si fossin dues parts
de la mateixa persona.
—¿Les heu gravades? —va preguntar en Lucas secament.
—Ah, és clar. Els hem fet dir: «Mama, t’estimo. Papa,
t’estimo». Sona molt bé. Llavors una ha cridat: «Volem
tornar a casa!» i l’Angie s’ha empipat. Ha alçat la mà
com si estigués a punt de pegar-li i s’han posat a plorar
les dues. Tot això també ho hem gravat.
És el primer gest intel . ligent que feu, va pensar en
Lucas quan es va ficar la cinta a la butxaca. Tal com havien
quedat amb el cap, es va dirigir amb el cotxe al pub
41

d’en Clancy, a la ruta 7. Hi va arribar a dos quarts d’onze.
Seguint les instruccions, va aparcar la limusina al
pàrquing, que era ple de cotxes; va deixar la cinta sobre
el seient i va entrar al local a fer una cervesa havent deixat
la porta del cotxe oberta. Quan va tornar a la limusina,
la cinta ja no hi era.
Això va ser dissabte a la nit. Diumenge a la nit, va
quedar clar que a l’Angie se li acabava la paciència:
—Aquesta maleïda assecadora s’ha espatllat, i és clar,
no podem trucar a ningú perquè la vingui a arreglar. En
«Harry» no deu saber com arreglar-la, ¿oi? —Mentre escopia
aquelles paraules, treia de la rentadora dos jocs de
samarretes de màniga llarga i granota idèntics, que va
estendre en uns penja-robes de filferro—. Dèieu que serien
un parell de dies. ¿Quant de temps se suposa que he
d’aguantar tot això? Ja han passat tres dies.
—El Flautista ens dirà en quin moment i on hem de
deixar les nenes —li va recordar en Lucas, reprimint-se
el desig d’enviar-la a la merda.
—¿I com sabem que no s’espantarà i desapareixerà,
que no ens deixarà aquí amb les nenes?
En Lucas no tenia pensat d’explicar a l’Angie i en Clint
el pla del Flautista, però va trobar que calia asserenar-los.
—Ho sabem perquè demà exigirà el rescat al programa
Today, en algun moment entre les vuit i les nou
del matí.
Allò la va fer callar. S’ha de reconèixer que el Flautista
té traça amb les amenaces, va pensar en Lucas l’endemà
al matí mentre veia el programa i s’adonava de l’abast
de la reacció de la trucada. Tothom voldrà enviar
diners per recuperar aquestes nenes.
42

Però qui assumeix tot el risc som nosaltres, va pensar
al cap d’unes hores, després d’escoltar els comentaristes
de totes les emissores que parlaven del segrest. Nosaltres
vam agafar les nenes, les estem amagant i agafarem
els diners quan els hagin aplegat. Sé qui és el nostre cap,
però no hi ha res que el lligui a mi. Si ens enxampen i dic
que ell està al darrere de tot això, podria dir que m’he
begut l’enteniment.
En Lucas no tenia serveis programats fins l’endemà
al matí, dimarts, i a les dues de la tarda va decidir que no
es podia quedar al seu pis anguniejat. El Flautista li havia
dit que veiés sens falta les notícies del vespre de la
CBS, perquè llavors establiria un nou contacte, però va
decidir que tenia prou temps per fer una passejada amb
l’avioneta.
En Lucas era membre del club de vol de l’aeroport
de Danbury, cap al qual es dirigia amb el cotxe. Va llogar
una avioneta d’hèlix d’un sol motor i va sortir a fer un
volt. El seu trajecte favorit era entre la costa de Connecticut
i Rhode Island, i des d’allà volava una estona per
sobre l’Atlàntic. Volar a sis-cents metres d’altura li proporcionava
una sensació de control absolut, cosa que
necessitava experimentar urgentment en aquells moments.
Aquell dia feia fred; només bufava una brisa molt
suau i hi havia alguns núvols a l’oest. Feia bon temps per
volar. A la cabina, en Lucas intentava relaxar-se i gaudir
de la llibertat de ser a l’aire, però no es podia treure del
cap la preocupació persistent que el turmentava.
Estava segur que li havia passat per alt alguna cosa,
però el problema era que no sabia què podia ser. Endur-
43

se les nenes havia estat fàcil. La cangur només recordava
que la persona que se li havia acostat per darrere feia pudor
de suat.
Ho va encertar de ple, va pensar en Lucas amb un
breu somriure mentre volava per sobre de Newport.
L’Angie hauria de ficar les samarretes d’en Clint a la rentadora
tan bon punt se les treu.
La rentadora.
Era això! La roba que rentava. Dos jocs de samarreta
i granota idèntics. ¿D’on els havia tret? Les nenes
duien pijama quan se les van endur. ¿Havia anat a comprar
roba per a bessons de tres anys, aquella cap de pardals?
I tant que sí. N’estava segur. I algun oficial no trigaria
a lligar caps.
Dominat per la ràbia, en Lucas va fer una estrebada
al timó de comandament i el morro de l’avió va pujar
fins a quedar pràcticament perpendicular al terra. Quan
es va adonar del que havia fet, encara es va enfadar més
i va mirar d’estabilitzar la nau. Va reaccionar massa tard,
però, i va perdre altura. Amb el cor bategant-li amb
força, va fer baixar el morro de l’avió, va recuperar l’impuls
i es va estabilitzar.
Després d’això, segur que aquesta ximpleta portarà
les nenes al McDonald’s a menjar-hi una hamburguesa,
va pensar, frenètic.
44

10
Comunicar amb bona cara les últimes notícies que
es tenien del segrestador era impossible. Dilluns al vespre,
en Walter Carlson va rebre una trucada i va anar cap
al saló per trobar la Margaret i l’Steve Frawley, que seien
junts al divan.
—El segrestador ha trucat a la CBS fa un quart d’hora,
durant les notícies del vespre —va dir, amb to eixut—.
Ara ho tornen a passar. És la mateixa gravació de la veu
de les nenes que hem escoltat aquest matí amb la Katie
Couric, però amb un tros més.
És com si els llancessin a una caldera d’oli bullent, va
pensar quan va veure les seves cares d’agonia en sentir
les veus de les nenes, que gemegaven.
—Volem tornar a casa...
—Kelly... —va murmurar la Margaret.
Una pausa...
I després, els planys de les bessones. La Margaret es
va tapar la cara amb les mans.
—No puc... no puc... no puc...
Llavors una veu aspra, clarament estrafeta, va dir
amb un grunyit:
—He dit vuit milions i els vull ara. És la seva última
oportunitat.
45

—Margaret —la va interrompre en Walter Carlson,
amb to apressant—, aquí hi ha un punt de llum: el segrestador
està en contacte amb nosaltres. Tenen una
prova que les nenes estan vives. Les trobarem.
—¿I també aconseguiran la quantitat de vuit milions
de dòlars? —va fer l’Steve, amb amargor.
En Carlson no sabia si convenia donar-los gaires esperances.
L’agent Dom Picella, cap d’un equip d’agents,
s’havia passat el dia a C.F.G.&Y., l’empresa d’inversions
d’àmbit mundial on treballava l’Steve des de feia poc,
per entrevistar els seus companys de feina. Volia esbrinar
si n’hi havia cap que sabés d’algú que pogués guardar
ressentiment a l’Steve, o que volgués el lloc de treball
que finalment s’havia quedat ell. L’empresa havia
sortit públicament malparada d’unes acusacions d’abús
d’informació privilegiada i en Picella havia sabut
que s’havia convocat a corre-cuita una reunió de la junta
directiva, per mitjà de conferències telefòniques entre
els directors. Corria el rumor que potser l’empresa
s’oferiria per lliurar els diners del rescat de les bessones
Frawley.
«Una de les secretàries és tafanera de mena», havia
dit en Picella a en Carlson. «Diu que l’empresa ha quedat
fatal per unes irregularitats. Acaba de pagar a la comissió
de valors i borsa una multa enorme, de cinccents
milions de dòlars, i ha tingut molt mala premsa.
Aquesta dona creu que pagar els vuit milions del rescat
farà més bona publicitat de C.F.G.&Y. que contractar
una pila d’agències de relacions públiques per rentar la
imatge de l’empresa. La reunió de la junta directiva està
programada per a avui a les vuit del vespre».
46

En Carlson va observar els Frawley, que semblava
que haguessin envellit deu anys en només tres dies de
desaparició de les bessones. Estaven pàl . lids, feien ulls
de cansats i tenien les espatlles encongides. Sabia que ni
l’un ni l’altre no havien menjat res en tot el dia, i sabia
que, encara que en aquelles situacions la família normalment
es reunia, la Margaret havia implorat a la seva
mare que es quedés a Florida. «Mama, m’ajudaràs més si
reses constantment», havia sentit que li deia per telèfon
amb la veu entretallada. «Et mantindrem informada. Si
estiguessis aquí amb mi, plorant, no ho podria suportar».
La mare de l’Steve havia estat operada del genoll feia
poc i no podia viatjar ni quedar-se sola. Els amics havien
inundat la casa de trucades, però se’ls havia demanat
que no triguessin a deixar la línia lliure per si el segrestador
volgués trucar als Frawley directament.
Sense estar gens segur d’haver pres la decisió correcta,
en Walter Carlson va dir, després d’alguns dubtes:
—Margaret, Steve, no vull donar-los falses esperances,
però... Steve, el director de la seva empresa ha convocat
una reunió urgent de la junta directiva. Entenc
que pot ser que proposin de pagar ells el rescat. —No
deixis que les coses s’espatllin, va pregar quan va veure
l’esperança que prenia vida a les seves cares—. Bé, no sé
vostès, però jo tinc gana. La seva veïna ha passat una
nota a un dels policies. Els ha preparat el sopar i els el
portarà quan vulguin.
—Menjarem alguna cosa —va dir l’Steve amb fermesa.
Va mirar en Carlson—. Sé que sembla una bogeria,
perquè sóc nou a C.F.G.&Y., però ja se m’havia acu-
47

dit que potser, només potser, s’oferirien a pagar aquests
diners. Per a ells, vuit milions de dòlars és una misèria.
Déu meu, va pensar en Carlson. Potser el germanastre
no és l’única mala persona de la família. ¿Podria ser
que l’Steve Frawley estigués al darrere de tot allò?
48

11
La Kathy i la Kelly, assegudes al divan, van alçar la vista.
Havien estat mirant vídeos d’en Barney, però la Nana
els havia parat per escoltar les notícies de la televisió.
Totes dues li tenien por. Feia una estona, en Harry l’havia
escridassada després de rebre una trucada de telèfon.
Estava furiós perquè la dona els havia comprat roba.
La Nana li havia tornat els crits:
—¿Que potser les havia d’haver tingut tres dies corrent
per aquí amb el pijama? És clar que els vaig comprar
roba, i joguines, i vídeos d’en Barney i, per si te n’havies
oblidat, vaig comprar el bressol a una empresa de subministraments
mèdics. Per cert, també he comprat cereals,
suc de taronja i fruita. I ara calla i surt a buscar hamburgueses
per a tothom. Estic farta de cuinar, ¿em sents?
Més tard, just quan en Harry tornava amb les hamburgueses,
van sentir que l’home del televisor deia:
—És possible que tinguem una trucada del segrestador
de les bessones Frawley.
—Estan parlant de nosaltres —va murmurar la Kathy.
Van escoltar i, a través de la televisió, van sentir la
veu de la nena, que deia: «Volem tornar a casa».
La Kathy es va fregar els ulls amb les mans per mirar
de no plorar.
49

—Sí que vull tornar a casa. Vull la mama. No em trobo
bé.
—No entenc ni mitja paraula del que diu —es va
queixar en Harry.
—A vegades, quan parlen entre elles, jo tampoc no
les entenc —li va etzibar l’Angie—. Es comuniquen amb
el llenguatge dels bessons. N’he llegit coses, d’això. —Va
canviar de tema—. ¿Per què no els va dir on havien de
deixar els diners, el Flautista? ¿Què espera? ¿Per què es
va limitar a dir «Tornaran a tenir notícies meves»?
—En Bert diu que és la seva manera de desgastarlos.
S’hi tornarà a posar en contacte demà. —En Clint, o
també podríem dir en Harry, encara duia la bossa del
McDonald’s a la mà—. Mengem abans no es refredi. Veniu
a taula, nenes.
La Kelly va saltar del divan, però la Kathy s’hi va estirar
i es va arraulir.
—No tinc gana. No em trobo bé.
L’Angie se li va acostar ràpidament i li va posar la mà
sobre el front.
—Aquesta nena té febre. —Va mirar en Clint—.
Acaba’t ràpidament l’hamburguesa i surt a buscar aspirina
per a nens. Només ens faltaria que una d’elles agafés
una pneumònia. —Es va ajupir sobre la Kathy—. Ai,
reina, no ploris. La Nana et cuidarà molt bé. La Nana
t’estima. —Enutjada, va mirar la Kelly, que era a taula i
es començava a menjar l’hamburguesa; tot seguit va fer
un petó a la galta de la Kathy—. La Nana t’estima més a
tu, Kathy. Ets més maca que la teva germana. Ets la nineta
de la Nana, ¿oi que sí?
50

12
En Robinson Alan Geisler, director i president de
C.F.G.&Y., esperava impacientment a la sala de juntes
de Park Avenue els directors de fora la ciutat que havien
confirmat la seva assistència a l’acte. El seu càrrec corria
perill per la pluja radioactiva que havia desencadenat la
multa imposada per la Comissió de Valors i Borsa, i
Geisler sabia que la posició que adoptaria pel que feia a
la situació agonitzant dels Frawley podia acabar en un
error fatal. Feia vint anys que treballava a l’empresa,
però només feia onze mesos que hi ocupava el càrrec
més alt, i sabia que encara el consideraven impur per la
seva estreta relació amb l’exdirector.
La qüestió era senzilla: si C.F.G.&Y. s’oferia per pagar
els vuit milions de dòlars del rescat, ¿el resultat seria
un gest superb des del punt de vista de les relacions públiques
o bé, tal com creien alguns directors, seria donar
carta blanca a altres segrestadors?
En Gregg Stanford, el director financer, era d’aquest
últim parer.
—És una tragèdia, però si paguem per recuperar les
nenes dels Frawley, ¿què farem quan segrestin la dona o
el fill d’un altre empleat? Som una empresa d’abast
mundial i una dotzena de les nostres oficines són en
51

llocs on és fàcil que puguin passar aquesta mena de coses.
En Geisler sabia que una tercera part dels quinze directors,
com a mínim, compartia aquesta opinió. D’altra
banda, pensava, ¿quina imatge donaria una empresa que
acaba de pagar una multa de cinc-cents milions de dòlars
i es nega a pagar una fracció d’aquesta quantitat per
salvar les vides de dues nenes? Era la pregunta que pensava
plantejar a la taula. Si m’equivoco i paguem els diners,
i la setmana que ve segresten el fill d’un altre empleat,
seré jo qui cremi a la foguera, va pensar amb
fredor.
Als cinquanta-sis anys, en Rob Geisler havia aconseguit
finalment la feina que volia. Era baixet i prim, i havia
hagut de superar el prejudici inevitable del món dels
negocis envers la gent de poca estatura. Havia arribat al
punt més alt perquè l’havien reconegut com a geni de les
finances i havia demostrat que sabia consolidar i controlar
el poder. En el seu camí cap a la cúspide, però, s’havia
creat un nombre incomptable d’enemics, tres dels quals,
com a mínim, seien a la taula amb ell en aquells moments.
Quan es va presentar l’últim dels directors que venien
de fora, tots els ulls es van centrar en Geisler.
—Tots sabem per què som aquí —va dir bruscament—
i sóc molt conscient que alguns de vostès creuen
que, si ens oferim per pagar el rescat que demanen, estarem
cedint davant dels segrestadors.
—És exactament el que creiem, Rob —va dir en
Gregg Stanford, tranquil—. Aquesta empresa ja ha tingut
prou mala premsa. No ens hauríem ni de plantejar la
possibilitat de cooperar amb delinqüents.
En Geisler es va mirar el seu company de feina amb
52

menyspreu, sense molestar-se a dissimular la intensa antipatia
que li inspirava aquell home. Físicament, l’Stanford
era la versió televisiva d’un executiu corporatiu. Tenia
quaranta-sis anys i feia un metre noranta d’alçada;
era atractiu com n’hi ha pocs, amb metxes daurades als
cabells i una dentadura perfecta que brillava amb els
seus somriures, sempre amatents. Duia uns vestits impecables
i tenia unes maneres indefectiblement encantadores,
fins i tot quan apunyalava algú per l’esquena. S’havia
casat com a via d’entrada al món corporatiu: la seva
tercera dona, l’actual, era hereva d’una família que posseïa
el deu per cent de les accions de l’empresa.
En Geisler sabia que l’Stanford cobejava el seu càrrec
i que si aquell dia es refermava en la seva posició
contrària al pagament del rescat, la persona en la qual se
centrarien els mitjans de comunicació quan l’empresa es
negués públicament a oferir els diners del suborn seria
ell, en Geisler.
Va fer un gest afirmatiu a la secretària que redactava
les actes de la reunió i ella es va aixecar i va engegar el televisor.
—Vull que tots vostès vegin això —va dir en Geisler—.
Després, posin-se al lloc dels Frawley.
A petició seva, el departament de comunicació havia
preparat una cinta de vídeo que cobria la seqüència d’esdeveniments
del segrest: l’exterior de la casa dels Frawley,
les súpliques desesperades dels pares a la televisió, la
trucada a la Katie Couric i, posteriorment, la trucada a
la CBS. La cinta s’acabava amb una veueta que deia «Volem
tornar a casa» i els plors aterrits de les bessones seguits
de les sinistres exigències dels segrestadors.
53

—La majoria de vostès, que seuen en aquesta taula,
són pares —va dir—. Si més no, podem intentar salvar
aquestes nenes. Pot ser que no ens en sortim. Pot ser que
recuperem els diners o que els perdem. Però en qualsevol
cas no veig cap raó per la qual s’haurien de quedar
aquí asseguts sense votar a favor del pagament del rescat.
Va veure que els caps es giraven cap a en Gregg Stanford,
per veure la seva reacció.
—Tal faràs, tal trobaràs. Jo dic que no hauríem de
cooperar amb delinqüents en cap cas —va dir l’Stanford,
amb la vista posada sobre la taula de reunions i fent
giravoltar un bolígraf entre els dits.
En Norman Bond va ser el proper director que va
opinar sobre el tema.
—Jo vaig contractar l’Steve Frawley i vaig fer molt
bona tria. No és rellevant en aquesta discussió, però el
cert és que aquest home té molt potencial a la nostra
empresa. Jo voto a favor d’oferir-los els diners del rescat
i els insto a aconseguir un vot unànime per part d’aquesta
junta directiva. També m’agradaria recordar a en
Gregg que, fa anys, en J. Paul Getty es va negar a pagar el
rescat d’un dels seus néts i va canviar d’opinió quan li
van enviar per correu l’orella del nen. Aquestes nenes
corren perill, i com més aviat reaccionem per salvar-les,
més possibilitats tindrem que els segrestadors no es posin
nerviosos i els facin mal.
El suport havia arribat d’una font inesperada. A les
reunions de la junta directiva, en Geisler i en Bond s’enfrontaven
sovint. En Bond havia contractat en Frawley
quan hi havia tres persones a l’empresa que cobejaven
aquella feina. Per a la persona indicada, era una drecera
54

cap als quadres executius superiors. En Geisler havia advertit
a en Bond que no contractés ningú de fora de l’empresa,
però en Bond s’havia mostrat categòric pel que feia
a la contractació d’en Frawley: «Té un MBA i és llicenciat
en dret», havia dit. «És intel . ligent i és de confiança».
En Geisler es pensava que en Bond, de poc menys de
cinquanta anys, divorciat i sense fills, votaria en contra
del pagament del rescat perquè si no hagués contractat
en Frawley, l’empresa no es trobaria en aquella situació.
—Gràcies, Norman —va dir—. Si hi ha algú que encara
vulgui discutir la conveniència que aquesta empresa
reaccioni a la necessitat desesperada d’un dels seus
empleats, els suggereixo que tornem a veure la cinta un
cop més i després votem.
A tres quarts de nou, hi havia catorze vots contra un
a favor de pagar el rescat. En Geisler es va girar cap a
l’Stanford:
—Vull un vot unànime —va dir amb un to gèlid—.
Després, com sempre, es pot presentar com a anònim
davant dels mitjans de comunicació per dir-los que
vostè ja creia que el pagament del rescat posaria les nenes
en perill, que no les salvaria. Ara bé, mentre sigui jo
qui segui en aquesta cadira, i no vostè, vull que el vot sigui
unànime.
El somriure d’en Gregg Stanford era quasi de menyspreu.
Va assentir amb el cap.
—El vot serà unànime —va dir—. I demà al matí,
quan es facin les fotos per als mitjans de comunicació
davant d’aquella cort ruïnosa que és la casa dels Frawley,
estic segur que tots els membres de la junta directiva que
puguin sortiran a la foto amb vostè.
55

—I vostè també, ¿oi? —va fer en Geisler, sarcàsticament.
—Jo no —va dir l’Stanford posant-se dret—. Jo em
reservo la meva aparició davant dels mitjans de comunicació
per a un altre dia.
56

13
La Margaret va aconseguir empassar-se alguns trossets
de pollastre rostit que la Rena Chapman, la veïna del
costat, els havia fet arribar per sopar. Després, mentre
l’Steve i l’agent Carlson, de l’FBI, esperaven la decisió de
la junta directiva de C.F.G.&Y., es va escapolir cap al
dormitori de les bessones.
Era l’única habitació que havien decorat del tot abans
de la mudança. L’Steve havia pintat les parets de color
blau cel i havia fixat una catifa blanca del final de les rebaixes
sobre els taulons desastrats del terra. Després
s’havien gastat molts diners en un llit de matrimoni antic,
de color blanc i amb columnes, i una calaixera que hi
feia joc.
Sabíem que comprar dos llits individuals seria una
bestiesa, va pensar la Margaret en seure a la cadira entapissada
que havia tingut a la seva habitació quan era petita.
En qualsevol cas haurien acabat al mateix llit, i era
una altra manera d’estalviar diners.
Els agents de l’FBI s’havien endut els llençols, la
manta, l’edredó i les fundes dels coixins per analitzar les
mostres d’ADN. També havien tret les empremtes dactilars
dels mobles i havien agafat la roba que les nenes van
portar després de la festa. La farien ensumar als gossos
57

que, des de feia tres dies, passejaven pels parcs de la zona
controlats per policies de l’estat de Connecticut. La
Margaret sabia què volia dir aquella mena de recerca:
sempre hi havia la possibilitat que la persona que s’havia
endut les bessones les hagués mort immediatament i les
hagués enterrat allà a prop. Però jo no ho crec, es va dir
per dins. No estan mortes; si fos així, ho sabria.
Dissabte, després que l’equip forense acabés la feina,
i ella i l’Steve fessin les seves súpliques als mitjans de comunicació,
s’havien trobat amb el sotrac emocional de
pujar al pis de dalt, netejar l’habitació i fer-los el llit amb
l’altre joc, el dels llençols de la Ventafocs. Quan tornin a
casa estaran cansades i espantades, es va dir la Margaret.
Quan tornin, m’estiraré amb elles fins que es quedin
tranquil . les.
Va sentir un tremolor. No deixo de tenir fred, va
pensar. Fins i tot amb un jersei sota la jaqueta del xandall,
no arribo a notar escalfor. L’Anne Morrow Lindbergh
es devia sentir així, quan li van segrestar la filla.
Ho va escriure en un llibre que vaig llegir quan anava a
l’institut. Es deia Hora de l’or, hora del plom.
Plom. Sóc plom. Vull que tornin les meves nenes.
La Margaret es va aixecar i va travessar l’habitació
cap al seient al costat de la finestra. Es va ajupir i va recollir,
l’un rere l’altre, els óssos de peluix espellifats de les
bessones, els seus animals favorits, i els va abraçar amb
força.
Va mirar per la finestra i es va sorprendre de veure
que començava a ploure. Havia fet sol durant tot el dia...
feia fred, però feia sol. La Kathy s’havia començat a constipar.
La Margaret es va adonar que s’ennuegava amb els
58

sanglots. Els va reprimir i va intentar recordar el que els
havia dit l’agent Carlson, de l’FBI.
Hi ha agents de l’FBI que cerquen les bessones; n’hi
ha dotzenes. D’altres repassen els arxius del quarter general
de l’FBI, a Quantico, i investiguen tothom que tingui
qualsevol mena d’historial relacionat amb el xantatge
o l’abús de menors. Estan interrogant els condemnats
per delictes sexuals que viuen en aquesta àrea.
Déu meu, això no, va pensar amb un calfred. No deixis
que les agredeixin.
El capità Martinson ha enviat policies a totes les cases
de la ciutat per preguntar si algú ha vist alguna persona
que sembli sospitosa per algun motiu. Fins i tot
han parlat amb l’agent immobiliari que ens va vendre
la casa, per esbrinar qui més l’havia mirat i en coneixia la
distribució. Tant el capità Martinson com l’agent Carlson
diuen que hi haurà algun canvi. Hi ha d’haver algú
que hagi vist alguna cosa. Han reproduït les fotos de les
nenes en fulls de propaganda i els estan enviant per tot el
país. També surten a Internet. I són a les portades dels
diaris.
Aguantant encara els óssos de peluix, la Margaret es
va acostar a l’armari i el va obrir. Va passar la mà per sobre
els vestits de vellut que les bessones havien portat el
dia del seu aniversari i després se’ls va mirar de fit a fit.
Les bessones duien pijama quan les van segrestar. ¿Encara
el devien portar posat?
La porta del dormitori es va obrir. La Margaret es va
girar, va mirar l’Steve a la cara i va saber, per l’immens
alleujament que veia als seus ulls, que l’empresa s’havia
ofert a pagar els diners del rescat.
59

—Ho anunciaran immediatament —li va dir ell, entrebancant-se
amb les paraules—. Demà al matí, vindran
el president i alguns dels directius i apareixeran davant
la càmera amb nosaltres. Demanarem que ens proporcionin
instruccions per al lliurament dels diners i que
ens donin proves que les nenes encara són vives. —Llavors
va dubtar—. Margaret, l’FBI vol que ens sotmetem
a l’anàlisi d’un detector de mentides.
60

14
A un quart de deu de la nit de dilluns, en Lucas mirava
la televisió assegut al seu pis de Danbury, sobre una
ferreteria tronada de prop del carrer principal, quan un
butlletí de notícies va interrompre la programació habitual.
C.F.G.&Y. estava d’acord a pagar el rescat de les bessones
Frawley. Al cap d’un moment, el telèfon mòbil especial
va sonar i en Lucas va connectar la gravadora que
s’havia comprat de tornada a casa des de l’aeroport.
—S’estan començant a moure —va murmurar la
veu ronca.
Gola profunda, va pensar en Lucas sarcàsticament.
La policia té aparells de reproducció de so sofisticats.
Només per si les coses no anessin bé, tinc una cosa que
m’ajudaria a tenir millors tractes amb ells. T’entregaria
a tu.
—He vist el comunicat —va dir.
—He trucat a en Harry fa una hora —va dir el Flautista—.
He sentit plorar una de les nenes. ¿Has comprovat
que estiguin bé?
—Les vaig veure ahir a la nit. Jo diria que estaven bé.
—¿La Nana les cuida com cal? No vull cap error.
En Lucas no va poder evitar de reaccionar a aquell
comentari.
61

—Aquesta toixa les està cuidant tan bé que els ha
comprat conjunts per anar totes dues iguals.
Aquesta vegada, la veu ja no era estrafeta:
—¿On?
—No ho sé.
—¿I les pensa empolainar bé, quan ens en desfem?
¿Vol que els policies segueixin la pista de la roba i una
dependenta acabi dient: «I tant, recordo una dona que
va comprar conjunts que feien joc per a criatures de tres
anys?».
A en Lucas li agradava que el Flautista s’estigués posant
nerviós. La por turmentadora que li inspirava s’afeblia
una mica. Qualsevol cosa podia sortir malament, ho
sabia, i necessitava compartir aquella preocupació.
—He dit a en Harry que no deixi que torni a sortir
de casa —va dir.
—D’aquí a quaranta-vuit hores s’haurà acabat tot i
serem a casa i lliures —va dir el Flautista—. Demà em
posaré en contacte amb ells i donaré instruccions sobre
els diners. Dimecres els recollireu i a la nit us diré on heu
de deixar les nenes. Assegura’t que portin posat exactament
el mateix que quan les vau agafar.
La trucada es va tallar.
En Lucas va prémer el botó d’aturada de la gravadora.
Set milions per a tu, mig milió per a mi i mig milió
més per a en Clint, va pensar. Em sembla que no anirà
així, senyor Flautista.
62

15
Es va acordar que les deu del matí de dimarts seria el
moment en què en Robinson Geisler es dirigiria als mitjans
de comunicació amb la Margaret i l’Steve Frawley.
Els altres directors no van voler ser presents a l’acte. Tal
com va dir un d’ells a en Geisler: «He votat a favor del
pagament del rescat, però tinc tres fills petits i no vull
donar idees a ningú perquè me’ls segresti».
La Margaret, que s’havia passat quasi tota la nit sense
dormir, es va llevar a les sis del matí. Es va quedar
una bona estona sota la dutxa, amb la cara alçada cap al
broll de l’aigua, sentint-la calenta a la pell, desitjosa que
li dissipés aquell calfred gèlid del cos. Després, embolicada
en el barnús pesant de l’Steve, va tornar al llit. Ell
ja s’havia llevat i va sortir a córrer entre els jardins de
darrere de les cases, per defugir els mitjans de comunicació.
Esgotada tot d’una després d’aquella nit en blanc,
la Margaret va notar que els ulls se li començaven a
tancar.
No va ser fins a les nou que l’Steve la va despertar i li
va deixar a la tauleta de nit una safata amb cafè, torrades
i suc de taronja.
—Acaba d’arribar el senyor Geisler —va dir—. Val
més que et comencis a vestir, reina. Estic content que ha-
63

gis pogut dormir una mica. Quan sigui l’hora de sortir,
pujaré a buscar-te.
La Margaret es va obligar a beure’s el suc de taronja
i a rosegar la torrada. Després es va beure el cafè a glopets
i es va aixecar del llit per començar-se a vestir. Però
quan s’estava posant uns texans negres, es va aturar.
Aquest vespre farà una setmana que vaig anar a comprar
els vestits d’aniversari de les bessones al centre comercial
d’oportunitats de la ruta 7, va pensar. Em vaig acostar a
corre-cuita a la botiga d’esports i me’n vaig endur un
xandall nou, un de vermell, perquè a les bessones els encanten
els meus jerseis vermells vells. Potser la persona
que les té els deixa veure la televisió. Potser d’aquí a
menys de mitja hora ens veuran. «M’agrada el vermell
perquè és un color feliç», li havia dit la Kelly amb to solemne.
Avui em vestiré de vermell per a elles, va decidir la
Margaret, i va treure la jaqueta i els pantalons nous del
penjador. Es va vestir de pressa, pensant en allò que li
havia dit l’Steve. Després de l’emissió televisiva, els avaluaria
un detector de mentides. ¿Com s’han pogut ni
imaginar que l’Steve i jo tinguem res a veure amb tot
això?, es preguntava.
Després de cordar-se les vambes, es va fer el llit i hi
va seure a la punta, amb les mans agafades i el cap cot.
Déu meu, fes que tornin a casa sanes i estàlvies. Si us
plau. Si us plau.
No es va adonar que l’Steve era a l’habitació fins que
li va preguntar:
—¿Estàs a punt, reina?
Se li va acostar, li va prendre la cara entre les mans i
64

li va fer un petó. Després li va passar les mans per les espatlles,
entrellaçant els dits amb els cabells.
La Margaret sabia que l’Steve havia estat a punt
d’enfonsar-se, abans de saber que els pagarien el rescat.
Es pensava que a la nit dormia, però ell li havia dit en
veu baixa: «Marg, la policia només vol que passem pel
detector de mentides a causa del meu germà. Sé què
pensen els agents. Troben que el fet que en Richie marxés
divendres amb el cotxe cap a Carolina del Nord per
veure la meva mare era una manera de crear-se una coartada.
Feia un any que no la visitava. I després, quan vaig
dir a en Carlson que havia estat rumiant si l’empresa s’oferiria
per pagar el rescat, em vaig adonar que m’havia
convertit en sospitós. Però és la feina d’en Carlson. I jo
vull que sospiti de tothom».
La feina d’en Carlson és trobar les meves filles, va
pensar la Margaret quan ella i l’Steve van baixar les escales.
Al vestíbul, es va acostar a en Robinson Geisler.
—Els estic tan agraïda, a vostè i la seva empresa...
—va dir.
L’Steve va obrir la porta i li va agafar la mà quan es
van començar a disparar els flaixos de les càmeres.
Acompanyats d’en Geisler, es van acostar a la taula i les
cadires que havien posat per a les declaracions. La Margaret
estava contenta de veure que en Franklin Bailey,
que s’havia ofert per fer d’intermediari, també era present
a l’acte. L’havia conegut a l’oficina de correus quan
ella comprava segells. La Kelly havia sortit disparada cap
a la porta i ell l’havia agafada a la punta de la vorera,
abans no continués corrent cap als cotxes.
La pluja, que els havia acompanyat tota la nit, s’havia
65

aturat. Aquell matí de finals del mes de març insinuava
l’arribada de la primavera. La Margaret es mirava inexpressivament
els periodistes, els policies que retenien els
espectadors curiosos i la filera de camions dels mitjans de
comunicació que hi havia aparcats al llarg del carrer. Havia
sentit a dir que, a vegades, les persones que s’estan morint
tenen la sensació que floten, que són més observadores
que no pas participants dels esdeveniments que tenen
lloc al seu voltant. Va sentir que en Robinson Geisler s’oferia
per pagar el rescat, que l’Steve insistia que havien de
tenir proves que les nenes encara fossin vives i que en
Franklin Bailey oferia els seus serveis com a persona de
contacte i dictava el seu número de telèfon a poc a poc.
—Senyora Frawley, ara que sap que les exigències
dels segrestadors es veuran satisfetes, ¿què és allò que li
fa més por? —va preguntar algú.
Quina pregunta més imbècil, va pensar la Margaret
abans de respondre.
—Evidentment, el que em fa més por és que alguna
cosa vagi malament entre el pagament del rescat i el retorn
de les nostres filles. Com més llarga sigui l’espera,
més possibilitats hi haurà que passi alguna cosa. Em
sembla que la Kathy estava agafant un refredat. Té bronquitis
fàcilment. Quasi la vam perdre quan era més petita.
—Va mirar a la càmera—. Si us plau, els ho suplico, si
està malalta, portin-la al metge, o com a mínim donin-li
alguna medecina. Les nenes només duien el pijama
quan se les van endur.
La veu se li va apagar. No sabia que diria això, va
pensar. ¿Per què ho he fet? Hi havia un motiu per a tot,
però no el recordava. Tenia a veure amb els pijames.
66

El senyor Geisler, l’Steve i en Franklin Bailey responien
preguntes. Tantes preguntes... Si les nenes els estiguessin
veient... He de parlar amb elles, va pensar la
Margaret. Interrompent un periodista, va dir bruscament:
—T’estimo, Kelly. T’estimo, Kathy. Us prometo que
molt aviat trobarem la manera de tornar-vos a casa.
Quan la càmera va enfocar la Margaret, ella es va
quedar en silenci, lluitant per reprimir les paraules que
havien estat a punt d’escapar-se-li: He d’establir una relació!
Hi ha alguna cosa que he de recordar!
67

16
A les cinc de la tarda d’aquell mateix dia, en Benedict
Sylvan, jutge jubilat i veí d’en Franklin Bailey, va picar
a la porta de l’exalcalde. Quan en Bailey la va obrir
d’una estrebada, en Sylvan li va etzibar, panteixant:
—Franklin, acabo de rebre una trucada i em sembla
que és del segrestador. Et tornarà a trucar a casa meva
d’aquí a tres minuts. Diu que té instruccions per a tu.
—Deu saber que controlen el meu telèfon —va dir
en Bailey—. Per això t’ha trucat a tu.
Els dos homes van travessar corrents les amples extensions
de gespa que separaven les dues cases. Amb
prou feines havien arribat a la porta de la casa del jutge,
oberta, quan va començar a sonar el telèfon de l’estudi.
El jutge es va avançar per agafar-lo. Prenent aire com
podia, va aconseguir dir:
—En Franklin Bailey és amb mi —i va passar l’auricular
a en Bailey.
La persona que trucava es va identificar com «el
Flautista». Les seves instruccions eren breus i concretes:
l’endemà a les deu del matí, C.F.G.&Y. s’havia de preparar
per transferir set milions de dòlars a un compte a
l’estranger. L’altre milió de dòlars del rescat havia d’estar
a punt per al lliurament en efectiu. Havien de ser bitllets
68

de cinquanta i vint dòlars fets servir, i els números de sèrie
no podien ser seqüencials.
—Quan s’hagi efectuat la transferència, els donaré
més instruccions per al lliurament dels diners en efectiu.
En Bailey havia pres notes en una llibreta de sobre
l’escriptori del jutge.
—Hem de tenir proves que les nenes són vives —va
dir, amb la veu tensa i tremolosa.
—Pengi el telèfon. D’aquí a un minut sentirà les
veus de les dues nenes vestides de blau.
En Franklin Bailey i el jutge Sylvan es van mirar l’un
a l’altre quan en Bailey va penjar el telèfon. Al cap d’uns
moments van tornar a trucar. Quan el va agafar, en Bailey
va sentir la veu d’una nena que deia:
—Hola, senyor Bailey. T’hem vist a la tele aquest
matí, amb la mama i el papa.
Una segona veu va murmurar:
—Hola, senyor...
Però no va acabar de parlar perquè es va posar a tossir,
amb una tos profunda i espantosa que ressonava al
cap d’en Bailey quan la línia es va tallar.
69

17
Mentre el Flautista donava instruccions a en Franklin
Bailey, l’Angie empenyia un carro entre els passadissos
del drugstore CVS per agafar tot allò que li semblés
que podia evitar que la Kathy es posés més malalta.
Ja havia llançat al carro aspirina per a nens, gotes nasals,
alcohol de noranta graus i un vaporitzador.
Quan era petita, la iaia em posava Vicks al vaporitzador,
va pensar. No sé si encara es fa, això. Potser val
més que ho pregunti a en Julio. És un bon farmacèutic.
Quan en Clint es va dislocar l’espatlla, allò que em va
donar per a ell va anar molt bé.
L’Angie sabia que en Lucas tindria un atac, si sabés
que comprava productes per a nens. Però ¿què vol que
faci, que deixi que la nena es mori?, es va preguntar.
Ella i en Clint havien vist les declaracions del matí a
la televisió, quan l’home al capdavant de l’empresa de
l’Steve Frawley havia promès que pagarien els diners del
rescat. Havien deixat les nenes a l’habitació mentre durés
el programa perquè no volien que es disgustessin en
veure els seus pares a la televisió.
Amb això s’havien equivocat, perquè en acabat havia
trucat el Flautista, que insistia que gravessin les nenes
parlant a en Bailey com si haguessin vist el progra-
70

ma. En intentar que les nenes parlessin pel telèfon mòbil,
la Kelly, la més mal educada, s’havia posat a cridar:
«Nosaltres no l’hem vist, ni tampoc no hem vist la mama
i el papa a la tele. Volem tornar a casa!», insistia. A sobre,
després la Kathy es posava a tossir cada cop que mirava
de dir: «Hola, senyor Bailey».
Hem aconseguit que la Kelly digués el que volia el
Flautista perquè li hem promès que la portaríem a casa,
va pensar l’Angie. Quan en Clint va passar la gravació, el
Flautista havia dit que ja estava bé que la Kathy només
digués unes paraules. Li agradava aquella tos tan pronunciada.
S’ho havia gravat al telèfon.
L’Angie va empènyer el carro cap a la secció de farmàcia
i va notar que se li assecava la boca. Al costat del
taulell, hi havia una fotografia de les bessones a mida
real. Escrit en lletra negreta, l’enunciat deia: «Desaparegudes.
Es recompensarà qualsevol informació
sobre el seu parador».
No hi havia cap client i en Julio li va fer un senyal
perquè s’acostés.
—Hola, Angie! —va dir, i va assenyalar la fotografia—.
Que horrorós, aquest segrest. Vés a saber qui pot
haver fet una cosa com aquesta.
—Sí, és horrorós —va respondre l’Angie.
—Fa que me n’alegri que a Connecticut encara es
mantingui la pena de mort. Si els passa res a aquestes nenes,
jo mateix em presentaré com a voluntari per preparar
la injecció letal per als canalles que se les van endur.
—Va remenar el cap—. Suposo que només podem resar
perquè tornin a casa sanes i estàlvies. Angie, ¿en què et
puc ajudar?
71

Adonant-se de la suor de nervis que se li acumulava
al front, l’Angie va fer veure que buscava alguna cosa a la
cartera i després va encongir les espatlles.
—No em podràs ajudar gaire. Em sembla que m’he
deixat la recepta. —Fins i tot ella va trobar l’explicació
poc convincent.
—Puc trucar al teu metge.
—Ah, gràcies, però és a Nova York. Ara no hi serà. Ja
tornaré més tard.
Va recordar el dia que havia anat a buscar liniment
per a l’espatlla d’en Clint. Havia parlat amb en Julio un
parell de minuts i, casualment, li havia dit que vivia amb
en Clint a la caseta del vigilant del club privat que hi
havia al camp. D’això en feia sis mesos, però en Julio havia
recordat el seu nom tan bon punt l’havia vista. ¿Devia
recordar també on vivia? Segur que sí!
En Julio era alt i de fisonomia llatina, i devia tenir la
seva edat. Duia ulleres amb una muntura atractiva que li
realçava els ulls. L’Angie es va adonar que de tant en tant
es mirava ràpidament les coses que duia al carro.
Ho tenia tot ben a la vista. L’aspirina per a nens. Les
gotes nasals per a nens. L’alcohol de noranta graus. El
vaporitzador.
¿Es deu preguntar per què compro coses per a una
criatura malalta?, va rumiar l’Angie esforçant-se a no
pensar en aquella possibilitat tan aterridora. No volia
pensar-hi. Era allà perquè tenia una missió. Compraré
un pot de Vicks i en posaré una mica al vaporitzador, va
decidir. A mi m’anava prou bé, quan era petita.
Es va afanyar a tornar al passadís número tres, va
agafar un pot de Vicks i es va dirigir a corre-cuita cap a
72

la caixa. Una de les caixes enregistradores estava tancada
i a l’altra hi havia una cua de sis persones. Tres d’elles
van acabar força ràpid, però llavors el dependent va
anunciar:
—He acabat el meu torn. Només serà un moment.
Que toix, va pensar l’Angie mentre el nou dependent
es prenia el seu temps per instal . lar-se tranquil . lament
a la caixa enregistradora.
Fes-ne via!, va pensar, empentant el carro amb impaciència.
L’home que tenia al davant, fornit i amb el carro carregat,
es va girar. La seva mirada de contrarietat va deixar
pas a un somriure ben obert.
—Hola, Angie! ¿Què vols, tallar-me els peus?
—Hola, Gus! —va dir l’Angie mirant de somriure.
En Gus Svenson era un paio empipador que es trobava a
vegades quan menjaven al pub Danbury; era de la mena
d’idiotes que sempre volen encetar una conversa amb la
gent dels bars. Era lampista i sovint feia feines al club de
golf quan estava obert. El fet que ella i en Clint visquessin
a la caseta del vigilant mentre el club estigués tancat
el feia actuar com si tinguessin moltes coses en comú.
Germans de sang, perquè tots tres fem la feina bruta de
la gent que té diners, va pensar l’Angie amb menyspreu.
—¿Com està el meu Clint? —va preguntar en Gus.
En Gus va néixer amb un altaveu a les cordes vocals,
va pensar l’Angie quan la gent es va girar per mirar-los.
—Millor que mai, Gus. Ei, em sembla que la dinamo
de darrere del taulell ja està a punt per atendre’t.
—Sí, és clar. —En Gus va descarregar les coses que
havia agafat i es va girar per fer un cop d’ull al carro de
73

l’Angie—. Aspirina per a nens. Gotes nasals per a nens.
Ei, ¿que m’heu de donar cap notícia, vosaltres dos?
La preocupació que l’Angie havia sentit a causa del
farmacèutic es va intensificar fins a convertir-se en una
por autèntica. En Lucas tenia raó, va pensar. No hauria
de comprar res per a les nenes, o com a mínim no ho
hauria de fer on em coneixen.
—No siguis ximple, Gus —li va etzibar—. Faig de
cangur per a una amiga. La seva filla s’està constipant.
—Seran 112 dòlars amb 18 cèntims —va dir el dependent
a en Gus.
Va obrir la cartera i en va treure la targeta de crèdit.
—Una ganga. —Es va girar cap a l’Angie—. Escolta,
si estàs ocupada fent de cangur, potser el meu vell amic
Clint voldrà que anem a fer unes cerveses. Passaré a recollir-lo.
Així no hauràs de patir per si beu massa. Tu ja
em coneixes. Sé quan s’ha de parar amb les birres. Ja li
trucaré.
Fins que en Gus no va haver gargotejat la seva signatura
al resguard de la targeta de crèdit, va haver agafat les
coses que havia comprat i va ser a mig camí de la sortida,
l’Angie es va trobar sense saber reaccionar a les seves
paraules. Va posar sobre el taulell, amb ràbia, les coses
que duia al carro. Havia de pagar quaranta-tres dòlars.
Sabia que només duia vint-i-cinc dòlars a la cartera, o sigui
que hauria de fer servir la targeta de crèdit. No hi havia
pensat, quan havia agafat el vaporitzador del prestatge.
En Lucas els havia donat diners en efectiu per comprar
el bressol. «Així no hi haurà cap paper que pugui
suposar una pista», havia dit. Però ara sí que n’hi hauria.
74

Havia hagut de fer servir la targeta per pagar els conjunts
que havia comprat per a les bessones en una botiga
de roba per a nens, i en aquells moments l’havia de
tornar a fer servir.
Aviat s’acabarà tot, es va prometre quan es dirigia
cap a la sortida. Al costat de la porta hi havia un guàrdia.
Va deixar el carro i va agafar les coses que havia comprat.
Ara només faltaria que em saltés l’alarma, va pensar
quan va passar pel costat d’ell. És el que passa quan
aquests dependents capsigranys no passen bé les coses
pel lector de codi de barres.
D’aquí a dos dies com a màxim, tindrem els diners i
sortirem d’aquí, es recordava a ella mateixa quan va travessar
el pàrquing i es va ficar a la furgoneta que tenia en
Clint des de feia dotze anys. El Mercedes-Benz que havia
aparcat al costat d’ella tot just marxava. Els fars de la furgoneta
van il . luminar el model del cotxe: un SL500.
Segurament deu costar més de cent mil dòlars, va
pensar l’Angie. Potser ens n’hauríem de comprar un.
D’aquí a dos dies, tindrem aquests diners multiplicats
per cinc i tots en efectiu.
Durant el curt trajecte cap a casa, va repassar el pla
establert. Segons en Lucas, el Flautista rebria la transferència
bancària l’endemà i al vespre ells tindrien el milió
de dòlars en efectiu. S’assegurarien que hi fossin tots
els diners i dijous al matí, ben d’hora, deixarien les nenes
a algun lloc i dirien als pares on les podien trobar.
Aquests són els plans segons en Lucas, va pensar
l’Angie. Però no són pas els meus.
75

18
Dimecres al matí, l’imprevisible mes de març tornava
a presentar-se terriblement fred. Un vent penetrant
feia cruixir les finestres del saló on seien la Margaret, l’Steve,
en Walter Carlson i l’agent Tony Realto, company
de feina d’en Carlson. A sobre la taula hi havia una cafetera,
la segona del dia, que encara no havien tocat.
En Carlson no creia que tingués dret a treure importància
a allò que li havia dit en Franklin Bailey: que
una de les bessones tossia, que era una tos forta que semblava
que vingués dels bronquis.
—Steve, Margaret: sé que no fa cap gràcia pensar
que la Kathy pugui estar malalta —els va dir—. D’altra
banda, això demostra que en Bailey les ha sentit de
debò. Vostès estaven preocupats perquè la Kathy estava
començant a agafar un refredat...
—¿No creu que el Flautista serà prou intel . ligent per
no tornar a trucar al veí d’en Bailey? —va preguntar l’Steve—.
Segur que és prou llest per endevinar que ara han
intervingut aquesta línia.
—Steve, els criminals també cometen errors. Creuen
que han pensat en tot, però també s’equivoquen.
—Em pregunto si la persona que les té deu donar
alguna cosa a la Kathy perquè no acabi amb una pneu-
76

mònia... —va dir la Margaret amb la veu entretallada.
En Carlson la va mirar, a l’altra banda de la taula. La
Margaret Frawley tenia la pell blanca com el paper. Sota
els seus ulls blau fosc, tenia unes ulleres molt marcades.
Cada cop que deia alguna cosa, acabava prement els llavis
amb força, com si tingués por d’allò que pogués dir
tot seguit.
—Jo crec que la persona que té les nenes les vol tornar
sanes i estàlvies.
Eren tres quarts de deu. El Flautista havia dit que es
posaria en contacte amb ells a les deu. Es van quedar en
silenci. Només podien esperar.
A les deu en punt, la Rena Chapman, la veïna que
havia preparat el sopar per als Frawley, va venir corrents
des de casa seva.
—M’ha trucat una persona que diu que té una informació
important sobre les bessones per a l’FBI —va
dir panteixant al policia de guàrdia a l’exterior de la casa.
Realto i Carlson van córrer cap a la casa dels Chapman,
seguits de prop de l’Steve i la Margaret. En Carlson
va agafar el telèfon i es va identificar.
—¿Tenen bolígraf i paper? —va preguntar la persona
que trucava. En Carlson es va treure la llibreta i el bolígraf
que duia a la butxaca de la camisa—. Vull que
transfereixin set milions de dòlars al número de compte
507964 del Banc Nemidonam, a Hong Kong —li va dir el
Flautista—. Els dono tres minuts per fer-ho. Quan sàpiga
que s’ha efectuat la transferència, els tornaré a trucar.
—Estarà a punt de seguida —va dir en Carlson.
Abans no pogués acabar la frase, va sentir que ja havien
penjat el telèfon.
77

—¿Era el segrestador? —va demanar la Margaret—.
¿Les nenes eren amb ell?
—Era el segrestador, però no ha parlat de les nenes.
Només sobre el rescat.
En Carlson va marcar el número de telèfon privat
del despatx d’en Robinson Geisler a C.F.G.&Y. En Geisler
havia promès que seria allà esperant instruccions per
a la transferència dels diners. Amb el seu estil concís i
clar, va repetir el nom del banc de Hong Kong i el número
de compte.
—La transferència estarà feta d’aquí a seixanta segons,
i ja tenim les maletes amb els diners que s’han de
lliurar en efectiu —va assegurar a l’agent de l’FBI.
Tot seguit, la Margaret va sentir que en Carlson cridava
unes instruccions a la unitat de comunicacions de
l’FBI per mirar de triangular la línia de telèfon dels
Chapman, per si es pogués determinar la localització del
Flautista quan tornés a trucar.
És massa intel . ligent per cometre aquest error, va
pensar la Margaret. Ara ja té els set milions de dòlars.
¿Tornarem a saber res d’ell?
En Carlson havia explicat a la Margaret i a l’Steve
que, per una comissió, alguns bancs de l’estranger acceptaven
transferències que es podien tornar a moure
immediatament. Imagina’t que ara ja es queda content,
va pensar ella amb agonia. Imagina’t que no en tornem
a saber res. Però ahir en Franklin Bailey va sentir les veus
de les nenes. Deien que l’havien vist amb nosaltres a la
tele. Ahir al matí eren vives.
—Senyor Carlson! Ràpid, una altra trucada! Tres cases
més avall.
78

Un policia de Ridgefield que era de servei a l’exterior
de la casa dels Frawley havia corregut cap a la porta de la
cuina de la Rena Chapman i l’havia oberta sense picar-hi.
A la Margaret se li ficaven els cabells als ulls mentre
corria darrere d’en Carlson i en Realto, agafada de la mà
de l’Steve, cap a la casa d’una veïna que no coneixien i
que els feia senyals frenèticament.
El Flautista ja havia penjat, però els va tornar a trucar
en menys d’un minut.
—Han estat molt intel . ligents —va dir a en Carlson—.
Gràcies per la transferència. Ara escoltin bé el
que els diré. Aquest amic tan servicial que tenen, en
Franklin Bailey, ha de ser avui a les vuit del vespre a
Manhattan, a Columbus Circle, al davant de l’edifici
Time Warner. Diguin-li que es posi una corbata blava i
que en dugui una de vermella a la butxaca. Ha de portar
les maletes amb els diners i un telèfon mòbil. ¿Quin és el
seu número de mòbil, senyor agent de l’FBI?
—El 917-555-3291 —va dir en Carlson.
—El repeteixo: 917-555-3291. Doni el seu telèfon mòbil
a en Franklin Bailey. I recordi que l’estarem observant.
Qualsevol intent de seguir-lo o de detenir el missatger
que acceptarà les maletes suposarà la desaparició
de les bessones per sempre. L’alternativa és que, un cop
haguem comprovat la quantitat i l’autenticitat dels diners
lliurats en efectiu, algú rebrà una trucada per dirlos
on podran recollir les bessones. Estan molt enyorades
i una d’elles té febre. Els recomano que s’assegurin
de no cometre cap error.
79

19
Tornant de casa de la veïna, la Margaret, aferrada al
braç de l’Steve, intentava creure que al cap de vint-iquatre
hores les bessones tornarien a ser a casa. He de
creure-hi, es va dir. Kathy, t’estimo. Kelly, t’estimo.
Amb les presses de quan corrien cap a casa de la
Rena Chapman i després cap a casa de l’altra veïna, ni
tan sols s’havia adonat de les furgonetes dels mitjans de
comunicació que hi havia aparcades al carrer. En aquells
moments, però, els periodistes eren a l’entrada de la casa
per demanar-los a crits unes declaracions.
—¿Els segrestadors s’han posat en contacte amb
vostès?
—¿S’ha pagat el rescat?
—¿Ens pot confirmar que les bessones són vives?
—Ara per ara, no farem declaracions —va dir en
Carlson bruscament. Fent com si no sentissin les preguntes
que els cridaven, la Margaret i l’Steve van agafar
a cuita-corrents el camí que pujava cap a casa. El capità
Martinson els esperava al porxo. Des de divendres a la
nit, havia anat entrant i sortint de la casa; a vegades deliberava
en privat amb els agents i d’altres esdevenia
simplement una presència tranquil . litzadora. La Margaret
sabia que els seus oficials, del departament de policia
80

de Ridgefield i de la policia estatal de Connecticut, havien
distribuït centenars de pòsters amb la foto de les
nenes al costat del pastís d’aniversari. En un dels pòsters
que havia vist hi havien imprès una pregunta: ¿sap d’algú
que tingui o hagi tingut una màquina d’escriure
manual de la marca royal?
Era la màquina amb la qual havien escrit la nota de
rescat de les bessones.
El dia abans, en Martinson els havia dit que a la ciutat
prometien una recompensa de deu mil dòlars per
qualsevol informació que facilités el retorn de les bessones
sanes i estàlvies. ¿Potser algú havia respost a la demanda?
¿En sabien res? Se’l veu disgustat, però segur
que no porta males notícies, es va dir la Margaret mentre
entraven al vestíbul. Encara no sap que el procés de
rescat ja ha començat.
Com si tingués por que, d’alguna manera, els mitjans
de comunicació els poguessin sentir, en Martinson
no va començar a parlar fins que van arribar al saló.
—Tenim un problema —va dir—. En Franklin Bailey
ha tingut un desmai aquest matí. El majordom ha
trucat al 911 i se l’han endut corrents cap a l’hospital. El
cardiograma ha sortit bé. El metge creu que ha tingut un
atac d’ansietat a causa de l’estrès.
—El segrestador ens acaba de dir que en Bailey ha de
ser al davant de l’edifici Time Warner a les vuit del vespre
—va dir en Carlson—. Si no hi és, la persona que té
les nenes es pensarà que l’hem enganyat.
—Però hi ha de ser! —La Margaret es va notar un
deix d’histèria a la veu i es va mossegar el llavi amb tanta
força que en va tastar la sang—. Hi ha de ser... —va re-
81

petir, aquesta vegada amb un mormol. Va mirar cap a
l’altra banda de la sala, a les fotografies de les bessones
que tenien al capdamunt del piano. Les meves dues nenes
tristes, va pensar. Oh, Déu meu, si us plau, portame-les
a casa.
—Té pensat de ser-hi —va dir en Martinson—. No
es quedarà a l’hospital.
En Martinson i els agents es van mirar, però va ser
l’Steve qui va expressar en veu alta allò que pensaven
tots:
—Imaginin-se que torna a afeblir-se, o que es queda
confós o es desmaia mentre rep les instruccions per al
lliurament dels diners en efectiu. ¿Què passarà llavors?
Si en Bailey no es posa en contacte amb ells, el Flautista
ha dit que no tornarem a veure mai més les nostres filles.
L’agent Tony Realto no els volia revelar la preocupació
que havia anat creixent al seu interior fins a estar-ne
quasi del tot segur. No hauríem d’haver deixat que en
Bailey s’involucrés en tot això. ¿Per què havia insistit
tant a «ajudar-los»?
82

20
Dimecres al matí, a les deu i vint minuts, en Lucas
mirava per la finestra del davant del seu pis i xuclava
nerviosament una cigarreta, la cinquena del dia. ¿I si el
Flautista rep la transferència de set milions de dòlars i
decideix abandonar-nos? Tinc la gravació de la seva veu,
però potser no n’hi haurà prou, va pensar. Si toca el dos,
¿què farem amb les nenes?
Encara que el Flautista fos home de paraula i organitzés
el lliurament del milió de dòlars en efectiu, caldria
que en Clint i jo recollíssim els diners i fugíssim sense que
ens atrapessin. Alguna cosa fallaria. En Lucas tenia un pressentiment
i respectava aquesta mena d’advertències.
Quan era menor d’edat i el van detenir els policies, es va
adonar que eren encertades. Ignorar-les com a adult l’havia
confinat a la presó durant sis anys. En aquella ocasió,
havent entrat d’amagat a la casa s’havia adonat que no hi
hauria d’haver ficat el peu, encara que hagués evitat l’alarma
sense problemes.
I tenia raó. Les càmeres d’un sistema independent havien
gravat tots els seus moviments. Si aquella nit els enxampessin,
a ell i a en Clint, hauria de plantar cara a la vida.
¿I fins a quin punt estava malalta la nena? Si es morís,
les coses encara empitjorarien més.
83

Li va sonar el telèfon. Era el Flautista. En Lucas va
engegar la gravadora.
—Les coses van com una seda, Bert —va dir el Flautista—.
Ja han fet la transferència. Estic segur que l’FBI
no et seguirà massa de prop per no posar en perill el retorn
de les nenes.
Feia els grunys falsos de sempre, que es devia pensar
que li canviaven la veu fins a fer-la impossible de reconèixer.
En Lucas va apagar la cigarreta a l’ampit de la
finestra. Continua parlant, col . lega, va pensar.
—Ara us toca a vosaltres —va continuar el Flautista—.
Si voleu comptar diners aquesta nit, escolta atentament
el meu pla. Ja saps que necessitareu un vehicle
robat. Em vas assegurar que en Harry en podria aconseguir
un fàcilment.
—Sí. És l’única cosa que sap fer bé.
—Començarem posant-nos en contacte amb en
Franklin Bailey, que serà a les vuit del vespre al davant de
l’edifici Time Warner, a Columbus Circle. A aquella hora,
tu i en Harry haureu aparcat el vehicle al carrer Cinquanta-sis
oest, el carreró que enllaça amb el carrer
Cinquanta-set i queda just a l’est de la Sisena Avinguda.
Sereu a dins del cotxe o furgoneta robats i haureu substituït
les plaques de la matrícula per les d’un altre vehicle.
—Cap problema.
—Ho farem de la manera següent...
Havent escoltat el pla, en Lucas havia de reconèixer
de mala gana que tenien força números de sortir-se’n
bé. Finalment, després d’assegurar al Flautista innecessàriament
que duria el telèfon mòbil especial, va sentir
el sorollet que indicava que la connexió s’havia tallat.
84

Molt bé, va pensar. Sé què estem fent. Potser funcionarà.
Mentre s’encenia una altra cigarreta, li va sonar el
telèfon mòbil particular.
El tenia a la calaixera del dormitori. Es va afanyar a
agafar-lo.
—Lucas —va dir una veu feble i tensa—, sóc en
Franklin Bailey. Et necessito per a avui al vespre. Si ja
tens algun servei programat, fes que hi vagi el conductor
que et substitueix, si us plau. He de fer un encàrrec importantíssim
a Manhattan i cal que sigui a Columbus
Circle a les vuit en punt.
Amb el cervell treballant-li a tota velocitat, en Lucas
es va prémer l’auricular contra l’orella i es va treure de la
butxaca el paquet de cigarretes, mig buit.
—Sí que tinc una reserva, però potser ho podrem arreglar.
¿Quanta estona creu que necessitarà, senyor Bailey?
—No ho sé.
En Lucas va recordar la mirada estranya d’aquell policia
divendres, quan havia portat en Bailey a la casa dels
Frawley per oferir-se a fer d’intermediari. Si els agents
decidissin que era una bona idea que en Bailey tingués el
seu propi conductor, i llavors s’assabentessin que no estava
disponible, potser es preguntarien què era tan important
que li impedís de complaure un client tan fidel.
No m’hi puc negar, va pensar en Lucas.
—Senyor Bailey —va dir intentant, com sempre, fer
el to de veu del qui es desviu per complaure els altres—,
trobaré algú altre per a l’altra feina. ¿A quina hora vol
que el passi a recollir, senyor?
—A les sis en punt. Segurament hi arribarem bastant
d’hora, però no em puc permetre d’arribar tard.
85

—A les sis en punt, senyor.
En Lucas va llançar el seu mòbil a sobre el llit i va recórrer
la curta distància de retorn cap a l’ombrívol saló
per agafar el telèfon mòbil especial. Quan el Flautista va
respondre la trucada, en Lucas es va fregar nerviosament
el front, suós, i li va explicar el que havia passat.
—No m’hi he pogut negar, o sigui que ara no podrem
tirar endavant el pla...
Tot i que el Flautista encara continuava intentant
disfressar la seva veu, se li escapava un deix de divertiment.
—Tens raó i no tens raó, Bert. No t’hi podies negar,
però tirarem endavant el pla igualment. De fet, aquest
petit canvi ens pot anar molt bé. Tenies pensat de sortir
a volar, ¿oi?
—Sí, quan en Harry m’hagi donat les coses.
—Assegura’t que t’emportes la màquina d’escriure
que es va fer servir per redactar la nota de rescat, a més
de la roba i les joguines que vau comprar per a les nenes.
A la casa de camp d’en Harry no hi hauria de quedar res
que indiqui que hi ha hagut criatures.
—Ja ho sé, ja ho sé. —Ja n’havien parlat, d’aquesta
part del pla.
—Digues a en Harry que em telefoni quan hagi
aconseguit el cotxe. Tu truca’m tan bon punt hagis deixat
en Bailey a l’edifici Time Warner. Llavors et diré què
cal fer tot seguit.
86

21
A dos quarts d’onze, l’Angie era a la taula de l’esmorzar
amb les bessones. Ara que s’havia pres la tercera
tassa de cafè sol, començava a tenir el cap més clar. Havia
passat molt mala nit. Es va mirar la Kathy. El vaporitzador
i l’aspirina li havien anat bé. Tot i que el dormitori
feia pudor de Vicks, com a mínim el vapor li havia
alleujat una mica la tos. Encara estava força malalta,
però, i s’havia passat bona part de la nit desperta cridant
la seva mare. Estic cansada, va pensar l’Angie, molt cansada.
Almenys l’altra havia dormit força bé, tot i que a
vegades, quan la Kathy tossia molt, la Kelly també començava
a tossir.
«¿Aquesta també s’està posant malalta?», havia preguntat
en Clint mitja dotzena de vegades. «No. Dorm!»,
li havia manat l’Angie. «No vull que a la nit estiguis mort
de son».
Es va mirar la Kelly i la nena també la va mirar. Era
el màxim que podia fer per no clavar-li una bufetada.
«Volem tornar a casa», deia quasi a cada minut. «La
Kathy i jo volem tornar a casa. Ens has promès que ens
hi portaries».
Tinc unes ganes boges que tornis a casa, va pensar
l’Angie.
87

Era evident que en Clint estava fet un manyoc de
nervis. S’havia endut el cafè al sofà, davant del televisor,
i no parava de tamborinar amb els dits sobre la rampoina
que servia de tauleta del cafè. Es mirava les notícies
per si deien res més sobre el segrest, però era prou llest per
haver-ne tret el so amb el comandament a distància. Les
nenes eren d’esquena al televisor.
La Kelly s’havia menjat els cereals que els havia preparat
l’Angie i si més no la Kathy n’havia menjat una
mica. Totes dues es veuen pàl . lides, va reconèixer l’Angie
interiorment, i tenen els cabells una mica embullats.
Potser hauria d’intentar de raspallar-los-els però, d’altra
banda, no tenia cap ganes que es posessin a cridar si hi
tenien nusos per desfer. Deixem-ho estar.
Va enretirar la cadira de la taula.
—Molt bé, nenes. És l’hora de fer una petita becaina.
Les bessones s’havien acostumat a trobar-se entaforades
altre cop al bressol després de l’esmorzar. La Kathy
fins i tot alçava els braços perquè l’agafessin. Sap que
l’estimo, va pensar l’Angie, i tot seguit va dir un renec
per sota el nas perquè la nena havia tombat el bol dels
cereals amb el colze i s’havia tacat el davant del pijama.
La Kathy es va posar a plorar, amb un gemec malaltís
que va acabar en tos.
—No passa res, no passa res —li va etzibar l’Angie.
¿I ara què faig?, es preguntava. Aquell idiota d’en Lucas
arribarà aviat i m’han dit que deixés les nenes amb el pijama
posat tot el dia. Potser si li poso una tovallola sota
la part molla, agafada amb una imperdible, s’eixugarà—.
Silenci! —va exclamar impacientment mentre agafava
la Kathy. La part de dalt del pijama, xopa, li va mullar la
88

samarreta quan portava la nena a l’habitació. La Kelly es
va aixecar de la cadira i va caminar al costat d’elles, amb
la mà alçada per fer copets al peu de la seva germana.
L’Angie va ficar la Kathy al bressol i va agafar una tovallola
del calaix de dalt de la calaixera. Quan va anar a
subjectar-l’hi a sota la part de dalt del pijama, es va trobar
que la Kathy s’havia arraulit en posició fetal i es xuclava
el dit índex. Això és nou, va pensar l’Angie mentre
agafava la Kelly i la deixava al bressol.
Immediatament, la Kelly es va posar dreta com va
poder i es va agafar amb força a les baranes del llit.
—Volem tornar a casa ara —va dir—. Ens ho vas
prometre!
—Tornareu a casa aquesta nit —va dir l’Angie—, o
sigui que calla.
Les persianes del dormitori estaven del tot baixades.
L’Angie en va començar a pujar unes, però tot seguit va
canviar d’idea. Si deixo l’habitació a les fosques, potser
les nenes s’adormiran, es va dir. Va tancar la porta del
dormitori de cop, com per advertir la Kelly que no causés
problemes, i va tornar a la cuina. La nit abans, quan
la nena s’havia posat a sacsejar el bressol, una bona pessigada
al braç li havia ensenyat que continuar amb allò
no era una bona idea.
En Clint encara mirava la televisió. L’Angie va començar
a treure les coses de la taula.
—Agafa aquests vídeos d’en Barney —li va manar
mentre deixava els plats a la pica—. Posa’ls a la caixa
amb la màquina d’escriure.
El Flautista, fos qui fos, havia manat a en Lucas que
enfonsés a l’oceà tot allò que tinguessin que estigués re-
89

lacionat amb el segrest. «Vol dir la màquina d’escriure
que vam fer servir per a la nota de rescat, i la roba, les joguines,
els llençols i les mantes que puguin tenir el seu
ADN», havia dit en Lucas a en Clint.
No saben fins a quin punt em va bé això per al meu
pla, va pensar l’Angie.
—Angie, aquesta caixa és massa grossa —va protestar
en Clint—. A en Lucas li costarà desfer-se’n.
—No és massa grossa —li va etzibar ella—. Ara hi
posaré el vaporitzador, ¿d’acord?
—Llàstima que no hi puguem posar el bressol.
—Quan haguem deixat les nenes, podràs tornar cap
aquí i desmuntar-lo. I demà te’n desempallegues.
Al cap de dues hores, l’Angie estava preparada per a
la reacció explosiva d’en Lucas quan veiés la caixa.
—¿I no en podries haver trobat una de més petita?
—va cridar ell.
—Sí, és clar. Fins i tot podria haver anat a l’adrogueria
i explicar-los per què la volia i què hi ficaria. Aquesta
era al celler. Ja ens anirà bé, ¿entesos?
—Angie, em sembla que a baix hi ha caixes més petites
—va comentar en Clint.
—Ara ja l’he lligat i precintat! —va cridar l’Angie—.
I no se’n parli més.
Al cap d’un minut, observava amb intensa satisfacció
en Lucas, que carregava aquella caixa voluminosa i
pesant cap al seu cotxe.
90

22
La Lila Jackson, una dependenta del centre comercial
d’oportunitats Abby’s, a la ruta 7, s’havia convertit
en una mena de celebritat per a la família i els amics. Era
ella qui havia venut els vestits de vellut blau de les bessones
a la Margaret Frawley, dos dies abans del segrest.
La Lila, de trenta-quatre anys, menuda i plena d’energia,
feia poc que havia deixat la seva feina de secretària
a Manhattan, ben pagada, i se n’havia anat a viure
amb la seva mare, que era vídua. Llavors havia agafat la
feina d’Abby’s. Tal com explicava als seus amics, estupefactes:
—Em vaig adonar que detestava passar-me les hores
asseguda. La feina que m’havia agradat més era la de
quan vaig treballar per hores a Bloomingdale. M’encanta
la roba. M’encanta vendre’n. Tan aviat com pugui,
obriré el meu propi negoci.
Per aconseguir-ho, estudiava comerç a la universitat
local.
El dia que es va saber la notícia del segrest, la Lila va
reconèixer la Margaret i els vestits que les nenes segrestades
duien a la foto que ensenyaven a la televisió.
—Era molt amable —deia entretalladament la Lila a
una audiència que anava augmentant, fascinada perquè
91

la noia havia estat en contacte amb la mare només dos
dies abans que segrestessin les bessones—. La senyora
Frawley té classe, però és discreta, molt maca. I sap reconèixer
molt bé la roba de qualitat. Li vaig dir que
aquells mateixos vestits costaven quatre-cents dòlars cada
un a Bergdorf i que, per quaranta-dos dòlars, eren una
ganga. Em va contestar que en qualsevol cas era més del
que es volia gastar i li vaig ensenyar moltes altres coses,
tot i que ella sempre acabava tornant als vestits. Finalment,
els va comprar. Mentre pagava va riure una mica i
va dir que només esperava poder fer una bona foto a les
nenes amb el vestit posat abans no es taquessin. Vam tenir
una xerrada agradable —recordava la Lila, rememorant
cada detall de la trobada—. Vaig dir a la senyora
Frawley que acabava de tenir una altra clienta que volia
comprar un parell de conjunts a joc per a bessons. No
podien ser seus, però, perquè no estava segura de quina
mida havia d’agafar. Me’n va demanar l’opinió. Em va
dir que tenien tres anys i eren de mida estàndard.
Aquell dimecres, mentre es preparava per anar a treballar,
la Lila va veure a les notícies del migdia els fets
ocorreguts al matí. Remenant el cap, compassiva, va
veure les imatges en què la Margaret i l’Steve Frawley corrien
carrer avall cap a casa d’un veí, i després, al cap d’uns
minuts, encara més avall cap a una altra casa.
—Tot i que no ho confirmen ni la família ni l’FBI, es
creu que aquest matí el Flautista, tal com es fa anomenar
el segrestador, s’ha posat en contacte amb els Frawley a
través del telèfon dels veïns i els ha comunicat com vol
que s’efectuï el pagament del rescat —deia el presentador
de la CBS. La Lila va veure que enfocaven de prop la
92

Margaret Frawley; tenia una expressió angoixosa i se li
marcaven molt les bosses sota els ulls—. No tenim accés
a Robinson Geisler, president de C.F.G.&Y., perquè ens
respongui si s’està realitzant una transferència de fons
—va continuar el periodista—, però si és així, és ben clar
que les properes vint-i-quatre hores seran decisives.
Avui fa sis dies que la Kathy i la Kelly van desaparèixer de
la seva habitació. El segrest va tenir lloc al voltant de les
nou del vespre del dijous passat.
Devien anar amb el pijama, quan se les van endur, va
pensar la Lila mentre agafava les claus del cotxe. Era un
pensament que la turmentava mentre conduïa cap a la
feina i que continuava amb ella quan va penjar l’abric i
es va passar la pinta per la mata de cabells pèl-roja, que
se li havia despentinat amb el vent de l’aparcament. Es
va subjectar la insígnia «Benvingut a Abby’s. Sóc la Lila»
i va anar cap al departament de comptabilitat.
—Només vull comprovar les meves vendes de dimecres,
Jean —va explicar a la comptable. No recordo el
nom d’aquella dona que va comprar roba per a bessons,
va pensar, però el sabré amb el resguard. Havia comprat
dos jocs iguals de granotes i polos, roba interior i mitjons.
No va comprar sabates perquè no tenia ni idea de
les mides del peu.
Al cap de cinc minuts de passar rebuts amb el dit, va
trobar el que buscava. El resguard de la roba havia estat
signat per la senyora de Clint Downes, amb una targeta
de crèdit Visa. ¿Hauria de dir a la Jean que truqui a Visa
per aconseguir-ne l’adreça?, es preguntava la Lila. No siguis
ximple, es va dir mentre s’afanyava a baixar a la
planta de vendes.
93

Més tard, encara incapaç de treure’s de sobre la sensació
que hauria de seguir la pista d’aquell pressentiment
incòmode, la Lila va demanar a la comptable que
intentés aconseguir l’adreça de la dona que havia comprat
aquells conjunts idèntics per a bessons de tres anys.
—Cap problema, Lila. Si em posen cap entrebanc a
l’hora de donar-me’n l’adreça, diré que creiem que es va
deixar un paquet a la botiga.
—Gràcies, Jean.
Segons les dades amb què comptava Visa, la senyora
de Clint Downes vivia a 100 Orchard Avenue, a Danbury.
En aquells moments, encara més segura de què calia
fer, la Lila va recordar que en Jim Gilbert, un policia jubilat
de Danbury, soparia amb la seva mare aquella nit.
Li faria algunes preguntes sobre el tema.
Quan va arribar a casa, es va trobar que la seva mare
li havia deixat sopar; en aquells moments era amb en
Jim a l’estudi, prenent un còctel. La Lila es va servir una
copa de vi i va seure al costat de la xemeneia, d’esquena
al foc.
—Jim, suposo que la meva mare et deu haver explicat
que vaig vendre aquells vestits de vellut blau a la
Margaret Frawley.
—Sí. —La Lila sempre trobava incongruent la veu
d’en Jim, profunda, de baríton, amb relació a la seva
constitució escanyolida. Tenia una expressió amable,
que s’enduria, però, a mesura que parlava—. Escolteume
bé: aquesta gent no recuperarà les seves filles, ni vives
ni mortes. Jo crec que a hores d’ara ja són fora del
país i tota aquesta xerrameca del rescat només ha estat
un focus de distracció.
94

—Jim, ja sé que és una bogeria, però uns minuts
abans de vendre els vestits a la Margaret Frawley vaig
atendre una dona que volia comprar dos conjunts iguals
per a unes criatures de tres anys i no sabia quina talla els
havia d’agafar.
—¿I?
La Lila s’hi va llançar de cap.
—Vull dir que, ¿no seria impressionant que aquella
dona estigués relacionada amb el segrest i comprés roba
perquè sabia que la necessitarien? Les bessones Frawley
anaven amb pijama quan se les van endur. Les criatures
d’aquesta edat es taquen. No poden dur la mateixa roba
cinc dies seguits.
—Lila, et deixes portar per la imaginació —va dir en
Jim Gilbert, indulgent—. ¿Saps quantes pistes com
aquesta arriben a la policia de Ridgefield i a l’FBI?
—És la dona d’en Clint Downes i viu a 100 Orchard
Street, aquí mateix, a Danbury —va insistir la Lila—. Em
sembla que m’hi acostaré amb el cotxe, trucaré al timbre
i m’inventaré que un dels polos que es va endur era d’una
tramesa defectuosa, només per satisfer la curiositat.
—Lila, limita’t a vendre roba. Conec en Clint Downes.
És el vigilant que viu a la caseta del club, a 100 Orchard
Street, l’adreça que em dius. ¿Aquella dona era eixuta
i duia una cua de cavall mal feta?
—Sí.
—És la xicota d’en Clint, l’Angie. Deu signar com a
dona d’en Clint Downes, però de fet no és la senyora
Downes. Fa de cangur sovint. Ratlla’ls a tots dos de la
teva llista de sospitosos, Lila. Cap dels dos no és prou intel
. ligent, ni de lluny, per manegar un segrest com aquest.
95

23
En Lucas sabia que en Charley Fox, un mecànic nou
a l’aeroport, l’observava mentre pujava a l’avioneta amb
aquella caixa voluminosa entre els braços. Es deu preguntar
per què porto una cosa com aquesta, i després
s’imaginarà que la deixaré caure perquè s’enfonsi, es va
dir en Lucas. Llavors pensarà que ha de ser alguna cosa
de la qual em vull desempallegar com sigui, o potser que
transporto drogues a alguna banda. Així, la propera vegada
que passi per aquí un policia i pregunti si sap d’algú
que vingui a l’aeroport i sembli sospitós, li parlarà
de mi.
Malgrat tot, treure tot el que pugui relacionar les
bessones amb la casa de camp continua sent una bona
idea, es va dir mentre deixava caure la caixa al seient del
copilot, a la cabina. Aquesta nit, després de deixar les nenes,
ajudaré a en Clint a desmuntar el bressol i en farem
desaparèixer les peces. L’ADN de les bessones deu ser a
tot el matalàs.
Mentre realitzava les comprovacions pertinents
abans d’alçar el vol, en Lucas es va permetre un somriure
amarg. Havia llegit en algun lloc que els bessons univitel
. lins tenen el mateix ADN. O sigui que només poden
demostrar que en tenim un, va pensar. Fantàstic!
96

Continuava fent força vent. No era el millor dia per
sortir a volar amb una avioneta lleugera, però el vorell
esmolat del perill sempre calmava en Lucas. Aquell dia,
li alleujaria l’ansietat cada cop més forta de no saber què
passaria a la nit. Oblida’t dels diners en efectiu, li repetia
una veu interior insistent. Digues al Flautista que ens
pagui un milió de la transferència que li han fet. Deixa
les nenes en un lloc on les puguin trobar. Així, no tindran
oportunitat de seguir-vos i enxampar-vos.
Però el Flautista no s’hi avindrà, va pensar en Lucas
amargament mentre notava que les rodes de l’avioneta
deixaven de tocar terra. O recollim els diners en efectiu
aquesta nit o bé ens quedem sense diners i amb una acusació
de segrest, si ens enxampen.
Volaria poca estona, només per sortir cap a l’oceà i
endinsar-s’hi algunes milles. Arribat el moment, va mantenir
el timó de comandament ferm entre els genolls, va
reduir la velocitat, va agafar com va poder la caixa, se la
va posar sobre la falda, va obrir la porta amb compte i va
empentar l’embalum avall. Va mirar com queia. L’oceà
es veia gris i arrissat. La caixa va desaparèixer entre les
onades, i una ruixada d’escuma va saltar per acabar
caient com si fos una cascada a l’aire. En Lucas va tancar
la porta i va descansar les mans sobre el timó de comandament.
Ara la feina més important, va pensar.
Quan va aterrar a l’aeroport no hi va veure en Charley
Fox, cosa que ja li estava bé. Així no sabrà si he tornat
amb la caixa o no, es va dir.
Eren quasi les quatre. El vent començava a minvar,
però hi havia uns núvols amenaçadors. ¿La pluja els afavoriria
o seria un problema? En Lucas va caminar cap a
97

l’aparcament i va pujar al cotxe. S’hi va quedar assegut
sense fer res durant uns minuts, intentant esbrinar si les
coses anirien millor amb pluja o sense pluja. El temps ho
dirà, va decidir. Per ara, el que havia de fer era treure la
limusina de l’aparcament i dur-la al túnel de rentada,
per tenir-la relluent per al senyor Bailey. En el cas que hi
hagués agents a casa seva, seria una manera de demostrar-los
que era un conductor de limusina que es prenia
la seva feina seriosament, ni més ni menys.
A més, això el mantindria ocupat. Si es limités a
quedar-se assegut al seu pis, es tornaria boig. Un cop
presa la decisió, va girar la clau per engegar el cotxe.
Dues hores més tard, acabat de dutxar i d’afaitar,
vestit impecablement amb el seu uniforme de xofer, en
Lucas accedia amb la limusina, neta i lluent, al camí
d’entrada de la casa d’en Franklin Bailey.
98

24
—Margaret, estem del tot segurs que no tens res a
veure amb la desaparició de les bessones —va dir l’agent
Carlson—. La segona avaluació del detector de mentides
no ha proporcionat uns resultats definitius, i la primera
encara menys. Pot ser pel teu estat emocional. Al contrari
del que llegim a les novel . les i veiem a la televisió, els
detectors de mentides no sempre són fiables, raó per la
qual no es poden admetre com a prova en un judici.
—¿On vol anar a parar? —va preguntar la Margaret
amb un to quasi d’indiferència. ¿Quina importància té
això?, pensava. Quan em van avaluar, amb prou feines
podia entendre les preguntes. Només eren paraules.
Feia una hora, l’Steve havia insistit que es prengués
el sedant que li havia receptat el metge. Era el primer
que es prenia en tot el dia, tot i que se suposava que n’havia
de prendre un cada quatre hores. No li agradava la
sensació de nebulositat que li deixava. Li costava concentrar-se
en allò que li deia l’agent de l’FBI.
—A les dues proves, se’t va preguntar si coneixes la
persona responsable del segrest —va repetir en Walter
Carlson tranquil . lament—. Quan vas dir que no, a la segona
prova el detector va indicar que era mentida. —Va
alçar la mà per frenar la protesta que es començava a di-
99

uixar als llavis de la dona—. Margaret, escolta’m. Tu no
menteixes. Ja ho sabem. Ara bé, pot ser que subconscientment
tinguis la sospita d’algú que pot estar involucrat
en el segrest; això afectaria els resultats de la prova,
encara que no en siguis conscient.
S’està fent fosc, va pensar la Margaret. Són les set.
D’aquí a una hora, en Franklin Bailey serà al davant de
l’edifici Time Warner, esperant que algú es posi en contacte
amb ell. Si els entrega els diners, potser tindré les
nenes aquesta nit.
—Margaret, escolta —li va pregar l’Steve.
La Margaret va sentir el bullidor elèctric, que començava
a xiular. La Rena Chapman se’ls havia presentat
amb una cassola de macarrons al forn amb formatge
i llenques de pernil curat acabat de coure. Tenim uns
veïns tan macos, va pensar. Amb prou feines he tingut
oportunitat de coneixe’ls. Quan tornem a tenir les bessones,
els convidaré a tots a casa per donar-los les gràcies.
—Margaret, vull que et tornis a mirar l’expedient
d’algunes de les persones que vas defensar —deia en
Carlson—. N’hem triat tres o quatre, que, després de la
condemna, et van culpar d’haver perdut el cas.
La Margaret va fer un esforç per concentrar-se en el
nom dels demandats.
—Els vaig oferir la millor defensa que vaig poder.
Les proves contra ells eren molt concloents. Tots eren
culpables. Hauria pogut arribar a acords prou bons amb
el fiscal, però no van voler que ho fes. Llavors, quan van
ser declarats culpables al judici i els van caure condemnes
més llargues que si m’haguessin deixat negociar amb
100

el fiscal, la culpa de tot va ser meva. Això els passa tot sovint,
als defensors del poble.
—Després de la condemna, en Donny Mars es va
penjar a la seva cel . la —va continuar en Carlson—. Als
funerals, la seva mare va cridar: «Ja veureu quan la Frawley
sàpiga què és perdre un fill!».
—Això va ser fa quatre anys, molt abans que nasquessin
les nenes. Estava histèrica —va dir la Margaret.
—Potser estava histèrica, però el cas és que ha desaparegut
del mapa completament, i el seu altre fill també.
¿Creus que podria ser que, sense adonar-te’n, sospitessis
d’ella?
—Estava histèrica —va repetir la Margaret tranquil
. lament, sorpresa de mostrar-se tan impassible—. En
Donny era bipolar. Vaig pregar al jutge que l’enviés a un
hospital. Hauria d’haver estat sota la vigilància d’un metge.
El seu germà em va escriure una nota en què es disculpava
per allò que havia dit la seva mare. Deia que no
ho havia dit de debò. —Va tancar els ulls i després els va
tornar a obrir lentament—. Aquesta és l’altra cosa que
mirava de recordar —va dir tot d’una.
En Carlson i l’Steve se la van mirar de fit a fit. L’estem
perdent, va pensar en Carlson. El sedant la començava
a relaxar i li feia venir son. La veu se li apagava
i ell s’havia d’inclinar cap endavant per sentir què deia.
—Hauria de trucar a la doctora Harris —va murmurar
la Margaret—. La Kathy està malalta. Quan tornem
a tenir les nenes, vull que la doctora Harris prengui
cura de la Kathy.
En Carlson va mirar l’Steve.
—¿La doctora Harris és pediatra?
101

—Sí. Treballa a l’hospital presbiterià de Nova York, a
Manhattan, i ha escrit molt sobre els patrons de comportament
dels bessons. Quan vam saber que n’esperàvem,
la Margaret li va trucar. Ha tingut cura de les nenes
des de llavors.
—Quan sapiguem on són, les portarem immediatament
a l’hospital que quedi més a prop perquè els facin
una revisió —els va dir en Carlson—. Potser la doctora
Harris podria venir allà on les portem.
Estem parlant com si sabéssim del cert que ens les
tornaran, va pensar l’Steve. Em pregunto si encara
deuen anar amb el pijama.
La pluja començava a picar contra les finestres i
l’Steve hi va girar el cap; després va tornar a mirar en
Carlson. Va pensar que sabia què rumiava l’agent: la pluja
dificultaria encara més la tasca de vigilància dels segrestadors.
L’agent de l’FBI Walter Carlson, però, no pensava en
el temps que feia. Estava concentrat en allò que acabava
de dir la Margaret. «Aquesta és l’altra cosa que mirava de
recordar». Margaret, va pensar: ¿què més? ¿què més?
Potser tu tens la clau de tot això. Recorda-ho abans no
sigui massa tard.
102

25
Van trigar una hora i un quart per fer el trajecte de
Ridgefield a Manhattan. A un quart de vuit, Franklin
Bailey estava arraulit al seient de darrere de la limusina
que en Lucas havia aparcat a Central Park South, mitja
cantonada més avall de l’edifici de la Time Warner.
Havia començat a ploure amb força. En el camí a la
ciutat, en Bailey, angoixat, havia explicat el motiu pel
qual havia insistit que en Lucas estigués al seu servei:
—Els de l’FBI volen que surti del cotxe on estic.
Saben que els segrestadors sospitaran que el conductor
és un agent seu. En canvi, si ens han observat quan
hem sortit de casa i veuen que arribo amb la limusina
i el xofer de sempre, els segrestadors potser es convenceran
que només volem recuperar les nenes sanes i
estàlvies.
—Ja ho entenc, senyor Bailey —va dir en Lucas.
—És clar que hi ha un eixam d’agents al carrer voltant
l’edifici de la Time Warner, i en cotxes i taxis, tots a
punt de seguir-me quan rebi les instruccions —va explicar
en Bailey, amb la veu tremolosa pels nervis.
En Lucas va fer un cop d’ull al retrovisor. Es veu
igual de nerviós com em sento jo, va pensar amb amargor.
Això és una trampa per a mi i en Clint. L’FBI està
103

fent temps per enxampar-nos. Per a mi, que ara mateix
estan emmanillant l’Angie.
—Lucas, ¿tens el mòbil aquí? —va demanar en Bailey
per enèsima vegada.
—Sí, senyor.
—Quan hagi lliurat els diners, et trucaré immediatament.
¿Estaràs aparcat per aquí?
—Sí, senyor, estaré a punt per recollir-lo allà on sigui.
—Hi ha un agent que vindrà al cotxe amb nosaltres.
M’han dit que em volen interrogar sobre les impressions
que hagi tret de la persona de contacte dels segrestadors.
Entenc que això és necessari, però els vaig dir que volia
que fos en el meu cotxe. —En Bailey va intentar fer una
rialleta—. Vull dir en el teu cotxe, Lucas, no en el meu.
—És seu sempre que vulgui, senyor Bailey. —En Lucas
va notar que li suaven molt les mans, i se les va fregar.
Vinga, comencem d’una vegada, va pensar. Ja en tinc
prou d’esperar.
Quan faltaven dos minuts per a les vuit va conduir
el cotxe davant de l’edifici de la Time Warner. Va prémer el
dispositiu per obrir el maleter, va saltar del vehicle, i va
obrir la porta per a en Bailey. Es va quedar amb la mirada
fixa a les dues maletes al moment de treure-les del
maleter.
Quan havia anat a casa d’en Bailey, l’agent de l’FBI
hi havia ficat les maletes i, a més, hi havia afegit un carretó
d’equipatge.
—Quan deixi el senyor Bailey, no es descuidi de carregar
les maletes al carretó —havia instruït en Lucas—,
són massa pesants perquè les carregui ell.
104

Reprimint les ganes d’agafar les maletes i arrencar a
córrer, en Lucas les va col . locar al carretó i les va subjectar
bé.
En aquells moments, plovia a bots i barrals, i en Bailey
es va aixecar el coll de l’abric. Es va posar una gorra,
però havia esperat massa i tenia un floc de cabells blancs
mullats enganxat al front. Es va treure de la butxaca el
telèfon de l’agent de l’FBI Carlson i, molt inquiet, se’l va
posar a l’orella.
—Millor que me’n vagi, senyor Bailey —va dir en
Lucas—. Que tingui bona sort. Estaré esperant notícies
de vostè.
—Gràcies. Gràcies, Lucas.
En Lucas va pujar a la limusina i va fer una llambregada
al voltant seu. En Bailey era a la corba. El trànsit era
molt lent a l’entorn de Colombus Cercle. A totes les cantonades
hi havia persones que volien aturar un taxi sense
èxit. En Lucas va engegar i va tornar a poc a poc a Central
Park South. Com havia suposat, no hi havia lloc per
aparcar. Va girar a la dreta cap a la Setena Avinguda i de
nou a la dreta i es va ficar al carrer 55. Va aparcar entre la
Vuitena i la Novena Avingudes davant d’una boca d’incendis
i va esperar la trucada del Flautista d’Hamelín.
105

26
Les nenes havien dormit bona part de la tarda. Quan
es van despertar, l’Angie va notar que la Kathy tenia la
cara vermella, ben segur que tornava a tenir febre. No li
hauria d’haver deixat posat el pijama mullat, va dir-se, i
el va tocar. Encara està humit. Tanmateix, va esperar fins
que en Clint va marxar a les cinc per canviar la Kathy i
posar-li un dels conjunts de camisa polo i granota que
no havia llençat.
—Jo també vull vestir-me —va protestar la Kelly.
Però quan va veure la mirada fulminant que li va clavar
l’Angie, va dirigir l’atenció a la tele sintonitzada al canal
Nickelodeon.
A les set, en Clint va telefonar per dir que havia comprat
un cotxe nou, un Toyota negre, i que l’havia comprat
a Nova Jersey, cosa que volia dir que havia robat un cotxe
i que ara tenia matrícula de Jersey. Va acabar dient:
—No t’amoïnis, Angie, aquest vespre ho celebrarem.
«I tant que ho celebrarem», va pensar l’Angie.
A les vuit, va tornar a posar les bessones al llit de baranes.
La Kathy respirava amb dificultats i encara estava
calenta. L’Angie li va donar una altra aspirina, i aleshores
la va observar fins que es va arraulir tota cargolada,
amb el polze a la boca. Ara mateix, en Clint i en Lucas
106

s’estan posant en contacte amb la persona que té els diners,
va pensar, amb els nervis a flor de pell.
La Kelly estava asseguda passant el braç per damunt
de la seva germana. El pijama blau que portava des de la
nit anterior estava arrugat i se li havia descordat del coll.
La granota que duia la Kathy era blau marí, i la camisa
polo de quadrets blancs i blaus.
—Dues nenes vestides de blau, xicot —va començar a
cantar l’Angie—. Dues nenes vestides de blau...
La Kelly va alçar la vista, amb la mirada solemne
mentre l’Angie repetia dues vegades l’últim vers de l’estrofa:
—Però ara ens hem distanciat del tot.
L’Angie va apagar el llum, va tancar la porta de l’habitació,
i se’n va anar a la sala d’estar. Tot en perfecte ordre,
va pensar, amb sarcasme. Més ben endreçat que
mai. Però no hauria d’haver llençat el vaporitzador. Ens
hem quedat sense per culpa d’en Lucas.
Va mirar el rellotge. Eren les vuit i deu. L’única cosa
que en Clint sabia sobre el pagament del rescat era que
havia d’estar aparcat en un cotxe robat a dues cantonades
de Columbus Circle a les vuit en punt. En aquell moment
el Flautista d’Hamelín ja devia tenir-ho tot en
marxa.
A en Clint no li havien dit que portés pistola, però
l’Angie el va animar a fer-ho.
—Mira-t’ho d’aquesta manera —li havia dit—: suposem
que t’estàs escapant amb els diners i que algú et
segueix. Tens molt bona punteria. Si estàs atrapat de
debò, apunta a la cama del poli o als pneumàtics del cotxe.
Ara en Clint duia a la butxaca la seva pistola sense
registrar.
107

L’Angie es va fer un cafetera, es va asseure al sofà, va
engegar la tele i va sintonitzar el canal de notícies. Amb
una tassa de cafè negre ben calent en una mà i un cigarret
a l’altra, mirava atentament com el presentador
aventurava que la transacció del rescat entre els segrestadors
i la família Frawley potser s’estava efectuant en
aquell mateix moment.
—La nostra web està col . lapsada de missatges dels
nostres espectadors que preguen que molt, molt aviat
dues nenes vestides de blau tornin a abraçar els seus pares
angoixats.
L’Angie va riure.
—No ho endevinaràs pas, col . lega —va dir, mirant
amb una rialla de suficiència el presentador.
108

27
En un article de revista publicat recentment, l’havien
descrita com «una dona de seixanta-tres anys, amb
uns ulls de color avellana que miraven amb saviesa i empatia,
els cabells grisos ondulats i un cos arrodonit que
oferia una falda molt acollidora als bebès i nens petits».
La doctora Sylvia Harris era la directora dels serveis pediàtrics
de l’hospital Infantil Presbiterià de Nova York situat
a Manhattan. Quan es va saber la notícia del segrest,
de seguida va voler posar-se en contacte amb l’Steve i la
Margaret Frawley, però només havia pogut deixar-los
un missatge. Frustrada, havia telefonat a l’oficina de l’Steve
i li havia demanat a la secretària que li fes saber que
tothom que coneixia resava perquè les bessones tornessin
a casa sanes i estàlvies.
En els cinc dies d’ençà que les bessones havien desaparegut,
havia mantingut l’agenda i havia fet les seves
visites com sempre sense deixar de pensar ni un instant
en les nenes.
Com una cinta de vídeo que es passa una vegada rere
l’altra, la Dra. Harris recordava aquell dia de finals de
tardor de feia tres anys i mig en què la Margaret Frawley
havia trucat per demanar hora per una visita.
—¿Quin temps té la criatura? —li havia preguntat.
109

—Han de néixer el 24 de març —havia respost la
Margaret, amb una veu molt contenta i animada—.
M’acaben de dir que espero bessonada, dues nenes, i he
llegit alguns dels seus articles sobre bessons. Per això
vull que estiguin a les seves mans quan neixin.
Els Frawley van fer una visita preliminar, i es van
caure bé immediatament. Fins i tot abans que les bessones
nasquessin, la seva relació amb la Dra. Harris ja s’havia
consolidat en una amistat. La doctora els havia donat
una pila de llibres sobre el vincle especial que es crea entre
bessons, i quan ella donava alguna conferència sobre
el tema, els Frawley sovint hi assistien. Havien quedat
molts impressionats pels exemples que la doctora donava
de bessons univitel . lins, en què l’un experimentava el
dolor de l’altre, o bé s’enviaven missatges telepàtics, fins
i tot quan es trobaven en diferents continents.
Quan la Kathy i la Kelly van néixer tan sanes i maques,
l’Steve i la Margaret estaven que no cabien a la pell.
I jo també, tant en l’àmbit professional com personal, va
pensar llavors la Sylvia mentre tancava l’escriptori amb
clau i es disposava a anar-se’n a casa. Vaig tenir l’oportunitat
d’estudiar unes bessones univitel . lines des del moment
en què van néixer —i les nenes confirmen tot el
que s’ha escrit sobre el vincle entre bessons. Es va recordar
del dia en què els Frawley li van portar corrents la
Kathy amb un constipat que havia derivat en una bronquitis.
L’Steve es va quedar a la sala d’espera amb la
Kelly. Al mateix moment en què li vaig donar la injecció
a la Kathy, la Kelly va començar a xisclar com una boja.
I allò només era un de molts exemples semblants. Aquests
darrers tres anys, la Margaret ha anat anotant totes les
110

incidències per a mi. ¿Quantes vegades els he dit, a ella i
a l’Steve, que a en Josh també li hauria encantat tenir
cura de les nenes i estudiar-les?
Havia parlat a l’Steve i la Margaret del seu difunt
marit, explicant-los que la relació que ells tenien li recordava
la relació que tenien ella i en Josh quan es van
casar. Els Frawley s’havien conegut a la facultat de dret.
La doctora i en Josh van ser companys de classe quan estudiaven
medicina a Columbia. La diferència era que els
Frawley havien tingut les bessones, i, en canvi, ella i en
John no havien tingut la sort de tenir fills. Després d’acabar
el període de pràctiques, havien posat una consulta
pediàtrica plegats. Aleshores, quan en Josh només tenia
quaranta-dos anys, va declarar que se sentia totalment
esgotat. Les proves van confirmar que tenia un càncer de
pulmó, en fase terminal. Una ironia que la Sylvia va poder
acceptar sense amargor només gràcies a una fe molt
forta.
—L’única vegada que el vaig veure enfadat amb un
pacient va ser quan una mare va entrar amb pudor de
fum a la roba —va explicar a l’Steve i la Margaret—. En
John, molt sec, li va preguntar: «¿Que fuma davant del
nen, vostè? Sisplau entengui d’una vegada que l’està posant
seriosament en perill. Ha de deixar de fumar immediatament».
A la televisió, la Margaret havia dit que estava molt
preocupada perquè la Kathy estava constipada. Aleshores
el segrestador els havia posat una cinta amb les veus
de les nenes i una de les bessones tossia. La Kathy agafa
pneumònia amb facilitat, va pensar la Sylvia. No era
probable que un segrestador la portés al metge. Potser
111

hauria de trucar a la policia de Ridgefield i explicar que
sóc la pediatra de les bessones i mirar si poden fer per
manera que les televisions emetin un comunicat amb
instruccions mèdiques per als segrestadors en cas que a
la Kathy li pugi la febre.
Va sonar el telèfon. Al primer moment va tenir la
temptació de deixar que contestés la recepcionista, però
després, va tenir l’impuls d’allargar la mà i aixecar l’auricular.
Era la Margaret, amb la veu d’un catatònic.
—Doctora Sylvia, ara mateix estan pagant el rescat, i
creiem que aviat tornarem a tenir les nenes a casa. ¿Que
potser podries venir aquí amb nosaltres? Ja sé que demano
molt, però no sabem què els pot haver passat. Sé
que la Kathy estossega molt.
—Surto ara mateix —va dir la Sylvia Harris—. Passa
el telèfon a algú que m’expliqui com arribar a casa
vostra.
112

28
El telèfon mòbil que en Frank Bailey tenia a les mans
va sonar. Amb els dits tremolosos el va connectar i se’l va
posar a l’orella.
—Franklin Bailey —va dir, i es va sentir la boca seca.
—Senyor Bailey, la seva rapidesa és admirable. El felicito.
—Aquella veu era un murmuri ronc—. Ha de començar
a caminar ara mateix per la Vuitena Avinguda
avall en direcció al carrer 57. Quan arribi al carrer 57 giri a
la dreta i camini cap a l’oest fins a la Novena Avinguda.
Esperi a la cantonada nord-oest. L’estarem vigilant a cada
passa. El tornaré a trucar d’aquí a cinc minuts exactes.
L’agent de l’FBI Angus Sommers, vestit com un sense-sostre,
amb la roba tota bruta i estripada, estava cargolat
a la voravia, repenjat en una curiositat arquitectònica
que en el seu temps havia estat el Museu Huntington
Hartford. Al costat hi tenia un carretó mig desmanegat,
ple de roba i diaris vells, i tapat amb un plàstic, que el
protegia de qualsevol observador potencial. Igual que la
vintena d’altres agents que estaven situats a la rodalia, el
seu mòbil havia estat programat per captar la trucada
que Franklin Bailey rebria del Flautista d’Hamelín. Ara
113

esguardava com en Bailey travessava el carrer estirant el
carretó amb les maletes. Fins i tot des d’una distància
considerable, en Sommers s’adonava que en Bailey havia
de fer esforços per arrossegar aquelles maletes i que s’estava
quedant xop per culpa d’aquell xàfec tan fort.
Mig aclucant els ulls, en Sommers va escodrinyar la
circumferència de Columbus Circle. ¿Que potser el segrestador
i la seva camarilla eren entre la munió de gent
que corria apressada sota els paraigües? ¿O potser era
cosa d’una sola persona que faria córrer en Bailey sense
rumb per tot Nova York només per despistar i treure’s
del damunt qualsevol persona que el seguís?
Quan en Bailey va desaparèixer de la seva vista, en
Sommers es va aixecar a poc a poc, va estirar el carretó
fins a la cantonada, i va esperar davant del semàfor. Sabia
que unes càmeres col . locades a l’edifici de la Time Warner
i a la rotonda filmaven cada mil . límetre de l’escenari.
Va travessar el carrer 58 i va girar a l’esquerra. Allà
un agent de rang inferior, també guarnit amb la vestimenta
tronada d’un sense-sostre va fer-se càrrec del carretó.
Sommers va entrar en un dels cotxes de l’FBI que
esperaven, i, al cap de dos minuts, ara vestit amb una gavardina
Burberry i un barret de conjunt, va baixar davant
del Holiday Inn al carrer 57, a mitja cantonada de la
Novena Avinguda.
—Bert, aquí el Flautista d’Hamelín. Digues quina és
la teva posició.
—Estic aparcat al carrer 55 entre la Vuitena i la Novena.
Ben bé al davant d’una boca d’incendis. No m’hi
114

puc quedar gaire estona. L’aviso. Pel que diu en Bailey,
per aquí volta un eixam d’agents de l’FBI.
—És lògic, no m’esperava menys. Vull que et dirigeixis
a la Desena Avinguda, i després giris pel carrer 56 en
direcció a l’oest. Para’t després de girar tan aviat com
puguis i espera noves ordres.
En Franklin Bailey esperava a la cantonada nordoest
de la Novena Avinguda amb el carrer 57.Anava xop
de cap a peus i s’havia quedat sense alè d’arrossegar les
maletes. Ni tan sols la certesa que els agents de l’FBI supervisaven
cada passa que feia li alleujava l’estrès provocat
per aquell joc del gat i la rata que disputava amb els
segrestadors. Quan va tornar a sonar el mòbil, les mans
li tremolaven tant que li va caure a terra. Pregant perquè
encara funcionés, el va obrir de seguida: «Sóc aquí».
—Ja ho veig. Ara camini cap al carrer 59 amb la Desena
Avinguda. Entri als magatzems Duane Reade a la
cantonada nord-oest. Compri un mòbil de targeta i un
rotlle de bosses d’escombraries. Li trucaré d’aquí a deu
minuts.
Vol que el nostre telèfon quedi fora de joc, va pensar
l’agent Sommers, que esperava al davant del Holiday
Inn i escoltava la trucada. Si pot observar cada moviment
d’en Bailey, potser és en un d’aquests blocs d’apartament
d’aquí el voltant. Va esguardar com un taxi s’aturava a
l’altra banda del carrer i en sortia una parella. Sabia que
una dotzena d’agents conduïen taxis i portaven com a
115

passatgers més agents. El pla era deixar els suposats passatgers
a prop d’on esperava en Bailey perquè si li donaven
ordres que aturés un taxi no semblés estrany que
n’hi hagués un de lliure allà mateix. Però ara el Flautista
d’Hamelín es volia assegurar que qualsevol persona que
seguís en Bailey quedés en evidència.
Quatre cantonades més sota aquest xàfec i arrossegant
aquestes maletes, rumiava en Sommers, amoïnat,
mirant com en Bailey caminava en direcció nord, seguint
les instruccions del Flautista d’Hamelín. Espero
que aguanti fins que lliuri els diners.
Un vehicle amb plaques de la comissió de taxis i limusines
es va aturar a la cantonada. En Sommers va córrer
a pujar-hi.
—Farem la volta a Columbus Circle —va dir a l’agent
que conduïa—, i aparcarem a la Desena Avinguda a
prop del carrer 60.
En Franklin Bailey va trigar deu minuts per arribar
als magatzems Duane Reade. Quan va tornar a sortir al
carrer, portava un paquet petit en una mà i un telèfon a
l’altra, però l’FBI ja no podia sentir el que el Flautista
d’Hamelín li deia. Mentre en Sommers l’observava, en
Bailey va entrar en un cotxe que va arrencar.
A dintre els magatzems Duane Reade, Mike Benzara,
un estudiant del Fordham/Lincoln Center que treballava
de mosso de magatzem a mitja jornada, passava
per davant d’una caixa. Es va aturar quan va veure un
116

telèfon mòbil entre els xiclets i els caramels que s’exposaven
al mostrador. Un telèfon de disseny, va pensar
mentre el donava al caixer.
—Llàstima que qui el troba no se’l pugui quedar —va
dir bromejant.
—És el segon que es deixen avui —va comentar el
caixer quan el va agafar per ficar-lo al calaix de sota la caixa
—. M’hi jugo el que vulguis que aquest és d’aquell
home gran que portava les maletes. Així que ha acabat
de pagar les bosses d’escombraries i el telèfon que ha
comprat que li ha sonat el mòbil de la butxaca. M’ha demanat
que donés el número del telèfon nou a la persona
que li trucava. Ha dit que tenia les ulleres massa entelades
per poder-lo llegir.
—Potser té nòvia i no vol que la seva dona trobi el
número quan repassi les factures.
—No. Parlava amb un home. Devia ser el seu corredor
d’apostes.
—A fora hi ha un sedan que l’espera —el Flautista
d’Hamelín havia informat en Bailey—. Veurà el seu nom
escrit a la finestra del costat del passatger. No li ha de fer
por entrar-hi. És el vehicle 142 del Servei de Cotxes Excel.
L’hem reservat i pagat per endavant al seu nom. No
es descuidi les maletes. Digui al conductor que les posi al
seient de darrere amb vostè.
El conductor d’Excel Angel Rosario es va dirigir a la
cantonada del carrer 59 amb la Desena Avinguda i va
117

aparcar en doble fila. L’home gran que arrossegava un
carretó amb maletes i anava mirant les finestres dels cotxes
aparcats en aquella cantonada devia ser el seu client.
L’Angel va saltar fora el cotxe.
—¿Senyor Bailey?
—Sí, sí.
L’Angel va agafar el mànec del carretó.
—Obriré el maleter, senyor.
—No. He de treure una cosa de les maletes. Posi-les
al seient de darrere.
—Estan mullades —va objectar el conductor.
—Doncs posi-les a terra —li va etzibar en Bailey—.
Vinga, faci el que li dic.
—Molt bé, molt bé. No vull que li agafi un atac de cor.
En els vint anys que havia estat conduint cotxes per
a Excel, l’Angel havia portat una bona colla de clients estrambòtics,
però aquell home l’amoïnava de debò. Semblava
com si estigués a punt de tenir un atac de cor, i
l’Angel no hi volia contribuir amb una discussió. A més,
potser li donaria una bona propina si es mostrava sol . lícit,
va raonar. Tot i que duia la roba xopa, l’Angel s’adonà
que duia una vestimenta cara, i parlava amb un accent
distingit. No com la darrera clienta, aquella dona
que va discutir perquè li havia cobrat el temps d’espera
i que sonava com una serra elèctrica.
El conductor va obrir la porta de darrere, però en
Bailey no va voler pujar fins que l’Angel no va deslligar
les maletes i les va haver pujat al vehicle. Li hauria de posar
el carretó a la falda, va pensar l’Angel mentre el plegava
i el ficava al seient de davant. Va tancar la porta, va
córrer al costat del conductor i va pujar al cotxe.
118

—El museu de Brooklyn, ¿oi senyor?
—¿Aquestes són les instruccions que li han donat?
—Era alhora una pregunta i una resposta.
—Sí. Anirem a recollir el seu amic i després tornarem
a l’Hotel Pierre. L’aviso que trigarem molta estona.
Hi ha molt trànsit, i, amb pluja, anar amb cotxe és una
llauna.
—Me’n faig el càrrec.
Quan el cotxe engegava, va sonar el mòbil nou d’en
Frank Bailey.
—¿S’han trobat amb el conductor? —va demanar el
Flautista d’Hamelín.
—Sí, sóc al cotxe.
—Comenci a omplir les bosses d’escombraries amb
els diners de les maletes. Lligui les bosses amb la corbata
blava que porta i el cordill vermell que li vam dir que
portés. Li tornaré a trucar d’aquí a una estona.
Faltaven vint minuts per a les nou.
119

29
A un quart de deu, el telèfon del cottage va sonar, amb
un estrèpit metàl . lic que va fer saltar l’Angie de l’ensurt.
Acabava d’obrir la porta de l’habitació per anar a mirar
les nenes. La va tancar corrents i es va afanyar per anar a
contestar el telèfon. Sabia que no podia ser en Clint —ell
sempre li trucava al mòbil. Va agafar l’auricular:
—¿Digui?
—Angie, estic molt dolgut, dolgut de debò. Pensava
que el meu amic de l’ànima ahir em trucaria per anar a
prendre una cervesa plegats.
Oh, no, va pensar l’Angie. Era aquell imbècil d’en
Gus, i, pels sorolls que sentia de fons, sabia que trucava
des del pub de Danbury. A veure quan aprens quantes
cerveses pots mamar, va pensar l’Angie, que li havia notat
que arrossegava les paraules. Tanmateix, sabia que
havia d’anar amb compte, perquè recordava que en Gus
una vegada s’havia presentat sense avisar a la porta del
cottage, buscant companyia.
—Hola, Gus —va dir, mirant de ser simpàtica—.
¿Així no et va dir res en Clint? Mira que li vaig dir que et
truqués. Ahir a la nit no es trobava gaire bé i se’n va anar
a dormir d’hora.
Des de l’habitació es va sentir la Kathy que co-
120

mençava a plorar, amb uns plors molt forts que trencaven
el cor. Es va adonar que amb les presses per anar a
contestar el telèfon, no havia tancat bé la porta de l’habitació.
Va intentar tapar el micròfon amb la mà però no
hi va ser a temps.
—¿És la nena que cuides? Sento com plora.
—Sí, és la nena que cuido i he d’anar a veure què li
passa. En Clint ha anat a mirar un cotxe que un paio de
Yonkers es ven. No em descuidaré de dir-li que demà al
vespre heu d’anar a prendre una cervesa.
—Us podríeu comprar un cotxe nou. Ara teniu una
carraca.
—Tens raó. Gus, segur que deus sentir com plora la
nena. Demà al vespre sortiu amb en Clint, segur.
L’Angie estava penjant, però abans que l’auricular
fos al seu lloc la Kelly, que s’havia despertat, va començar
a cridar: Mama! mama!
¿S’adonaria en Gus que sentia dues criatures i no
una, o ja estava massa borratxo per notar la diferència?,
es va demanar l’Angie, capficada. Seria molt propi d’ell
de tornar a trucar. Tenia ganes de parlar amb algú, això
estava fora de dubte. Va anar a l’habitació. Totes dues nenes
estaven dretes, agafades a la barana del llit i demanant
a crits la seva mare. Molt bé, me n’ocuparé d’una
de seguida, va pensar l’Angie mentre treia un mitjó del
tocador d’una tibada i el lligava a la boca de la Kelly.
121

30
L’agent Angus Sommers tenia el mòbil enganxat a l’orella
alhora que, amb l’agent Ben Taglione, que conduïa el
cotxe, no treia els ulls del cotxe que tenien davant, el sedan
on anava en Frank Bailey. Així que havia vist el logo del
servei de cotxes Excel, en Sommers s’havia posat en contacte
amb l’encarregat de l’empresa. El cotxe 142 havia estat
llogat a nom de Bailey i li havien carregat les despeses a
la seva American Express. La destinació del cotxe era el
museu de Brooklyn, per recollir-hi un passatger, i des
d’allà dirigir-se a l’Hotel Pierre situat al carrer 66 cantonada
amb la Cinquena Avinguda. És massa senzill, va pensar
en Sommers, una opinió que la resta de l’equip compartia.
Malgrat això, una dotzena d’agents de l’FBI ja estaven
de camí cap al museu, i alguns altres vigilaven el Pierre.
¿Com era que el Flautista d’Hamelín tenia el número
de l’American Express d’en Bailey?, es demanava en
Sommers. Cada vegada tenia més la impressió que la
persona que hi havia darrere del segrest era algun conegut
de la família. Però ara això no el preocupava. Primer
calia que les nenes tornessin a casa. Després ja s’ocuparien
dels segrestadors.
Seguien el cotxe d’en Bailey cinc vehicles més amb
agents de l’FBI. A la ronda del West, la circulació estava
122

gairebé col . lapsada. La persona que havia de trobar-se
amb en Bailey i agafar els diners podia molt fàcilment
posar-se nerviosa esperant en el punt de trobada, va témer
en Sommers sense dir res. Sabia que tots tenien la
mateixa preocupació. El més important era que l’entrega
dels diners es fes abans que el segrestador o segrestadors
es deixessin portar pel pànic. En aquest cas, ningú
no podia preveure què els farien a les bessones.
Al lloc en què hi havia hagut la sortida de l’autopista
West Side al World Trade Center, la causa de l’embús es va
fer evident. Una pinya entre dos cotxes havia embussat dos
carrils. Quan finalment van deixar enrere els vehicles accidentats,
el trànsit es va fer molt més fluid. En Sommers es
va inclinar endavant, i amb els ulls mig clucs mirava de no
perdre de vista el sedan negre, un dels molts vehicles negres
que tant s’assemblaven els uns als altres sota la pluja.
Deixant tres cotxes entre ells i el sedan Excel, el van
seguir per la punta de Manhattan i en direcció al nord
agafant la ronda FDR. Llavors van poder veure el pont
de Brooklyn, amb els llums esmorteïts per culpa del vent
i la pluja. Aleshores, a South Street, el cotxe d’Excel va girar
a l’esquerra bruscament i va desaparèixer a la sortida.
L’agent Taglione va murmurar un renec quan intentava
posar-se al carril de l’esquerra, però era impossible
aconseguir-ho sense xocar amb el cotxe que avançava en
paral . lel al seu.
En Sommers va serrar els punys, i aleshores li va sonar
el mòbil.
—Encara els seguim —li va confirmar l’agent Buddy
Winters—. Torna a anar cap al nord.
Eren dos quarts de deu del vespre.
123

31
La doctora Sylvia Harris abraçava la Margaret Frawley,
que no parava de somicar. En situacions com aquesta,
sobren les paraules, va pensar. De fet, són inútils. Per
damunt de l’espatlla de la Margaret, es va trobar amb la
mirada de l’Steve. Pàl . lid i demacrat, semblava més jove i
vulnerable dels trenta-un anys que tenia. La doctora s’adonava
que l’Steve lluitava per no posar-se a plorar.
—Han de tornar aquesta nit —va xiuxiuejar la Margaret,
amb la veu trencada—. Tornaran aquesta nit. Sé
que tornaran a casa!
—La necessitem, doctora. —La veu de l’Steve no podia
contenir l’emoció. Aleshores amb un esforç evident
va afegir—: Fins i tot si els segrestadors han tractat les
nenes bé, sabem que segurament estaran trasbalsades i
espantades. I la Kathy té molta tos.
—La Margaret m’ho ha dit quan m’ha trucat —va
dir la Sylvia en veu baixa.
En Walter Carlson li va veure la inquietud a la cara i
va tenir la sensació que li podia llegir els pensaments. Si
la doctora Harris ja havia tractat la Kathy per una
pneumònia, devia estar pensant que aquella tos sense
tractament era un perill per a la seva petita pacient.
—He encès la llar de foc a l’estudi —va dir l’Steve—.
124

Anem-hi, el problema amb les cases velles com aquesta
és que el sistema de calefacció d’aire fa que la majoria
d’habitacions siguin o massa calentes o massa fredes, segons
com ajustes el termòstat.
En Carlson sabia que l’Steve intentava distreure la
Margaret del temor creixent que havia començat a manifestar.
A partir del moment en què havia telefonat a la
doctora Harris i li havia suplicat que vingués, la Margaret
havia expressat la seva convicció que la Kathy estava
molt malalta. Dreta al costat de la finestra havia dit:
—Si, després que paguem els diners, els segrestadors
deixen les nenes en algun lloc a sota la pluja, la Kathy pot
agafar una pneumònia.
Aleshores la Margaret havia demanat a l’Steve que
anés a la seva habitació i portés el dietari que escrivia
d’ençà que havien nascut les bessones.
—Aquesta setmana hauria d’haver escrit —va explicar
a en Carlson, amb un fil de veu—. Vull dir que
quan les tornem a tenir potser estaré tan contenta i alleujada
que ho voldré ratllar. Però vull escriure com és estar
esperant ara. —Aleshores, divagant, va afegir—: La
meva àvia feia servir aquesta expressió quan jo era petita
i estava impacient perquè arribés el meu aniversari o
Nadal: «Esperar no es fa llarg un cop has deixat de ferho».
Quan l’Steve li va portar el dietari amb coberta de
cuir, la Margaret va llegir en veu alta alguns passatges.
En un del principi explicava com, fins i tot adormides, la
Kathy i la Kelly obrien i tancaven les mans alhora. En un
altre fragment que va llegir explicava que un dia de l’any
anterior la Kathy va ensopegar i el genoll li va picar amb
125

el tocador de l’habitació. La Kelly, que era a la cuina, es
va posar la mà al genoll, sense cap motiu.
—Va ser la doctora Harris qui em va animar a escriure
aquest dietari.
En Carlson el va deixar a l’estudi i va tornar al menjador
on hi havia el telèfon interceptat damunt la taula.
Un instint visceral li deia que el Flautista d’Hamelín encara
podia decidir posar-se directament amb contacte
amb els Frawley.
Eren tres quarts de deu, i feia gairebé dues hores que
en Franklin Bailey havia començat a seguir el Flautista
d’Hamelín per fer l’entrega del rescat.
126

32
—Bert, abans de dos minuts rebràs una trucada d’en
Franklin Bailey donant-te instruccions d’esperar-lo al
carrer 56, al passatge que hi ha entre els carrers 56 i 57
just a l’est de la Sisena Avinguda —el Flautista d’Hamelín
va informar en Lucas—. En Harry ja hi estarà aparcat.
Quan jo hagi confirmat que has arribat al lloc, donaré
ordres a en Bailey que deixi les bosses d’escombraries
amb els diners a la cantonada davant de l’òptica Cohen
Fashion del carrer 57. Les posarà al damunt de les bosses
que ja son allà esperant que el servei de recollida d’escombraries
les reculli. Totes aniran lligades amb una
corbata. En Harry i tu correreu passatge amunt, agafareu
les bosses, tornareu corrent pel passatge, les posareu
al maleter del cotxe d’en Harry, i ell marxarà amb el cotxe.
Ja no hi serà quan els agents arribin.
—Vol dir que haurem de córrer tota la distància entre
dues cantonades carregats amb les bosses. Això és
una bestiesa —va protestar en Lucas.
—No és cap bestiesa, al contrari, està molt ben pensat.
Fins i tot si l’FBI ha aconseguit seguir el cotxe d’en
Bailey, estaran prou enrere perquè tingueu temps, tu
d’agafar les bosses, i en Harry d’escapar-se. Tu et quedaràs
allà i quan en Bailey i l’FBI apareguin, tu diràs la
127

veritat, que el senyor Bailey t’ha demanat que el recullis
allà on esperes. Els agents no gosaran seguir-vos massa a
prop pel passatge on els podríeu veure fàcilment. Quan
arribin els agents, tu seràs l’únic testimoni i diràs que
has vist dos homes que posaven les bosses en un cotxe
aparcat a prop teu. Aleshores els donaràs una descripció
falsa del cotxe. —Amb això va tallar la conversa telefònica.
Faltaven sis minuts per a les deu.
Havia estat necessari explicar-li a l’Angel Rosario
per què anaven d’un lloc a l’altre i canviaven constantment
de direcció. Pel retrovisor, en Rosario havia vist
com en Bailey omplia les bosses d’escombraries amb els
bitllets de les maletes i l’havia amenaçat d’anar a la policia.
Desesperadament, en Bailey li havia explicat que els
diners eren per pagar el rescat de les bessones Frawley i
va suplicar al conductor que col . laborés.
—I tindrà opció a una recompensa —havia afegit.
—Jo també tinc dos nanos —havia respost l’Angel—.
El portaré allà on aquest individu ens demani que
anem.
Després de girar a la sortida de South Street, els havien
donat instruccions que pugessin per la Primera
Avinguda, giressin a l’oest pel carrer 55 i que busquessin
un lloc per parar com més a prop possible de la Desena
Avinguda. Van passar quinze minuts abans que el Flautista
d’Hamelín els tornés a trucar.
—Senyor Bailey, estem a la fase final de l’operació.
Ara ha de telefonar al seu xofer particular i demanar-li
que l’esperi al carrer 56 oest, davant del passatge que comunica
el carrer 57 amb el 56. Digui-li que és a l’est de la
128

Sisena Avinguda. Faci la trucada ara. Jo em tornaré a posar
en contacte amb vostè de seguida.
Deu minuts després el Flautista d’Hamelín va tornar
a telefonar a en Bailey.
—¿Ha parlat amb el seu xofer?
—Sí. Era a prop d’aquí. Serà allà de seguida.
—Plou molt, senyor Bailey. Vull ser considerat amb
vostè. Digui al xofer d’Excel que es dirigeixi al carrer 57,
que giri a la dreta, i segueixi en direcció est, que redueixi
i es quedi a prop de la cantonada quan hagi travessat
la Sisena Avinguda.
—Parla massa ràpid —va protestar en Bailey.
—Escolti amb atenció, si vol que els Frawley tornin
a veure les seves filles de nou. Davant de l’òptica Cohen
Fashion, veurà una pila de bosses d’escombraries que esperen
que passi el servei de recollida. Obri la porta del
sedan, tregui les bosses amb els diners i posi-les al damunt
de les altres bosses d’escombraries, i asseguri’s que
les corbates es veuen clarament. Aleshores torni immediatament
al cotxe i doni instruccions al xofer que continuï
en direcció a l’est. Li tornaré a telefonar.
Eren les deu i sis minuts.
—Bert. Parla el Flautista d’Hamelín. Dirigeix-te immediatament
al passatge. Ara mateix estan deixant les
bosses d’escombraries.
En Lucas s’havia tret la gorra de xofer i s’havia posat
un impermeable amb caputxa i unes ulleres de sol que li
tapaven mitja cara. Va sortir del cotxe, va obrir un paraigua
molt gran, i va seguir en Clint, que anava vestit de
129

manera similar i també portava un paraigua, passatge
avall. El xàfec era encara tan fort que en Lucas estava segur
que les poques persones que circulaven per allà no es
fixarien en ells.
Amagat darrere l’escut del paraigua que li protegia
la cara, va veure com en Franklin Bailey pujava al cotxe.
Es va esperar un moment mentre en Clint agafava les
bosses d’escombraries amb les corbates i va travessar la
vorera per entrar al passatge. En Lucas va esperar fins
que el cotxe d’en Bailey va arrencar per poder estar segur
que no el podien veure abans d’agafar una bossa.
En qüestió de segons, ja estaven de tornada al carrer
56. En Clint va prémer el dispositiu del maleter del Toyota
robat, però no es va obrir. Renegant com un carreter,
va provar d’obrir la porta del darrere del cantó de la
vorera, però també estava bloquejada.
En Lucas sabia que només tenien uns segons de coll.
Va obrir el maleter de la limusina.
—Fica-les aquí —va grunyir mentre mirava frenèticament
cap al passatge, i pel carrer amunt i avall. La gent
que passava pel passatge quan ells van baixar corrent ja
estaven fora de la seva vista.
Quan els homes que, sens dubte, eren agents de l’FBI
van arribar corrent pel passatge i pels dos extrems del
carrer, en Lucas estava de nou al seient del conductor de
la limusina, amb l’impermeable enrotllat a sota el seient
i la gorra ben posada. Tenia els nervis a flor de pell, però
va respondre al cop sec a la finestra amb una aparença
calmada.
—¿Hi ha alguna cosa que no rutlla? —va preguntar.
—¿Ha vist un home portant o arrossegant bosses
130

d’escombraries que ha sortit del passatge no fa més d’un
minut? —el va interrogar l’agent Sommers.
—Sí. Tenien el cotxe aparcat aquí mateix. —En Lucas
va assenyalar el lloc que en Clint acabava de deixar
buit.
—¿Tenien? ¿Vol dir que eren dos?
—Sí. L’un era rabassut i l’altre alt i prim. No els he
vist les cares.
En Sommers s’havia quedat massa enrere per poder
veure el lliurament del rescat perquè el seu cotxe havia
quedat aturat al semàfor de la Sisena Avinguda. Havia arribat
a temps de veure com el cotxe d’Excel arrencava de
la cantonada davant de l’òptica. Com que no hi havia
rastre de les bosses amb els diners al damunt de les bosses
que hi havia allà, havia continuat seguint el sedan
cap a la Cinquena Avinguda.
Avisat de l’equivocació per una trucada d’un altre
agent, el seu cotxe havia aparcat i havia anat enrere corrent
pel carrer. Un vianant que s’havia aturat per contestar
el mòbil els havia dit que havia vist un home rabassut
que arrossegava dues bosses d’escombraries acabades
d’abandonar pel passatge. Havien arribat al final d’aquest
només per trobar-se la limusina d’en Bailey i el xofer
que l’esperava.
—Descrigui el cotxe que ha vist —en Sommers va
ordenar a en Lucas.
—Blau marí o negre. Un Lexus de quatre portes
d’últim model.
—¿Hi han pujat els dos homes?
—Sí, agent.
Amb les mans enganxoses, en Lucas va aconseguir
131

espondre totes les preguntes amb el to servil que feia
servir quan s’adreçava a en Franklin Bailey. En els minuts
següents, encara nerviós però interiorment divertit,
va contemplar com el carrer s’omplia de policies. A hores
d’ara deuen tenir a tots els polis de Nova York buscant el
Lexus, va pensar. El cotxe que en Clint havia robat era un
Toyota negre vell.
Van passar uns minuts més, i el cotxe d’Excel que
portava en Franklin Bailey es va aturar darrere seu. En
Bailey, ara a punt de tenir un col . lapse, va necessitar ajuda
per pujar a la limusina. Acompanyat per dos agents, i
seguit per uns quants més, en Lucas va tornar a Ridgefield,
escoltant mentre interrogaven en Bailey sobre les
instruccions que havia rebut del Flautista d’Hamelín. Es
va quedar molt alleujat de sentir que en Bailey deia:
—Li havia demanat a en Lucas que es quedés pels
volts de Columbus Circle. Cap allà a les deu, m’han donat
instruccions perquè li demanés que m’esperés amb
la limusina en aquest lloc exacte del carrer 56. L’ordre final
quan ens dirigíem cap a l’est després de deixar les
bosses d’escombraries ha estat de venir-lo a trobar aquí.
El Flautista d’Hamelín ha dit que no volia que em mullés.
A un quart d’una, en Lucas va aturar el cotxe davant
de casa en Bailey. Un agent va acompanyar-lo fins a dintre
la casa. L’altre va esperar i va donar les gràcies a en
Lucas i va dir-li que havia estat una gran ajuda. Amb els
diners del rescat encara en el maleter, en Lucas va anar
fins al seu garatge, va passar els diners de la limusina al
seu cotxe, i va anar fins al cottage on un Clint exultant i
una Angie estranyament callada l’estaven esperant.
132

33
El lliurament del rescat s’havia dut a terme, però als
agents se’ls havien escapat les dues persones que havien
anat a recollir els diners. Ara l’únic que podien fer era esperar.
L’Steve, la Margaret i la doctora Harris seien callats,
pregant en silenci que sonés el telèfon, perquè algú,
potser un altre veí, digués: «M’acaben de trucar dientme
on són les bessones». Però només se sentia un silenci
sepulcral.
¿On les deixarien?, es turmentava la Margaret. Potser
trobarien una casa buida i les deixarien allà. No podien
anar a un lloc públic, com una estació d’autobusos
o de trens, sense cridar l’atenció. Tothom se les mira
quan vaig amb elles. Les meves dues nenes vestides de
blau. Així és com les anomenen els diaris.
Els vestits de vellut blau...
¿I si els segrestadors no es posen en comunicació
amb nosaltres? Ara ja tenen els diners. ¿I si s’escapen?
Esperar no es fa llarg un cop has deixat de fer-ho.
Els vestits de vellut blau...
133

34
—«El rei era a la casa de comptes, comptant els seus
diners» —va bromejar en Clint—. No em puc creure
que hagis portat els diners amb els paios de l’FBI a dins
el cotxe.
Les piles de bitllets eren al terra de la sala d’estar. La
majoria eren de cinquanta, la resta de vint. Tal com havien
exigit, els bitllets no eren nous. Una comprovació
ràpida, a l’atzar, els va demostrar que la numeració no
era correlativa.
—Doncs ja t’ho pots creure —va deixar anar en Lucas—.
Comença fotent la teva meitat en una de les bosses.
Jo posaré la meva a l’altra.
Encara que estigués allà assegut amb els diners al davant,
en Lucas estava segur que alguna cosa aniria malament.
Aquest talòs d’en Clint havia estat prou ruc per no
haver comprovat que es podria obrir el maleter del cotxe
que havia robat. Si ell no hagués estat allà amb la limusina,
l’haurien enganxat in fraganti, va pensar en Lucas.
Ara esperaven una trucada del Flautista d’Hamelín
perquè els digués on havien de deixar les criatures.
Fos com fos, l’Angie seria capaç de voler parar per
comprar un gelat a les nenes. El va reconfortar pensar
que no hi hauria cap gelateria Dairy Queen oberta a
134

aquelles hores de la nit. En Lucas se sentia com si tingués
els budells cargolats i plens de nusos. ¿Com era que el
Flautista d’Hamelín no havia trucat?
A les tres i cinc, el so metàl . lic del telèfon del cottage
els va donar un bot a tots. L’Angie es va aixecar d’una revolada
i va córrer a contestar tot remugant:
—Tant de bo que no sigui el fastigós d’en Gus.
Era el Flautista d’Hamelín:
—Que s’hi posi en Bert —va ordenar.
—És ell —va dir l’Angie, bleixant, nerviosa.
En Lucas es va aixecar, va travessar la sala sense pressa
i va agafar el telèfon.
—M’estava demanant quan et posaries en contacte
amb nosaltres —va grunyir.
—No sembles un home que està contemplant un
milió de dòlars. Escolta’m atentament. Agafeu el cotxe
robat i aneu fins al pàrquing de La Cantina, un restaurant
que hi ha anant en direcció nord per la carretera
Saw Mill River d’Elmsford. El restaurant és a prop de
l’entrada del Memorial Great Hunger al Parc V. E. Macy.
Fa anys que és tancat.
—Ja sé on és.
—Llavors també deus saber que el pàrquing queda
darrere l’edifici, i fora de la vista des de la carretera. En
Harry i la Mona t’han de seguir en la furgoneta d’en Harry,
amb les bessones. Han de passar-les al cotxe robat i tancar-les-hi
dins. Després torneu tots tres a casa amb la
furgoneta. Jo trucaré abans de les cinc per confirmar que
heu seguit les instruccions. Aleshores jo donaré el darrer
pas. Després d’això, cap de vosaltres sabrà res de mi
mai més.
135

A un quart de quatre van començar el viatge. Al volant
del cotxe robat, en Lucas va mirar com l’Angie i en
Clint carregaven les bessones adormides. Si punxem un
pneumàtic amb aquesta carraca; si ens trobem un control;
si un borratxo se’ns tira al damunt... Un ventall de
possibilitats desastroses li venia al cap mentre engegava.
Llavors s’adonà alarmat que hi havia menys d’un quart
de dipòsit de gasolina al cotxe.
N’hi ha prou, va provar de convence’s ell mateix.
Encara plovia, però no amb la mateixa força que
abans. En Lucas va voler prendre-s’ho com un bon senyal.
Mentre travessava Danbury, en direcció oest, es va
posar a pensar en el restaurant La Cantina. Feia uns anys
hi havia parat per sopar després d’haver donat un cop
espectacular a Larchmont. La família era a la piscina i ell
s’havia esmunyit per la porta lateral, que era oberta, i
havia anat de dret cap al dormitori principal. Allò sí que
va ser tenir xamba! La dona del peix gros de l’hotel havia
deixat la caixa de seguretat oberta —no només sense
passar la clau, sinó oberta! Un cop venudes les joies vaig
passar tres setmanes a Las Vegas, va pensar en Lucas. Ho
vaig perdre gairebé tot, però m’ho vaig passar pipa.
Amb aquest mig milió, seria més caut. Res de jugarse’l.
La sort se m’acabarà un dia o altre. I no tinc ganes de
passar-me la resta de la vida en una cel . la de presó. Això
era una altra preocupació. No li estranyaria gens que
l’Angie cridés l’atenció posant-se a fer compres com una
boja.
Ja entrava a la carretera Saw Mill River. Deu minuts
més i ja seria allà. No hi havia gaire trànsit. Se li glaçà la
sang quan va veure un cotxe patrulla. Va donar un cop
136

d’ull al velocímetre —anava a seixanta milles per hora
en una zona de cinquanta-cinc. No passava res. Anava
pel carril dret, i no canviant de carril constantment. En
Clint anava darrere, però prou lluny perquè ningú pogués
pensar que el seguia.
El cotxe patrulla va girar a la sortida següent. De
moment seguim bé, va pensar. Es va humitejar els llavis
amb la punta de la llengua. Menys de cinc minuts, va
pensar. Quatre minuts. Tres minuts. Dos minuts.
A la dreta es veia la carcassa envellida del que havia
estat el Restaurant La Cantina. No es veia cap cotxe en
un sentit o l’altre de la carretera. Amb un moviment ràpid
a l’interruptor del tablier en Lucas va apagar els fars,
va girar a la dreta cap a la carretera que passava pel restaurant
i va anar fins al pàrquing del darrere. Un cop allà
va parar el motor, i va esperar fins que el so d’un cotxe
que s’apropava el va informar que estava a punt de realitzar-se
la fase final del pla.
137

35
—Es tarda molta estona a comptar un milió de dòlars
a mà —va dir en Walter Carlson, esperant que
aquell comentari sonés tranquil . litzador.
—Els diners han estat lliurats poc després de les deu
—va replicar l’Steve—. D’això ara ja fa cinc hores.
Va abaixar la vista, però la Margaret no va obrir els
ulls. Estava arraulida al sofà, amb el cap a la falda d’ell.
De tant en tant, la respiració regular indicava que s’havia
endormiscat, però al cap de poc, feia un bleix sobtat i
obria els ulls.
La doctora Harris seia ben dreçada a la butaca d’orelles,
les mans entrellaçades a la falda. No mostrava senyals
de fatiga ni en la posició ni en l’expressió. A en Carlson
se li va ocórrer que aquesta era l’actitud que devia adoptar
quan seia al costat d’un pacient sense remei. Una
presència calmada i calmadora, va pensar ell. Justament
el que calia.
Malgrat voler semblar encoratjador, en Walter Carlson
sabia que cada minut que passava confirmava la sospita
que no sabrien res més dels segrestadors. El Flautista
d’Hamelín em va dir que poc després de mitjanit
rebríem una trucada per dir-nos on cal anar a recollir les
bessones. L’Steve té raó. Ja fa hores que tenen els diners.
138

Això fa molt mala espina, segur que a hores d’ara les
bessones ja deuen ser mortes.
En Franklin Bailey les va sentir parlar el dimarts.
Això vol dir que fa un dia i mig les nenes eren vives, perquè
van mencionar haver vist els pares a la televisió.
Això si ens creiem la història d’en Bailey.
A mesura que s’escolaven les hores, a la ment d’en
Carlson havia anat agafant forma una intuïció, la mena
de pressentiment visceral que li havia fet tant servei durant
els seus vint anys a l’FBI. Aquella intuïció li deia que
calia investigar en Lucas Wohl, el xofer omnipresent que
tan oportunament havia aparcat just en el lloc des d’on
podia observar els segrestadors emportant-se els diners,
i després havia pogut donar una descripció del cotxe on
suposadament havien fugit.
En Carlson va admetre que potser era veritat el que
en Bailey havia dit, que mentre anava en el cotxe d’Excel,
havia rebut una trucada del Flautista d’Hamelín en
què li donava instruccions per dirigir-se on s’havia de
trobar amb en Lucas i que ell li havia passat les instruccions
a en Lucas. Però ara el pensament persistent que
el corsecava era que potser en Bailey els havia aixecat la
camisa.
L’Angus Sommers, l’agent de l’FBI que era el cap del
grup de Nova York, havia anat amb en Bailey i estava
convençut que l’exalcalde i el xofer eren de fiar. Així i tot,
en Carlson va decidir que trucaria a en Conor Ryan,
agent especial i cap de New Haven; és a dir, el seu immediat
superior. En Ryan era a la seva oficina amb els seus
homes preparat per sortir si es tenia notícia que haguessin
deixat les bessones a la part nord de Connecticut. En
139

Carlson podia començar a posar-se al corrent sobre qui
era en Lucas immediatament.
La Margaret s’anava eixorivint a poc a poc. Es va enretirar
els cabells a una banda amb un gest tan cansat
que en Carlson va pensar que l’esforç d’aixecar el braç
gairebé era massa per a ella.
—¿Quan el Flautista d’Hamelín ha parlat amb vostè,
no ha dit que trucaria pels volts de les dotze? —va preguntar
la mare angoixada.
L’única resposta possible era la veritat:
—Sí, això mateix.
140

36
En Clint sabia que s’apropaven al restaurant La Cantina
i tenia por de passar-se’l de llarg. Afinant la vista, escodrinyava
la part dreta de la carretera. Havia vist el cotxe
patrulla i havia alentit la marxa per tal que el policia
no pogués pensar que anava seguint en Lucas. En aquell
moment ja l’havia perdut de vista. L’Angie seia al seu
costat bressolant la criatura malalta als braços. Des del
moment en què havien pujat a la furgoneta ella no havia
parat de cantar la cançó «Dues nenes vestides de blau,
xicot» una i altra vegada.
—Però...ara...ens...hem...distanciat...del...tot... —cantava
ara, arrossegant l’última frase.
¿No és el cotxe d’en Lucas aquell d’allà al davant?, va
preguntar-se en Clint. No, no ho era.
Dues nenes vestides de blau, xicot —va recomençar
l’Angie.
—Angie, m’agradaria que deixessis de cantar aquesta
cançoneta dels pebrots —va exclamar en Clint.
—A la Kathy li agrada que l’hi canti —va replicar
l’Angie, molt seca.
En Clint, molt nerviós, li va dirigir una mirada ràpida.
A l’Angie n’hi passava alguna. Tenia una de les seves
neures. Quan havien anat a l’habitació per agafar les ne-
141

nes, en Clint havia vist que n’hi havia una que dormia
amb un mitjó lligat a la boca. Quan ell l’hi va voler treure,
l’Angie l’havia aturat, agafant-li la mà. «No vull que
es posi a xisclar a la furgoneta». Després l’Angie havia
insistit que posés la nena al terra del seient del darrere i
l’havia cobert amb un diari obert.
Les protestes d’en Clint dient que la criatura s’ofegaria
havien fet enfurismar l’Angie: «No s’ofegarà, i si per
alguna d’aquelles casualitats ensopeguéssim amb un
control de carretera, no deus voler que els policies vegin
dues bessones, ¿oi que no?».
L’altra nena, la que l’Angie tenia a la falda, estava intranquil
. la i gemegava. Sort que aviat estaria amb els seus
pares. No calia ser metge per adonar-se que estava molt
malalta.
Aquell edifici ha de ser el restaurant, va concloure en
Clint mentre l’examinava. Va conduir el vehicle al carril
de la dreta. Sentia com suava de cap a peus. Sempre suava
d’aquella manera en el moment crític d’una feina. Va
girar a la dreta i es va ficar pel camí d’entrada del restaurant
i de seguida va tornar a girar a la dreta per entrar al
pàrquing que hi havia al darrere. Va veure que en Lucas
havia aparcat a tocar de l’edifici, s’hi va dirigir i es va
aturar darrere el seu company.
—Eren germanes... —va cantar l’Angie, més fort, tot
d’un plegat.
Als seus braços, la Kathy no parava de moure’s i es va
posar a plorar. Des del terra del darrere, els va arribar un
gemec ofegat de la Kelly, es feia ressò de la protesta de la
seva germana.
—Calla d’una vegada! —va pregar en Clint—. Si en
142

Lucas obre la porta i sent soroll, no vull ni pensar com
pot reaccionar.
De cop i volta, l’Angie va parar de cantar.
—No em fa gens de por, en Lucas. Té, aguanta la
nena.
Amb un moviment ràpid l’Angie va deixar-li la
Kathy, va obrir la porta, va córrer fins a la porta del cotxe
robat i va picar la finestra.
En Clint va veure com en Lucas abaixava el vidre, i
l’Angie es va repenjar, ficant el cap a dins del vehicle. Un
instant més tard, una forta detonació que només podia
ser causada per un tret va ressonar pel pàrquing desert.
L’Angie va tornar corrents cap a la furgoneta, va
obrir la porta del darrere i va agafar la Kelly.
En Clint, que s’havia quedat de pedra, va veure com
l’Angie posava la Kelly al seient del darrere del cotxe robat
i després entrava al cotxe pel cantó del copilot. Quan
va tornar portava els dos telèfons mòbils d’en Lucas i un
joc de claus.
—Quan truqui el Flautista d’Hamelín, li hem de poder
contestar —va justificar-se, amb una veu càlida i
animada.
—T’has carregat en Lucas! —va exclamar en Clint,
sense saber com reaccionar. Encara duia la Kathy a coll,
els plors de la qual una vegada més havien acabat en un
atac de tos.
L’Angie li va agafar la Kathy dels braços.
—En Lucas ha deixat una nota. Està mecanografiada
amb la mateixa màquina que la nota de rescat. Diu
que no volia matar la Kathy. Plorava tant que li va posar
la mà sobre la boca i quan es va adonar que era morta la
143

va posar en una caixa, va volar cap a l’oceà i la va llençar.
¿No et sembla una idea molt bona? He hagut de fer que
semblés un suïcidi. Ara tenim tot el milió de dòlars per a
nosaltres i jo tinc la meva nena. Vinga. Toquem el dos.
Deixant-se dur pel pànic, en Clint va engegar el motor
amb una batzegada i va prémer el gas a fons.
—Afluixa, capsigrany —li va etzibar l’Angie, la veu
de la qual havia perdut tota la calidesa—. Au, vinga, porta
la teva família tranquil . lament a casa. No cal esverar-se.
Quan van tornar a ser a l’autopista, l’Angie es va posar
a cantar de nou, aquesta vegada molt fluixet: «Eren
germanes... però ara s’han distanciat del tot».
144

37
A les oficines de l’edifici de la C.F.G.&Y. a Park Avenue,
els llums havien estat encesos tota la nit. Alguns
membres del consell de direcció s’havien passat la nit en
blanc, perquè volien presenciar el retorn triomfant de
les bessones Frawley als braços dels seus pares.
Tothom era ben conscient que el Flautista d’Hamelín
havia promès que, una vegada s’hagués pagat el rescat
en efectiu, ell es posaria en contacte amb la família
pels volts de la mitjanit. A mesura que les hores de després
de la mitjanit anaven passant, la perspectiva d’una
generosa cobertura mediàtica i una promoció enorme
de les relacions públiques de l’empresa s’anava transformant
en grans preocupacions i dubtes.
En Robinson Geisler sabia que una sèrie de diaris
havien publicat editorials en què defensaven que pagar
un rescat era fer el joc als segrestadors i d’aquesta manera
convertien tothom en víctima potencial de les accions
de criminals mimètics.
Diversos canals de televisió havien emès Ransom
(Rescat), la pel . lícula de Glenn Ford on el pare seu en un
plató de televisió darrere una taula plena de feixos de
bitllets i adverteix als segrestadors que no pagarà el rescat,
sinó que utilitzarà els diners per perseguir-los. El fi-
145

nal feliç d’aquell llargmetratge era que el nen era alliberat
il . lès. ¿Hi hauria un final feliç en aquesta història?
A les cinc de la matinada en Geisler se’n va anar al
seu bany privat, es va dutxar, afaitar i canviar de roba. Va
recordar que en Bennett Cerf, el seu personatge preferit
de la televisió, sempre anava de vint-i-un botó. En Cerf
portava sovint corbatí. ¿Seria massa portar un corbatí
quan em filmin amb les bessones?, es preguntava.
Per descomptat que seria massa. Però una corbata
vermella sempre suggereix optimisme, fins i tot victòria.
Va escollir-ne una de l’armari.
Va tornar al seu despatx i va assajar en veu alta el discurs
victoriós que donaria als mitjans de comunicació.
—A alguns els pot semblar que pagar el rescat és cooperar
amb els delinqüents. Parleu amb qualsevol agent
de l’FBI i us dirà que la seva primera preocupació sempre
és salvar les víctimes. Només després poden lliurarse
sense descans a la persecució dels criminals. L’exemple
que donaran aquests delinqüents no és que van
cobrar els diners del rescat, sinó que mai no se’ls van poder
gastar.
A veure si en Gregg Stanford pot superar això, va
pensar amb un petit somriure.
146

38
—El primer que hem de fer és desfer-nos del cotxe
d’en Lucas —va dir l’Angie, anant a les coses pràctiques,
mentre travessaven Danbury—. Primer agafem la seva
part dels diners del maleter del seu cotxe, i després, agafes
el cotxe i el portes cap al seu apartament i l’aparques
al davant. Jo t’aniré seguint.
—No ens en sortirem, Angie. No pots amagar aquesta
criatura per sempre.
—Sí que puc.
—Algú connectarà en Lucas amb nosaltres. Quan li
hagin pres les empremtes digitals, veuran que l’autèntic
Lucas Wohl fa vint anys que és mort, i que el nom de l’individu
és Jimmy Nelson i que va estar a la presó. I que jo
era el seu company de cel . la.
—Com que tampoc et dius realment Clint Downes.
Però, ¿qui més ho sap? L’única vegada que tu i en Lucas
heu estat junts va ser quan us vau trobar per fer una «feina».
Les úniques vegades que ha vingut a casa han estat
aquestes darreres setmanes i ha estat de nit.
—Va venir ahir a la tarda quan va recollir tots
aquells trastos.
—Encara que algú hagués vist el seu cotxe entrant a
la via de servei del club, ¿tu creus que pensarien, «Ei,
147

mira en Lucas amb el seu vell Ford marró que és igual
que qualsevol altre vell Ford marró que es veu a la carretera»?
Seria diferent si hagués vingut amb la limusina.
Sabem que mai no t’ha trucat des del telèfon especial, i
ara el tinc jo.
—Malgrat tot penso...
—Malgrat tot penso que tenim un milió de dòlars, i
que tinc la criatura que vull, i que aquest fastigós que ens
ha tractat sempre com una merda és fora de combat
amb el cap contra el volant, o sigui que calla.
A les cinc i cinc, el telèfon especial que el Flautista
d’Hamelín havia donat a en Lucas es va posar a sonar.
Tot just acabaven d’entrar al camí que portava al cottage.
En Clint es va mirar el telèfon.
—¿Què li diràs?
—No contestarem —el va informar l’Angie amb un
somriure sorneguer—. Deixem que es pensi que encara
som a l’autopista i potser estem parlant amb un policia
—va continuar ella mentre li tirava un joc de claus—.
Són les claus d’en Lucas. Vinga, desfem-nos del seu cotxe.
A les cinc i vint, en Clint va aparcar el cotxe d’en Lucas
al davant de la ferreteria. Al primer pis s’hi veia una
llum dèbil a través de les cortines de la finestra. En Lucas
havia deixat una llum oberta per a ell mateix.
En Clint va baixar del cotxe i va córrer cap a la furgoneta.
Amb la cara de querubí regalimant de suor, es va
posar al volant. El telèfon mòbil que el Flautista d’Hamelín
havia donat a en Lucas tornava a sonar.
—Deu estar espantat perdut —va riure l’Angie—.
Vinga, anem cap a casa. La meva nena s’està despertant
de nou.
148

—Mama, mama... —repetia la Kathy, que es bellugava
i estirava la mà.
—Vol tocar la seva bessona —observà l’Angie—.
¿No és bonic? —Va provar d’entrellaçar els seus dits
amb els de la Kathy, però aquesta la va rebutjar—. Kelly,
vull la Kelly. —La veu era rogallosa però s’entenia bé—.
No vull la Mona. Vull la Kelly.
Mentre girava la clau de contacte, en Clint, angoixat,
es va mirar l’Angie. A ella no li agradava gens el rebuig,
encara més, no el tolerava. En Clint sabia que ella estaria
farta de la nena abans no s’acabés la setmana. ¿Llavors
què?, va pensar. Avui ella s’havia passat de la ratlla. No
era la primera vegada. Aquesta nit ho havia tornat a presenciar.
He de marxar d’aquí, va pensar, fora d’aquesta
ciutat, fora de Connecticut.
Al carrer hi havia quietud. Procurant no mostrar el
pànic que s’anava apoderant d’ell, va conduir amb els
fars apagats fins que van arribar a la ruta 7. No va ser fins
que havia traspassat la tanca de l’entrada de servei del
club que va poder respirar alleujat.
—Quan m’hagis deixat, tanca la furgoneta al garatge
—va dir-li l’Angie—. No fos cas que a aquest borratxo,
en Gus, se li acudís de venir al matí, així semblarà que
no hi ets.
—Mai no es presenta sense avisar —va replicar en
Clint, sabent que era inútil protestar.
—Va trucar, ahir a la nit, ¿oi? Es mor de ganes de trobar-se
amb el seu amic de l’ànima. —L’Angie no va afegir
que, malgrat que estava begut quan va trucar, en Gus
podia haver sentit les dues nenes plorant.
La Kathy tornava a plorar: «Kelly... Kelly...».
149

En Clint es va aturar a la porta del cottage i es va afanyar
a obrir-la. Amb la Kathy als braços, l’Angie va entrar,
va anar directe cap a l’habitació, i va deixar anar la
nena al llit de baranes.
—Recupera’t, nina —li va dir mentre es girava per
tornar a la sala d’estar.
En Clint s’estava dret a la porta.
—T’he dit que tanquessis la furgoneta —va ordenar
l’Angie.
Abans que en Clint pogués obeir, el telèfon especial
va sonar. Aquesta vegada, l’Angie va contestar-lo.
—Hola, senyor Flautista d’Hamelín —va començar,
després va escoltar—. Sí, ja ho sabem que en Lucas no
contesta. Hi ha hagut un accident a la carretera i estava
tot ple de polis. Hi ha una llei que prohibeix la utilització
de telèfons mòbils al cotxe, ¿sap? Tot ha anat bé. En
Lucas ha tingut la premonició que la policia voldria parlar
amb ell altra vegada. Sí. Sí. Tot ha anat com una seda.
Informi d’on han d’anar a recollir les Dues Nenes vestides
de Blau. Espero no parlar mai més amb vostè. Bona
sort.
150

39
A tres quarts de sis de la matinada del dijous el servei
d’atenció telefònica de l’Església Catòlica de Santa
Maria de Ridgefield va rebre una trucada.
—Estic desesperat. Necessito parlar amb un sacerdot
—va dir una veu ronca.
Rita Schless, l’operadora que va agafar la trucada,
estava segura que la persona que trucava mirava de
disfressar la veu. Una altra vegada aquesta ximpleria
no, va pensar. L’any anterior, un setciències que estudiava
secundària va trucar suplicant parlar amb un sacerdot,
dient que tenia una emergència a casa, una situació
terrible. Ella havia despertat mossèn Romney a
les quatre de la matinada, i quan aquest es va posar al
telèfon, el nano, mentre se sentien unes grans riallades
de fons, havia dit: «Ens morim mossèn. Se’ns ha acabat
la birra».
Aquesta trucada també feia aixecar sospites, va decidir
la Rita.
—¿Està ferit o malalt? —va preguntar secament.
—Posi’m amb un sacerdot immediatament. És una
qüestió de vida o mort.
—Esperi’s —va dir la Rita.
No me’l crec gens, va pensar, però no em puc arris-
151

car. A contracor, va trucar mossèn Romney, un home de
setanta-cinc anys, que li havia demanat que li passés totes
les trucades nocturnes.
—Sóc insomne, Rita —li havia explicat el mossèn
—truca’m a mi primer.
—No me’n fio ni un pèl, d’aquest individu —comentava
la Rita—. Juraria que prova de disfressar la veu.
—Ho sabrem de seguida —va dir, sardònic, el mossèn
mentre s’asseia passant les cames per sobre el llit. Inconscientment
es va fregar el genoll dret, que sempre li
feia mal quan canviava de posició. Mentre agafava les
ulleres, va sentir el clic de la commutació de la trucada.
—Sóc mossèn Romney —va començar—. ¿En què
el puc ajudar?
—Mossèn, ¿ha sentit parlar de les bessones segrestades?
—I tant. Els Frawley són nous membres de la nostra
parròquia. Hem ofert missa diària perquè tornin sanes i
estàlvies.
La Rita té raó, va reconèixer. Sigui qui sigui, intenta
extrafer la veu.
—La Kathy i la Kelly estan bé. Les trobaran dins un
cotxe tancat darrere de l’antic Restaurant La Cantina a la
part nord de la carretera Saw Mill River prop d’Elmsford.
Joseph Romney va sentir com el seu cor començava
a bategar molt fort.
—¿És una broma? —va demanar.
—No és cap broma, mossèn Romney. Sóc el Flautista
d’Hamelín. El rescat ha estat pagat, i l’he escollit a
vostè perquè porti el joiós missatge als Frawley. La part
152

nord de Saw Mill, darrere l’antic Restaurant La Cantina,
prop d’Elmsford. ¿Ho ha entès bé?
—Sí. Sí.
—Llavors li aconsello que corri a notificar-ho a les
autoritats. La nit és freda i fa molt mal temps. Les nenes
fa hores que són allà, i la Kathy té un refredat molt greu.
153

40
A punta de dia, incapaç d’estar-se més estona veient
el sofriment en augment a les cares de la Margaret i l’Steve
Frawley, en Walter Carlson va asseure’s a la taula del
menjador al costat del telèfon. Quan va sonar, a les sis
menys cinc, es va preparar per rebre males notícies i va
agafar l’auricular.
Era en Marty Robinson que trucava des de la policia.
—Walt, mossèn Romney de Santa Maria ha rebut
una trucada d’algú que diu ser el Flautista d’Hamelín. Li
ha dit al mossèn que les bessones són dins un cotxe tancat
darrere un antic restaurant a la carretera de Saw Mill
River. Hem trucat a la policia estatal. Seran allà en menys
de cinc minuts.
En Carlson va sentir la fressa que els Frawley i la
doctora Harris feien quan entraven corrents al menjador.
Evidentment havien sentit el timbre del telèfon. Es
va girar i se’ls va mirar. L’expressió d’esperança a les seves
cares era gairebé tan torbadora de veure com la de
sofriment que hi tenien abans.
—Espera, Marty —en Carlson va dir al capità Martinson.
No podia dir als pares i a la doctora Harris res
més que la pura veritat—. D’aquí a pocs minuts sabrem
154

si la trucada que ha rebut mossèn Romney a la rectoria
és veritable o no —els digué en veu baixa.
—¿Era el Flautista d’Hamelín? —va preguntar la
Margaret, aguantant la respiració.
—¿Ha dit on són? —va demanar l’Steve.
En Carlson no va contestar.
—Marty —va dir, parlant al telèfon—, ¿els de les patrulles
et trucaran a tu?
—Sí. Et trucaré tan bon punt em diguin alguna cosa.
—Si és de debò, els nostres homes hauran de fer l’examen
forense al cotxe.
—La patrulla estatal jo ho sap —va contestar en
Martinson—. Ara mateix estan trucant a la teva oficina
de Westchester.
En Carlson va penjar el telèfon.
—Digui’ns què passa —va insistir l’Steve—. Tenim
dret a saber-ho.
—D’aquí a uns quants minuts sabrem del cert si la
trucada que ha rebut mossèn Romney és seriosa o no. Si
ho és, a les bessones les han deixat, intactes, dins un cotxe
tancat al costat de la carretera Saw Mill a prop d’Elmsford
—els va informar en Carlson—. Els cotxes patrulla
hi estan arribant.
—El Flautista d’Hamelín ha mantingut la seva paraula
—va cridar la Margaret—. Les meves nenes tornen
a casa! Les meves nenes tornen a casa! —Va abraçar l’Steve
amb força—. Steve, les nenes són de camí a casa!
—Margaret, podria ser la trucada d’un poca-solta
—va advertir-li la doctora Harris, mentre la seva calma
externa s’esvaïa i començava a agafar-se i deixar-se anar
les mans.
155

—Déu no ens ho faria, això —va dir emfàticament
la Margaret, mentre l’Steve, incapaç de parlar, enterrava la
cara als cabells de la seva dona.
Van passar quinze minuts sense que hi hagués cap
trucada, i en Carlson estava segur que alguna cosa no
rutllava. Si la trucada hagués estat obra d’un poca-solta,
a hores d’ara ja ho sabríem, va pensar. Llavors, quan el
timbre de la porta va sonar, va saber que havien de ser
males notícies. Fins i tot si les bessones estaven bé, com
a mínim caldria quaranta minuts per portar-les des
d’Elmsford.
Estava segur que el mateix pensament passava per
les ments de l’Steve, la Margaret i la doctora quan el van
seguir cap al vestíbul. En Carlson va obrir la porta. Mossèn
Romney i en Marty Martinson eren drets al porxo.
El capellà va anar vers la Margaret i l’Steve i, amb la
veu tremolosa per la compassió, els va dir: «Déu us ha
tornat una de les vostres nenes. La Kelly està salvada. A la
Kathy se l’ha endut amb Ell».
156

41
La notícia que una de les bessones era morta va desfermar
una allau de solidaritat a tot el país. Les poques
imatges que els mitjans de comunicació van poder
aconseguir dels desconcertats pares emportant-se la
Kelly de l’hospital d’Elmsford, on se l’havien endut per
fer-li un reconeixement, eren prou clares per mostrar la
diferència entre l’aspecte actual de la nena i el que tenia
a la foto d’aniversari que s’havia vist tan sols feia una
setmana. Tenia els ulls més oberts i esporuguits, i semblava
que a la cara hi tenia un blau. A totes les fotografies,
amb un dels braços envoltava el coll de sa mare,
mentre l’altre el tenia estirat, amb els dits movent-se
com si volgués agafar una altra mà.
El policia que va arribar primer a La Cantina va descriure
l’escena: «El cotxe tenia els panys tancats. Vaig
veure l’home desplomat damunt del volant. Només hi
havia una nena. Estava encongida al terra del seient del
darrere. Hi feia fred, a dins del cotxe. Només portava el
pijama, tremolava. Llavors vaig veure que portava una
mordassa. Estava tan forta que és un miracle que no s’ofegués.
Quan l’hi vaig treure, va començar a gemegar
com un cadell ferit. Em vaig treure la jaqueta i la vaig
embolcallar, després me la vaig endur cap al cotxe pa-
157

trulla perquè entrés en calentor. En aquell moment arribaven
els altres cotxes patrulla i l’FBI, que van trobar la
carta de suïcidi al seient del davant».
Els Frawley havien refusat donar entrevistes. Mossèn
Romney va llegir la seva declaració a la premsa: «La Margaret
i l’Steve desitgen expressar el seu profund agraïment
per tots els missatges de suport que han rebut. En
aquest moment necessiten intimitat per reconfortar la
Kelly, que troba a faltar la seva germana, i per enfrontarse
al dolor per la pèrdua de la Kathy».
En Walter Carlson va parlar a les càmeres amb un
missatge diferent: «L’home conegut com a Lucas Wohl
és mort, però el seu còmplice o còmplices són vius. Sortirem
a buscar-los sense treva i els trobarem. Hauran de
respondre pel que han fet davant la justícia».
A C.F.G&Y., en Robinson Geisler no va poder pronunciar
el missatge triomfant que havia esperat donar.
En lloc d’això, amb veu vacil . lant, va expressar la seva
gran pena per la pèrdua d’una de les bessones, però va
dir que creia que la cooperació de la seva empresa en el
pagament del rescat havia permès la tornada d’una
nena, almenys.
En una entrevista a part, Gregg Stanford, membre
del consell directiu, es va desmarcar del president i del
cap executiu.
—Potser heu sentit que hi va haver unanimitat a la
votació per decidir si es pagava el rescat —va començar—.
Però va ser una decisió contra la qual una facció
minoritària, de la qual vaig ser punta de llança, vam lluitar
aferrissadament. Hi ha una dita, crua però certa, que
diu, «Qui jeu amb gossos, s’aixeca amb puces». Crec fer-
158

mament que si s’hagués renunciat de totes totes a pagar
el rescat, els segrestadors haurien hagut de prendre una
decisió dràstica. Si decidien fer mal a les criatures, només
els serviria per afegir agreujants a la seva culpa. La
pena de mort encara és vigent a Connecticut. En canvi,
si deixaven anar la Kathy i la Kelly, fins i tot si al final
els enxampaven, sempre podien esperar indulgència. A
C.F.G&Y. vam prendre una decisió que crec que va ser
errònia en tots els aspectes, moralment i lògicament.
Ara, com a membre del consell de direcció, vull assegurar
a qui pugui pensar que la nostra firma torni a tractar
amb delinqüents en el futur, escolteu molt atentament:
No ho tornarem a fer mai més.
159

42
—Senyor Flautista d’Hamelín, en Lucas és mort.
Potser s’ha suïcidat. O potser no. No crec que li importi
molt a vostè. De fet, hauria d’estar-li agraït. Ell sabia qui
era vostè. Nosaltres no ho sabem. Només perquè ho sàpiga,
ell l’anava gravant quan parlaven per telèfon. Tenia
les cassets a la guantera del Ford. Segurament pensava
pressionar-lo a vostè demanant-li més diners.
—¿És morta l’altra bessona?
—No és morta, només dorm —va informar-lo l’Angie—.
De fet, ara mateix la tinc als braços. No truqui
més. La despertaria.
Va penjar el telèfon i va fer-li un petó a la galta a la
Kathy.
—¿No creus que amb set milions de dòlars ja hauria
d’estar satisfet? —va preguntar a en Clint.
Eren les onze. En Clint mirava la televisió. Totes les
cadenes parlaven del desenllaç del segrest de les bessones
Frawley. Havien trobat una de les nenes viva i emmordassada.
De l’altra bessona, la Kathy, es creia que, també
fortament emmordassada, havia mort asfixiada. S’havia
confirmat que en Lucas Wohl havia volat amb la seva
avioneta des de l’aeroport de Danbury el dimecres a la
tarda portant una caixa molt pesant, i que havia tornat
160

al cap de poc sense aquesta. Es creu que la caixa contenia
el cos sense vida de la petita Kathy Frawley —conjecturava
el locutor—. Segons la carta de suïcidi, en Lucas
Wohl va sepultar la Kathy al mar.
—¿Què farem amb la nena, ara? —va preguntar en
Clint.
La fatiga per la nit en blanc i el xoc d’haver vist l’Angie
disparant-li un tret a en Lucas començaven a passarli
factura. Estava escarxofat a la cadira amb els ulls, sempre
ensorrats a la seva cara de pa de ral, que ara eren
dues clivelles vermelles.
—Ens l’endurem a Florida, comprarem un vaixell i
navegarem pel mar de les Antilles; això és el que farem.
Però ara mateix el que he de fer és anar a la farmàcia. No
hauria hagut de posar el vaporitzador a la caixa que li
vaig donar a en Lucas. N’he de comprar un altre. Torna
a tenir problemes per respirar.
—Angie, està malalta. Necessita medicació, ha d’anar
al metge. Si se’ns mor, i ens enxampen...
—No es morirà, i para ja de preocupar-te per si algú
ens associa amb en Lucas —va interrompre’l l’Angie—.
Ho hem fet tot bé. I ara, mentre sóc fora, vull que portis
la Kathy a la cambra de bany i deixis córrer l’aigua de la
dutxa fins que tot quedi ben ple de baf. Torno de seguida.
T’has quedat uns quants diners per dur a la butxaca,
tal com et vaig dir, suposo.
En Clint havia instal . lat l’escala de l’armari de l’habitació
que portava a les golfes i havia portat les bosses
amb els diners a dalt. Havia agafat cinc-cents dòlars en
bitllets vells de vint per tenir diners a mà.
—Angie, si comences a pagar amb un feix de bit-
161

llets de vint o cinquanta, començaran a fer preguntes.
—Tots els caixers automàtics del país no lliuren altra
cosa que bitllets de vint. —L’Angie escopia les paraules—.
És estrany tenir una altra cosa. —Li va plantificar
la Kathy, mig endormiscada als braços—. Fes el que et
dic. Obre la dutxa i tingues la nena abrigada amb la
manta. Si sona el telèfon, no contestis! Li vaig dir al teu
amic de sortir de copes Gus que us trobaríeu al bar a la
nit. Li pots trucar més tard, però no vull que s’interessi
per la criatura que cuido.
Els ulls de l’Angie espurnejaven d’enuig, i en Clint la
coneixia prou bé per no discutir-hi. La cara d’aquesta
nena ha sortit a la portada de tots els diaris del país, va
pensar. S’assembla a mi o a l’Angie tant com jo m’assemblo
a l’Elvis Presley. En un lloc públic ens reconeixeran
a l’acte. A hores d’ara, la policia ja deu saber que en
Lucas és en realitat en Jimmy Nelson i que va estar engarjolat
a Attica. A continuació començaran a fer preguntes
sobre qui podia haver estat el seu col . lega allà. I d’aquí
en trauran el nom de Ralphie Hudson, i tard o d’hora
això els portarà fins a aquesta porta, i a partir de llavors
ningú em tornarà a dir Clint mai més.
Havia estat una follia haver tornat amb l’Angie després
del seu ingrés al psiquiàtric, va pensar mentre portava
la Kathy cap al bany i obria la dutxa. L’Angie havia
estat a punt de matar la mare que venia a recollir la criatura
que l’Angie cuidava. Hauria hagut d’anar més amb
compte i no deixar que l’Angie tornés a tractar amb nens
altra vegada.
Va tancar la tapa del vàter i s’hi va asseure. Va obrir
amb els dits maldestres el primer botó del polo que la
162

Kathy encara duia posat. Va girar-la de manera que respirés
el vapor que emplenava ràpidament la petita habitació
de bany.
La nena va començar a barbotejar uns mots. No
s’entenia res. ¿Això era aquest llenguatge de bessones de
què m’ha parlat l’Angie?, va preguntar-se.
—Sóc l’únic que t’escolta, nena —li va dir—. Per
tant si tens alguna cosa a dir, digues-la parlant clar.
163

43
La doctora Sylvia Harris sabia que fins a cert punt la
Margaret i l’Steve postposaven enfrontar-se a l’immens
dolor de la pèrdua de la Kathy. De moment, ara dedicaven
tota la seva atenció a la Kelly, que no havia dit ni una
sola paraula d’ençà que tota la família s’havia reunit a
l’hospital d’Elmsford. L’examen físic havia mostrat que
la nena no havia sofert cap agressió sexual, però la forta
mordassa li havia deixat blaus als costats de la cara. Per
les marques negres i blaves que tenia als braços i a les cames
semblava que l’havien pessigada amb certa força.
Quan va veure els seus pares entrant a l’habitació de
l’hospital, se’ls va mirar i va girar la cara.
—Està enfadada amb vosaltres, ara —va explicar-los
la doctora Harris amb dolcesa—. Demà, no us voldrà
deixar ni un minut.
Van tornar a casa a les onze i van entrar-hi corrents
mentre els fotògrafs s’apinyaven per prendre fotos de la
Kelly. La Margaret va portar la Kelly a l’habitació de les
bessones al pis de dalt i li va posar el pijama de la Ventafocs,
mentre intentava no pensar amb la parella que hi
feia joc, encara ben plegat dins el calaix. Preocupada per
l’absoluta manca de reacció que la nena mostrava, la
doctora Harris li va donar un sedant lleuger.
164

—Necessita dormir —va xiuxiuejar a la Margaret i
l’Steve.
L’Steve la va posar al llit, li va posar l’osset de peluix
al pit, i va posar l’altre sobre el coixí buit al costat seu. Els
ulls de la Kelly es van obrir de sobte. Amb un gest espontani,
va incorporar-se, va agafar l’osset de la Kathy, i
balancejant-se silenciosament d’una banda a l’altra, va
començar a abraçar-los tots dos. I va ser aleshores que,
per primera vegada, asseguts un a cada banda del llit,
l’Steve i la Margaret es van posar a plorar, unes llàgrimes
silencioses que a la Sylvia li van trencar el cor.
La doctora va baixar i va veure que l’agent Carlson
es preparava per marxar. Veient-lo tan ullerós i cansat,
va dir-li:
—Espero que podrà descansar una mica, ara.
—Sí. Me’n vaig a casa i dormiré unes vuit hores. Si
no, no serviré per a res. Però després tornaré a treballar
en el cas, i li prometo doctora, que no descansaré fins
que el Flautista d’Hamelín i els seus sequaços estiguin
entre reixes.
—¿Li puc fer una observació?
—Naturalment.
—A part del perill potencial de la mordassa, l’únic
dany físic que ha patit la Kelly són els hematomes causats
segurament per pessigades. Com vostè suposarà, en
la meva feina, de vegades veig criatures que han sofert
maltractaments. Pessigar és una agressió típica de dones,
no d’homes.
—Estic d’acord amb vostè. Sabem per un testimoni
visual que dos homes van agafar les bosses d’escombraries
amb els diners del rescat. Seria lògic que, a més, hi
165

hagués una dona involucrada que tingués cura de les
bessones mentre els homes recollien els calés.
—¿En Lucas Wohl era el Flautista d’Hamelín?
—Ho dubto molt, però és una simple intuïció. —En
Carlson no va afegir, que, encara sense els resultats del
dictamen de l’autòpsia, hi havia la qüestió pendent sobre
l’angle de la bala que va matar en Lucas. La majoria
de les persones que se suïciden no posen l’arma enlaire i
apunten cap avall. L’aguanten directament al front o sobre
el crani, o bé es posen el canó a la boca i llavors premen
el gallet—. Doctora Harris, ¿quant de temps s’hi
quedarà aquí?
—Almenys uns quants dies. Aquest cap de setmana
havia d’anar a fer una xerrada a Rhode Island, però l’he
suspesa. Després del segrest, del tracte cruel que va rebre,
i ara la pèrdua de la bessona, la Kelly està emocionalment
molt dèbil. Crec que si em quedo aquí la puc
ajudar, tant a ella com a l’Steve i la Margaret.
—¿Què se’n sap de les famílies dels Frawley?
—La mare i la tieta de la Margaret vindran la setmana
vinent, em sembla. La Margaret els va dir que s’esperessin.
La seva mare plora tant que no pot gairebé ni
parlar. La mare de l’Steve no pot viatjar i el pare s’ha de
quedar amb ella. Penso que és millor que estiguin sols
amb la Kelly el major temps possible. El dol per la seva
germana serà molt intens.
En Carlson va assentir.
—La ironia és que crec que en Lucas no volia matarla.
Hi havia una olor tènue de Vicks Vaporub al pijama
de la Kelly. Ella no està malalta, així doncs, vol dir que la
persona que se’n cuidava devia mirar de curar-li el refre-
166

dat a la Kathy. Però no pots posar una mordassa a la
boca d’una criatura que té les narius tapades i llavors esperar
que respiri. Per descomptat, ho vam comprovar
immediatament. En Lucas Wohl efectivament va volar la
tarda del dimecres. Portava una caixa pesant quan es va
envolar i no la duia quan va tornar.
—¿Havia tingut cap cas com aquest abans?
En Carlson va agafar la maleta.
—Un. El segrestador havia enterrat viva la nena,
però va tenir suficient oxigen fins que el vam caçar i ens
va dir on l’havia deixada. El problema va ser que la nena va
hiperventilar i va morir. Ell fa vint anys que es podreix a
la presó, i s’hi estarà fins que se l’emportin al cementiri,
però això no ajuda la família d’aquella nena. —Va moure
el cap en un gest cansat de frustració—. Doctora, pel que
sé la Kelly és una nena de tres anys molt llesta.
—Sí que ho és.
—En algun moment hi haurem de parlar o fer que
hi parli un psiquiatre infantil. Però de moment, si comença
a parlar, ¿pot prendre nota de tot el que digui que
pugui estar relacionat amb la seva experiència?
—Per descomptat. —L’expressió genuïna de pesar a
la cara de l’agent va fer que la Sylvia digués—: Sé que la
Margaret i l’Steve creuen que vostè i els seus companys
han fet tot el possible per salvar les nenes.
—Ho hem fet tan bé com hem pogut, però no ha estat
prou.
Tots dos es van girar en sentir unes passes que baixaven
apressadament escales avall. Era l’Steve.
—La Kelly s’ha posat a parlar mentre dormia —els
va dir—. Ha dit dos noms, «Mona» i «Harry».
167

—¿Coneixeu algú que es digui així «Mona» o «Harry»?
—va preguntar en Carlson, que havia oblidat la fatiga.
—No. Segur que no. ¿Vostè creu que està anomenant
els segrestadors?
—Sí, penso que sí. ¿No ha dit res més?
Els ulls de l’Steve es van omplir de llàgrimes.
—Està absorta parlant llenguatge de bessones. Intenta
parlar amb la Kathy.
168

44
El pla elaboradíssim per seguir la limusina d’en
Franklin Bailey a una distància segura no havia donat
resultat. Tot i que hi havia un exèrcit d’agents de policia
escampats per la ciutat per seguir qualsevol vehicle que
el segrestador utilitzés després de l’entrega del rescat, calia
reconèixer que els segrestadors havien estat més llestos
que ells. L’Angus Sommers, al comandament de la
fase de Nova York de l’operació, ara s’adonava que mentre
havia estat fent el camí de tornada a Connecticut en
la limusina amb en Franklin Bailey, els diners del rescat
potser només eren a uns metres, en el maleter del cotxe.
Va ser en Lucas Wohl qui ens va dir que dos homes
s’havien escapat amb un Lexus nou, va pensar contrariat.
Ara sabia que només un home va fugir amb cotxe o
a peu. El segon home era en Lucas. Unes taques recents
d’aigua i brutícia al terra del maleter de la limusina, altrament
immaculada, apuntaven al fet que hi havia hagut
diversos objectes bruts i mullats. Objectes com bosses
d’escombraries plenes de diners, va pensar l’Angus
amb amargor.
¿Era en Lucas el Flautista d’Hamelín? L’Angus no ho
creia. Si ho hagués estat, ja hauria sabut que la Kathy era
morta. Segons la nota de suïcidi, en Lucas havia pujat el
169

seu cos en una avioneta i l’havia llançat al mar. Si tenia la
intenció de suïcidar-se, ¿per què s’havia molestat a anar
a recollir els diners del rescat? No tenia sentit.
¿Era possible que el Flautista d’Hamelín, fos qui fos,
no sabés que la Kathy era morta quan va telefonar
mossèn Romney i li va dir on podrien trobar les nenes?
Segons el mossèn, el Flautista li havia dit que podia donar
la bona notícia als pares que les nenes estaven bé.
¿Era allò una broma macabra d’una ment sàdica, o podia
ser que ell no sabés res de la mort de la Kathy?
¿I el Flautista d’Hamelín realment havia estat donant
instruccions a en Franklin Bailey com aquest sostenia?
Aquestes eren les qüestions que en Sommers debatia
amb en Tony Realto en el cotxe mentre es dirigien a
casa d’en Bailey el dimarts a última hora de la tarda.
En Realto no hi estava d’acord.
—En Bailey és d’una vella família de Connecticut.
És l’única persona involucrada en tot aquest afer que jo
diria que sempre ha tingut una conducta irreprotxable.
—Potser sí —va dir en Sommers mentre trucava el
timbre de la porta d’en Bailey. La majordoma, Sophie,
una dona rabassuda d’uns seixanta anys, va examinarlos
els badges i els va fer passar amb un gest de preocupació.
—¿El senyor Bailey els esperava? —va demanar,
dubtosa.
—No —va declarar en Realto—. Però l’hem de veure.
—No sé si està en condicions de veure’ls, senyor.
Després que ha sabut que en Lucas Wohl tenia relació
amb el segrest i que s’ha suïcidat, ha començat a tenir de
nou uns dolors terribles al pit. Li he suplicat que se n’a-
170

nés al metge, però s’ha pres un sedant i se n’ha anat al
llit. No l’he sentit bellugar-se fins fa uns minuts.
—Esperarem —va dir en Realto amb fermesa—. Digui-li
al senyor Bailey que hem de parlar amb ell sens
falta.
Quan en Bailey va baixar a la biblioteca gairebé vint
minuts després, l’Angus Sommers es va quedar de pedra
en veure el canvi que havia experimentat el seu aspecte.
La nit anterior semblava estar a frec de l’esgotament.
Ara, estava més blanc que la cera i tenia els ulls vidriosos.
La Sophie el seguia amb una tassa de te. Es va asseure
i li va agafar el te que la dona li allargava, amb unes
mans visiblement tremoloses. Només llavors es va
adreçar a en Sommers i en Realto.
—És que em faig creus que en Lucas formés part
d’aquest afer tan terrible —va començar.
—Doncs cregui-s’ho, senyor Bailey —va dir en Realto,
resolut—. Evidentment, això fa que haguem de reexaminar
tots els fets amb relació a aquest cas. Vostè ens
va explicar que es va immiscir-se en el segrest, oferint-se
per fer de mediador entre els Frawley i els segrestadors,
perquè tenia una certa amistat amb la Margaret Frawley.
En Franklin Bailey es va dreçar a la cadira i va deixar
la tassa de te a una banda.
—Agent Realto, utilitzar la paraula immiscir en
aquest context implica que jo vaig fer tots els possibles
per ficar-m’hi, o que vaig actuar de manera inapropiada.
I no és cap dels dos casos.
En Realto el va esguardar sense respondre.
—Com li vaig dir al senyor Carlson, quan vaig
conèixer la Margaret per primera vegada, feia cua a l’o-
171

ficina de correus. Em vaig adonar que una de les bessones,
la Kelly, anava en ziga-zaga cap a la porta mentre la
Margaret parlava amb l’empleat de correus. Vaig aturar
la nena abans que sortís disparada al mig del carrer ple
de trànsit i la vaig tornar a la seva mare, que va estar-me
molt agraïda. Ella i l’Steve van a missa de deu a St.
Mary’s, la meva parròquia. El diumenge següent em va
presentar l’Steve. Des de llavors hem xerrat diverses vegades
després de missa. Sé que no tenen família a prop.
Vaig ser l’alcalde d’aquest poble durant vint anys i sóc
una persona coneguda. Per estrany que sembli, fa poc
vaig rellegir una història del segrest Lindbergh i tenia
molt present que un professor de la Universitat Fordham
havia ofert els seus serveis com a mediador en
aquell cas, i que va ser la persona amb qui finalment el
segrestador es va posar en contacte.
El mòbil d’en Realto va sonar. El va obrir, va donar
un cop d’ull al número i es va dirigir a l’entrada. Quan
va tornar, la seva actitud envers en Franklin Bailey era
notablement diferent.
—Senyor Bailey —li va dir, en un to brusc—. ¿No és
veritat que vostè va perdre una suma considerable de diners
en una estafa, ara fa deu anys?
—Sí, és veritat.
—¿Quants diners va perdre en aquell frau?
—Set milions de dòlars.
—¿Com es deia l’home que el va estafar?
—Richard Mason, l’estafador més espavilat que mai
he tingut la mala sort de conèixer.
—¿Sabia que en Mason és el germanastre de l’Steve
Frawley?
172

En Bailey se’l va quedar mirant de fit a fit.
—No, no ho sabia. ¿Com podia haver-ho sabut?
—Senyor Bailey, en Richard Mason se’n va anar de
casa de la seva mare el dimarts al matí. Havia d’anar a
treballar el dimecres: fa de descarregador d’equipatges
a l’aeroport, però no s’hi va presentar, ni ha estat a casa
seva. ¿Està segur que no ha estat en contacte amb ell?
173

45
—Ningú no diria que és la mateixa criatura. Sembla
un nen, ara —va dir l’Angie alegrement, mentre comprovava
els efectes del canvi d’imatge que li havia fet a la
Kathy. Els cabells rossos de la nena ara eren castany fosc,
del mateix to que el de l’Angie. I ja no li arribaven a les
espatlles, amb prou feines li cobrien les orelles.
Sí que se la veu diferent, va admetre en Clint per a ell
mateix. Almenys si algú la veu, pensarà que l’Angie cuida
un nen.
—I tinc un bon nom per a ella —va afegir l’Angie—.
Li direm Stephen. ¿Com el seu pare, ho entens? ¿T’agrada
el teu nou nom, Stevie? ¿Eh?
—Angie, tot això és una bogeria. Hem de fer les maletes
i tocar el dos.
—No. Això és el pitjor que podríem fer. Has d’escriure
una carta al director del club, aquest paio nou, i li
dius que t’han ofert un treball per a tot l’any a Florida i
que vols acomiadar-te. Si desapareixes de cop, seria molt
estrany i voldrien saber què t’ha passat.
—Angie, jo sé com treballa la poli. Ara mateix ja estan
intentant localitzar tothom que hagi tingut contacte
amb en Lucas alguna vegada. Potser aquest número de
telèfon és a la seva agenda.
174

—No em vinguis amb això ara. No et va trucar mai
ni va deixar que li truquessis quan preparàveu els vostres
«negocis» i tots dos sempre us trucàveu amb telèfons
mòbils de targeta prepagada.
—Angie, només que un de nosaltres hagi deixat una
empremta digital en aquell cotxe, podria sortir a la base
de dades de la policia federal.
—Portaves guants quan vas robar el cotxe, guants
quan vas tornar el cotxe d’en Lucas a casa seva. I a més,
fins i tot si en trobessin alguna, nosaltres dos hem desaparegut.
Tu has estat en Clint Downes durant ben bé
quinze anys. Per tant, prou, prou, prou!
La Kathy ja estava mig adormida. Quan la veu de
l’Angie va pujar de to, li va baixar de la falda i es va quedar
dreta mirant-los a tots dos.
Amb un canvi sobtat d’humor, l’Angie va exclamar:
—Diria que l’Stevie s’assembla cada vegada més a
mi, Clint. Deus haver fet una bona feina amb el baf. Ara
sembla que està més destapada. De tota manera deixaré
el vaporitzador encès tota la nit. I també ha menjat cereals,
i crec que anirà tirant.
—Angie, la nena necessita medicació de veritat.
—D’això ja me n’encarregaré jo, si fa falta.
L’Angie no li va dir a en Clint que havia remenat l’armari
del bany i que hi havia trobat un parell de pastilles
de penicil . lina i un xarop per a la tos de quan en Clint havia
tingut aquella bronquitis tan lletja l’any passat. Li
havia començat a donar el xarop de la tos a la Kathy. Si
amb això no fa el fet, obriré les càpsules de penicil . lina i
les dissoldré, va pensar. La penicil . lina ho cura tot.
—¿Per què m’has de sortir ara amb això que he d’a-
175

nar a veure en Gus aquesta nit? Estic mig mort. No hi
vull anar pas.
—Hi has d’anar perquè aquest pesat necessita algú a
qui poder matar d’avorriment. D’aquesta manera et
desempallegues d’ell. Fins i tot li pots dir que t’ha sortit
una altra feina. Procura no prendre massa cervesa i començar
a plorar pel teu col . lega Lucas.
La Kathy va girar cua i va marxar cap a l’habitació.
L’Angie es va aixecar per seguir-la i va veure com la nena
agafava la manta del bressol, s’hi embolicava, i es posava
a jeure a terra.
—Escolta’m nena, si estàs cansada, tens un bressol
on clapar —va exclamar l’Angie. Va agafar la nena, que
sense oposar resistència es va deixar bressolar—. ¿Que
estima la mama, l’Stevie, mmmm?
La Kathy va tancar els ulls i va girar el cap a l’altra
banda. L’Angie la va sacsejar.
—Mira com et mimo, i n’estic farta de com em tractes,
i ni se t’acudeixi començar a ploriquejar una altra
vegada.
El so sobtat del timbre de la porta va fer que l’Angie
es posés rígida. Potser en Clint tenia raó. Potser sí, que la
poli els havia relacionat amb en Lucas, va pensar, paralitzada
pel terror.
A través de la porta parcialment oberta, va sentir
com en Clint travessava la sala d’estar amb passes lentes
i feixugues, i després com obria la porta.
—Hola Clint, col . lega. Et passo a recollir per estalviar-te
la murga de conduir. Ja li pots dir a l’Angie, ho
prometo, que no prendrem més de dues cerveses. —Era
la veu ressonant d’en Gus, el lampista.
176

Pensa que hi ha alguna cosa sospitosa, va pensar
l’Angie, molesta. Segur que en Gus va sentir les dues
criatures plorant i ara ho ve a comprovar. Va prendre la
decisió ràpida d’embolicar la Kathy amb la manta, deixant-li
a la vista només la part de darrera del cap amb els
cabells castany fosc curts, i va entrar a la sala.
—Ei! Gus —va saludar-lo.
—Angie, hola. ¿És aquesta la criatura que cuides?
—Sí. És l’Stevie. És el que vas sentir plorar ahir a la
nit. La seva família és en un funeral a Wisconsin. Tornen
demà. M’agrada molt, aquest nano, però estic per anarme’n
al llit.
Sota la manta, amb la mà ferma, aguantava la Kathy
per evitar que es girés i que en Gus li veiés la cara.
—Fins després Angie —va dir en Clint mentre s’emportava
en Gus cap a la porta.
L’Angie va veure que el pick-up d’en Gus era davant
la casa. Això volia dir que havia entrat per la barrera del
darrere, fent servir el codi. I això volia dir que sempre
que li passés pel cap la idea de deixar-se caure per la casa,
ho faria.
—Adéu, passeu-ho bé —va dir ella mentre tancaven
la porta.
Va continuar mirant per la finestra fins que el pickup
va desaparèixer camí enllà. Després va allisar el cabell
de la Kathy.
—Nina, tu i jo tocarem el dos ara mateix amb els calés.
Ni que sigui per una vegada el papa Clint tenia raó,
no és segur quedar-se aquí més dies.
177

46
A les set, mossèn Romney va trucar a la porta de casa
els Frawley. L’Steve i la Margaret van anar a obrir plegats.
—Gràcies per venir, mossèn —va dir la Margaret.
—I jo us agraeixo que volguéssiu que vingués, Margaret.
Els va seguir cap a l’estudi. El matrimoni es va asseure
al sofà, molt junts. El mossèn va agafar la cadira
més propera.
—¿Com està la Kelly? —va preguntar.
—La doctora Harris li ha donat un sedant, i ha dormit
la major part del dia —va explicar l’Steve—. Ara
mateix és amb la nena.
—Quan la Kelly està desperta, intenta parlar amb la
Kathy —va continuar la Margaret—. No pot acceptar
que la Kathy no torni a casa. I jo tampoc.
—No hi ha dolor pitjor que la pèrdua d’un fill —va
dir mossèn Romney en veu baixa—. A la cerimònia del
casament es prega perquè la parella visqui per veure els
fills dels seus fills. No importa si qui se’n va és una criatura
acabada de néixer que amb prou feines respira, un
nen que camina de quatre grapes, un jove o, pels pares
més grans, un fill que ja és adult, no hi ha dolor que es
pugui comparar amb aquest.
178

—El meu problema —va dir la Margaret a poc a
poc —, és que no em puc avenir que la Kathy se n’hagi
anat. No puc acceptar que no torni aquí d’un moment a
l’altre, una mica després de la Kelly. De totes dues, la
Kelly és la líder, la que mana. La Kathy no és tan decidida,
és més tímida.
Va mirar l’Steve i després el mossèn.
—Quan tenia quinze anys, em vaig trencar el turmell
patinant sobre gel. Era una fractura molt complicada
i em van haver d’intervenir quirúrgicament. Recordo
quan em vaig despertar, que només sentia un dolor esmorteït,
i vaig pensar que recuperar-me de l’operació
seria fàcil. Aleshores, unes hores després, el nervi es va
començar a despertar i vaig veure les estrelles. Crec que
ara em passarà el mateix. Ara encara tinc el nervi adormit.
Mossèn Romney va esperar, amb la impressió que la
Margaret es disposava a fer-li una petició important. Es
veu tan jove, tan vulnerable, va pensar. La mare somrient
i segura d’ella mateixa que li havia explicat que havia
fet un parèntesi a la seva carrera d’advocada per tal
de poder disfrutar de les seves bessones, ara era una ombra
d’ella mateixa. Tenia els ulls blau pàl . lid angoixats i
plens de dolor. Al seu costat, l’Steve, tot despentinat,
amb els ulls vermells i encerclats de negre, feia que no amb
el cap, com si volgués negar el que havia passat.
—Sóc conscient que hem de preparar alguna mena
de funeral on hi pugui assistir tothom que vulgui —va
començar la Margaret—. La meva mare i la meva germana
vénen la setmana que ve. El pare de l’Steve ha aconseguit
una infermera per a la seva mare i també vindrà.
I tants, tants amics que ens han escrit e-mails i volen
179

acompanyar-nos. Però abans que organitzem un funeral
per a tothom, m’agradaria oferir una missa íntima per a
la Kathy, amb només l’Steve, la Kelly, la doctora Harris i
jo. ¿Seria possible això?
—És clar que és possible. La podem oferir demà al
matí, o abans o després de les misses programades. Doncs
bé, hauria de ser o abans de les set o després de les nou.
—Potser ho fem després de les nou —va proposar
l’Steve—. No ens faria mal si tots dos prenem una pastilla
per dormir aquesta nit.
—Per dormir, no per somiar —va dir la Margaret,
sense esma.
Mossèn Romney es va aixecar i se li va acostar. Li va
posar les mans damunt del cap, i la va beneir. Aleshores
es va dirigir a l’Steve i el va beneir a ell.
—Demà a les deu del matí a l’església —va dir el
mossèn.
Veient aquelles cares tan consternades, li van venir al
cap unes paraules del De Profundis: «Des de les profunditats
t’he cridat, oh Senyor... escolta’m. Que les teves
orelles sentin la veu de la meva súplica».
180

47
Norman Bond no es va sorprendre quan dos agents
de l’FBI van anar a visitar-lo al seu despatx el divendres
al matí. Sabia que estaven al corrent que ell havia desestimat
les candidatures de tres empleats de C.F.G.&Y.
molt ben qualificats per contractar l’Steve Frawley. També
donava per descomptat que devien haver deduït que
calia una persona amb uns coneixements financers molt
sofisticats per tal que un banc estranger, només amb el
pagament d’una comissió, s’avingués a cobrar i transferir
diners obtinguts il . legalment.
Abans de dir a la seva secretària que fes passar els
agents, es va esmunyir al seu bany privat i es va estudiar
en el mirall de cos sencer que tenia al darrere la porta.
Amb els primers diners que havia guanyat després d’haver
aconseguit un contracte a C.F.G.&Y. vint-i-cinc anys
enrere, s’havia fet un tractament làser per eliminar les
cicatrius de l’acne que havia fet de la seva adolescència
una tortura inacabable. Per a ell, les cicatrius encara hi
eren, així com les ulleres de set-ciències que havia de
portar per un múscul gandul. Ara les lentilles li havien
millorat la vista dels ulls blau clar. Estava content d’una
bona tofa de cabells però es demanava si no havia comès
l’error de no tenyir-se’ls. Havia heretat el gris prematur
181

de la família materna, però, ara, a l’edat de quarantavuit
anys, el grisós s’estava convertint en un blanc pur.
Els vestits conservadors comprats a Paul Stuart havien
ocupat el lloc de la roba heretada de la seva infantesa,
però sempre calia una ullada al mirall per assegurar-se
que no duia una taca al coll o a la corbata. Mai no oblidaria
el dia, quan feia poc que treballava a C.F.G.&Y., en què,
en presència del president, va fer servir una forquilla per
punxar una ostra. Se li va desprendre de la forquilla i li va
caure per damunt de l’americana, gotejant de salsa còctel.
Aquell dia al vespre, aclaparat de vergonya, va comprar un
llibre d’etiqueta i una vaixella i joc complet de coberts, i
durant molts dies es va entrenar a parar una taula d’etiqueta
i a fer servir els coberts correctament.
Ara el mirall li confirmava que tenia un bon aspecte.
Fisonomia passable. Bon tallat de cabells. Camisa blanca
impecable. Corbata blava. Cap ornament. Va tenir un
flashback del moment en què va llançar l’anell de casat
a les vies abans que un tren de rodalies entrés a l’estació.
Al cap de tots aquells anys, encara no sabia ben bé si era
la ràbia o la tristesa el que li havia provocat aquella
reacció. Es va dir que allò ja no tenia cap importància.
En Norman Bond va tornar al despatx i va fer un
senyal a la secretària perquè fes passar els agents de l’FBI.
Al primer, Angus Sommers, l’havia conegut el dimecres.
A la segona, una dona prima d’uns trenta anys, l’agent
Sommers la va presentar com l’agent Ruthanne Scaturro.
Sabia que per tot l’edifici hi havia policies fent preguntes
a tothom.
En Norman Bond va saludar els seus visitants amb
un moviment de cap. En senyal de cortesia, va fer un gest
182

com per aixecar-se, però de seguida es va tornar a acomodar
a la cadira, amb el rostre impassible.
—Senyor Bond —va començar en Sommers—, el
director financer de l’empresa, Gregg Stanford, ahir va
fer unes declaracions molt dures als mitjans de comunicació.
¿Hi està d’acord, vostè?
En Bond va alçar una cella, un gest que havia trigat
molt de temps a perfeccionar.
—Com vostè sap, agent Sommers, el consell de direcció
va votar unànimement a favor de pagar el rescat.
A diferència del meu distingit col . lega, jo creia fermament
a efectuar el pagament. És una tragèdia terrible
que una de les bessones sigui morta, però potser el fet que
l’altra va tornar a casa sana i estàlvia és conseqüència del
pagament que vam efectuar. ¿La nota de suïcidi del conductor
de la limusina no deixa entreveure que no tenia
intenció de matar l’altra nena?
—Sí, en efecte. ¿Aleshores vostè no dóna cap suport
a l’actitud del senyor Stanford?
—Mai no dono suport a l’actitud d’en Gregg Stanford.
O deixi’m que m’expressi amb unes altres paraules.
Ha arribat a director financer perquè la família de la
seva dona és propietària del deu per cent de les accions
amb dret de vot. Ell sap molt bé que tots el considerem
un element sense pes. Se li va acudir la idea absurda que,
defensant un punt de vista oposat al del president, Robinson
Geisler, aconseguiria atraure seguidors. Desitja la
butaca del president. És més, és l’objecte de la seva ambició
obsessiva. En la qüestió del pagament del rescat, ha
aprofitat l’oportunitat de convertir-se en el savi de després
de la tragèdia.
183

—¿Vostè desitja la butaca de la presidència, senyor
Bond? —va preguntar l’agent Scaturro.
—Quan arribi el seu moment, espero que es prengui
en consideració la meva candidatura. Ara com ara, després
del desastre de l’any passat i la quantiosa multa que
va pagar l’empresa, crec que és molt millor que el consell
de direcció actual presenti un front comú als accionistes.
Crec que Stanford ha causat un gran perjudici a l’empresa
fent aquest atac públic contra el senyor Geisler.
—Parlem d’un altre tema, senyor Bond —va suggerir
Angus Sommers—. ¿Per què va contractar l’Steve
Frawley?
—Em sembla que ja vam tractar d’aquest tema fa
dos dies, senyor Sommers —va respondre en Bond, deixant
expressament que se li traslluís a la veu un to de
disgust.
—Doncs tornem-ne a parlar. Hi ha tres homes força
contrariats a l’empresa que pensen que vostè no tenia ni
la necessitat ni el dret de buscar algú de fora per a la feina
que va donar a l’Steve Frawley. És un pas de gegant
per a ell, pel que fa a la seva categoria professional ¿oi?
—Deixi’m que li expliqui l’entrellat de la política
corporativa, senyor Sommers. Els tres homes que vostè
ha mencionat volen la meva feina. Eren protegits de
l’anterior president. Eren i són lleials a ell. Sé com jutjar
les persones, i l’Steve Frawley és llest, molt llest. La combinació
d’una llicenciatura en dret i un MBA, juntament
amb una gran intel . ligència i personalitat t’obren moltes
portes en l’àmbit corporatiu. Vam mantenir una llarga
entrevista parlant d’aquesta empresa, dels problemes
que vam tenir l’any passat i de les perspectives pel fu-
184

tur i em va agradar molt el que va dir. També em fa
la impressió que és un home íntegre, una raresa avui dia.
A més, sabia que em seria lleial i per a mi això és primordial.
En Norman Bond es va fer enrere per acomodar-se a
la cadira i va ajuntar les mans, amb els dits cap amunt.
—I ara, si em perdonen, he d’anar a una reunió.
Ni en Sommers ni l’agent Scaturro es van moure.
—Només unes preguntes més, senyor Bond —va replicar
en Sommers—. L’altre dia no ens va dir que en
una època va viure a Ridgefield, Connecticut.
—He viscut en molts lloc d’ençà que treballo a
aquesta casa. Vaig ser a Ridgefield fa vint anys, quan era
casat.
—¿La seva dona va tenir bessons que van morir al
part?
—Sí, és veritat. —Els ulls d’en Bond es van tornar
inexpressius.
—Vostè estava molt enamorat de la seva dona, però
ella el va abandonar poc després, ¿no és cert?
—Se’n va anar a Califòrnia. Volia començar de zero.
El dolor pot separar igual que pot fer més properes les
persones, agent Sommers.
—Després que marxés la seva dona, vostè va tenir
una crisi nerviosa, ¿oi senyor Bond?
—El dolor també provoca depressió, senyor Sommers.
Sabia que necessitava ajuda, per això vaig ingressar
en un centre. Avui els grups de suport al dol són molt
corrents, però fa vint anys no hi havia res d’això.
—¿Mantenia el contacte amb la seva exdona?
—Ella es va tornar a casar poc després. Era millor
185

per a tots dos tancar aquell capítol de les nostres vides.
—Però malauradament el capítol a la seva vida de la
seva exdona no està tancat, ¿oi que no? La seva exesposa
va desaparèixer uns anys després de tornar-se a casar.
—Ja ho sé.
—¿El van interrogar amb motiu de la seva desaparició?
—Igual que als seus pares, germans i amics, a mi em
van preguntar si sabia on podia haver anat. Evidentment
jo no en sabia res. De fet, vaig contribuir a la recompensa
que s’oferia per les informacions que ajudessin a la
seva tornada.
—La recompensa mai no ha estat reclamada, ¿oi
que no?
—No.
—Senyor Bond, quan vostè va conèixer l’Steve
Frawley, ¿es va sentir identificat amb ell: un home jove,
llest i ambiciós, amb una dona llesta i atractiva, i unes
bessones molt boniques?
—Senyor Sommers, aquest interrogatori s’ha tornat
irracional. Si l’entenc bé, i crec que sí, vostè està apuntant
que tinc alguna cosa a veure amb la desaparició de
la meva difunta esposa i amb el segrest de les bessones
Frawley. ¿Com s’atreveix a insultar-me d’aquesta manera?
Surti de la meva oficina.
—¿La seva difunta esposa, senyor Bond? ¿Com ho
sap que és morta?
186

48
—Sempre he estat una persona molt previsora, nina
—va dir l’Angie més per a ella mateixa que per a la
Kathy, que jeia al llit del motel, repenjada en coixins i tapada
amb una manta—. Sempre penso per endavant.
Aquesta és la diferència entre en Clint i jo.
Eren les deu del matí de divendres, i l’Angie estava
contenta d’ella mateixa. La nit anterior, una hora després
que en Clint i en Gus se n’haguessin anat a la taverna,
va carregar la furgoneta i es va posar en camí amb la
Kathy. Havia posat els diners del rescat en maletes, aleshores
havia empaquetat una mica de roba i els telèfons
de targeta que el Flautista d’Hamelín havia enviat a en
Lucas i en Clint. En el darrer viatge de la casa a la furgoneta
s’havia recordat de les cintes que en Lucas havia enregistrat
quan el Flautista d’Hamelín els havia trucat i
del carnet de conduir que ella havia robat a una dona de
qui havia cuidat el fill feia un any.
Aleshores, se li va acudir d’escriure una nota per a en
Clint.
«No et preocupis. Et trucaré demà al matí. He hagut
de fer un cangur extra».
Va conduir d’una tirada tres hores i mitja fins al
Cape Cod i es va dirigir al Motel Hyannis, on havia estat
187

un cap de setmana feia anys amb un nòvio. Li agradava
tant el Cape Cod que havia agafat una feina d’estiu al
port esportiu de Harwich.
—Sempre he tingut un pla de fuga al cap, en el cas
que enxampessin en Clint en una de les «feines» que feia
amb en Lucas —va explicar a la Kathy amb una rialleta.
Aleshores, veient que la Kathy es tornava a adormir, va
arrufar les celles, es va inclinar damunt el llit i va picar
l’espatlla de la nena—. Escolta quan et parlo. Potser
aprendràs alguna cosa.
La Kathy continuava amb els ulls tancats.
—Potser t’he donat massa d’aquest xarop de la tos
—va conjecturar l’Angie—. Si li feia venir son a en Clint
quan se’l prenia l’any passat, suposo que a tu et pot deixar
sense sentits.
Va anar cap al taulell on encara quedava una mica
del cafè que havia fet abans. Tinc gana, va pensar. No
em vindria malament un esmorzar com Déu mana,
però no puc anar amb la nena mig adormida i sense
abric a sobre. Potser val més que la deixi aquí tancada i
vagi a buscar-me alguna cosa, i després vagi a una botiga
a comprar-li roba. Deixaré les maletes a sota el llit i
posaré el senyal de NO MOLESTEU a la porta. Potser
que li doni una mica més de xarop i així dormirà de
debò.
L’Angie sentia que s’estava posant de mala lluna i va
admetre que quan tenia gana sempre es posava de mal
humor. S’havien registrat a l’hotel poc després de mitjanit.
A aquelles hores de la nit amb prou feines podia
mantenir els ulls oberts i havia posat la nena a dintre el
llit i s’havia desplomat al costat seu. S’havia adormit a
188

l’acte, però s’havia despertat abans de l’alba quan la nena
havia començat a tossir i a plorar.
Ja no he pogut dormir més, va pensar l’Angie. M’he
endormiscat una estona, però ara no em sento gaire en
forma. Però ahir vaig ser prou llesta per recordar-me
d’agafar aquell carnet de conduir, per això aquí ara sóc
oficialment «Linda Hagen».
L’any anterior havia fet algunes vegades de cangur
per a una dona que es deia Linda Hagen, i un dia la Linda
havia arribat a casa molt trasbalsada perquè creia que
s’havia deixat la cartera en un restaurant. La següent vegada
que li va fer de cangur a la nena de la Linda, va haver
d’agafar el cotxe familiar per portar-la a una festa
d’aniversari. Aleshores va veure la cartera que s’havia ficat
entre els dos seients del davant. La va agafar i hi va
trobar dos-cents dòlars en efectiu i, el que era més important,
un carnet de conduir. Evidentment el senyor
Hagen havia donat de baixa les targetes de crèdit, però el
carnet de conduir era una troballa.
Totes dues tenim la cara prima i els cabells castany
fosc, va pensar l’Angie. La Linda Hagen portava unes
ulleres força gruixudes a la foto, però si mai em paren,
em posaré ulleres de sol. Qualsevol persona hauria d’examinar
la foto molt detingudament per adonar-se que
és falsa. De tota manera, aquí m’he registrat amb el nom
de Linda Hagen, i si no és que la poli segueix la pista de
la furgoneta, si d’alguna manera arriben a sospitar d’en
Clint, de moment estic segura. I si decideixo agafar un
avió per anar a algun lloc, amb el carnet amb foto de la
Linda no tindré cap problema.
L’Angie va suposar que si la poli enxampava en
189

Clint, aquest segurament els diria que ella estava de
camí a Florida, perquè això és el que pensava ell. Però
l’Angie també sabia que havia de desfer-se de la furgoneta
i fer servir els diners en efectiu per comprar un cotxe
de segona mà.
Aleshores puc anar a qualsevol lloc que vulgui sense
que ningú se n’assabenti, va rumiar. Abandonaré la furgoneta
en algun racó de mala mort. Sense la matrícula
ningú la podrà identificar.
Em mantindré en contacte amb en Clint, i un cop
estigui segura que ell no ha despertat sospites, potser li
diré on sóc perquè em pugui venir a trobar. Però potser
no. De moment no tindrà idea d’on sóc. Però li vaig dir
que li trucaria aquest matí, i millor que ho faci.
Va agafar els telèfons de targeta i va marcar el número
d’en Clint. Aquest va contestar al primer truc.
—¿On ets? —va preguntar inquisitivament.
—Clint, guapo, era millor que me n’anés de seguida.
Tinc els diners, no et preocupis. Si per casualitat la poli
et segueix la pista, ¿què passaria si jo fos allà, la nena fos
allà, i el diners fossin allà? Ara escolta’m: fes desaparèixer
el llit de baranes! ¿Li has dit al Gus que volies demanar
l’acomiadament al club?
—Sí, sí. Li he dit que m’han ofert una feina a Orlando.
—Molt bé. Doncs vés a fer-ho avui mateix. Si el tafaner
d’en Gus se’t torna a presentar per aquí, digue-li que
la mare del nen que cuido m’ha demanat que el portés a
Wisconsin. Digue-li que a aquesta dona se li ha mort el
pare i s’ha de quedar allà per ajudar la seva mare. Digueli
que després jo aniré directament a Florida.
—No emboliquis la troca, Angie.
190

—No embolico res. Si la poli ve a parlar amb tu, estaràs
net. Dimecres a la nit, li vaig dir a en Gus que havies
anat a buscar un cotxe a Yonkers. Digue-li que has
venut la furgoneta, i després vés-te’n a llogar un cotxe.
—No m’has deixat ni cinc centaus—li va retreure en
Clint—. Ni tan sols els cinc-cents dòlars que vaig deixar
sobre el tocador.
—Imagina que tinguin els números de sèrie. Només
ho he fet per protegir-te. Carrega-ho tot a la targeta de
crèdit. No importa. D’aquí a un parell de setmanes desapareixerem
del mapa.Ara tinc gana. T’he de deixar.Adéu.
L’Angie va apagar el telèfon mòbil, es va dirigir al llit
i va observar la Kathy. ¿Estava adormida o ho feia veure?,
es va demanar. S’està tornant tan malcarada com l’altra.
Encara que la tracti molt bé, tampoc no em fa gens de cas.
El xarop de la tos era a la tauleta de nit. Va descargolar
el tap i va omplir-ne una cullera ben plena. Es va inclinar,
va forçar la Kathy a obrir els llavis, i va introduirli
la punta de la cullera fins que la nena va tenir tot el
líquid a la boca.
—Ara empassa-te’l —li va ordenar.
Mig adormida, per un acte reflex, la Kathy es va empassar
bona part del xarop. Unes quantes gotes li van
anar a parar a la tràquea i va començar a tossir i plorar.
L’Angie la va empènyer enrere contra el coixí.
—Vinga, per l’amor de Déu, calla —li va manar, serrant
les dents.
La Kathy va tancar els ulls i es va tapar la cara amb la
manta mentre es girava, aguantant-se per no plorar.
191

Tancant els ulls, veia la Kelly asseguda a l’església, al costat
del papa i la mama. No va gosar parlar amb veu alta,
però va moure els llavis en silenci, mentre l’Angie la lligava
al llit.
A la primera fila de St. Mary’s de Ridgefield, la Margaret
i l’Steve van agafar la mà de la Kelly per agenollarse
a missa. Al costat d’ells, la doctora Sylvia Harris va
parpellejar entre llàgrimes quan va sentir la pregària inicial
que recitava mossèn Romney:
Senyor Déu, per a qui la tristesa humana és sempre present
Vós sabeu el pes del dolor
Que sentim per la pèrdua d’aquest infant
Mentre plorem el seu pas a l’altra vida
Conforteu-nos fent-nos saber
que la Kathryn Ann ara viu en la Vostra bondat.
La Kelly va estirar la mà de la Margaret.
—Mama —va dir, amb la veu alta i clara per primera
vegada d’ençà que havia tornat a casa—. La Kathy té
molta por d’aquesta dona. Ara plora demanant per tu.
També vol tornar a casa... ara mateix!
192

49
L’agent especial Chris Smith, cap de l’oficina de l’F-
BI de Carolina del Nord, havia telefonat per demanar
una breu entrevista amb els pares de l’Steve Frawley, a
Winston-Salem.
El pare de l’Steve, que es deia Tom, ara jubilat, havia
estat capità dels bombers de Nova York, càrrec on havia
obtingut moltes condecoracions. No es va alegrar gens
d’aquella trucada.
—Ahir ens van donar la notícia que una de les nostres
nétes ha mort. Si això no fos prou terrible, a la meva
esposa li han operat els genolls fa tres setmanes i encara
té dolors molt forts. ¿Per què ens volen veure?
—Hem de parlar amb vostès del fill gran de la senyora
Frawley, el seu fillastre Richie Mason —havia dit
l’agent Smith.
—Oh, per l’amor de Déu, m’ho havia d’haver imaginat.
Vinguin cap a les onze.
L’agent Smith, un afroamericà de cinquanta-dos
anys, anava acompanyat de Carla Rogers, una agent de
vint-i-sis anys que feia poc que formava part de la seva
plantilla.
A les onze, Tom Frawley va obrir la porta i va invitar
els agents a passar. La primera imatge que va donar la
193

envinguda a l’agent Smith va ser un collage de fotos de
les bessones que era a la paret de davant de la porta.
Unes nenes molt maques, va pensar. Quina llàstima que
no vam poder-les salvar totes dues.
El senyor Frawley els va invitar a entrar a l’acollidor
menjador, que era una extensió de la cuina. La Grace
Frawley seia en una butaca de cuir amb els peus damunt
una otomana. L’agent Smith se li va acostar.
—Senyora Frawley, em sap molt de greu haver-los
de molestar. Sé que acaben de perdre una de les seves nétes
i que vostè s’està recuperant d’una operació. Li prometo
que no els molestaré gaire estona. La nostra oficina
de Connecticut ens envia per fer-los a vostè i al senyor
Frawley algunes preguntes amb relació al seu fill, Richard
Mason.
—Seguin, sisplau. —En Tom Frawley va assenyalar
el sofà i aleshores va agafar un cadira per a ell i es va asseure
al costat de la seva muller—. ¿En quins problemes
està ficat en Richie? —va preguntar.
—Senyor Frawley, jo no he dit que estigui ficat en
problemes. No en tinc constància. Volíem parlar amb
ell, però no es va presentar a la feina a l’aeroport de Newark
dimecres al vespre, i, segons els seus veïns, no ha
anat pel seu apartament des de la setmana passada.
La Grace Frawley tenia els ulls inflats. Els agents van
observar que no parava de tapar-se la boca amb el petit
mocador de lli que tenia a les mans. L’agent Smith es va
adonar que els volia ocultar que li tremolaven els llavis.
—Ens va dir que tornava a la feina —va explicar tota
nerviosa—. Em van operar fa tres setmanes. Per això en
Richie em va venir a veure el darrer cap de setmana. ¿Li
194

pot haver passat alguna cosa? Si no ha tornat a la feina,
potser ha tingut un accident al camí de tornada.
—Grace, siguem realistes —va intervenir en Tom,
amb molt tacte—. En Richie no suportava aquesta feina.
Ens va dir que era massa llest per carregar equipatges
amunt i avall. No m’estranyaria que decidís de cop i volta
d’anar a Las Vegas o a algun lloc així. Ha fet coses d’aquest
estil moltes vegades. Dona, en Richie està bé. Ja tens moltes
altres preocupacions per haver-te d’amoïnar per ell.
En Tom Frawley parlava amb un to tranquil . litzador,
però en Chris Smith va captar el to d’irritació sota les
paraules de consol que dirigia a la seva esposa i estava
segur que la Carla Rogers també ho captava. Per l’informe
d’en Richie Mason que havia llegit quedava clar que
havia estat una font de disgustos per a la seva mare. No havia
acabat els estudis, fitxat de jove, cinc anys a la presó
per una estafa que havia costat una fortuna a una dotzena
d’inversors... inclòs en Franklin Bailey, que hi havia
perdut set milions de dòlars.
La Grace Frawley tenia la cara demacrada i l’expressió
cansada d’una persona que pateix molt, físicament i
emocionalment. Rondava la seixantena, va calcular l’agent
Smith, i era una dona atractiva, prima i amb cabells
grisos. En Tom Frawley era alt i cepat, uns cinc anys més
gran que ella.
—Senyora Frawley, fa tres setmanes que la van operar.
¿Per què en Richie va tardar tant a venir-la a visitar?
—Vaig estar en un centre de rehabilitació dues setmanes.
—Ja ho entenc. ¿Quan va arribar aquí en Richie i
quan se’n va anar? —va preguntar l’agent Smith.
195

—Va arribar aquí dissabte cap a les tres de la matinada.
Va sortir de la feina a l’aeroport a les tres de la tarda
del dia abans i l’esperàvem pels volts de la mitjanit —
en Tom Frawley va contestar per la seva dona—. Però
després va trucar per dir que hi havia molt trànsit. Ens
va demanar que no l’esperéssim llevats i que li deixéssim
la porta oberta. Jo tinc un son molt prim, i el vaig sentir
quan va entrar. Va marxar dimarts al matí a les deu, just
després que tots tres haguéssim vist l’Steve i la Margaret
a la televisió.
—¿Va rebre o va fer gaires trucades de telèfon? —va
demanar l’Smith.
—No des del nostre aparell. Però tenia el seu mòbil.
El va fer servir, però no sabria dir quant.
—¿En Richie té el costum de visitar-los, senyora
Frawley? —va preguntar la Carla Rogers.
—Va passar a veure’ns quan érem a casa l’Steve i la
Margaret i les bessones just després que ells s’haguessin
instal . lat a Ridgefield. Abans d’això, no l’havíem vist des
de feia un any —va dir la Grace Frawley amb una veu
amarga i cansada—. Jo li truco sovint. Gairebé mai no
contesta, però li deixo un missatge a la bústia de veu per
dir-li que pensem en ell i que l’estimem. Sé que s’ha ficat
en molts embolics, però en el fons és un bon xicot. El
pare d’en Richie va morir quan ell només tenia dos anys.
Em vaig casar amb en Tom tres anys després, i cap persona
no hauria estat un millor pare per a en Richie com
va ser-ho en Tom. Però quan era un adolescent es va embolicar
amb males companyies i mai no ha tornat pel
bon camí.
—¿Quina relació té amb l’Steve?
196

—No gaire bona —va admetre en Tom Frawley—.
Sempre ha estat gelós de l’Steve. En Richie podia haver
estudiat una carrera. Les seves notes eren molt irregulars,
però va treure molt bones notes als exàmens d’ingrés.
De fet, va començar a anar a la politècnica. És llest,
molt llest, però ho va deixar el primer any i es va escapar
a Las Vegas. Aleshores es va fer amic d’una colla de jugadors
i falsificadors. Com deu saber, va complir una pena
a la presó per haver participat en una estafa.
—¿Li sona el nom de Franklin Bailey, senyor Frawley?
—És la persona que va fer de contacte amb el segrestador
de les nostres nétes. El vam veure a la televisió,
i després va ser el que va anar a pagar el rescat als segrestadors.
—També va ser una de les víctimes de l’estafa on va
prendre part en Richie. Aquella inversió li va costar al
senyor Bailey set milions de dòlars.
—¿En Bailey sap alguna cosa d’en Richie, vull dir
que és germanastre de l’Steve? —va preguntar en Frawley
de seguida, amb un to de sorpresa i de preocupació
alhora.
—Ara sí que ho sap. ¿Podria dir-me si en Richie va
veure el senyor Bailey quan va anar-los a visitar a Ridgefield
el mes passat?
—Això no ho puc saber.
—Senyor Frawley, ¿diu que en Richie va marxar cap
a les deu del matí del dimarts? —va preguntar l’agent
Smith.
—Això mateix. Al cap d’una mitja hora que l’Steve i
la Margaret van sortir a la televisió amb en Bailey.
197

—En Richie sempre ha mantingut que no sabia que
aquell negoci en què va convèncer la gent perquè hi invertís
era una estafa. ¿Vostè ho creu?
—No, no m’ho crec —va admetre en Frawley—.
Quan ens va parlar a nosaltres d’aquest negoci, sonava
tan bé que vam dir-li que hi volíem invertir, però ens ho
va treure del cap. ¿Entén per què?
—Tom —va protestar la Grace Frawley.
—Grace, en Richie va pagar el seu deute amb la societat
per prendre part en aquella estafa. Fer veure que
era un cap de turc innocent no és honest. El dia que en
Richie assumeixi la culpa per tot el que ha fet, començarà
a fer alguna cosa positiva amb la resta de la seva
vida.
—Sabem que abans que s’adonés que l’havien estafat,
en Franklin Bailey va mantenir una bona amistat
amb en Richie. ¿És possible que en Bailey hagi cregut la
versió d’en Richie i hagin continuat sent amics d’ençà
que en Richie va sortir de la presó? —va preguntar l’agent
Smith.
—¿On vol anar a parar amb aquestes preguntes, senyor
Smith? —va demanar en Frawley en veu baixa.
—Senyor Frawley, el seu fillastre Richie està extremadament
gelós del vostre fill Steve. En Richie té coneixements
financers especialitzats, i per això va poder
enganyar tanta gent amb aquella inversió falsa. En Franklin
Bailey forma part de la nostra investigació, i en el
curs de la recerca d’informació sobre ell, hem sabut que
es va fer una trucada de telèfon des d’aquest pis a la casa
d’en Franklin Bailey a les deu i deu aproximadament del
dijous al matí.
198

Les arrugues a la cara de faccions ben marcades d’en
Frawley es van fer més profundes.
—Poden estar segurs que jo no vaig trucar a en
Franklin Bailey. —Es va girar cap a la seva esposa—.
Grace, tu tampoc no vas trucar ¿oi?
—Sí, sí que li vaig trucar —va dir la Grace Frawley
amb fermesa—. Van donar el seu número a la televisió,
i li vaig trucar per donar-li les gràcies per ajudar l’Steve i
la Margaret. Com que no va contestar, i es va engegar el
contestador, no vaig deixar cap missatge. —Va mirar l’agent
Smith, ara amb ira als ulls en lloc de sofriment—.
Senyor Smith, sé que la seva organització fa tot el possible
per portar davant de la justícia la persona que va segrestar
les meves nétes i va provocar la mort de la Kathy,
però escolti’m atentament. No m’importa si en Richie es
va presentar o no a la feina a l’aeroport de Newark. Crec
que està insinuant que hi ha alguna mena de relació entre
ell i en Franklin Bailey, i que potser té alguna cosa a
veure amb el segrest de les meves nétes. Tot això és absurd
i no cal que perdi el seu temps i el nostre seguint
aquesta línia d’investigació.
Va enretirar l’otomana i es va posar dreta, agafant-se
als braços de la butaca per recolzar-se.
—La meva néta ha mort. Jo pateixo tant dolor que
gairebé no ho puc suportar. El meu fill i la meva jove tenen
el cor trencat. L’altre fill meu és una persona dèbil i
desorientada i fins i tot un lladre, però no és capaç de fer
una cosa tan menyspreable com segrestar les seves pròpies
nebodes. Fins aquí hem arribat, senyor Smith. Digui
a la seva organització que aturin això. ¿No els sembla
que ja hem patit prou?
199

En un gest d’extrema desesperació, va alçar els
braços, es va deixar caure a la butaca, i es va inclinar endavant
fins que la cara li va tocar els genolls.
—Vagi-se’n! —En Tom Frawley va assenyalar la porta,
escopint les paraules—. No van poder salvar la meva
néta. Ara el mínim que poden fer és anar-se’n i trobar el
segrestador. Van equivocats si volen involucrar en Richie
en aquest crim, no perdin el temps pensant que ell hi té
res a veure.
L’agent Smith escoltava impassible.
—Senyor Frawley, si té notícies d’en Richie, ¿li vol
dir sisplau que m’he de posar en contacte amb ell? Li donaré
la meva targeta.
Fent un gest del cap a la Grace Frawley, es va girar i,
seguit de l’agent Rogers, va abandonar el pis.
Al cotxe, va posar la clau al contacte abans de preguntar:
—¿Què en pensa de tot això, agent Rogers?
La Carla sabia què volia dir:
—La trucada de telèfon a en Franklin Bailey... Crec
que la mare està intentant encobrir-lo.
—Jo també. En Richie no va arribar aquí fins la matinada
de dissabte, la qual cosa vol dir que podia haver
tingut temps de prendre part en el segrest. Va ser a Ridgefield
fa un parell de mesos, i per tant coneixia la distribució
de la casa. Potser la visita a la mare només la va fer
per muntar-se una coartada. Podia haver estat un dels
dos homes que va recollir els diners del rescat.
—Si era un dels segrestadors, hauria d’haver portat
una màscara. Perquè si no, fins i tot encara que les bessones
el coneixen poc, haurien pogut identificar-lo.
200

—Imagina que una d’elles el va identificar. I suposem
que per aquesta raó no podia deixar-la tornar a
casa. I imaginem que la mort d’en Lucas Wohl no era un
suïcidi.
L’agent Rogers va mirar el seu superior de fit a fit.
—No sabia que els companys de Nova York i de
Connecticut pensessin d’aquesta manera.
—Els companys de Nova York i Connecticut pensen
de totes les maneres possibles i investiguen cada possible
angle d’aquest crim. Porten aquest cas, i una nena de
tres anys va morir mentre intentaven resoldre’l. Algú
que es fa dir el Flautista d’Hamelín encara és lliure, i ell i
qualsevol altra persona que hagi participat en aquest segrest
tenen a les mans la sang de la nena. Com els Frawley
ens han explicat, potser en Richie Mason només és
un artista de l’estafa, però no puc deixar de pensar que la
seva mare està encobrint alguna cosa.
201

50
Després d’aquell estirabot a l’església, la Kelly es va
sumir en el silenci. Quan van tornar a casa, va pujar a la
seva habitació i va tornar abraçant molt fort els dos óssos
de peluix.
La Rena Chapman, la veïna que els havia fet el sopar
diverses vegades, i que havia rebut una de les trucades
del Flautista d’Hamelín, esperava que arribessin.
—Heu de menjar. No hi ha excuses —els va dir. Havia
parat la taula rodona de la cuina. Els Frawley s’hi van
instal . lar, la Margaret amb la Kelly a la falda, davant de
l’Steve i la doctora Harris. La Rena va posar les safates
damunt de la taula i no va voler quedar-se—. Ara no em
necessiteu —va dir amb fermesa.
Amb els ous remenats molt calents, les torrades amb
pernil dolç i el cafè fort acabat de fer, tots es van recuperar.
Mentre prenien la segona tassa, la Kelly va baixar de
la falda de la Margaret.
—Mama, ¿em llegiràs el meu conte? —va preguntar.
—Te’l llegiré jo, maca —va dir l’Steve—. Vés-lo a
buscar a dalt.
La Margaret va esperar que la Kelly hagués sortit de la
cuina abans de parlar. Sabia quina era la reacció que provocaria,
però els havia d’explicar la sensació que tenia.
202

—La Kathy està viva. Ella i la Kelly estan en contacte.
—Margaret, la Kelly encara intenta comunicar-se
amb la Kathy, i també comença a comunicar-te la seves
experiències. Tenia por d’aquella dona, la persona que
les vigilava. Volia tornar a casa —va dir la doctora Harris,
comprensiva.
—Estava parlant amb la Kathy —va dir la Margaret
amb fermesa—. Sé que és veritat.
—Oh, vinga nena —va protestar l’Steve—. No et
martiritzis més aferrant-te al bri d’esperança que la
Kathy és viva.
La Margaret va embolcallar la tassa de cafè amb els
dits, i va recordar que havia fet exactament la mateixa
cosa, per mirar d’escalfar-se les mans, la nit que les bessones
havien desaparegut. Ara es va adonar que la desesperació
de les darreres vint-i-quatre hores havia deixat
pas a la necessitat desesperada de trobar la Kathy —de
trobar-la abans no fos massa tard.
Vés amb compte, es va dir a ella mateixa. Ningú no
et creurà. Si pensen que he perdut l’enteniment per culpa
de la pena, em voldran sedar. Aquell somnífer d’ahir a la
nit em va deixar fora de joc moltes hores. Això no es pot
repetir. He de trobar la meva nena.
La Kelly va tornar amb el conte del Dr. Seuss que havien
estat llegint abans dels segrest. L’Steve va enretirar
la cadira i se la va pujar a coll.
—Anirem a la butaca de l’estudi, ¿d’acord?
—A la Kathy també li agrada aquest conte —va dir
la Kelly.
—Bé, doncs farem veure que us llegeixo el llibre a
totes dues. —L’Steve va aconseguir pronunciar aquestes
203

paraules amb una veu uniforme tot i que se li van omplir
els ulls de llàgrimes.
—Oh, pare, això que dius és una tonteria. La Kathy
no ens pot sentir. Ara dorm, està sola i aquella dona l’ha
lligat al llit.
—Vols dir que la dona et va lligar a tu al llit, ¿oi? —va
preguntar l’Steve de seguida.
—No. La Mona ens feia estar al llit de baranes i d’allà
no ens podíem escapar. Ara la Kathy és al llit —va insistir
la Kelly i aleshores va donar un copet a la galta de
l’Steve—. Papa, ¿per què plores?
—Margaret, com més aviat torni la Kelly a la seva
vida normal, més fàcil li serà acostumar-se a no estar
amb la Kathy —va dir més endavant la doctora Harris,
quan es preparava per marxar—. Crec que l’Steve té raó.
Portar-la a la guarderia serà el millor per a ella.
—Sempre que l’Steve no deixi que li treguin la vista
de sobre —va dir la Margaret, temorosa.
—És clar. —La Sylvia Harris va anar fins a la Margaret
i li va fer una petita abraçada—. He d’anar corrents a
l’hospital per visitar alguns pacients, però tornaré aquesta
nit, si encara creieu que puc ser útil, és clar.
—¿Te’n recordes quan la Kathy va tenir la pneumònia,
i aquella infermera jove va estar a punt de donar-li
penicil . lina? Si tu no haguessis estat allà, no sé el que
hauria passat —va dir la Margaret—. Vés a visitar els
teus nens malalts i després torna aquí. Et necessitem.
—És veritat que la primera vegada que vam donar
penicil . lina a la Kathy vam descobrir que no n’ha de tor-
204

nar a prendre mai més —va convenir la doctora Harris.
Aleshores va afegir—: Margaret, plora la seva mort, però
no et creïs falses esperances amb el que la Kelly continuï
dient. Creu-me, està revivint la seves pròpies experiències.
No intentis convence-la!, la Margaret es va advertir a
ella mateixa. No et creu. L’Steve no et creu. He de parlar
amb l’agent Carlson, va decidir. He de parlar amb ell immediatament.
Amb una estreta final a la mà de la Margaret, la Sylvia
Harris va sortir. Sola a casa per primera vegada en una
setmana, la Margaret va aclucar els ulls i va respirar fondo,
aleshores va córrer cap al telèfon i va marcar el número
d’en Walter Carlson.
Aquest va contestar al primer truc.
—Margaret, què puc fer per vostè.
—La Kathy és viva —li va dir, i aleshores, abans que
ell pogués parlar, va continuar, apressadament—: Sé que
no em creurà, però és viva. La Kelly es comunica amb
ella. Fa una hora, la Kathy estava adormida, lligada a un
llit. La Kelly m’ha donat aquesta informació.
—Margaret...
—No intenti calmar-me. Confiï en mi. Només té la
paraula d’un home mort que diu que la Kathy ja no és
viva. No té el seu cos. Sap que en Lucas va pujar a l’avioneta
amb una caixa molt grossa i vostè dóna per
descomptat que el cos de la nena era a dintre. Deixi totes
aquestes suposicions i trobi la nena. ¿Em sent? Trobi-la!
Abans que ell pogués replicar, la Margaret va penjar
de cop, després es va deixar caure en una cadira i es va
205

aguantar el cap entre les dues mans. Hi ha una cosa important
que se me n’ha anat del cap. Sé que té a veure
amb els vestits que vaig comprar a les bessones per al seu
aniversari, va pensar. Aniré a dalt a l’armari i agafaré els
vestits per intentar recordar.
206

51
Divendres al matí a primera hora, els agents de l’FBI
Angus Sommers i Ruthanne Scaturro van prémer el timbre
a 415 Walnut Street a Bronxville, Nova York, on residia
l’Amy Lindcroft, la primera muller d’en Gregg Stanford.
Contrastant amb les enormes cases elegants que tenia al
voltant, vivia en una modesta casa blanca, a l’estil del
Cape Cod, amb porticons verd fosc que resplendien a la
llum del sol d’aquella tarda inesperadament assolellada.
Aquella casa recordava a l’Angus Sommers la casa en
la qual ell s’havia criat, a Closter, Nova Jersey, a l’altre
costat del riu Hudson. Un retret habitual li va passar pel
cap: hauria d’haver comprat aquella casa quan el pare i
la mare es van retirar a Florida, el seu valor s’ha doblat
en els deu darrers anys.
La finca val més que la casa, va ser el seu següent
pensament, mentre sentia el so de les passes que s’acostaven
a l’altra banda de la porta.
Per l’experiència que tenia, en Sommers sabia que
fins i tot les persones que tenien la consciència tranquil
. la a vegades podien reaccionar amb nervis davant
d’una visita de l’FBI. En aquest cas, però, havia estat
l’Amy Lindcroft qui havia telefonat i demanat veure’ls,
dient que volia parlar del seu exmarit. Els va saludar
207

amb un breu somriure mentre examinava les seves credencials
i després els va invitar a passar. Una dona grassoneta
de quaranta-i-tants, amb uns ulls marrons molt
vius i uns cabells grisos llargs i arrissats, portava una
granota de pintor damunt d’uns texans.
Els agents la van seguir a la sala d’estar, decorada
amb molt gust amb uns mobles americans d’època i dominada
per una aquarel . la excel . lent que representava els
penya-segats del riu Hudson. En Sommers s’hi va acostar
per examinar-lo de prop. La firma de l’angle inferior
era de l’Amy Lindcroft.
—És molt bonic —va dir sincerament.
—Em guanyo la vida pintant. Millor que sigui bona
—va dir l’Amy amb molta naturalitat—. Ara seguin, sisplau.
No els entretindré gaire estona, però el que he de
dir potser val la pena.
Al cotxe, en Sommers havia indicat a l’agent Scaturro
que prengués la iniciativa en l’entrevista. Ara va començar:
—Senyora Lindcroft, ¿és cert que té alguna cosa a
dir-nos que creu que és rellevant en el cas del segrest de
les nenes Frawley?
—Pot ser rellevant —va assenyalar l’Amy Lindcroft—.
Sé que això sonarà com la revenja d’una dona menyspreada,
i potser ho és, però en Gregg ha ferit tantes persones
que si el que els diré el fereix a ell, tant se val. A la
universitat, vaig ser companya d’habitació de la Tina Olsen,
l’hereva de la indústria farmacèutica, i sempre em
convidava a visitar les diverses cases de la família. Mirant
enrere, m’adono que en Gregg es va casar amb mi per tal
d’obrir-se camí en el món de la Tina. Va sortir-se’n per-
208

fectament. En Gregg és molt llest i sap com vendre’s.
Quan ens vam casar, treballava per una petita societat
inversora. Va continuar ensabonant el senyor Olsen, el
qual finalment li va demanar que treballés per a ell. Un
cop a l’empresa, va aconseguir anar pujant fins que es va
convertir en la mà dreta d’Olsen. El següent pas va ser
que ell i la Tina van anunciar que estaven enamorats.
Després de deu anys de matrimoni, jo finalment m’havia
quedat embarassada. El xoc que em va produir saber
que el meu marit i la meva millor amiga m’havien enganyat
em va provocar un avortament. Per parar l’hemorràgia,
em van haver de fer una histerectomia.
És molt més que una dona menyspreada, va pensar
l’Angus Sommers mentre observava la mirada de tristesa
que s’havia instal . lat als ulls de l’Amy Lindcroft.
—Aleshores es va casar amb la Tina Olsen —va recapitular
compassivament l’agent Scaturro.
—Sí. La relació va durar sis anys, fins que la Tina va
descobrir que l’enganyava amb algú altre i va trencar el
matrimoni. No cal dir que el pare de la Tina també el va
despatxar. Han de comprendre que en Gregg simplement
és incapaç de ser fidel a cap dona.
—¿Què ens vol dir, senyora Lindcroft? —va preguntar
l’Angus Sommers.
—Fa uns sis anys i mig, després que en Gregg es tornés
a casar, la Tina em va telefonar i es va disculpar amb
mi. Va dir que no esperava que acceptés les disculpes
però que volia demanar-me perdó de totes maneres. Em
va explicar que no van ser només les seves infidelitats
que van posar fi al matrimoni. El pare de la Tina s’havia
assabentat que en Gregg havia estat pispant els diners
209

que podia de l’empresa amb factures falses. El senyor
Olsen va tapar el forat ell mateix per evitar l’escàndol. La
Tina em va explicar que, per si en servia de consol, ara
en Gregg potser s’havia casat amb algú que el faria passar
per l’adreçador, la Millicent Alwin Parker Huff. És
una dona que trepitja fort, i la Tina havia sentit a dir que
li havia fet signar un acord prenupcial que deia que si el
matrimoni no durava almenys set anys, ell no obtindria
res, ni un centau.
L’Amy Lindcroft somreia amb tristor.
—La Tina em va tornar a trucar ahir després que va
llegir l’entrevista d’en Gregg amb la premsa. Va dir que
és un intent desesperat d’impressionar la Millicent. L’acord
prenupcial s’acaba d’aquí a poques setmanes i la
Millicent ha passat molt temps a Europa, lluny d’ell.
L’últim marit a qui va despatxar no sabia el que li esperava
fins que va voler entrar a l’apartament de la parella
a la Cinquena Avinguda i el porter li va dir que no tenia
permís per entrar a l’edifici.
—¿Ens vol dir que si en Gregg tem que a ell li pugui
passar una cosa semblant pot ser que estigui darrere el
segrest perquè necessitarà els diners? ¿No és anar molt
lluny, senyora Lindcroft?
—Potser sí, si no fos per un altre fet.
Tot i que estava acostumat a mostrar-se impassible,
aquest altre fet del qual l’Amy Lindcroft els va informar
amb una certa malícia divertida, va provocar una expressió
de sobresalt en ambdós agents de l’FBI.
210

52
La Margaret seia al llit de l’habitació de les bessones,
amb els vestits de vellut blau que els havia comprat pel
seu aniversari damunt la falda. Feia memòria dels fets de
feia una setmana, quan havia vestit les bessones per a la
festa. L’Steve havia tornat de treballar d’hora, perquè
després de la festa havien d’anar al sopar de l’empresa.
Les bessones estaven tan excitades que l’Steve finalment
havia hagut d’aguantar la Kelly a la falda mentre la Margaret
cordava els botons del vestit de la Kathy.
Reien i parlaven en el llenguatge de bessones, va recordar,
i ella es va quedar convençuda que es llegien els
pensaments l’una a l’altra. És per això que sé que la
Kathy està viva: li ha dit a la Kelly que vol tornar a casa.
La imatge de la Kathy morta de por i lligada a un llit
li va fer venir ganes de cridar de ràbia i por. ¿On la puc
buscar?, es demanava angoixada. ¿Per on puc començar?
¿Què passava amb els vestits? Hi ha una cosa dels vestits
que cal que recordi. ¿Què és? Va passar les mans per damunt
del suau teixit de vellut, i li va venir a la memòria
el fet que, tot i que li havien fet descompte, encara havia
pagat més del que es volia gastar. Vaig mirar per tots els
penjadors, va recordar, però sempre tornava als vestits
de vellut. La dependenta em va dir quant m’haurien cos-
211

tat a Begford’s. Aleshores va dir que li semblava estrany
que hi hagués anat perquè, casualment, acabava de despatxar
una dona que també havia comprat roba per a
unes bessones.
La Margaret va haver d’agafar aire. Allò era el que
havia estat intentant recordar! És la botiga on els vaig
comprar. És la dependenta. Em va dir que acabava de
vendre roba per a unes bessones de tres anys a una dona
que no semblava que tingués la més mínima idea de quina
talla comprar.
La Margaret es va aixecar i va deixar caure els vestits
a terra. Reconeixeré la dependenta així que la vegi, va
pensar. Segurament és només una coincidència absurda
que algú altre comprés roba per a unes bessones de tres
anys a la mateixa botiga només uns quants dies abans
que les nenes van ser segrestades, però, d’altra banda, si
algú estava planejant el segrest, era evident que les nenes
anirien en pijama quan les segrestessin i que les haurien
de canviar de roba. He de parlar amb aquella dependenta.
Quan la Margaret va haver baixat a la planta baixa,
l’Steve acabava de tornar de la guarderia amb la Kelly.
—Totes les seves amigues han estat tan contentes de
veure la nostra nena —va dir, amb una veu forçadament
alegre—. ¿Oi que sí, nineta?
Sense contestar, la Kelly va deixar caure la mà i va
començar a treure’s la jaqueta. Aleshores es va posar a
xiuxiuejar entre dents.
La Margaret va mirar l’Steve.
—Està parlant amb la Kathy.
—Vol parlar amb la Kathy —la va corregir l’Steve.
La Margaret va allargar la mà.
212

—Steve, dóna’m les claus del cotxe.
—Margaret...
—Steve, sé el que faig. Queda’t amb la Kelly. No la
deixis ni un minut i apunta tot el que digui, sisplau.
—¿On vas?
—Aquí mateix. A una botiga de la ruta 7 on els vaig
comprar els vestits de la festa. He de parlar amb la dependenta
que em va atendre.
—¿Per què no li truques?
La Margaret es va obligar a respirar fondo.
—Steve, dóna’m les claus. Estic bé. No trigaré.
—Encara hi ha una furgoneta de la televisió al final
del carrer. Et seguiran.
—No els donaré l’oportunitat de fer-ho. Seré massa
lluny quan s’adonin que sóc jo. Steve, dóna’m les claus.
Amb un moviment sobtat, la Kelly va fer una volta
sencera i es va agafar fort a les cames de l’Steve.
—Ho sento! —va cridar—. Ho sento!
L’Steve se la va pujar a coll i la va gronxar.
—Kelly no passa res. No passa res.
La nena s’estava agafant el braç. La Margaret li va fer
pujar la màniga del polo i va mirar com el braç se li posava
vermell just al mateix lloc on li estava desapareixent
el blau que havien descobert quan la Kelly havia tornat a
casa.
La Margaret va sentir la boca seca.
—Aquesta dona acaba de pessigar la Kathy —va
murmurar—. N’estic segura. Oh, Steve, sisplau, ¿que no
ho veus? Vinga, dóna’m les claus!
L’Steve, a contracor, es va treure les claus de la butxaca,
i ella les hi va arrabassar de les mans i va córrer cap
213

a la porta. Al cap d’un quart d’hora, entrava a l’Abby’s
Discount de la ruta 7.
Hi havia unes dotze persones a la botiga, i totes eren
dones. La Margaret va anar amunt i avall pels passadissos,
buscant la dependenta que l’havia atès, però no la
veia per enlloc. Finalment, desesperada, es va dirigir a
la caixera, que la va adreçar a l’encarregada.
—Oh, vostè vol dir la Lila Jackson —va dir l’encarregada
quan la Margaret li va descriure la dependenta—.
Avui té festa, i sé que ha portat la seva mare a Nova
York a veure un espectacle i a sopar. Qualsevol de les
nostres dependentes estarà encantada d’ajudar-la en
qualsevol...
—¿Té telèfon mòbil, la Lila? —la va interrompre la
Margaret.
—Sí, però no l’hi puc donar. —L’encarregada, una
dona d’uns seixanta anys, amb els cabells rossos molt
arrissats, de sobte es va posar més distant i no tan cordial—.
Si té una queixa, pot parlar directament amb mi.
Em dic Joan Howell, i sóc l’encarregada.
—No és una queixa. Només és que la Lila Jackson la
setmana passada també va atendre una altra dona que
va comprar vestits per a bessones i no sabia les talles. Li
volia fer unes preguntes sobre aquesta dona.
La Joan Howell va fer que no amb el cap.
—No li puc donar el número de telèfon de la Lila —va
dir taxativament—. Serà aquí demà a les deu del matí.
Pot tornar per veure-la. —Amb un somriure descoratjador,
se li va girar d’esquena.
La Margaret va agafar la Joan Howell pel braç abans
que se n’anés.
214

—No ho entén —va suplicar, apujant el to de veu—.
La meva nena està desapareguda. Està viva. L’he de trobar.
He d’arribar on és abans no sigui massa tard.
Havia cridat l’atenció de les clientes del voltant. No
facis un numeret, es va advertir a ella mateixa. Pensaran
que ets boja.
—Ho sento —va balbucejar mentre deixava anar la
màniga de la Joan Howell—. ¿A quina hora diu que arriba
la Lila demà?
—A les deu. —La Joan Howell tenia una expressió
comprensiva—. Vostè és la senyora Frawley, ¿oi? La Lila
em va dir que havia comprat els vestits d’aniversari de
les nenes aquí. Em sap molt greu això de la Kathy. I em
sap greu de no haver-la reconegut. Li donaré el número
de mòbil de la Lila, però segurament no se l’haurà endut
al teatre, o si se l’ha endut el deu tenir desconnectat. Sisplau,
vingui a l’oficina.
La Margaret sentia el murmuri de les compradores
que havien sentit com havia perdut els nervis.
—És la Margaret Frawley. Sí, la mare de les bessones...
Amb un atac de dolor que la va sorprendre per la
seva violència, la Margaret va girar cua i va sortir corrents
al carrer. Un cop al cotxe, va girar la clau de contacte
i va prémer el pedal del gas a fons. Sense saber on
anava, es va posar en marxa. Més tard, va recordar que
havia passat per la I-95 en direcció nord i que havia anat
fins a Providence, Rhode Island. Allà, al primer senyal
que indicava el Cape Cod, es va aturar per fer benzina, i
en aquell moment es va adonar que havia anat molt
lluny. Va girar cua i va agafar la I-95 en direcció sud, i va
continuar fins que va veure el senyal que indicava la ruta 7,
215

va girar, va seguir per la ruta 7 amb la idea fixa que havia
d’anar a l’aeroport de Danbury. Quan finalment hi va
arribar, va aparcar a prop de l’entrada.
Aquell home portava el cos de la Kathy en una caixa,
va pensar. Era el seu taüt. La va pujar a l’avioneta i van
volar per damunt de l’oceà. Aleshores va obrir la porta o
la finestra i va deixar caure el cos de la meva nena a l’oceà.
Devia ser una caiguda molt llarga. ¿Es devia trencar,
la caixa? ¿La Kathy va sortir-ne i va caure a l’aigua després?
Ara l’aigua és molt freda.
No hi pensis, es va reprendre ella mateixa. Pensa
com li agradava de capbussar-se en les onades.
Haig de dir a l’Steve que hem de llogar una barca. Si
sortim mar endins, i jo llenço un ram de flors a l’aigua,
potser tindré la sensació que li he dit adéu. Potser...
A la finestra del seu costat es va encendre un llum, i
la Margaret va alçar la vista:
—Senyora Frawley. —El policia li parlava amb delicadesa.
—Sí.
—Ens agradaria portar-la a casa, senyora. El seu marit
està molt amoïnat per vostè.
—Només he anat a fer un encàrrec.
—Senyora, són les onze de la nit. Ha sortit de la botiga
a les quatre de la tarda.
—¿Ah sí? Suposo que és perquè he deixat de tenir esperances.
—Sí, senyora. Deixi que l’acompanyi a casa.
216

53
A última hora del divendres a la tarda, els agents Angus
Sommers i Ruthanne Scaturro van anar directament
de casa de l’Amy Lindcroft a les oficines de C.F.G.&Y. a
Park Avenue i van demanar una entrevista immediata
amb en Gregg Stanford. Després d’esperar una bona
mitja hora, finalment els van permetre entrar al seu despatx,
que es veia que havia estat moblat de manera que
reflectia el seu propi gust força ostentós.
En lloc del típic escriptori de treball, tenia un escriptori
antic. En Sommers, ell mateix també un gran aficionat
als mobles, el va identificar com una peça de principis
del segle xviii, que devia valer una fortuna. En comptes
d’una prestatgeria per als llibres, a la paret esquerra un
bureau-cabinet del segle xviii reflectia els raigs solars de
l’última hora de la tarda que travessaven la finestra que
donava a Park Avenue. En lloc de la cadira de despatx
habitual, en Sommers havia optat per una butaca antiga
entapissada luxosament. En canvi, les cadires de davant
l’escriptori estaven entapissades amb un teixit molt senzill,
una indicació clara que en Gregg Stanford no considerava
els visitants en el mateix nivell social que ell mateix.
Un retrat d’una dona molt bonica amb un vestit de nit
dominava la paret de la dreta del despatx. En Sommers
217

estava segur que la figura seriosa i altiva del retrat representava
l’esposa actual de l’Stanford, Millicent.
Em demano si ha arribat al punt en què els seus subordinats
no poden mirar-lo directament als ulls, va
pensar en Sommers. Quin fatxenda. I la seva oficina, ¿se
l’ha decorada ell mateix, o ha estat obra de la seva dona?
Ella forma part del consell d’un parell de museus, i hi
deu entendre.
Quan els dos agents havien entrevistat en Norman
Bond, aquest va fer el gest d’aixecar-se lleument de la cadira
quan van entrar a l’oficina. L’Stanford no va fer cap
gest de cortesia. Va quedar-se assegut, amb les mans entrellaçades
davant seu, fins que els agents es van asseure
sense ser invitats a fer-ho.
—¿Han progressat en la investigació per trobar el
Flautista d’Hamelín? —va preguntar bruscament.
—Sí, és clar —va dir l’Angus Sommers de manera
ràpida i convincent. De fet, ja li estem trepitjant els talons.
A part d’això, no estic autoritzat a dir-li res més.
Es va adonar que l’Stanford serrava les dents. ¿Nervis?,
es va preguntar. Esperava que sí.
—Senyor Stanford, acabem d’assabentar-nos d’una
informació que hem de comentar amb vostè.
—No m’imagino què poden voler comentar amb mi
—va dir l’Stanford—. Pel que fa al pagament del rescat,
he deixat la meva posició molt clara. Evidentment aquest
és l’únic tema d’interès per a vostès.
—No exactament —va replicar en Sommers a poc a
poc, recreant-se en les seves paraules—. Quan vostè va
saber que en Lucas Wohl era un dels segrestadors, devia
tenir un xoc.
218

—¿De què m’està parlant?
—Ja deu haver vist la seva foto als diaris i a la televisió.
—He vist la foto, és clar.
—Aleshores deu haver reconegut que era l’expresidiari
que va ser el seu xofer uns quants anys.
—No sé de què m’està parlant.
—Crec que sí que ho sap, senyor Stanford. La seva
segona esposa, la Tina Olsen, treballava molt activament
per a una organització benèfica que ajudava a buscar feina
a expresidiaris. A través d’ella, vostè va conèixer en
Jimmy Nelson, que en un moment determinat va posarse
el nom del seu cosí mort, Lucas Wohl. La Tina Olsen
va tenir un xofer privat molts anys, però en Jimmy —o
en Lucas o com el vulgui anomenar— li va fer de xofer a
vostè molt sovint durant l’època en què estaven casats.
Ahir, la Tina Olsen va trucar a la seva primera dona,
l’Amy Lindcroft, i li va dir que creu que en Lucas va continuar
treballant per a vostè molt després del divorci. ¿És
veritat, senyor Stanford?
L’Stanford va esguardar primer un agent i després
l’altre.
—Si hi ha una cosa pitjor que una dona ressentida,
és dues dones ressentides —va declarar—. Durant el
meu matrimoni amb la Tina, era usuari d’un servei de
cotxes. I francament, mai no vaig establir cap mena de relació
amb els diversos conductors que treballaven per a
aquest servei, ni vaig voler fer-ho. Si em diu que un dels
segrestadors era un d’aquells conductors, m’ho crec,
però és clar que això em deixa perplex. La idea que vaig
veure la seva foto al diari i que l’hauria d’haver reconegut
és ridícula.
219

—¿Aleshores no nega que el conegui? —va preguntar
en Sommers.
—Em podria dir que tal o tal altra persona va ser el
meu conductor de tant en tant fa anys i jo no podria
confirmar-l’hi ni negar-l’hi. Ara vagin-se’n.
—Revisarem totes les agendes que guardava en Lucas,
i les primeres són de fa uns quants anys enrere —va
dir en Sommers quan es posava dret—. Crec que va ser
el seu conductor molt més sovint del que vol admetre, la
qual cosa em porta a preguntar-me què més ens vol
amagar. Ja esbrinarem què és, senyor Stanford. L’hi ben
asseguro.
220

54
—Ara, escolta’m bé —va dir l’Angie a la Kathy el dissabte
al matí a les nou—, entre els plors i la tos, he passat
més de mitja nit en blanc, i n’estic farta. No puc estar
aquí tancada tot el dia i no et puc fer callar tapant-te la
boca perquè amb aquest constipat no podries respirar, i
per això t’haig de portar amb mi. Ahir et vaig comprar
roba quan vaig sortir, però les sabates et vénen petites.
Ara hem de tornar als magatzems Sears, i jo aniré i les
canviaré per un número més gran, i tu et quedaràs al terra
de la furgoneta i no diràs ni una paraula, ¿entesos?
La Kathy va fer que sí amb el cap. L’Angie l’havia vestida
amb un polo, una granota de pana i una jaqueta
amb caputxa. Tenia cabells enganxats al front i a les galtes,
encara humits de la dutxa que l’Angie li havia fet
prendre. Una cullerada plena a vessar de xarop de la tos
ja li començava a provocar somnolència. Tenia moltes
ganes de parlar amb la Kelly, però el llenguatge de bessones
estava prohibit. Era per això que l’Angie l’havia pessigada
molt fort ahir.
—Mama, papa —xiuxiuejava mentalment—. Vull
tornar a casa. Vull tornar a casa.
Sabia que havia d’intentar de no plorar més. No volia
fer-ho, però quan s’adormia i allargava la mà per trobar la
221

de la Kelly i no hi era, i quan s’adonava que no era al llit de
casa i la mama no vindria a veure si estava ben tapada, no
ho podia evitar. Aleshores era quan començava a plorar.
Les sabates que l’Angie havia comprat eren massa
petites. Li feien mal al dit gros, i eren molt diferents de
les vambes amb cordons roses, o les sabates de la festa
que va portar amb el vestit. Potser si es portava molt bé
i no plorava i mirava de no tossir, i no parlava en llenguatge
de bessones, la mama vindria i la portaria a casa.
I el nom real de la Mona era Angie. Així era com a vegades
li deia en Harry. I el nom d’ell tampoc no era Harry,
era Clint. I així era com de vegades li deia l’Angie.
Vull tornar a casa, va pensar, i els ulls se li van omplir
de llàgrimes.
—No comencis a plorar —li va advertir l’Angie. Va
obrir la porta i va agafar la Kathy de la mà, estirant-la
per anar al pàrquing. Plovia molt fort i l’Angie va deixar
a terra la maleta grossa que portava i va posar-li la caputxa
a la nena—. Només ens faltaria que t’empitjorés el
refredat —va dir—. Ja estàs prou malalta.
L’Angie va posar la maleta grossa al cotxe i després
va fer ajeure la Kathy al coixí de terra i la va tapar amb
una manta.
—Una altra cosa. He de comprar una cadireta de
cotxe per a tu. —Va sospirar—. Déu meu, dónes més feina
que el que vals.
Va tancar la porta de darrere de cop, va entrar al cotxe
i va fer girar la clau de contacte.
—D’altra banda, sempre he volgut tenir un nano
—va dir, parlant més per a ella que per a la Kathy—. I això
ja em va portar problemes en el passat. Crec que a aquell
222

nen jo li agradava de debò i volia quedar-se amb mi.
Cada vegada que la mare el venia a buscar jo gairebé perdia
l’oremus. Es deia Billy. Era molt bufó, i jo el feia riure
molt... no com tu que sempre plores. Déu meu.
La Kathy sabia que a l’Angie ja no li queia bé. Es va
cargolar a terra i es va posar el polze a la boca. Això ho
feia quan era un bebè, i després va deixar de fer-ho. Ara
no podia evitar tornar-ho a fer. Allò li feia més fàcil
aguantar-se les ganes de plorar.
Mentre l’Angie treia el cotxe del pàrquing del motel
va dir:
—Per si t’interessa, estem a Cape Cod, nina. Aquest
carrer porta al moll d’on surten els vaixells que van a
Martha’s Vineyard i a Nantucket. Una vegada vaig anar
a Martha’s Vineyard, amb el nòvio que em va portar aquí.
M’agradava força, però no ens vam tornar a veure. Noi,
m’agradaria poder-li dir ara que estic per aquí i que porto
un milió de dòlars en una maleta. Es quedaria de pedra,
el pobre.
La Kathy va sentir que el cotxe girava.
—El carrer major de Hyannis —va dir l’Angie—.
Ara no hi ha tanta gent com d’aquí a un parell de mesos.
Aleshores jo ja seré a Hawaiï. Vull dir, segurament és més
segur que estar a Florida.
Van anar una estona més en cotxe. L’Angie va començar
a cantar una cançó sobre Cape Cod. No en sabia
bé la lletra i per això taral . lejava i després cridava: «Al
Cape Cod de sempre». Va cantar aquestes paraules una
vegada i una altra i una vegada més. Després d’una estona,
va aturar el cotxe i l’Angie va cantar una vegada més:
«Aquí al Cape Cod de sempre». Aleshores va dir:
223

—Noi, sé com cantar una cançó —i tot seguit es va
repenjar per damunt el seient i va mirar avall, amb una
expressió mesquina a la cara—. Molt bé, ja som aquí.
Ara escolta, no t’atreveixis a aixecar-te, ¿ho entens? Ara
et posaré la manta per sobre, i si a algú se li acut mirar a
dins no et veuran. Si quan surto veig que t’has mogut un
centímetre, ja saps què passarà, ¿oi?
A la Kathy se li van omplir els ulls de llàgrimes, i va
fer que sí amb el cap.
—D’acord. Ja ens hem entès. Tornaré de seguida, i
després anirem al McDonald’s o al Burger King. Tu i jo
juntes. La mama i l’Stevie.
La Kathy va sentir que li posava la manta damunt el
cap, però no li importava. Estava bé, a les fosques i calenta,
i, de tota manera, tenia son i li agradava estar
adormida. Però la manta era peluda i li feia pessigolles al
nas. Sabia que tornaria a estossegar, però va aconseguir
aguantar-se fins que l’Angie va haver sortit del cotxe i
tancat la porta.
Aleshores va plorar i va parlar amb la Kelly.
—No vull estar al Cape Cod de sempre. No vull estar
al Cape Cod de sempre. Vull tornar a casa.
224

55
—Aquí el tenim —va murmurar l’agent Sean Partner
al seu company, Damon Philburn.
Eren dos quarts de deu del matí del dissabte. L’agent
Partner assenyalava la figura esprimatxada d’un home
amb un jersei amb caputxa que havia aparcat prop d’un
bloc d’apartaments a Clifton, Nova Jersey, i ara es dirigia
al camí que conduïa a la porta. El cotxe en què els agents
havien estat esperant estava aparcat a l’altra banda del
carrer. Amb un ràpid moviment simultani, van sortir
del cotxe i van ser a banda i banda de l’home abans que
aquest no pogués ni tan sols girar la clau al pany.
El germanastre de l’Steve Frawley, en Richard Mason,
l’objecte de la seva vigilància, no va semblar gens
sorprès de veure’ls.
—Passin —va dir—. Però perden el temps. No tinc
res a veure amb el segrest de les nenes del meu germà.
Sabent la manera com treballen vostès, segurament van
intervenir el telèfon de la meva mare quan em va trucar
després que em van anar a buscar.
Cap dels dos agents no es va molestar a contestar. En
Mason va encendre el llum de l’entrada i es va dirigir a la
sala d’estar. Per a Walsh, l’habitatge tenia l’aspecte d’un
apartament de motel: un sofà entapissat amb un estam-
225

pat de xeviot marró, dues cadires de ratlles marrons, dues
tauletes als extrems del sofà amb un llum de joc a cada
una, una tauleta de centre, i la moqueta beix. Sabien que
en Mason hi vivia des de feia deu mesos, però no hi havia
res a l’habitació que mostrés que era casa seva. A les prestatgeries
encastrades no hi havia ni un sol llibre. No hi
havia fotos familiars ni objectes personals que revelessin
un hobby o alguna activitat d’oci. En Mason va seure en
una de les cadires, va encreuar les cames, i va treure un
paquet de cigarrets, en va encendre un, va donar una ullada
a la taula del costat de la cadira i va semblar enfadat.
—Vaig llençar tots els cendrers per no tenir la temptació
de fumar.
Arronsant les espatlles, es va aixecar i va desaparèixer
a la cuina. En va tornar amb un plat de cafè a la mà i
es va tornar a asseure a la cadira.
Ens vol demostrar que té sang freda, va pensar en
Walsh. Doncs juguem tots al mateix joc. Va intercanviar
una mirada ràpida amb en Philburn i sabia que tots dos
estaven d’acord. Els agents van quedar-se en silenci.
—Escoltin, aquests últims dies he fet moltes milles
en cotxe i necessito descansar. ¿Què volen? —va preguntar
en Mason, amb un to insolent.
—¿Quan va començar a fumar de nou, senyor Mason?
—va preguntar en Walsh.
—Fa una setmana, quan vaig saber que les bessones del
meu germà havien desaparegut —va contestar en Mason.
—¿Així no va ser quan vostè i en Franklin Bailey van
decidir segrestar-les? —va preguntar l’agent Philburn
amb tota naturalitat.
—S’han tornat bojos. ¿Les filles del meu germà?
226

En Walsh esguardava en Mason, que havia girat el
cap per mirar en Philburn. Va observar com se li envermellia
la cara. Havia examinat les fotos de l’arxiu de la
policia i ja havia notat que tenia una gran retirada física
amb el seu germanastre. Però aquí s’acaben les semblances,
va pensar en Walsh. Havia vist les aparicions de
l’Steve Frawley a la televisió, i s’havia quedat impressionat
pel seu control emocional, tot i que estava sota una
pressió terrible. En Mason havia anat a la presó perquè
era un estafador que havia deixat plomades moltes persones.
I ara ens vol enganyar a nosaltres, va pensar en
Walsh, fent el paper del tiet indignat.
—Fa vuit anys que no parlo amb en Franklin Bailey
—va dir en Mason—. Donades les circumstàncies, dubto
molt que volgués parlar amb mi.
—¿No sembla una coincidència que en Bailey, una
persona estranya al cercle familiar, s’afanyés a oferir els
seus serveis com a mediador als Frawley? —va preguntar
en Walsh.
—Si ho hagués d’endevinar, pel que jo recordo d’en
Bailey, diria que li encanta estar en el centre d’atenció.
Quan va invertir en el meu negoci era alcalde, i recordo
que fins i tot feia broma dient que aniria a la inauguració
d’una botiga de caramels si hi anaven els mitjans de comunicació.
Quan finalment va perdre les eleccions, va tenir
un gran disgust. Sé que esperava pujar a l’estrada dels
testimonis en el meu judici i que es va quedar molt decebut
quan vaig arribar a un acord previ amb el fiscal. Amb
tots els mentiders que la poli havia reclutat com a testimonis
en contra meu, no tenia cap possibilitat si anava a judici.
—Va visitar el seu germà i la seva esposa a Ridgefield
227

poc després que s’hi mudessin fa uns quants mesos —va
dir en Walsh—. ¿No es va aturar a casa d’en Franklin
Bailey per recordar els vells temps?
—És una pregunta absurda —va replicar en Mason
sense alterar-se—. M’hauria fet fora a puntades de peu.
—Mai no ha estat gaire unit al seu germà, ¿oi que
no? —va preguntar el Philburn.
—Com molts altres germans, i més encara germanastres.
—Vostè va conèixer l’esposa de l’Steve, la Margaret,
abans que ell. Crec que era en un casament. Vostè li va
telefonar i li va demanar una cita, i ella no va voler sortir
amb vostè. Més endavant va conèixer l’Steve a la facultat
de dret. ¿Això el va afectar?
—Mai no he tingut problemes per sortir amb una
dona atractiva. El fet que m’hagi divorciat dues vegades
de dones atractives i llestes ho prova. Mai més no vaig
tornar a pensar en la Margaret.
—Gairebé se’n va sortir enginyant una estafa que li
hauria fet guanyar milions. L’Steve té una feina que porta
al cim pel camí recte, ¿mai no se li ha acudit que ell
l’ha superat de llarg?
—Mai no m’ha passat pel cap. Com he dit mai no he
enganyat ningú.
—Senyor Mason, fer de carregador d’equipatges és
una feina molt cansada. Sembla que no és la mena de
feina que vostè escolliria.
—És una cosa provisional —va replicar en Richard
Mason, amb molta calma.
—¿No té por que el despatxin? No s’ha presentat a
treballar en tota la setmana.
228

—Vaig telefonar dient que estava malalt i que m’havia
de quedar a casa una setmana.
—Té gràcia que a nosaltres ens hagin dit una altra
cosa —va comentar en Philburn.
—Doncs segurament algú no va agafar bé l’encàrrec.
Els ben asseguro que hi vaig trucar.
—¿On va anar?
—Vaig agafar el cotxe per anar a Las Vegas. Creia que
tenia una ratxa de bona sort.
—¿No se li va acudir de fer costat al seu germà mentre
les seves filles havien desaparegut?
—Ell no ho hauria volgut. Sóc una vergonya per a
ell. ¿Es poden imaginar el germà expresidiari voltant per
casa amb els mitjans de comunicació a la porta? Vostè
mateix ho ha dit, l’Stevie arribarà lluny a C.F.G.&Y. M’hi
jugo el que vulgui que no em va posar al currículum per
donar referències d’ell.
—Vostè és un expert a fer operacions bancàries per
cable i en la mena de bancs que les accepta, a transferir
fons i eliminar les proves dels moviments, ¿oi?
En Mason es va aixecar.
—Marxin d’aquí. Arrestin-me o marxin.
Cap dels dos agents es va immutar.
—¿No és una coincidència que el darrer cap de setmana
vostè vagi a visitar la seva mare a Carolina del
Nord, el mateix cap de setmana en què van segrestar les
filles del seu germà. ¿No estava intentant establir-se una
coartada?
—Fora.
En Walsh va treure el seu bloc de notes.
—¿On es va allotjar a Las Vegas, senyor Mason? I do-
229

ni’ns els noms d’algunes persones que puguin verificar
que hi va ser.
—No contestaré més preguntes fins que parli amb
un advocat. Ja els conec. Em volen parar una trampa.
En Walsh i en Philburn es van posar drets.
—Ja tornarem —va dir en Walsh amb un to calmat.
Van sortir de l’apartament, però es van aturar al cotxe
d’en Mason. En Walsh va treure un lot i va enfocar el
comptaquilòmetres.
—Cinquanta mil sis-centes quaranta-sis milles —va
llegir.
En Philburn ho va anotar.
—Ens està mirant —va comentar.
—És el que jo volia. Sap què fem.
—¿Quantes milles va dir la mare que tenia el cotxe?
—En aquella trucada que vam intervenir que la seva
mare li va fer després que marxéssim nosaltres, li recordava
que el padrastre s’havia adonat que el cotxe estava
a punt de fer les cinquanta mil milles i que la garantia se
li acabava i li deia que el fes revisar urgentment per si tenia
algun problema. Sona com si en Frawley sènior fos
un maniàtic del manteniment de cotxes.
—En Mason ha fet unes sis-centes milles a més de
les cinquanta mil, la distància aproximada de Winston-
Salem a aquí. El que és segur és que no ha anat amb cotxe
a Las Vegas. ¿On creus que devia ser?
—Jo diria que devia ser en algun lloc de per aquí,
cuidant les criatures —va respondre en Philburn.
230

56
El dissabte al matí, la Lila Jackson no tenia espera
per explicar a tothom d’Abby’s Discount que ella i la
seva mare havien disfrutat molt al teatre la nit anterior.
—Era una reestrena d’El nostre poble —li va explicar
la Lila a la Joan Howell—. Dir que era fantàstic no és
prou. Em va encantar! L’escena final, quan en George es
llença a la tomba de l’Emily! No es pot explicar. Em van
saltar les llàgrimes dels ulls. Saps, quan jo tenia dotze
anys, vam representar aquesta obra al col . legi St. Francis
Xavier. Jo vaig fer el paper de la primera dona morta.
Havia de dir aquesta frase: «És al mateix carrer on vivíem.
Hum-hum».
Quan la Lila estava entusiasmada no hi havia manera
d’aturar-la. La Joan Howell va esperar pacientment
que fes una pausa en la narració i aleshores va dir-li:
—Ahir vam tenir una petita escena per aquí. La
Margaret Frawley, la mare de les bessones segrestades va
venir, buscant-te a tu.
—¿Què dius ara? —La Lila estava a punt de sortir de
l’oficina per anar a la botiga. Ara va enretirar la mà de la
porta—. ¿Per què?
—No ho sé. Em va demanar el teu número de mòbil,
i com que no l’hi vaig voler donar, va dir alguna cosa que
231

la nena encara estava viva i que l’havia de trobar. Crec
que la pobra dona té un atac de nervis. No és estrany, és
clar, després de perdre una de les bessones. De fet, em va
agafar pel braç i em va sacsejar, i per uns moments, em
pensava que tenia al davant una dona boja. Aleshores la
vaig reconèixer i vaig intentar parlar amb ella, però es va
posar a plorar, va arrencar a córrer i va sortir disparada.
Aquest matí he sentit a les notícies que ahir la policia va
estar en alerta perquè la senyora Frawley havia desaparegut,
i que la van trobar a les onze de la nit aparcada a
prop de l’aeroport de Danbury. Diuen que estava atordida
i desorientada.
La Lila ja s’havia oblidat de l’obra de teatre.
—Ja sé per què volia parlar amb mi —va dir en veu
baixa—. El mateix dia a la tarda de la setmana passada
que la senyora Frawley va venir a comprar els vestits d’aniversari
per a les nenes, havia vingut una altra dona a
comprar. Buscava roba per a unes bessones de tres anys,
però semblava que no tenia ni idea de quina talla els havia
de comprar. L’hi vaig dir a la senyora Frawley perquè
vaig pensar que era poc corrent. Fins i tot...
La Lila va deixar la frase a mitges. No creia que la
Joan Howell, que tot ho volia fer al peu de la lletra, li
agradés la idea que ella hagués convençut la comptable
perquè truqués al banc de la targeta de crèdit per aconseguir
l’adreça de la dona que havia comprat la roba per
a bessones sense saber la talla.
—Si a la senyora Frawley li ha de ser d’alguna ajuda,
realment m’agradaria parlar amb ella —va acabar.
—No va deixar cap número de telèfon. Jo ho deixaria
córrer.
232

La Joan Howell es va mirar el rellotge, una clara indicació
per a la Lila que eren les deu i cinc, i que a partir
de les deu li pagaven per vendre roba a Abby’s Discount.
La Lila recordava el nom de la clienta que no havia
sabut la talla de les bessones de tres anys. És Downes, va
pensar mentre es dirigia a una fila de penjadors. Va signar
el tiquet com a senyora Clint Downes, però quan
vaig parlar amb en Jim Gilbert sobre ella, em va dir que
es diu Angie, i que no està casada amb en Downes, i que ell
és el conserge del Danbury Country Club, i que viuen en
un cottage en els terrenys del club.
Conscient que la Joan Howell no li treia els ulls de
sobre, es va adreçar a una dona que tenia diversos duespeces
de pantaló als braços.
—¿Vol que els posi a part per a vostè? —va preguntar.
Quan la clienta va assentir agraïda, la Lila va agafar
la roba, i, mentre esperava, va pensar en el fet que ella
havia estat tan convençuda que no estava de més informar
de l’incident a la policia. Havien estat demanant a
tothom que informés de qualsevol cosa que els pogués
ajudar a trobar els segrestadors.
En Jim Gilbert em va fer sentir com una imbècil, va
pensar. Va parlar de totes les pistes falses que arribaven a
la policia. I com que és un detectiu retirat, li vaig fer cas.
La clienta va trobar dos dues-peces més que es volia
emprovar i es disposava a entrar als emprovadors.
—Aquí n’hi ha un de buit —li va indicar la Lila.
Podria parlar amb la policia ara, va pensar, però potser
rebutjaran la idea igual que ho va fer en Jim. Tinc
una idea millor. El club és a només deu minuts d’aquí.
A l’hora de dinar, m’hi arribaré, trucaré al timbre del cot-
233

tage del conserge, i diré que m’he adonat que els polos
que li vaig vendre tenen una tara, i que els volia canviar.
Aleshores, si descobreixo alguna cosa rara, trucaré a la
policia.
A la una la Lila va agafar dos polos de la talla quatre
a la caixa.
—Kate, posa’ls en una bossa —li va demanar—.
Marca’ls quan torni. Ara tinc molta pressa.
Es va adonar que, per alguna raó, tenia una imperiosa
sensació d’urgència.
Tornava a ploure, i amb les presses s’havia descuidat
d’agafar el paraigua. Bé, tant me fa si em mullo, va pensar
mentre travessava el pàrquing per anar al cotxe. Dotze
minuts després, era a la porta de la tanca del Danbury
Country Club. Es va quedar consternada de veure-la
tancada amb un cadenat. Hi ha d’haver una altra entrada,
va pensar. Va anar conduint molt a poc a poc, va parar
en una altra porta tancada, i finalment va trobar un
camí de servei tancat amb una barrera amb un dispositiu
per marcar-hi el codi i fer aixecar la barrera. En la
distància, a la dreta i darrere de les dependències del
club, veia un petit edifici que va suposar que devia ser el
cottage que en Jim Gilbert havia mencionat.
Cada vegada plovia més fort. He vingut fins aquí, va
decidir la Lila, i ara no m’aturaré. Almenys havia estat
prou llesta per portar una gavardina. Va sortir del cotxe,
es va esmunyir per sota la barrera, i, mantenint-se tant
com li era possible sota l’abric dels arbres, va començar
a córrer cap al cottage, amb la bossa amb els polos protegida
sota la gavardina.
Va passar un garatge amb espai per a un cotxe a la
234

dreta del cottage. La porta era oberta, i va poder veure
que el garatge era buit. Potser no hi ha ningú a casa. En
aquest cas, ¿què faré?
Però quan es va acostar a la casa, va veure que hi havia
llum a l’habitació de davant. Vinga doncs, va pensar,
mentre pujava els dos graons cap al petit porxo i va trucar
el timbre.
El divendres a la nit, en Clint havia tornat a sortir
amb en Gus, i havia tornat a casa tard. Va dormir fins al
migdia, i ara tenia ressaca i estava nerviós. Mentre sopaven
al bar, en Gus havia dit que quan havia telefonat l’altre
dia a la nit i havia parlat amb l’Angie, hauria jurat
que, al fons, se sentien dues criatures plorant.
Vaig intentar convertir-ho en una broma, va pensar
en Clint. Li vaig dir que devia haver estat massa borratxo
per pensar que hi havia dos nanos en el meu galliner.
Li vaig dir que no m’importava que l’Angie es guanyés la
vida fent cangurs, però que si mai arribava amb dues
criatures, li diria que fes les maletes. Crec que s’ho va
empassar, però no n’estic segur. És massa xerraire. ¿I si
en parla a algú altre, del fet que va sentir dues criatures
que l’Angie cuidava plorant? A més, em va explicar que
es va trobar l’Angie a la farmàcia comprant el vaporitzador
i les aspirines. A mi em sembla que ja ho deu haver
dit a algú.
He de llogar un cotxe i fer desaparèixer el llit de baranes,
va pensar mentre feia cafè. Almenys l’he desmuntat,
però l’he de treure d’aquí i llençar-lo en algun lloc del
bosc. ¿Per què s’ha quedat una nena l’Angie? ¿Per què es
235

va carregar en Lucas? Si les dues nenes haguessin tornat
a casa seva, ens hauríem partit els diners amb en Lucas, i
ningú no sospitaria res. Ara tot el país està en peu de
guerra perquè creuen que una de les nenes està morta.
L’Angie es cansarà de cuidar-la. La deixarà abandonada
en algun lloc. Sé que ho farà. Només espero que
no... En Clint no va acabar el pensament, però la imatge
de l’Angie repenjada a la finestra del cotxe i disparant un
tret a en Lucas no li marxava del cap. L’havia deixat molt
parat, i ara estava terroritzat perquè no sabia què més
podia arribar a fer.
Estava repenjat sobre la taula de la cuina. Portava
una samarreta i texans, anava escabellat i una barba de
dos dies li enfosquia la cara. La segona tassa de cafè estava
intacta davant seu. Aleshores va sonar el timbre.
La poli! Devia ser la poli, n’estava segur. Va començar
a suar de cap a peus. No, potser és en Gus, va
pensar, aferrant-se a l’última esperança. Havia d’anar a
obrir la porta. Si era la policia, devien haver vist el llum
encès, i no se n’anirien.
Encara anava descalç quan va travessar la sala, trepitjant
sense fer soroll la moqueta gastada. Va posar les
mans al pom, el va fer girar, i va obrir la porta.
La Lila es va quedar sense respiració. Havia esperat
que l’obrís la dona que havia comprat la roba. Ara es trobava
cara a cara amb un home rabassut i desastrat, que
la fulminava amb la mirada.
Per a en Clint, l’alleujament d’haver-se d’encarar a la
policia es va convertir en la por que allò era una mena de
trampa. Potser és una policia secreta que vol treure el
nas per aquí, va pensar. No deixis veure que estàs ner-
236

viós, es va dir a si mateix. Si no tingués res a amagar, seria
amable i li preguntaria en què podia servir-la. Es va
forçar a dibuixar un somriure a la cara.
—Hola.
Sembla que estigui malalt, va ser el primer pensament
de la Lila. Sua molt.
—¿La senyora Downes, vull dir l’Angie, és a casa?
—va preguntar.
—No. És fora cuidant una criatura. Em dic Clint.
¿Per què la buscava?
Segurament sonarà com una ximpleria, va pensar la
Lila, però de tota manera ho deixaré anar.
—Sóc la Lila Jackson —va explicar—, i treballo a
l’Abby’s Discount de la ruta 7. L’encarregada m’ha enviat
per donar una cosa a l’Angie. He de tornar d’aquí a cinc
minuts. ¿Li importa si passo un moment?
Mentre faci la impressió que tothom a la botiga sap
on sóc, no hi ha problema, va pensar. Es va adonar que
no podia marxar abans d’assegurar-se que l’Angie no estava
amagada en algun lloc de la casa.
—És clar, passi —En Clint es va fer a un costat i la
Lila va entrar fregant-lo. Amb un cop d’ull ràpid va
comprovar que no hi havia ningú més a la sala, la cuina
o el menjador, i que la porta del dormitori estava oberta.
Aparentment, en Clint Downes era sol a casa, i si allà
hi havia hagut canalla, ara no en quedava ni rastre. Es va
descordar la gavardina, va treure la bossa amb els polos i
la va allargar a en Clint.
—Quan la senyora Downes, vull dir l’Angie, va venir
a comprar a la nostra botiga la setmana passada, va
comprar uns polos per a les bessones —va dir—. Ahir
237

vam rebre un avís del fabricant que tota una remesa de
dos dels polos que li vaig vendre tenia una tara, i per això
he vingut amb uns recanvis.
—Això és molt amable de part seva —va dir a poc
a poc en Clint, amb el cervell barrinant-li per explicarse
aquella compra. L’Angie devia haver carregat l’import
a la meva targeta de crèdit, va concloure. Va ser
prou tonta per deixar un document de rastre—. La
meva nòvia cuida canalla contínuament —li va explicar
a la Lila—. Ara és a Wisconsin amb una família que
necessita ajuda amb els nens. Tornarà d’aquí a un parell
de setmanes. Va comprar la roba perquè la mare va
trucar per endavant per dir que s’havia descuidat una
maleta.
—¿La mare d’unes bessones de tres anys? —va preguntar
la Lila.
—Sí. De fet, pel que m’ha dit l’Angie, les nenes es
porten menys d’un any. Però gasten la mateixa talla, més
o menys. La mare les vesteix igual i els diu bessones, però
en realitat no ho són. ¿Per què no deixa els polos aquí?
Haig d’enviar un paquet a l’Angie i els posaré a dins.
La Lila no va saber com negar-se a aquella proposta.
Això és una pèrdua de temps, va concloure. Aquest
home sembla inofensiu. La gent moltes vegades anomena
bessons mig en broma nens que tenen poca diferència
d’edat. Va donar la bossa a en Clint.
—Me n’he d’anar —va dir—. Sisplau disculpi’m
amb l’Angie a la seva cap de part meva.
—És clar. De bon grat. Cap problema.
Va sonar el telèfon.
—Bé. Adéu —va dir en Clint i es va afanyar per anar
238

a despenjar l’aparell—. Digui —va dir amb la vista fixa
en la Lila que tenia la mà al pom de la porta.
—¿Per què no em contestaves el telèfon? T’he trucat
un munt de vegades —va bramar una veu.
Era el Flautista d’Hamelín.
Per despistar la Lila, en Clint va intentar sonar
despreocupat.
—No aquesta nit, no, Gus —va dir—. M’ho he de
prendre amb calma.
La Lila obria la porta a poc a poc, esperant sentir el
que deia en Clint. Però no hi havia manera d’entretenirse,
i a més, hi havia anat amb l’excusa de fer un encàrrec
ràpid. En Jim Gilbert havia dit que l’Angie cuidava criatures,
i era raonable que una mare li demanés de comprar
roba. Ara estic xopa de cap a peus i hauré de pagar
els polos de la meva butxaca, va pensar mentre corria
cap al cotxe.
—¿Qui hi ha amb tu? —exigia saber el Flautista
d’Hamelín.
En Clint va esperar fins que va veure que la Lila deixava
enrere la finestra.
—L’Angie ha tocat el dos amb la nena. No creia que
fos segur voltar per aquí. Té el mòbil que li vas donar a
en Lucas per a mi. Va pagar la roba que va comprar per
a les nenes amb la meva targeta de crèdit. Una dona de la
botiga ha estat aquí per portar uns recanvis per unes camises
defectuoses. No sé si me’n puc fiar. —Sabia que el
to de la veu li anava pujant quan va dir—: He de rumiar
bé què fer. Ni tan sols sé on és l’Angie.
Va sentir com el Flautista d’Hamelín respirava fondo
i sabia que ell també estava nerviós.
239

—Calma’t, Clint. ¿Creus que l’Angie tornarà a trucar?
—Crec que sí. Es refia de mi. Crec que sap que em
necessita.
—Però tu no la necessites a ella. ¿Què passaria si li
diguessis que un poli ha vingut a casa vostra demanant
per ella?
—Li agafaria un atac de pànic.
—Doncs digue-li això. Fes plans per trobar-te amb
ella allà on és. I recorda... el que li va fer a en Lucas, t’ho
podria fer a tu.
—No creguis que no hi penso.
—Doncs mentre hi penses, recorda que, si la nena
encara està viva, també et pot identificar.
240

57
—Tothom té un límit, Margaret —la doctora Sylvia
Harris li va dir amb tacte el dissabte al migdia. Era la
una, i ella i la Kelly acabaven de despertar la Margaret.
Ara la Margaret seia al llit, i la Kelly es va esmunyir al
seu costat. Va intentar somriure.
—¿Què em vau donar que m’ha fet dormir així? ¿Us
adoneu que he dormit dotze hores seguides?
—¿T’adones de quantes hores de son vas perdre la
setmana passada? —va dir la doctora Harris amb un to
lleuger, però els seus ulls l’examinaven detingudament.
La Margaret està tan prima, va pensar, i tan terriblement
pàl . lida—. No et volia despertar ni tan sols ara, però l’agent
Carlson ha telefonat. Vol passar per aquí. L’Steve
està de camí i m’ha demanat que et despertés.
—L’FBI segurament està intentant descobrir què tenia
al cap ahir quan me’n vaig anar. Em pregunto si pensen
que sóc boja. Ahir, just després que haguessis marxat,
vaig trucar a l’agent Carlson i li vaig dir a crits que la
Kathy encara és viva i que l’ha de trobar. —La Margaret
va abraçar la Kelly—. Aleshores vaig anar a la botiga on
havia comprat els vestits i pràcticament vaig atacar l’encarregada,
o qui fos. Vaig perdre els estreps, suposo.
—¿Tens idea d’on vas anar després de sortir de la
241

otiga? —va preguntar la doctora Harris—. Ahir a la
nit, vas dir que estaves totalment en blanc.
—En realitat no recordo res fins al moment en què
vaig veure un senyal que indicava Cape Cod. Això em va
fer desvetllar, i sabia que havia de girar cua. Em sento tan
culpable. El pobre Steve ja ha tingut prou pressió perquè
jo ara perdi el seny.
La doctora Harris va pensar en l’expressió de desesperació
que havia vist a la cara de l’Steve el dia abans
quan ella va tornar a la casa a les vuit del vespre i va saber
que la Margaret havia desaparegut.
—Doctora Sylvia —li havia explicat l’Steve, amb agonia
a la veu—. Just després de tornar a casa amb la Kelly
de la guarderia, quan li treia la jaqueta, la nena ha deixat
anar un crit i s’ha agafat el braç al mateix lloc on havia tingut
el blau. Es devia haver donat un cop contra la pota
d’aquella taula de l’entrada. Però la Margaret ha perdut
l’oremus! Estava segura que això significava que algú estava
fent mal a la Kathy i que la Kelly sentia dolor per la
seva germana. La Margaret m’ha pres de les mans les claus
del cotxe i m’ha dit que havia d’anar a parlar amb algú a
la botiga on havia anat a comprar els vestits de l’aniversari.
Quan he vist que no tornava, i com que no recordava el
nom d’aquesta botiga, finalment he decidit trucar a la policia
i informar de la seva desaparició. Doctora Harris, ¿no
es faria res, oi que no? ¿Creu que pot fer un disbarat?
Van passar tres agòniques hores més abans que van
rebre aquella trucada de la policia dient que havien trobat
la Margaret, asseguda al cotxe a l’aeroport de Danbury.
Quan finalment la van acompanyar a casa, la Margaret
no havia estat capaç de dir-los on havia estat tot
242

aquell temps. Li vaig donar una pastilla per dormir, va
pensar la doctora Harris, i vaig fer bé. No li puc alleujar
el dolor, però almenys li puc donar l’oportunitat d’escapar-se’n
i de poder descansar.
Va mirar com la Margaret passava el dit per la galta
de la Kelly.
—Vinga, ¿què passa? Hi ha algú que no diu res —va
dir la Margaret suaument—. ¿Com estàs, Kel?
La Kelly va aixecar la vista i la va esguardar solemnement,
però no va respondre.
—La nostra nena realment ha estat molt callada tot
el matí —va observar la doctora Harris—. Ahir a la nit
vaig dormir amb tu ¿oi Kelly?
La Kelly va assentir en silenci.
—¿Ha dormit bé? —va preguntar la Margaret.
—Tenia una mica de reacció a tot plegat, crec. Mentre
dormia ha plorat i ha tossit una mica. És per això que
vaig pensar que era millor que em quedés amb ella.
La Margaret es va mossegar el llavi. Intentant mantenir
la veu calmada, va dir:
—Segurament deu està agafant el constipat de la
seva germana. —Va fer un petó al cap de la Kelly—. Ja
ens n’ocuparem, d’això, ¿oi doctora Sylvia?
—I tant, però t’asseguro que té el pit completament
destapat.
De fet, va pensar la doctora Sylvia Harris, no hi ha
motiu per a aquesta tos. No està constipada. Es va posar
dreta.
—Margaret, ¿per què no prens una dutxa i et vesteixes?
T’esperarem a baix, i la Kelly triarà el conte que vol
que li llegeixi.
243

La Kelly dubtava.
—Crec que és una idea fantàstica —va dir la Margaret
amb fermesa.
En silenci, la Kelly va baixar del llit lliscant i va oferir
la mà a la doctora Sylvia Harris. Totes dues van baixar a
l’estudi. Allà, la Kelly va triar un llibre i va pujar a la falda
de la metgessa. L’habitació estava una mica freda. La
Sylvia va agafar el plaid que estava plegat damunt del
braç del sofà i va abrigar la Kelly. La doctora va obrir el
llibre i després va fer pujar la màniga de la Kelly per segona
vegada aquell dia.
Tenia el blau a l’avantbraç, ben bé al mateix lloc d’aquell
altre que ja se li curava. Sembla com si algú t’hagi
pessigat molt fort, va pensar la Sylvia.
—Això no t’ho has fet donant-te un cop amb una
taula, Kelly —va dir en veu alta, i aleshores va rumiar si
era possible. ¿Té raó la Margaret quan diu que la Kelly
sent el dolor de la Kathy? No podia deixar de pensar en
aquella pregunta que l’obsedia.
—Kelly —li va preguntar—. ¿Que pots sentir de vegades
el que sent la Kathy?
—Xxxtt —la nena va xiuxiuejar, i aleshores es va
cargolar, es va posar el polze a la boca i es va tapar el cap
amb el plaid.
244

58
L’agent especial Connor Ryan havia convocat una
reunió a la seva oficina de New Haven dissabte al matí a
les onze. Seriosament determinat a localitzar els segrestadors,
ell mateix, els agents Carlson i Realto, i en Jed
Gunther, un capità de la policia de l’estat de Connecticut
seien entorn d’una taula de conferències, revisant l’estat
de la investigació
Com a cap de l’FBI a Connecticut, en Ryan va dirigir
la reunió.
—En Wohl, com se’l coneixia, es podia haver matat
ell mateix. Era físicament possible, però no és de la manera
que la majoria de gent ho fa. El suïcida típic es posa
una pistola a la boca o a les temples i prem el gallet. Mireu
això.
Va passar les fotos de l’autòpsia de Lucas Wohl als altres
homes.
—Basant-nos en l’angle de la bala podem dir que
hauria hagut de sostenir la pistola des de més amunt del
cap quan es va disparar. Després tenim la nota de suïcidi,
que és un altre problema —va dir, com d’esma—. Hi
ha les empremtes digitals d’en Wohl, però no pertot
arreu, com hauria hagut de ser si hagués posat el full de
paper a la màquina d’escriure i l’hagués tret després d’ha-
245

ver picat la confessió. Si no és que, és clar, portés guants
quan la va escriure a màquina.
Va passar la nota a en Carlson.
—Reconstruïm els fets —va continuar en Ryan—.
Sabem que hi ha almenys dues persones involucrades.
Una era en Lucas Wohl. La nit del segrest, la cangur s’estava
dirigint a l’habitació de les bessones perquè una
d’elles havia cridat. Aleshores algú la va agafar per darrere
al passadís de dalt. La noia creu que hi havia d’haver
algú a l’habitació amb les nenes quan la van atacar. Té
lògica, perquè sabem que van veure dos homes portant
els diners del rescat.
—¿Creus que un d’ells era el Flautista d’Hamelín?
—va preguntar en Gunther.
—Crec que el Flautista d’Hamelín és algú altre, un
tercer home, la persona que ho dirigeix tot, però que no
va prendre part en el mateix segrest, però això només és
una intuïció.
—Crec que hi pot haver una altra persona involucrada
—va dir en Walter Carlson—. Una dona. Després
que la Kelly va tornar a casa, va dir dos noms mentre
dormia, «Mona» i «Harry». El pare seia al costa del llit i
la va sentir. Els Frawley estan molt segurs que no coneixen
ningú amb cap d’aquests noms. Per això en Harry
potser és el nom de l’altre segrestador i la Mona pot ser
la dona que les cuidava.
—Bé, doncs aleshores convinguem que potser estem
buscant almenys dos i potser tres persones a més d’en
Lucas: el segon segrestador, un home que potser es diu
Harry, i una dona que potser es diu Mona. I si cap d’aquests
tres no és el Flautista d’Hamelín, aleshores vol dir
246

que estem buscant una quarta persona —va concloure
en Ryan.
Els lleugers assentiments dels caps dels altres homes
li van confirmar que estaven d’acord.
—La qual cosa ens porta a les persones sospitoses
—va continuar en Ryan—. De la manera que ho veig, en
tenim quatre. Hi ha el germanastre de l’Steve Frawley, en
Richard Mason, que està gelós de l’Steve, potser estava
interessat en la Margaret, coneixia en Franklin Bailey, i
ens ha mentit quan va dir que havia anat a Las Vegas.
Després, hi ha el mateix Bailey. També tenim en Norman
Bond, l’home de C.F.G.&Y. que va contractar l’Steve, que
havia viscut a Ridgefield, i que de jove havia tingut una
vida paral . lela a la de l’Steve, que ha tingut diverses crisis
nervioses, i que es va referir a la seva exdona desapareguda
com a «la meva difunta esposa».
En Ryan va prémer els llavis.
—Finalment tenim en Gregg Stanford, que es va
oposar totalment que C.F.G.&Y. votés a favor de pagar el
rescat, que pot tenir problemes amb la seva dona rica, i
que en una època tenia en Lucas Wohl de conductor
personal.
»Quan haguem acabat d’investigar aquests quatre,
Mason, Bailey, Bond i Stanford, sabrem quan van pronunciar
la primera paraula de petits i què van dir. N’estic
segur. Però això no vol dir que no estiguem equivocats
centrant-nos en ells. Potser hi ha altres persones
involucrades en aquest cas.
—Els nostres homes creuen que els segrestadors coneixien
amb antelació la distribució de casa els Frawley
—va dir en Gunther—. Ara estem revisant sistemàtica-
247

ment tots els informes de la immobiliària que va vendre
la propietat per veure si podem deduir-ne alguna cosa.
A banda d’això, vaig estar parlant amb l’agent del cotxe
patrulla que va trobar la Kelly. Va fer unes observacions
molt interessants. La Kelly portava el pijama que sabem
que portava la nit que va ser segrestada, però estava
força net. No hi ha cap nano de tres anys que pugui portar
la mateixa roba cinc dies seguits sense que sembli
que l’hagi portat cinc mesos. Això vol dir que o algú va
canviar-li la roba, o que van rentar i assecar el pijama almenys
un parell de cops. A mi em sona com si en tot
això hi tingués a veure una dona.
—Jo també sóc del mateix parer —va convenir en
Carlson—. Una altra pregunta és: ¿va ser en Lucas qui va
portar la Kelly al cotxe robat? En aquest cas devia veure
com ell es disparava. Però, ¿on eren els altres segrestadors?
¿No és raonable suposar que no sabien que en Lucas
tenia pensat de suïcidar-se i que el van seguir al pàrquing
amb la idea de deixar la Kelly, o potser la Kelly i la
Kathy, al cotxe i emportar-se en Lucas amb ells? I recorda,
quan el Flautista d’Hamelín va telefonar al mossèn
Romney, va dir que totes dues nenes estaven bé. En
aquell punt, no tenia motius per enganyar-nos. Potser va
ser una sorpresa per a ell saber que la Kathy era morta.
»La veritat és, però, que jo crec que la nena és morta
i que va passar com ho va descriure en Lucas. Va ser accidentalment.
Crec que va llançar el cadàver al mar. Vaig
parlar amb el mecànic que va veure com en Wohl traginava
una caixa a l’avioneta, i també vaig parlar amb el
conductor d’un servei de càtering que el va veure sortir
de l’avioneta una hora després sense la caixa. Tots sabem
248

que els segrestadors professionals que volen un rescat no
fan mal deliberadament a les seves víctimes, especialment
si són nens. Aquesta és una possible seqüència dels
fets: en Lucas va matar la Kathy accidentalment i es va
posar fet una fúria pel que li havia passat. Això va fer
preocupar molt els altres. Crec que devien anar amb ell
fins al pàrquing, i un d’ells el va matar per evitar que
anés emborratxant-se pels llocs i parlant de més. Hem
de parlar amb la Kelly i mirar d’esbrinar què sap. A penes
va dir res a l’hospital l’altre dia, i aparentment ha estat
molt callada d’ençà que ha tornat a casa. Però dijous
a la nit, va dir dos noms mentre dormia, «Mona» i
«Harry». Potser podem aconseguir que ens expliqui alguna
cosa més del que va passar en el temps que va estar
amb els segrestadors. Vull parlar amb els pares perquè
em deixin portar un psiquiatre de nens per entrevistar-la.
—¿I què passa amb la Margaret Frawley? —va preguntar
en Ryan—. Tony, ¿has parlat amb el seu marit,
avui?
—Hi vaig parlar ahir a la nit, després que la policia
portés la Margaret a casa. Em va dir que estava en estat
de xoc i que la doctora que és la pediatra de les bessones
li va donar un sedant molt fort. Pel que sembla, no sabia
on havia estat i ni tan sols recordava que havia anat a la
botiga on va comprar els vestits de l’aniversari.
—¿Per quin motiu va anar a la botiga?
—Aquest matí he parlat amb l’encarregada. La Margaret
estava molt descentrada quan hi va estar ahir. Volia
parlar amb la dependenta que li havia venut els vestits,
i quan l’encarregada li anava a donar el número de
mòbil, va tenir un rampell i va sortir corrents de la boti-
249

ga. Vés a saber què li passava pel cap. Però el seu marit
diu que ara ella insisteix que un blau nou que li ha sortit
a la Kelly està provocat per alguna cosa que li ha passat a
la Kathy, i que la Kelly sent el dolor de la Kathy.
—¿Tu no creus totes aquestes ximpleries, oi que no,
Tony? —en Ryan va dir, clarament incrèdul.
—No, és clar que no. No m’ha passat pel cap ni mig
segon que la Kelly estigui en comunicació amb la Kathy,
però el que sí que vull és que la nena es comenci a comunicar
amb nosaltres, i com més aviat millor.
250

59
En Norman Bond vivia al pis quaranta d’un bloc
d’apartaments a tocar de l’East River al carrer 72 de
Manhattan. La vista panoràmica de tres-cents seixanta
graus li enriquia la solitària vida personal. Al matí, sovint
es llevava per veure com sortia el sol. De nit, es delectava
observant la brillantor dels llums dels ponts que
travessaven el riu.
Aquell dissabte al matí, després del temps depriment
de la setmana anterior, el dia va despuntar net i clar,
però ni tan sols la sortida del sol resplendent li va aixecar
els ànims. Es va estar assegut al sofà de la sala d’estar
hores i hores, repassant sistemàticament les seves opcions.
No n’hi havia gaires, va concloure. El que està fet
està fet i no es pot canviar. «El dit que es mou ha expedit
el seu mandat... I ni la pietat ni el seny... pot anul . lar ni
canviar-ne una sola paraula», es va recitar ell mateix.
No me’n recordo ben bé de la cita, però era una cosa
així, va pensar.
¿Com vaig poder ser tan ruc?, es va preguntar ell
mateix. ¿Com vaig poder ficar la pota i dir que la Theresa
era «la meva difunta esposa»?
Els agents de l’FBI van saltar quan van sentir-ho. Ja
251

feia temps que l’havien deixat d’interrogar sobre la desaparició
de la Theresa. Ara, tot començaria de nou. Però
quan algú ha estat desaparegut durant set anys, i ja ha
estat declarat legalment mort, ¿no és normal parlar d’aquesta
persona com si fos morta? La Theresa fa disset
anys que va desaparèixer.
És clar que és normal.
Estava bé portar l’anell de casada que li havia donat
a la Theresa, el que ella li va deixar damunt del tocador
quan se’n va anar. Però ¿era segur continuar portant l’altre
anell, el que li va donar el segon marit? Va descordar
la cadena que duia al coll i va agafar els dos anells per
examinar-los intensament. L’AMOR ÉS ETERN, hi havia
inscrit amb lletres petites a l’interior dels dos anells.
El que li va donar ell és tot de diamants, va pensar en
Norman amb enveja, jo, en canvi, li vaig oferir un anell
simple de plata. Era tot el que em podia permetre en
aquella època.
—La meva difunta esposa —va dir en veu alta.
Ara, després de tots aquells anys, el segrest de les
dues nenes havia provocat que l’FBI es tornés a interessar
en ell.
La meva difunta esposa!
Seria massa perillós dimitir del seu càrrec a C.F.G.&Y.
i anar a viure a l’estranger —massa sobtat, massa en
contradicció amb els plans dels quals havia parlat.
Al migdia, es va adonar que només anava amb roba
interior. La Theresa s’enfadava tant quan ho feia. «La
gent com cal no va per casa amb roba interior, Norman»,
li deia, desdenyosa. «Això no es fa. O et vesteixes
o et poses un barnús».
252

Havia plorat i plorat quan els bessons van néixer prematurament
i no van sobreviure, però només una setmana
després havia dit alguna cosa com «potser ha estat
el millor». Al cap de poc, el va abandonar, se’n va anar a
Califòrnia, va aconseguir el divorci, i abans d’un any ja
s’havia tornat a casar. Havia sentit comentaris burletes
d’alguns empleats de C.F.G.&Y. «L’home que ha triat ara
està fet amb un motlle diferent que el pobre Norman»,
va sentir que deia un.
Encara s’estremia de dolor.
Quan estaven casats, li va dir a la Theresa que algun
dia seria president i director executiu de C.F.G.&Y.
Ara sabia que, evidentment allò no arribaria mai,
però ja tant li feia. Es podia estalviar els maldecaps d’una
feina així i tampoc no necessitava els diners. Però no
puc deixar de portar els anells, va pensar quan es va tornar
a cordar la cadena al coll. Em donen força, em recorden
que no sóc només la persona insegura, el treballador
compulsiu que els altres pensen que sóc.
En Norman va somriure, recordant la mirada de
terror a la cara de la Theresa la nit en què ella es va girar
i el va trobar amagat al seient de darrere del seu cotxe.
253

60
—Aquestes sabates són massa grosses —va dir l’Angie—,
però no m’hi amoïnaré més.
Havia aparcat a fora el McDonald’s a prop de les galeries
comercials on havia comprat les sabates, i ara les hi
estava cordant a la Kathy.
—Recorda de tenir la boca ben tancada, i si algú et
pregunta com te dius, dius «Stevie». ¿Ho has entès? Digue-ho
ara perquè ho senti jo.
—Stevie —va xiuxiuejar la Kathy.
—Entesos. Ara anem.
Aquelles sabates feien mal a la Kathy d’una manera
diferent de les que l’Angie li havia comprat abans. Se li
feia difícil caminar perquè els peus li lliscaven cap enfora.
Però l’Angie l’estirava i la feia anar molt de pressa. A
més tenia por de dir-li res.
Va sentir que perdia una sabata.
A fora el McDonald’s, l’Angie es va aturar per comprar
un diari. Després va entrar i es van posar a la cua.
Quan l’Angie va tenir el menjar, es van asseure en una
taula on l’Angie podia veure la furgoneta.
—Mai no m’havia preocupat de vigilar aquesta vella
carraca —va dir—. Però amb tota la pasta a la maleta,
només em faltaria que a algú li passés pel cap de robar-la.
254

La Kathy no volia el sandvitx d’ou i el suc de taronja
que l’Angie li havia comprat. No tenia gana i només
pensava a dormir. Però tampoc no volia fer enfadar
l’Angie, i per això va menjar una mica.
—Crec que des d’aquí hem de tornar al motel, i buscar
a la guia alguns llocs on poder comprar un cotxe de
segona mà —va dir l’Angie—. El problema és que pagar-lo
amb una pila de bitllets de vint i de cinquanta dòlars
cridarà molt l’atenció.
La Kathy va notar que l’Angie s’estava enfurismant
i la va observar quan obria el diari i va remugar entre
dents alguna cosa que no va entendre. Aleshores va allargar
el braç i li va posar la caputxa de la jaqueta.
—Déu del cel, hi ha la teva cara per tot el diari —va
dir—. Menys pels cabells, qualsevol ximple et reconeixeria.
Hem de sortir d’aquí.
La Kathy no volia que l’Angie es tornés a enfadar
amb ella. Va baixar de la cadira i va agafar-li la mà.
—¿On tens l’altra sabata, nen? —va preguntar una
dona que netejava la taula del costat.
—¿L’altra sabata? —va demanar l’Angie i aleshores
va mirar cap avall i va veure que la Kathy només portava
una sabata—. Caram, ¿te l’has deslligat al cotxe?
—No —va xiuxiuejar la Kathy—. M’ha caigut. És
massa gran.
—I aquesta també t’és massa gran —va dir la dona—.
¿Com et dius, guapo?
La Kathy va rumiar, però no recordava el nom que
l’Angie li havia manat que digués.
—Digues el teu nom —va insistir la dona.
—Kathy —va murmurar la nena, però llavors va
255

sentir que l’Angie li estrenyia molt la mà, i de sobte va
recordar el nom que l’Angie li havia dit que digués—.
Stevie —va barbotejar—. Em dic Stevie.
—Oh! segur que tens una amiga invisible que es diu
Kathy —va dir la dona—. La meva néta també té un
amic invisible.
—Sí —va confirmar l’Angie apressadament—. Bé,
hem de marxar.
La Kathy va mirar enrere i va veure com la dona agafava
un diari de la cadira de la taula que netejava. Al diari,
la Kathy hi va veure una foto seva i de la Kelly. No se’n
va poder estar. Va començar a parlar llenguatge de bessones
amb la Kelly, i de seguida va sentir que l’Angie li
estrenyia la mà molt, molt fort.
—Vinga, anem —va dir l’Angie, arrossegant-la.
L’altra sabata nova encara era a la vorera on havia
caigut. L’Angie es va ajupir i la va recollir, i després va
obrir la porta de darrere la furgoneta.
—Va, puja —va dir enfadada, llançant la sabata a
dintre.
La Kathy es va afanyar a pujar, i sense esperar que li
digués, es va ajeure al coixí i va buscar la manta. Però en
aquell moment va sentir una veu d’home que preguntava:
—¿On és la cadireta de seguretat del seu nen, senyora?
La Kathy va aixecar la vista i va veure que era un policia.
—Justament ara anàvem a comprar-ne una de nova
—es va excusar l’Angie—. Ahir no vaig tancar amb clau
la furgoneta quan vaig aparcar el cotxe al motel, i ens
l’han pispat.
256

—¿On us allotgeu?
—Al Soundview.
—¿Heu informat del robatori?
—No —va dir l’Angie—. Era una cadira vella. No
valia la pena.
—Hem de saber quan hi ha robatoris a Hyannis.
¿Puc veure el seu carnet de conduir i els papers del cotxe,
senyora?
—És clar. Ara mateix. —La Kathy va mirar mentre
l’Angie es va treure els papers de la cartera.
—Senyora Hagen, ¿de qui és aquesta furgoneta? —va
demanar el policia.
—Del meu nòvio.
—Ja ho veig. Bé, ja n’hi ha prou. Vull que vagi a les
galeries i compri una cadira nova. No li permetré marxar
amb la criatura al cotxe sense cadira.
—Gràcies, senyor. Hi aniré ara mateix. Vinga, Stevie.
L’Angie es va inclinar endavant i va agafar la Kathy,
posant-li la cara contra la seva jaqueta. Va tancar la porta
de la furgoneta i va refer el camí cap a les galeries.
—El poli ens està mirant —va dir-li entre dents—.
No sé si ha estat bona idea donar-li el carnet de conduir
de la Linda. M’ha mirat d’una manera molt rara, però
d’altra banda estic inscrita a l’hotel amb el nom de Linda
Hagen. Vaja, quin desastre.
Així que van ser a dintre les galeries, va deixar la
Kathy a terra.
—Vinga, deixa que et posi l’altra sabata. Hi ficaré un
mocador a dintre. Has de caminar. No et puc portar al
damunt per tot Cape Cod. Ara hem de trobar un lloc per
comprar una cadira de cotxe.
257

La Kathy tenia la sensació que caminarien per sempre
més. Finalment van trobar una botiga on venien
cadires de cotxe. L’Angie es va enfadar amb el dependent.
—Escolti, tregui-la de la capsa ara mateix —li va ordenar—.
Me l’emportaré a sota el braç.
—Això farà que es dispari l’alarma. Li puc obrir la
capsa, però no pot treure la cadira de dins fins que hagi
sortit de la botiga.
La Kathy veia com l’Angie s’estava enfadant molt, i
per això no li va voler dir que fins i tot amb el mocador
a dintre, havia tornat a perdre la sabata. Aleshores, de
tornada al cotxe, una persona va aturar l’Angie.
—El nen ha perdut una sabata.
L’Angie es va pujar la Kathy a coll.
—Aquella dependenta tan ximple m’ha donat un
número massa gran per a ella —va explicar—. Vull dir
per a ell. N’hi hauré de comprar un altre parell.
Va començar a caminar molt ràpid per deixar la
dona enrere, llavors es va aturar, i va aguantar la Kathy
en un braç, arrossegant la cadira amb l’altre.
—Oh, verge santa! Aquell poli encara volta per aquí.
No contestis si et diu alguna cosa.
Van arribar al cotxe i va fer seure la Kathy al seient de
davant. Després va intentar muntar la cadira al seient
de darrere.
—Millor que la posi bé —va dir. Va aixecar la Kathy
per asseure-la a la cadira—. Gira el cap —li va murmurar—.
Ara mateix. No el miris.
La Kathy tenia tanta por de l’Angie que es va posar a
plorar.
258

—Calla! —va dir l’Angie en veu baixa—. Calla! El
poli ens està mirant.
Va tancar la porta de darrere amb un bon cop i es va
asseure a davant. Finalment, van posar-se en marxa. De
camí de tornada al motel, va escridassar la Kathy.
—Has dit el teu nom! Has estat parlant en llenguatge
de bessones! T’he dit que callessis! T’he dit que callessis!
Ens podies haver posat en un bon embolic. No
diguis res més. ¿Em sents? La propera vegada que obris
la boca et clavaré una bona plantofada.
La Kathy va aclucar els ulls i es va tapar les orelles
amb les mans. Notava que la Kelly volia parlar amb ella,
però sabia que no li podia contestar, o, si no, l’Angie li
faria mal.
Quan van tornar a ser a l’habitació, l’Angie va deixar
caure la Kathy al llit i li va dir:
—Estigues ben quieta i no diguis ni una paraula.
Vinga, pren una mica de xarop de la tos. I empassa’t
aquesta aspirina. T’ha tornat a pujar la febre.
La Kathy va beure el xarop i es va empassar l’aspirina.
En acabat va tancar els ulls, intentant no tossir. Uns
minuts després, abans d’adormir-se, va sentir que l’Angie
parlava per telèfon.
—Clint —deia l’Angie—, sóc jo, rei. Escolta, estic
passant molta por. La gent es fixa en la nena quan anem
pel carrer. Hi ha una foto seva per tots els diaris. Crec
que tenies raó. L’hauria d’haver deixat tornar a casa amb
la seva germana. ¿Com me’n sortiré, ara? Me l’he de
treure del damunt. ¿Com m’ho faré?
La Kathy va sentir el so del timbre, i tot seguit la veu
espantada de l’Angie que deia en un murmuri:
259

—Clint, ja et tornaré a trucar. Hi ha algú que truca a
la porta. Oh, verge santa, segur que és aquell poli.
La Kathy va enterrar la cara al coixí mentre penjava
el telèfon. Vull anar a casa, va pensar mentre s’adormia.
A casa.
260

61
El dissabte al matí, un Gregg Stanford extremadament
inquiet va anar al club a fer una partida d’esquaix i
després va tornar a la casa de Greenwich, que era la residència
principal de la seva dona. Es va dutxar, es va vestir
i va ordenar que li servissin el dinar a l’estudi. Amb
aquelles parets revestides de fusta, els tapissos i les catifes
antigues, era la seva habitació preferida de la mansió.
Però ni tan sols el salmó cuit al punt, servit amb una
ampolla de Château Cheval Blanc, 1r Grand Cru Classé, el
van fer relaxar ni el van consolar. El setè aniversari de casament
amb la Millicent era el dimecres vinent.A l’acord prematrimonial
estava estipulat que si se separaven legalment
o es divorciaven abans d’aquest aniversari, no rebria ni un
centau de part de la seva esposa. Si el seu matrimoni durava
més enllà del setè aniversari, rebria irrevocablement vint
milions de dòlars, fins i tot si la unió després es trencava.
El primer marit de la Millicent havia mort. El segon
matrimoni només havia durat uns quants anys. Va presentar
els papers del divorci al tercer marit només uns
quants dies abans del setè aniversari. Em queden quatre
dies més, va pensar. Fins i tot en aquella habitació tan
bonica, la idea el feia tremolar.
En Gregg estava segur que la Millicent jugava al gat i
261

la rata amb ell. Les tres darreres setmanes, la seva dona
havia estat viatjant per Europa, visitant amics, però havia
trucat des de Mònaco el dimarts i havia aprovat la
seva posició amb relació al pagament del rescat.
—És un miracle que encara no hagin segrestat vint
nens més dels nostres empleats —va dir—. Has demostrat
tenir molt seny.
I quan sortim plegats, sembla que es diverteix molt
amb mi, va pensar en Gregg, fent un esforç per tranquil
. litzar-se.
—Considerant d’on véns, és increïble com has aconseguit
refinar-te —li havia dit.
Havia après a acceptar les seves pulles, traient-li importància
amb un somriure. Els molt rics són diferents,
havia après des del seu casament amb la Millicent. El
pare de la Tina era ric, però havia començat de zero sense
l’ajuda de ningú. Vivia molt bé, però no tenia ni punt
de comparació amb l’estil de vida de la Millicent. Els orígens
de la família de la seva esposa es remuntaven a
l’Anglaterra d’abans que salpés el Mayflower.I,com ella
assenyalava amb desdeny, a diferència de les hordes de
distingits aristòcrates empobrits, la seva família, generació
rere generació, havia tingut sempre diners, una gran,
gran quantitat de diners.
La terrible possibilitat era que d’alguna manera la
Millicent s’hagués assabentat d’alguna de les seves aventures.
He estat discret, va pensar, però si en descobrís alguna,
seria la meva fi.
S’estava servint la tercera copa de vi quan va sonar el
telèfon. Era la Millicent.
—Gregg, he estat injusta amb tu.
262

Va sentir la boca seca.
—No sé què vols dir, estimada —va dir, esperant
que el to de la veu sonés divertit.
—Seré franca. Em pensava que m’enganyaves, i no
ho podia tolerar. Però resulta que tinc bons informes...
així que, quan torni... —la Millicent va intercalar una
riallada—, ¿què et semblaria anar a celebrar el nostre
setè aniversari i brindar pels propers set anys?
Aquesta vegada en Gregg no va haver de fingir emoció
a la veu:
—Oh, amor meu!
—Tornaré dilluns. En realitat... sento molt afecte per
tu, Gregg. Adéu.
En Gregg va penjar el telèfon a poc a poc. Com sospitava,
el tenia vigilat. Havia estat un cop de sort que el
seu instint li havia dit que deixés de veure dones aquests
darrers mesos.
Ara, res no es podia interposar en la celebració del seu
setè aniversari. Era el punt culminant de tot el que havia
estat preparant des de sempre. Sabia que molta gent es
preguntava si la Millicent es quedaria amb ell. Fins i tot a
la pàgina sis del New York Post havien publicat un comentari
titulat «Endevineu qui conté la respiració». Amb el suport
de la Millicent, la seva posició al consell d’administració
estava consolidada. Seria el primer de la llista a la
candidatura de president del consell i president executiu.
En Gregg Stanford va mirar al voltant seu, el revestiment
de fusta, els tapissos, la catifa persa i els mobles
Hepplewhite.
—Faré el que sigui per no perdre això —va dir en
veu alta.
263

62
Tot i que no oblidava ni per un moment que també
eren agents de la llei, la Margaret trobava que, durant
aquella última setmana inacabable, els agents Tony Realto
i Walter Carlson havien esdevingut amics. Aquell dia,
quan havien arribat, el cansament i la preocupació que
mostraven els seus ulls l’havien consolada en certa mesura.
Sabia que, per a ells, no rescatar la Kathy era un fracàs
profundament personal a més a més de professional.
Es va estremir en recordar com havia agafat el braç
de l’encarregada d’Abby’s Discount i va pensar que era
absurd sentir-se avergonyida per haver-se estavellat la
nit abans. Era ben conscient que tot plegat penjava d’un
fil.
¿O potser no?
En Realto i en Carlson li van presentar l’home que
els acompanyava, el capità Jed Gunther de la Policia Estatal
de Connecticut. Va pensar que devia tenir la seva
edat i havia de ser prou intel . ligent per haver arribat a capità
tan aviat. Sabia que la policia estatal havia treballat
incessantment en col . laboració amb la policia de Ridgefield
visitant casa per casa per preguntar si algú havia
vist desconeguts rondant pel barri. També sabia que, la
nit del segrest i l’endemà, havien agafat roba de les bes-
264

sones i havien escorcollat la ciutat i tots els parcs de la
zona amb gossos ensinistrats a la recerca d’algun rastre.
L’Steve i ella, seguits per la doctora Sylvia, van conduir
els investigadors al menjador, i va pensar que s’havia
convertit en el seu «punt de comandament». Durant
aquella última setmana, ¿quantes vegades s’havien assegut
al voltant d’aquella taula esperant una trucada de
telèfon i pregant perquè tornessin les bessones?
La Kelly havia portat les nines i els ossets de peluix a
jóc, les joguines preferides de les bessones. Les havia deixat
sobre llençols de joguina al terra de la sala i parava la
taula i les cadires en miniatura perquè prenguessin el te.
La Margaret va recordar que a la Kathy i a ella els encantava
jugar plegades a servir el te de la tarda i va intercanviar
una mirada amb la doctora Sylvia, asseguda a l’altra
banda de la taula. Segur que la Sylvia pensava el mateix,
perquè quan anaven al seu despatx, sempre preguntava a
les nenes per les seves trobades per prendre te.
—¿Com anem, Margaret? —va preguntar l’agent
Carlson suaument.
—Suposo que bé. Ja deu saber que ahir vaig anar a la
botiga on havia comprat els vestits d’aniversari per mirar
de parlar amb la dependenta que m’havia atès.
—Tenim entès que no hi era —va intervenir l’agent
Realto—. ¿Ens pot dir per què volia parlar amb ella?
—Només perquè deia que acabava d’atendre una
dona que comprava roba per a unes bessones i li havia
semblat estrany que la senyora no en sabés les mides.
Se’m va acudir la bogeria que potser algú comprava la
roba perquè planejava segrestar les meves filles... I... I...
—va explicar, i va empassar saliva—. La dependenta no
265

hi era i l’encarregada no em volia donar el número del
seu telèfon mòbil. Em vaig adonar que estava fent un
número i vaig fugir corrent. Aleshores vaig conduir i
conduir. En veure un senyal que indicava Cape Cod em
vaig refer una mica i vaig fer mitja volta. El següent que
recordo és que un policia m’enlluernava amb la llanterna.
Estava aparcada a l’aeroport.
L’Steve va acostar la cadira a la d’ella i li va passar un
braç per sobre les espatlles. Ella es va redreçar i va enllaçar
els dits amb els d’ell.
—Steve —va dir l’agent Realto—, segons vostè, la
Kelly va dir els noms «Mona» i «Harry» mentre dormia
i està segur que no coneix ningú que es digui així.
—Correcte.
—¿La Kelly ha dit alguna cosa més que pugui ser útil
per identificar les persones que la retenien?
—Va dir alguna cosa d’un bressol i em va fer pensar
que la Kathy i ella devien haver estat en un, però no va
dir res més que tingués sentit.
—¿I què més va dir que no tingués sentit per a tu,
Steve? —va preguntar la Margaret severament.
—Marg, estimada, m’agradaria compartir la teva esperança,
però... —va replicar l’Steve, i aleshores es va ensorrar
i les llàgrimes li van amarar els ulls—. Déu meu,
tant de bo pogués creure que hi ha una sola possibilitat
que sigui viva.
—Margaret, ahir em va trucar i em va dir que creu
que la Kathy encara és viva —va recordar en Carlson—.
¿Per què ho pensa?
—Perquè la Kelly m’ho va dir. Perquè ahir al matí, a
missa, va dir que la Kathy també vol tornar a casa ara
266

mateix. Llavors, mentre esmorzàvem, l’Steve li va dir que
li llegiria un llibre, va fer veure que també el llegia per a
la Kathy i la Kelly va dir alguna cosa com: «Pare, no siguis
ximplet, la Kathy està lligada al llit i no t’escolta».
A més a més, la Kelly ha intentat unes quantes vegades
parlar amb la Kathy en el llenguatge de les bessones.
—¿El llenguatge de les bessones?
—Tenen un llenguatge especial —va començar.
Aleshores es va adonar que estava a punt de començar a
alçar el to de veu i va callar un moment. Va mirar al voltant
de la taula i va xiuxiuejar en un to suplicant—:
M’he dit a mi mateixa que és tan sols una reacció davant
el trauma, però no ho és. Si la Kathy fos morta jo ho sabria,
però és viva. ¿No se n’adonen? ¿No ho entenen?
Va mirar la sala i llavors, abans que ningú no tingués
temps de parlar, es va posar un dit davant la boca i va assenyalar
alguna cosa. Tothom es va girar i va mirar la
Kelly. Havia assegut els ossets a taula. La nina que era de
la Kathy estava asseguda a terra, sobre un llençol. La
Kelly l’havia emmordassada amb un mitjó i s’havia assegut
al costat amb la seva nina als braços. Acaronava la
galta de la nina de la Kathy i xiuxiuejava. Com si hagués
notat que la miraven, va alçar la vista i va dir:
—Ja no la deixen parlar amb mi.
267

63
Després de la visita dels agents Walsh i Philburn, en
Richie Mason va preparar cafè i va considerar fredament
les seves opcions. L’FBI el vigilava. La ironia inherent a la
manera com havia perdut el control de tot plegat el torturava
i l’enfurismava. Tot havia anat de meravella fins
que de sobte la baula més feble de la cadena, la que ell
sempre havia sabut que podia esdevenir un problema,
havia fallat justament com es temia.
Per això els federals estrenyien el cèrcol al seu voltant.
Era tot un miracle que no sabessin com n’estaven,
de prop de la veritat. El fet que estiguessin tan concentrats
en la connexió existent entre en Bailey i ell li havia
concedit una mica de temps, però era conscient que ben
aviat la investigació acabaria avançant.
No estava disposat a tornar a la presó. La imatge de
la cel . la minúscula i atapeïda de gent, els uniformes, el
menjar fastigós i la monotonia de la vida de presidiari
el feien estremir. Per desena vegada en aquells dos últims
dies, va mirar el passaport que havia de garantir la
seva seguretat.
Era el passaport de l’Steve. L’havia robat del calaix
del tocador el dia que havia anat a Ridgefield. S’assemblava
prou a l’Steve per utilitzar-lo sense que ningú fes
268

preguntes, i pensava que només havia de fer un somriure
càlid i amable com el del seu germanet quan comprovessin
la foto.
Sempre corria el perill que algun agent d’immigració
li preguntés: «¿Oi que van segrestar les seves bessones?»,
però en aquest cas planejava dir que la tragèdia
havia afectat un cosí seu. «Ens van posar a tots dos el
nom del nostre avi, i ens assemblem com germans».
Bahrain no tenia cap tractat d’extradició amb els Estats
Units, però com que arribat el moment ja tindria
una nova identitat, aquell detall no devia ser important.
¿S’havia de conformar amb el que tenia o havia de
mirar d’aconseguir la resta de l’olla d’or?
¿I per què no? A més a més, va pensar que sempre és
millor deixar lligats tots els caps.
Va somriure, satisfet amb la seva decisió.
269

64
—Senyora Frawley —va dir lentament en Tony Realto—,
no puc actuar per la seva creença que la Kelly està
en contacte amb la seva germana. Tanmateix, les úniques
pistes que apunten que la Kathy és morta són la nota de
suïcidi i el fet que veiessin en Lucas Wohl introduint una
caixa grossa dins l’avioneta. Segons la nota va deixar caure
el cos de la Kathy al mar però li he de ser absolutament
sincer: no estem completament convençuts que en Lucas
escrivís la nota ni que es disparés ell mateix.
—¿De què parla? —va intervenir l’Steve asprament.
—El que dic és que si qui va disparar en Lucas va ser
un dels seus còmplices, la nota podria ser una pista falsa
per indicar-nos que la Kathy és morta.
—¿Així doncs per fi comencen a creure que és viva?
—va preguntar la Margaret suplicant.
—Comencem a creure que hi podria haver una minúscula
possibilitat que segueixi viva —va admetre en
Tony Realto emfasitzant els mots «minúscula possibilitat»—.
Sincerament, jo no crec en la telepatia entre bessons,
però sí que penso que la Kelly ens pot ajudar. L’hem
d’interrogar. Ens han dit que va parlar de la «Mona» i
d’en «Harry», i potser podria dir algun altre nom o proporcionar-nos
alguna pista sobre el lloc on les retenien.
270

Tots van mirar la Kelly i la nena va agafar el drap
d’una de les nines i va anar a la cuina.Van sentir que arrossegava
una cadira cap a la pica i quan va tornar duia humit
el drap. Es va agenollar i el va reposar al front de la
nina de la Kathy. Aleshores es va posar a parlar i tots se li
van acostar per escoltar què deia.
La nena xiuxiuejava:
—No ploris, Kathy. No ploris. La mama i el papa et
trobaran —va consolar-la, i llavors va alçar la mirada
cap a ells i va afegir—: la Mona li ha fet prendre el medicament,
però ella l’ha escopit.
En Tony Realto i en Jed Gunther es van intercanviar
una mirada incrèdula.
En Walter Carlson observava la Sylvia Harris. Va recordar
que era una doctora especialista en la telepatia
entre bessons i per la seva expressió era evident que pensava
que les bessones es comunicaven.
La Margaret i l’Steve somicaven i es repenjaven l’un
en l’altre.
—Doctora Harris —va intervenir en Carlson suaument—,
¿podria parlar amb la Kelly?
La Sylvia va assentir i es va asseure a terra, al costat
de la Kelly.
—Fas molt bé d’infermera de la Kathy —va dir—.
¿Encara es troba malament?
Kelly va assentir:
—Ja no pot parlar amb mi. Ha dit el seu nom de veritat
a una senyora i la Mona s’ha empipat i té por. Ha de
dir a tothom que es diu Stevie. Té el cap moooolt calent.
—¿Per això li poses draps humits, Kelly?
—Sí.
271

—¿La Kathy té alguna cosa lligada al voltant de la
boca?
—Abans sí, però es va començar a posar malalta i la
Mona l’hi va treure. Ara la Kathy s’adorm.
La Kelly va deslligar el mitjó de la boca de la nina i va
posar la seva al costat. Llavors les va tapar amb el mateix
llençol amb cura que els dits de totes dues es toquessin.
272

65
En David Toomey, el gerent de l’hotel, trucava a la
porta de l’Angie. L’home, lleugerament fornit i de més
de setanta anys, tenia uns ulls severs que la guaitaven
des de darrere d’unes ulleres sense muntura. Es va presentar
i tot seguit va preguntar en un to indignat:
—¿Què és això que ahir li van robar el seient de la
furgoneta? L’oficial Tyron, de la policia de Barnstable, ha
vingut a demanar si havien entrat en algun altre cotxe.
L’Angie va intentar pensar de pressa. ¿Li havia de dir
que havia mentit i havia oblidat de portar el seient?
Aquella opció encara podia comportar més problemes.
El policia podia visitar-la i fer-li preguntes.
—No s’amoïni —va dir. Va mirar el llit i va veure
que la Kathy estava de cara a la paret i només se li veia el
clatell i els cabells d’un color castany fosc—. El meu fill
està molt refredat i el volia portar a dins.
Els ulls d’en Toomey recorrien l’habitació a tota velocitat.
Li podia llegir els pensaments. No la creia. Li havia
pagat dues nits en efectiu i l’home percebia que alguna
cosa no rutllava. Potser sentia la respiració feixuga de
la Kathy.
I tant que l’havia sentida.
—Hauria de dur el seu fill a la sala d’urgències de
273

l’hospital de Cape Cod —va aconsellar-li—. La meva
dona sempre té asma després d’un atac de bronquitis i la
respiració del nen sona com si estigués a punt de tenir
un atac d’asma.
—A mi també m’ho sembla —va dir l’Angie—. ¿Em
pot indicar com puc arribar a l’hospital?
—És a deu minuts d’aquí —va dir-li en Toomey—.
Els puc portar al meu cotxe.
—No pateixi. La meva... La meva mare vindrà cap a
la una i ens hi portarà.
—D’acord, senyora Hagen, però li recomano que
porti aquesta criatura al metge ben aviat.
—No es preocupi. Moltes gràcies, ha estat molt
amable. I no pateixi pel seient, de tota manera ja era
molt vell. Ja sap què vull dir.
—I tant que ho sé, senyora Hagen. No es va produir
cap robatori. I l’oficial Toomey m’ha dit que ara ja té un
seient —va afegir sense ocultar el sarcasme mentre tancava
la porta al seu darrere.
L’Angie va tancar la porta immediatament amb dues
voltes de clau i va pensar que en Toomey la vigilaria a
partir d’aquell moment. L’home sabia que ella abans no
tenia seient i estava empipat perquè una queixa per un
robatori donava una mala imatge al seu negoci. El policia
també sospitava. Havia de sortir del motel però no
sabia on podia anar. No podia marxar amb totes les coses
perquè en Toomey s’adonaria que fugia, i havia de fer
veure que esperava la seva mare. Si marxava de seguida
seria evident que passava alguna cosa. Potser podia esperar
una estona, treure la nena fora i tornar a entrar
com si s’hagués deixat la cartera. Des del despatx només
274

podia veure la banda del cotxe del passatger. Podia posar
un llençol a sobre la maleta amb els diners i deixar-lo a
l’altra banda. Podia deixar la resta de coses perquè en
Toomey pensés que havia de tornar, i si el gerent li deia
alguna cosa li explicaria que havia quedat amb la seva
mare a l’hospital. De tota manera, si tenia molta sort i
algú altre havia d’arribar a aquell niu de polls o n’havia
de sortir podria marxar mentre l’home estava ocupat
sense que ell se n’adonés.
Mirant a l’esquerra des de la finestra veia el camí de
davant el despatx. Va esperar quaranta minuts i llavors la
respiració de la Kathy es va tornar més feixuga, el xiulet
es va intensificar i va decidir que havia d’obrir una de les
càpsules de penicil . lina, dissoldre’n una mica en una cullera
i obligar la nena a beure-se-la. Tot i que se n’havia
de desempallegar, no volia que se li morís als braços. Enfurismada
i nerviosa, va obrir el lavabo, va dissoldre la
penicil . lina amb una mica d’aigua i va agafar una cullereta
de plàstic de la cafetera que hi havia a la taula. Va
sacsejar una mica la Kathy, que es va estremir, va obrir
els ulls i es va posar a plorar immediatament.
—Caram, t’estàs rostint —va dir l’Angie bruscament—.
Té, beu-te això.
La Kathy va sacsejar el cap i tan bon punt el líquid li
va tocar la llengua va tancar la boca.
—He dit que t’ho beguis! —va cridar l’Angie. Va
aconseguir obligar la Kathy a posar-se’n una mica a la
boca, però la nena la va escopir i el medicament li va regalimar
per la galta. Va començar a gemegar i a tossir.
L’Angie va agafar una tovallola i la va emmordassar perquè
no fes tant soroll, però de seguida es va adonar que
275

la podia ofegar i l’hi va treure—. Calla —va xiuxiuejar—.
Escolta’m bé, si tornes a fer soroll et mato ara mateix.
Tot això és culpa teva. Tot. Va mirar per la finestra i va
veure que hi havia cotxes aparcats davant el despatx. Havia
arribat la seva oportunitat. Va agafar la Kathy, va
arrencar a córrer, va obrir la porta de la camioneta i la
va lligar amb el cinturó de seguretat al seient. A correcuita,
va tornar dins el motel, va engrapar la maleta, tapada
amb un llençol, i la motxilla i les va llançar al costat
de la Kathy. Trenta segons més tard circulava marxa
enrere per l’aparcament.
«¿On vaig?», va preguntar-se. ¿Havia de fugir de
Cape Cod immediatament? Ni tan sols no havia trucat a
en Clint, que no sabia on era ella. Si el policia sospitava
alguna cosa i la començava a buscar, tenia el seu número
de matrícula, igual que el paio del motel. Havia de
demanar a en Clint que l’anés a buscar amb un cotxe llogat,
o alguna cosa semblant. La camioneta ja no era un
transport segur.
¿On podia anar?
El temps continuava esclarint-se, i el sol de la tarda
era ben brillant. La idea que el policia que li havia fet
comprar el seient es podia aturar en qualsevol moment
en un cotxe patrulla al seu costat li va fer venir ganes de
cridar de pura frustració per la lentitud del trànsit. Al
començament de Main Street el carrer va passar a ser
d’un sol sentit i va haver de girar a la dreta. Va pensar
que havia de sortir de Hyannis, i com que no volia que
l’atrapessin als ponts si el policia realment sospitava d’ella
i donava la veu d’alarma, va decidir prendre l’autopista
28.
276

Va mirar la Kathy. La nena tenia els ulls tancats i el
cap repenjat al pit, però l’Angie distingia que panteixava
per la boca i que tenia les galtes acolorides. Havia de trobar
un altre motel i llogar una habitació. Llavors podria
trucar en Clint i dir-li que hi anés. Com que havia deixat
coses a Soundview, esperava que el gerent tafaner pensés
que havien de tornar, almenys fins que no es presentessin
pel motel a última hora d’aquella nit.
Quaranta minuts més tard, poc després de passar el
senyal indicador de Chatham, va veure la mena de motel
que buscava. Tenia un senyal llampegant que deia:
«PLACES LLIURES» i estava al costat d’un restaurant.
—La Petxina i la Duna —va dir tot llegint-ne el nom
en veu alta—. Servirà.
Va girar la camioneta i es va aturar en una plaça d’aparcament
prop de la porta del despatx que no permetia
que veiessin la Kathy des de dins de l’oficina.
El recepcionista tenia un to de pell groguenc i parlava
per telèfon amb la seva xicota. Gairebé no la va mirar
mentre li parava el llibre de registre d’hostes. Per si el
policia de Hyannis decidia enviar una alarma general,
va decidir no fer servir el nom de Linda Hagen, però va
pensar que si el dependent li demanava un document
d’identitat li havia d’ensenyar alguna cosa. Va treure el
carnet de conduir, es va inventar un número de matrícula
i el va gargotejar en el full. Estava segura que el recepcionista,
capficat per complet en la conversa, ni tan
sols no el comprovaria. L’home li va cobrar una nit i li va
llançar una clau. Alleujada, l’Angie va tornar a la camioneta,
va anar cap a la part posterior del motel i va entrar
a l’habitació.
277

—És millor que l’altre —va dir en veu alta mentre
amagava la maleta sota el llit.
Va tornar a sortir i va anar a buscar la Kathy, que no
es va despertar quan la va agafar en braços del seient.
L’Angie es va adonar que la febre empitjorava i va pensar
que almenys no es negava a prendre l’aspirina infantil
perquè segurament pensava que era una llaminadura.
Valia més despertar-la perquè se’n prengués una.
Abans, però, havia de trucar a en Clint.
Va contestar al primer truc.
—¿On diantre ets? —va bramar—. ¿Per què has trigat
tant a trucar? M’has fet suar de valent, pensava que
series a la presó.
—El gerent del motel en què estava era tafaner. He
marxat d’allà de seguida.
—¿On ets?
—A Cape Cod.
—¿Què?
—M’ha semblat que era un bon lloc per amagarme.
A més a més, aquí sé per on vaig. Clint, la nena està
molt malalta, i el policia que et deia, el que em va fer
comprar el seient de cotxe, té el número de matrícula de
la camioneta. S’ha ensumat que alguna cosa no rutlla,
n’estic segura, i m’ha fet por que m’aturessin al pont si
intentava fugir de Cape Cod. Estic en un altre motel de
l’autopista 28, en una ciutat que es diu Chatham. Em
vas dir que hi havies vingut de petit. Segurament ja saps
on és.
—Ja sé on és. Mira, queda’t aquí. Volaré a Boston i
llogaré un cotxe. Ara són dos quarts de quatre. Hauria
d’arribar cap a les nou o dos quarts de deu.
278

—¿T’has desempallegat del bressol?
—L’he desmuntat i l’he posat al garatge. Ara ja no
tinc la camioneta per transportar-lo, ¿saps? Ara no em
preocupa, el bressol. Saps que m’has ben fumut, ¿oi? No
podia marxar perquè només em podies trobar en aquest
telèfon, i només em queden vuitanta dòlars i la targeta
de crèdit. A més a més has cridat l’atenció dels policies i
la dependenta de la botiga en què vas comprar la roba de
les nenes amb la meva targeta de crèdit ha olorat alguna
cosa i també ha vingut a tafanejar per aquí.
—¿Per què hauria de venir a casa?
L’Angie parlava en un to alt i poruc.
—Deia que ens volia tornar dues camises, però a mi
em sembla que venia a fer una ullada. Per això he de
marxar d’aquí i m’has d’esperar fins que em reuneixi
amb tu, ¿m’has entès?
En Clint va pensar en el temps que havia passat esperant,
mort de por per si algun policia l’havia atrapada
amb la nena, per no parlar de la maleta plena de diners.
L’havia fumuda bé i es moria d’impaciència per poder-li
posar la mà a sobre.
—Sí, Clint. Em sap greu haver disparat a en Lucas.
Em va semblar que estaria bé tenir el milió de dòlars i
una nena per a nosaltres sols. Ja sé que era el teu amic.
En Clint no li va dir que li feia por que l’FBI el comencés
a buscar un cop que se sabés que en Lucas i ell
havien compartit una cel . la a Attica. Amb el nom de
Clint Downes estava segur, però si en algun moment
comprovaven les seves empremtes dactilars sabrien immediatament
que en Clint Downes no existia.
—Oblidem-nos d’en Lucas. ¿Com es diu el motel?
279

—La Petxina i la Duna. És un nom ben lleig, ¿oi? T’estimo,
Clint.
—D’acord, d’acord... ¿Com està la nena?
—Està molt i molt malalta. Té molta febre.
—Dóna-li una aspirina.
—Clint, no vull haver-la de seguir carregant. No la
suporto.
—Doncs té solució. La deixarem dins la camioneta
quan l’enfonsem en alguna banda. Per si no te n’has
adonat, hi ha molta aigua per aquí a prop.
—Molt bé. Clint, no sé què faria sense tu. T’ho juro
per Déu. Ets molt intel . ligent. En Lucas pensava que era
més intel . ligent que tu, però s’equivocava. Em moro de
ganes que arribis.
—Ja ho sé. Tu i jo. Tots dos sols. Tal com ha de ser
—va dir, i va penjar el telèfon—. I si et creus tot això, és
que ets més idiota que no em pensava —va afegir en veu
alta.
280

66
—Continuo sense creure que la Kelly estigui realment
en contacte amb la seva germana —havia dit en
Tony Realto amb franquesa abans de sortir acompanyat
pel capità Gunther de la llar de la família a les tres—.
Tanmateix, sí que penso que potser ens podria dir alguna
cosa sobre la gent amb què estaven o sobre l’indret en
què la retenien, alguna cosa que ens pugui ajudar. Per
això crec que tant si està desperta com si està adormida,
algú hauria d’estar a punt per apuntar qualsevol paraula
que digui i per formular-li preguntes si recorda alguna
cosa que pugui tenir relació amb el segrest.
—¿Almenys admet que la Kathy podria ser viva?
—havia insistit la Margaret.
—Senyora Frawley, a partir d’aquest punt de la investigació
no procedirem pensant que la Kathy podria ser
viva, sinó basant-nos en la hipòtesi que és viva. No vull
que se sàpiga, però. El nostre únic avantatge és que la persona
que la reté pensa que nosaltres creiem que és morta.
Tan bon punt van marxar, la Kelly es va començar a
adormir al menjador, al costat de les nines. L’Steve li va
posar un coixí a sota el cap, la va tapar i a continuació la
Margaret i ell es van asseure amb les cames creuades al
seu costat.
281

—De vegades la Kathy i ella parlen mentre dormen
—va explicar la doctora Harris a en Walter Carlson.
En Harris i en Carlson encara eren asseguts a la taula
del menjador.
—Doctora Harris —va intervenir en Carlson lentament—,
sóc escèptic, però això no vol dir que el comportament
de la Kelly no m’hagi trasbalsat igual que a la
resta. Ja sé que ja li he fet aquesta pregunta, però ara l’hi
faré d’una manera diferent. Sé que ha començat a creure
que les bessones estan en contacte entre elles, però
¿no considera possible que les coses que la Kelly ha dit i
ha fet siguin simplement reaccions als seus records de
tot el que els va passar durant els dies en què va estar
captiva?
—Quan van trobar la Kelly la van dur a l’hospital i li
van trobar una marca —va explicar la Sylvia Harris en
un to pla—. Quan la vaig veure, vaig dir que era el resultat
d’una pessigada feta amb malícia i que per la meva
experiència sé que és la mena de càstig que aplica una
dona. Ahir a la tarda, la Kelly es va posar a xisclar. L’Steve
pensava que s’havia clavat un cop al braç amb la taula
del rebedor, però la Margaret va dir que reaccionava al
dolor de la Kathy. Llavors va ser quan la Margaret va
anar a veure la dependenta de la botiga. Senyor Carlson,
la Kelly té una altra marca horrorosa, i jo diria que és el
resultat d’una pessigada que van fer a la Kathy ahir mateix.
Si no vol, no s’ho cregui.
Els seus avantpassats suecs i la formació a l’FBI havien
ensenyat a en Carlson a evitar manifestar les emocions.
—Si té raó... —va començar lentament.
282

—Tinc raó, senyor Carlson.
—... Aleshores la Kathy podria estar amb una maltractadora.
—M’alegra que ho reconegui, però és igual de greu
que estar molt malalta. Recordi què fa la Kelly amb la
nina de la Kathy. La tracta com si tingués febre, per això
li posa draps mullats al front. De vegades la Margaret fa
el mateix si una de les bessones té una mica de febre.
—¿Una de les bessones? ¿Vol dir que no es posen
malaltes a la vegada?
—Són dos éssers humans individuals. Dit això, li
diré que la Kelly es va passar la nit tossint, però estem
absolutament segurs que no està refredada. No hi havia
cap explicació perquè tossís, si no és que s’identificava
amb la Kathy. Em temo desesperadament que la Kathy
està greument malalta.
—Doctora Sylvia... —va dir la Margaret, que acabava
de tornar al menjador, i tots dos la van mirar.
—¿Ha dit alguna cosa? —va preguntar amb impaciència.
—No, però vull que s’assegui al seu costat amb l’Steve.
Agent Carlson, vull dir, Walter, ¿em podries tornar a
portar a la botiga en què vaig comprar els vestits d’aniversari
de les nenes? He estat rumiant. Ahir, quan hi vaig
anar estava mig embogida perquè sabia que algú havia
fet mal a la Kathy, però de debò he de parlar amb la dependenta
que em va atendre. Continuo pensant que va
trobar alguna cosa estranya en la dona que li va comprar
roba per a unes bessones gairebé en el mateix moment
que jo era allà. Ahir la dependenta tenia el dia lliure,
però si no hi és avui i vaig amb tu, estic segura que no es
283

negaran a donar-nos el número de telèfon i la seva adreça.
En Carlson es va posar dret. Reconeixia l’expressió a
la cara de la Margaret Frawley. Era la cara d’una fanàtica
convençuda que havia d’acomplir una missió.
—Anem-hi —va accedir—. Tant se val on sigui la
dependenta, la trobarem i hi parlarem cara a cara.
284

67
El Flautista havia trucat a en Clint cada mitja hora.
Quinze minuts després de la trucada de l’Angie, hi va
tornar.
—¿Has tornat a parlar amb ella? —va preguntar.
—És a Cape Cod —va respondre en Clint—. Ara volaré
a Boston i llogaré un cotxe.
—¿On és?
—Amagada en un motel de Chatham. Ja ha topat
amb un policia.
—¿Què penses fer quan hi arribis?
—Justament el que penses. Escolta, el taxista toca el
clàxon. No passa per l’entrada.
—Aleshores ja estem. Bona sort, Clint —va dir el
Flautista, i va tallar la connexió. Va esperar un moment i
va marcar el número d’un servei d’avions privats—. Necessito
un avió que surti d’aquí a una hora de Teterboro
i que aterri a l’aeroport més proper de Chatham, a Cape
Cod —va ordenar.
285

68
L’Elsie Stone, una dona de seixanta-quatre anys, no
va tenir temps de mirar el diari en tot el dia. A la seva
feina al McDonald’s, prop dels grans magatzems de
Cape Cod no li permetien llegir, i aquell dissabte havia
hagut d’anar a corre-cuita a casa la seva filla, a Yarmouth,
a recollir la seva néta de sis anys. Com deia l’Elsie,
en Debbie i ella eren «còmplices com els lladregots»
i l’àvia li feia de cangur sempre que calia.
L’Elsie havia seguit el segrest dels Frawley molt de
prop. La idea que algú pogués segrestar la Debby i matar-la
era massa horrorosa per pensar-hi. Pensava que
almenys els Frawley n’havien recuperat una, però Déu
del cel, quin cop més terrible per a ells.
Aquell dia la Debby i ella van tornar a casa seva, a
Hyannis, per fer galetes.
—¿Com va la teva amiga imaginària? —va preguntar
mentre la Debby remenava la pasta de trossos de xocolata
dins la cassola.
—Ai, iaia, ¿ja no te’n recordes que ja no tinc amiga
imaginària? La tenia quan era petita.
La Debby va sacsejar el cap per emfasitzar les seves
paraules i els cabells, d’un color castany clar, li van fregar
les espatlles.
286

—Ai, és veritat —va fer l’Elsie amb un somriure, i els
ulls se li van arrugar—. Suposo que he recordat la teva
amiga imaginària perquè avui ha vingut un nen petit al
restaurant. Es deia Stevie i tenia una amiga imaginària
que es deia Kathy.
—Aquesta galeta serà grossa de debò —va anunciar
la Debby.
L’Elsie va pensar que la nena ja no tenia gaire interès
en els amics imaginaris. Era estrany, però no es podia
treure el nen del cap. La mare tenia pressa per algun motiu
i gairebé no havia deixat menjar res al pobre nen.
Quan van posar la safata al forn, va dir:
—Mira, Debs, mentre esperem, la iaia llegirà el diari
un moment. Tu pinta la següent pàgina del llibre de la
Barbie.
L’Elsie es va asseure al seu balancí La-Z-Boy i va obrir
el diari. La notícia de les bessones Frawley ocupava la
primera plana. El titular deia: «l’fbi busca els segrestadors
per tots els mitjans». La foto de les bessones
davant el seu pastís d’aniversari va fer que els ulls se li
amaressin de llàgrimes. Va començar a llegir l’article. La
família estava enclaustrada. L’FBI havia confirmat que la
nota de suïcidi que havia deixat l’home conegut com Lucas
Wohl contenia la confessió que havia matat la Kathy
sense voler. Les empremtes d’en Wohl l’havien identificat
com a Jimmy Nelson, un delinqüent convicte que havia
passat sis anys a Attica per una sèrie de robatoris.
L’Elsie va sacsejar el cap i va tancar el diari. Va tornar
a mirar la primera plana i la foto de les bessones. El peu
de foto deia: «La Kathy i la Kelly el dia del seu tercer aniversari».
287

«¿Què passa...?», va demanar-se mirant d’imaginarse
per què li resultava tan familiar alguna cosa d’aquella
fotografia.
Just en aquell moment va saltar el temporitzador del
forn. La Debby va deixar caure el llapis amb què pintava
i va alçar la mirada del llibre de pintar.
—Nana, Nana, les galetes ja estan llestes —va avisarla
corrent cap a la cuina.
L’Elsie va deixar caure el diari a terra i es va aixecar
per seguir-la.
288

69
En marxar de casa dels Frawley, el capità Jed Gunther
va anar directament a la comissaria de Ridgefield.
Tot i que el que havia vist l’havia impressionat més que
no pas havia demostrat als Frawley o als agents de l’FBI,
es va recordar que no creia ni en el llenguatge especial ni
en la telepatia entre bessons. Creia que la Kelly actuava
responent als records de les seves pròpies experiències
amb els segrestadors i prou.
També estava fermament convençut que quan havien
deixat la Kelly al cotxe amb el cadàver d’en Lucas
Wohl, la Kathy Frawley encara era viva.
Va aparcar davant la comissaria i va córrer per l’asfalt,
sota la pluja, cap a la porta principal. «Els núvols
s’escamparan a primera hora de la tarda», va recordar
amb desdeny que havia dit l’home del temps. Què m’has
de dir.
El sergent que hi havia al taulell de l’entrada li va
confirmar que el capità Martinson era al seu despatx i
a continuació va marcar el número de la seva extensió.
En Gunther va agafar el telèfon:
—Marty, sóc en Jed. Acabo de deixar els Frawley i et
voldria veure un parell de minuts.
—És clar, Jed. Passa.
289

Els dos homes tenien trenta-sis anys i eren amics des
de la guarderia. A l’institut, havien decidit cadascun per
la seva banda triar carreres relacionades amb el dret. Els
dots de direcció que tots dos posseïen s’havien traduït
en ascensos ràpids i constants, en Marty al Departament
de Policia de Ridgefield i en Jed a la Policia Estatal de
Connecticut.
En tots aquells anys s’havien hagut d’ocupar de moltes
tragèdies, inclosos els accidents dramàtics amb víctimes
joves, però aquell era el primer cas de segrest amb
rescat amb què topaven tots dos. Des del moment en què
els Frawley havien trucat al 911, els seus departaments
havien treballat en una estreta col . laboració conjuntament
amb l’FBI, i la manca de pistes que pogués ajudar
a resoldre el cas els torturava.
En Jed va fer una encaixada amb en Martinson i es
va asseure a la cadira que quedava més a prop del seu escriptori.
Era gairebé uns deu centímetres més alt que ell
i tenia els cabells poblats i foscos, mentre que en Martinson
tenia entrades i començava a tenir cabells blancs
prematurs. Tanmateix, qualsevol que els veiés s’hauria
adonat de les característiques que tots dos compartien.
Tots dos transmetien una intensa sensació d’intel . ligència
i confiança en ells mateixos.
—¿Com ho porten a casa els Frawley? —va preguntar
en Martinson.
En Jed Gunther va resumir breument el que havia
viscut poc abans i va acabar dient:
—Ja saps que la confessió d’en Wohl és molt sospitosa,
i ara estic absolutament convençut que la Kathy encara
era viva a primera hora del matí del dijous, quan
290

vam trobar la seva germana al cotxe. Avui mentre era a la
casa he fet una altra ullada. És evident que en el segrest
han hagut de prendre part dues persones.
—Jo també ho penso —va coincidir en Martinson—.
A la sala no hi havia cortines, només persianes mig abaixades.
Podrien haver mirat per les finestres i haver vist la
cangur al sofà, parlant pel mòbil. Amb una targeta de crèdit
n’hi havia prou per obrir el pany vell de la porta de la
cuina. L’escala del darrere és al costat de la porta, o sigui
que potser comptaven pujar ràpidament escales amunt.
La pregunta és si van fer plorar una de les nenes per atraure
la cangur al pis de dalt o no. Jo diria que va anar així.
En Gunther va assentir.
—Jo ho veig igual. Van apagar el llum del passadís de
la planta de dalt i portaven el cloroform per estabornir la
noia. Potser també portaven màscares per si de cas a ella
li donava temps de veure’ls les cares. No es podien arriscar
a anar amunt i avall per la primera planta buscant
l’habitació on eren les nenes. Havien de saber per on anaven,
o sigui que un d’ells devia haver estat per força a la
casa abans d’aquella nit.
»La pregunta és en quin moment hi va ser algun dels
segrestadors —va continuar—. Els Frawley van comprar
una casa sense garanties a l’estat després que morís la
senyora Cunningham. Per això en van pagar el preu que
van pagar.
—Encara que no tingués garantia, va haver de passar
una inspecció abans que no s’aprovés la hipoteca.
—Aquí volia anar a parar —va intervenir en Gunther—.
He llegit els informes, però volia que tu també els
veiessis. Els teus nois coneixen totes les interioritats d’a-
291

questa ciutat. ¿Creus que hi ha alguna possibilitat que
algú entrés a la casa i en conegués la disposició de les habitacions
just abans que els Frawley s’hi traslladessin?
A dalt hi ha un passadís prou llarg, i els taulons de fusta
cruixen. Les portes dels tres dormitoris que la família no
fa servir sempre estan tancades. Les frontisses xerriquen.
Els segrestadors havien de saber que les bessones eren en
un dels dos dormitoris del final del passadís.
—Vam parlar amb l’inspector que es va ocupar de la
casa —va explicar en Martinson lentament—. Fa trenta
anys que viu aquí. Mentre ell hi era ningú no hi va entrar.
Dos dies abans que els Frawley s’hi traslladessin,
l’agent de la propietat immobiliària va enviar un servei
local perquè fes una neteja a fons. És un negoci familiar.
Puc respondre per ells personalment.
—¿I què em dius de Franklin Bailey? ¿Hi té alguna
cosa a veure?
—No sé què en pensen els federals, però segons la
meva opinió no hi té absolutament res a veure. Segons tinc
entès, el pobre home està a punt de tenir un atac de cor.
En Jed es va aixecar.
—Vaig al meu despatx a veure si puc descobrir alguna
cosa que ens hagi passat per alt en els nostres arxius.
Marty, et repeteixo que no crec en la telepatia, però ¿recordes
com tossia la Kathy quan la vam sentir a la cinta?
Si és viva, està malalta, i el que més por em fa és que la
nota de suïcidi acabi sent una profecia encertada. Potser
no la volen matar, però és evident que no la portaran a
un metge. La seva cara ha sortit publicada en tots els diaris
del país, i em preocupa pensar que potser no sobreviurà
si no rep atenció mèdica.
292

70
En arribar a l’aeroport de La Guardia, en Clint va
demanar al taxista que el deixés a la terminal d’arribada
de Continental Airlines. Si els federals se li acostaven,
l’última cosa que necessitava era que sabessin que l’havien
deixat a l’entrada de la llançadora, una pista inequívoca
que es dirigia o bé a Boston o bé a Washington.
Va pagar el taxi amb la targeta de crèdit. Quan el conductor
la va passar, va pregar perquè l’Angie no hagués
fet més compres abans de marxar i la targeta no tingués
fons. Si era el cas, no li quedaria ni un sol centau dels
vuitanta dòlars que portava a la butxaca.
La targeta, però, va passar i va sospirar alleujat.
La seva ira envers l’Angie anava augmentant, com la
intensitat del rugit que precedeix les erupcions volcàniques.
Si haguessin deixat totes dues nenes dins el cotxe i
s’haguessin partit el milió, en Lucas hauria dirigit el seu
servei de limusines i hauria portat en Bailey amunt i
avall com sempre, la setmana següent l’Angie i ell haurien
viatjat a la feina falsa de Florida i tots haurien estat
contents.
Però l’Angie no s’havia conformat a matar en Lucas,
també havia desmuntat la seva tapadora. ¿Quant de
temps podien trigar a descobrir el seu antic company
293

de cel . la desaparegut? No gaire. En Clint sabia com pensaven
els federals. Llavors l’Angie havia continuat fent la
idiota sense cervell i havia pagat la roba de les nenes amb
la seva targeta de crèdit. Fins i tot la imbècil de la dependenta
havia estat prou llesta per ensumar que passava alguna
cosa estranya.
Carregat amb la bossa petita en què només hi portava
un parell de camises, algunes peces de roba interior,
mitjons i el raspall de dents i els estris per afaitar-se, en
Clint va entrar a la terminal i tot seguit en va tornar a
sortir i va esperar l’autobús que l’havia de dur a la terminal
en què podia agafar l’avió d’US Airways. Va comprar
un bitllet electrònic i va comprovar que el següent
avió cap a Boston sortia a les sis. Tenia quaranta minuts
lliures. Com que no havia dinat, va anar a un bar i va demanar
un frankfurt amb patates fregides i un cafè. Li
hauria encantat beure un whisky, però seria la seva recompensa
més tard.
Quan li van servir el menjar va fer una queixalada
immensa a l’entrepà i el va fer baixar amb un glop del
cafè amargant. ¿De debò només havien passat deu nits
des que havia compartit una ampolla de whisky amb en
Lucas a la cabana, celebrant que la feina hagués sortit
tan bé?
Va tornar a pensar en l’Angie i la ira roent es va intensificar.
Ja s’havia topat amb un policia a Cape Cod i
ara el poli té el seu número de matrícula. Pel que sabia,
en aquell mateix moment la devia buscar. Va menjar a
corre-cuita, va comprovar la pantalla i va deixar tot de
bitllets d’un dòlar a sobre el taulell amb una propina
de trenta-vuit centaus per a la cambrera. Va baixar del
294

tamboret. La jaqueta se li havia rebregat a sobre l’estómac
en seure i se la va estirar de camí cap a la porta d’embarcament
de l’avió que volava a Boston.
La Rosita, la universitària de tercer any que l’havia
atès, el va veure marxar amb una mirada de menyspreu.
Va pensar que l’home encara portava tota la cara rodanxona
plena de mostassa i que no podria suportar la idea
que en acabar cada dia aquell home fos el que tornés de
la feina a casa seva. Quin porc. Tanmateix, va arronsar
les espatlles i va pensar que almenys no s’havia d’amoïnar
per si era un terrorista, perquè si hi havia una persona
inofensiva al món, segur que era aquell pobre beneit.
295

71
L’Alan Hart, el gerent nocturn del Motel Soundview
de Hyannis, començava el torn a les set. La primera cosa
que va fer en David Toomey, el gerent del motel, va ser
informar-lo del robatori del seient infantil que la Linda
Hagen, la dona de l’A-49, havia denunciat a l’oficial Tyron.
—Estic segur que mentia —va assegurar-li en Toomey—.
Em jugo la resta de la meva vida que mai no ha
tingut seient infantil. Al, ¿per casualitat no vas veure la
camioneta quan va arribar ahir a la nit?
—I tant —va contestar en Hart amb les celles arrufades.
Tenia la cara prima i feia una expressió tota concentrada—.
Ja saps que sempre faig una ullada al vehicle.
Per això vaig fer instal . lar el llum nou de fora. La rossa fibrosa
que dius va arribar passada la mitjanit. Vaig veure
la camioneta clarament però no vaig veure que hi portés
cap nen. Devia anar adormit al seient del darrere, però
estic segur que no anava en cap seient infantil.
—M’ha fet emprenyar molt que en Sam Tyron hagi
passat per aquí —va rondinar en Toomey—. Volia saber
si hem tingut més problemes de robatoris. Quan ha
marxat, he parlat amb la senyora Hagen. Té un fill petit
d’uns tres o quatre anys, m’ha semblat. Li he dit que el
296

portés a l’hospital. Tenia una respiració asmàtica que sonava
horrorosa.
—¿I t’ha fet cas?
—No ho sé. M’ha dit que esperava la seva mare per
anar amb ella a l’hospital.
—Té la reserva fins demà al matí. Va pagar en efectiu
amb un feix de bitllets de vint. Vaig suposar que esperava
algun noi i que ella finançava l’estada. ¿Ha tornat
amb el nen?
—Em penso que no. Suposo que aniré a trucar a la
porta i li preguntaré per ell.
—¿De debò trobes que és sospitosa?
—A mi ella no m’importa gens, Alan. És que diria
que no s’adona que el seu fill està molt malalt. Si no hi
és, me’n vaig, però em penso aturar a la comissaria per
dir-los que ahir a la nit aquí no van robar a ningú.
—D’acord. Estaré atent per si de cas torna.
En David Toomey va fer un gest de comiat i va sortir,
va girar a la dreta i es va dirigir al mòdul de la planta
baixa que tenia el número A-49 al costat de la porta. Va
veure que darrere la persiana abaixada no es veia gens de
llum. Va trucar, va esperar un moment i després de rumiar-hi
tan sols un breu instant va treure la clau mestra,
va obrir la porta, va encendre el llum i va entrar.
Era evident que la Linda Hagen tenia pensat tornar.
A terra hi havia una maleta oberta plena de roba de
dona, i al llit hi havia una jaqueta infantil que li va fer arquejar
una cella. Era al mateix lloc que quan hi havia
anat aquella tarda. ¿Podia ser que no l’hi hagués posat al
noi quan l’havia fet sortir al carrer? Potser l’havia abrigat
amb un llençol. Va mirar dins l’armari i va veure que hi
297

faltava el llençol de recanvi. Va assentir. Bona deducció.
Va fer una ullada ràpida dins el lavabo i hi va trobar
maquillatge i estris d’higiene escampats al voltant del
rentamans. Segur que havia de tornar. Potser havien ingressat
el nen a l’hospital. Tant de bo. Va pensar que valia
més anar cap a casa, però mentre travessava el dormitori
de camí a la porta alguna cosa de terra li va cridar
l’atenció. Es va ajupir per veure què era. Era un bitllet de
vint dòlars.
El cobrellit taronja i marró tot desgastat estava aixecat
just al costat d’on era el bitllet. En Toomey es va
agenollar per estirar-lo i aleshores va quedar bocabadat.
A sota el llit hi havia escampats almenys una dotzena de
bitllets de vint dòlars. Es va aixecar ben a poc a poc sense
tocar-ne cap i va pensar que la dona era una malfiada
que devia guardar els diners en una bossa sota el llit, i segur
que ni tan sols no s’havia adonat que els anava perdent.
Va sacsejar el cap i va anar cap a la porta, va apagar
el llum i va sortir. Portava dret tot el dia i es moria de ganes
d’arribar a casa. Se li va acudir que era bona idea
trucar a la comissaria, però finalment va decidir que valia
més fer-hi una visita. Volia que quedés constància escrita
que al seu motel no hi havia hagut cap robatori, i si
volien fer algunes preguntes a la senyora Hagen per haver
mentit a un agent, endavant.
298

72
—La Lila ha marxat abans d’hora —va explicar la
Joan Howell, l’encarregada d’Abby’s Discount a la Margaret
Frawley i l’agent Carlson—. Ha sortit corrents a
l’hora del dinar per comprar o fer no sé què. Li he preguntat
què era tan important, que havia de córrer d’aquella
manera, i m’ha dit que era un encàrrec. Al final ha
marxat abans perquè estava morta de fred i li ha semblat
que s’estava posant malalta.
La Margaret volia xisclar, però va prémer els llavis.
La senyoreta Howell li acabava de preguntar com estava
en un to solidari i li havia donat les condolences per la
pèrdua de la Kathy.
En Walter Carlson ja li havia ensenyat les credencials.
Aprofitant que la senyoreta Howell feia una pausa
per respirar, la va interrompre:
—Senyoreta Howell, necessito el número de telèfon
mòbil de la senyoreta Jackson, el telèfon de casa seva i la
seva adreça immediatament.
La senyoreta Howell semblava atabalada. Va fer una
ullada a la planta dels magatzems. Estava plena de compradors
de dissabte a la tarda, i es va adonar que els que
estaven més a prop d’on eren els observaven amb una
curiositat evident.
299

—És clar —va accedir—, és clar. Segur que la Lila no
està ficada en cap embolic. És la noia més agradable que
es puguin imaginar. És llesta! És ambiciosa! Sempre li
dic: «Lila, no gosis obrir la teva pròpia botiga o ens
arruïnarem, ¿em sents?».
En veure les cares inexpressives de la Margaret Frawley
i l’agent Carlson es va adonar que valia més no explicar-los
més anècdotes sobre el futur prometedor de la
Lila.
—Acompanyin-me al meu despatx —va convidar-los.
En Walter Carlson va observar que al despatx amb
prou feines hi cabien un escriptori, una cadira i alguns
arxivadors. Una dona amb els cabells blancs que devia
tenir més de seixanta anys i que portava unes ulleres de
lectura encastades a la punta del nas, va alçar la mirada.
—Jean, si us plau, dóna l’adreça i els números de
telèfon de la Lila a la senyora Frawley —va ordenar la
senyoreta Howell, i pel seu to era evident que valia més
que la Jean s’afanyés força.
L’impuls de dir a la senyora Frawley que s’alegrava
que hagués pogut recuperar una de les bessones però que
alhora estava desolada perquè l’altra havia mort es va
fondre als llavis de la Jean Wagner en veure l’expressió
gèlida de la Margaret.
—Ja l’hi apunto —va oferir-se.
La Margaret va murmurar un breu agraïment i va
mirar de no arrabassar-li el paper de les mans. Tot seguit
va marxar seguida de ben a prop per en Carlson.
—¿Què diantre ha passat aquí? —va preguntar la
Jean Wagner a la senyoreta Howell.
—L’home que anava amb la senyora Frawley era un
300

agent de l’FBI. No s’ha molestat a donar-me cap explicació,
però ahir, quan va venir la senyora Frawley tota emprenyada,
va dir que la Lila havia venut vestits per a bessones
a una dona que no en sabia les mides. No sé per
què és tan important aquest detall, per a aquesta gent.
Entre tu i jo, diria que a la pobra Margaret Frawley l’haurien
de posar en un llit i donar-li alguna cosa perquè
pogués oblidar la seva tristesa fins que sigui capaç d’assumir-la.
És per això que tenim un grup de suport a l’església.
Quan la meva mare va morir, va ser el que més em
va ajudar. Si no, no sé com me n’hauria pogut sortir.
Darrere la senyoreta Howell, la Jean Wagner va mirar
el sostre. La mare de la Howell tenia noranta-sis anys
i havia fet tornar boja la Jean abans que el seu Creador
no la cridés pietosament al seu costat. Tanmateix, la resta
de coses que havia dit la Howell la trasbalsava més.
La Jean va recordar que a la Lila li havia semblat que
la dona era sospitosa i ella mateixa li havia buscat l’adreça
a través de la targeta de crèdit. Encara la recordava:
Senyor Clint Downes, Orchard Avenue, número 100,
Danbury.
La senyoreta Howell ja havia obert la porta i sortia
del despatx. La senyora Wagner va estar a punt de cridar-la,
però va callar. Va pensar que la Lila els diria qui
era la dona i que la Joan es posaria de mal humor. No li
agradaria saber que s’havia saltat les regles per aconseguir
aquella adreça per a la Lila. Valia més no ficar-se on
no la demanaven.
301

73
L’Angie va posar la Kathy en un coixí al terra del lavabo.
Aleshores va tapar la banyera i va obrir l’aixeta de
la dutxa al màxim perquè la petita cambra s’omplís de vapor.
Havia aconseguit que la Kathy mastegués i s’empassés
dues aspirines infantils més amb gust de taronja.
Cada minut que passava es posava més nerviosa.
—Ni se t’acudeixi morir-te mentre ets amb mi —va
dir a la Kathy—. Caram, només em faltava això, que vingui
un altre recepcionista tafaner a trucar a la porta i tu
no respiris. Tant de bo et pogués donar una mica més de
penicil . lina.
D’altra banda, es començava a preguntar si la Kathy
no era al . lèrgica a la penicil . lina que s’havia empassat. Tenia
taques vermelles als braços i el pit. N’hi havia un
munt. Massa tard, l’Angie havia recordat un noi amb
què havia viscut que era al . lèrgic a la penicil . lina. La primera
vegada que n’havia pres, també li havien sortit taques
vermelles.
—Déu meu, ¿és això el que et passa? —va preguntar
a la Kathy—. Venir a Cape Cod ha estat una idea horrorosa.
No vaig tenir present que si tenia problemes només
puc fugir per dos ponts, i ara m’hi podrien estar esperant.
A fer punyetes el vell Cape Cod.
302

La Kathy no va obrir els ulls. Li costava respirar. Volia
la mama. Volia ser a casa. Mentalment, veia la Kelly.
Estava asseguda a terra amb les nines. Va sentir que la
Kelly li preguntava on era.
Tot i que no li deixaven parlar amb ella, va moure els
llavis i va xiuxiuejar:
—Cape Cod.
La Kelly s’havia despertat però no volia aixecar-se
del terra de la saleta. La Sylvia Harris hi va dur una safata
amb llet i galetes i la va deixar a la taula de joguina on
hi havia asseguts els ossets, però la Kelly no en va fer cas.
Assegut amb les cames creuades, l’Steve no s’havia mogut
de la seva posició just al davant d’ella.
Ell mateix va trencar el silenci:
—Doctora Sylvia, ¿recorda que quan van néixer van
haver de fer la cesària a la Margaret i van haver de tallar
una membrana minúscula entre el polze dret de la Kelly
i l’esquerre de la Kathy?
—Sí que ho recordo, Steve. Parlant amb propietat,
no només eren bessones univitel . lines, sinó que també
estaven unides.
—Sylvia, no vull creure... —va començar, i va callar
un moment—. Ja sap què vull dir. Ara, però, fins i tot els
agents de l’FBI admeten que hi ha una possibilitat que la
Kathy sigui viva. Déu meu, si sabéssim tan sols on és, on
la podem buscar... ¿Creu que és possible que la Kelly ho
sàpiga?
La Kelly els va mirar:
—Jo ja ho sé.
303

La Sylvia Harris va alçar una mà per advertir l’Steve
que no intervingués.
—¿On és, Kelly? —va preguntar calmosament.
El seu to no transmetia cap mena d’emoció.
—La Kathy és al vell Cape Cod. M’ho acaba de dir.
—Aquest matí, mentre la Margaret era al llit amb la
Kelly, ha dit que ahir havia conduït durant la seva crisi i
que en veure el senyal de Cape Cod es va adonar que havia
de fer mitja volta —va xiuxiuejar la Sylvia a l’Steve—.
Ha estat llavors que ha sentit esmentar Cape Cod.
La Kelly va tenir un atac de tos i s’ofegava. La Sylvia
la va agafar, se la va posar a la falda i li va clavar un seguit
de cops entre els omòplats.
La Kelly es va posar a plorar i la doctora la va girar i
es va posar al coll el cap de la nena per consolar-la.
—Ai, reina, em sap greu —va disculpar-se en un to
suau—. Em feia por que t’haguessis ennuegat i que no
poguessis respirar.
—Vull anar a casa —va gemegar la Kelly—. Vull
anar amb la mama.
304

74
L’agent Carlson va trucar al timbre de la modesta
llar de la Lila Jackson a Danbury. Al cotxe, mentre hi
anava, havia intentat parlar-hi per telèfon, però la línia
de la casa comunicava i no agafava el mòbil.
—Almenys sabem que hi ha algú a casa —va apuntar
mirant de consolar la Margaret mentre recorrien els
cinc quilòmetres que els separaven de la casa molt per
sobre de la velocitat màxima.
—Ha de ser a casa per força —havia dit la Margaret
al cotxe, i en aquell moment, en sentir passes que s’acostaven
a la porta, va xiuxiuejar—: Déu meu, si us plau,
que ens pugui dir alguna cosa.
La mare de la Lila va obrir la porta. En veure dos
desconeguts al seu porxo, el somriure de benvinguda se
li va esborrar de la cara. Amb un moviment ràpid, va
tancar parcialment la porta i va passar la cadena de seguretat.
Abans que la dona tingués temps de parlar, en Carlson
ja tenia la credencial d’agent de l’FBI a la mà i l’hi
parava perquè l’examinés.
—Sóc l’agent Walter Carlson —va identificar-se—.
Ella és la Margaret Frawley, la mare de les bessones que
van segrestar. La seva filla, la Lila, li va vendre dos vestits
305

d’aniversari. Venim d’Abby’s Discount i la senyoreta Howell
ens ha dit que la Lila havia marxat perquè no es trobava
bé. Hem de parlar amb ella urgentment.
La mare de la Lila va treure la cadena i va balbucejar
disculpes tota esbalaïda:
—Em sap molt de greu. Amb els temps que corren,
una no pot ser mai prou cauta. Passin. Passin, si us plau,
la Lila és al sofà de l’estudi. Passin.
La Margaret va pensar que la noia els havia de poder
dir alguna cosa que els ajudés. «Déu meu, si us plau, si us
plau, si us plau», va pensar. Es va veure fugaçment al mirall
de davant la porta al minúscul rebedor. S’havia recollit
els cabells en una trossa, però el vent l’hi havia desfet
i en tenia que li penjaven fins al coll. Les ombres fosques
que tenia sota els ulls contrastaven amb la seva complexió
pàl . lida, i la seva mirada era somorta i esgotada. Un
tic a la vora de la boca li desdibuixava la cara i s’havia
mossegat el llavi inferior tan sovint que el tenia tot pelat
i esquerdat.
Va pensar que no era estrany que la dona hagués
tancat la porta tan bon punt l’havia vista, però quan va
entrar a l’estudi i va veure una silueta escarxofada al sofà
va oblidar qualsevol cosa referida a la seva aparença.
La Lila portava la seva bata favorita de llana, tota de
ratlles, i estava embolicada en un llençol. Tenia els peus
estirats sobre un tamboret i bevia te calent. Els va mirar
i va reconèixer la Margaret immediatament.
—Senyora Frawley! —va exclamar, i es va inclinar
per deixar la tassa damunt la tauleta de cafè.
—Si us plau, no s’aixequi —va demanar-li la Margaret—.
Em sap greu irrompre a casa seva d’aquesta ma-
306

nera, però he de parlar amb vostè sobre una cosa que va
dir quan comprava els vestits d’aniversari per a les meves
bessones.
—La Lila en va parlar —va intervenir la senyora
Jackson—. En realitat volia anar a la policia per dir-ho,
però el meu amic Jim Gilbert, que sap de què parla, li va
dir que no hi donés més voltes.
—Senyoreta Jackson, ¿què volia explicar a la policia?
—va preguntar en Walter Carlson en un to que exigia
una resposta directa i immediata.
La Lila el va mirar i després va mirar la Margaret. Va
notar l’esperança afamada en els ulls de la Margaret i,
com que sabia que l’havia de decebre, va respondre a en
Carlson directament:
—Tal com vaig dir a la senyora Frawley aquella mateixa
nit, acabava de vendre uns vestits a una dona que
els volia per a les seves bessones de tres anys, però no en
sabia la mida. Després del segrest, en vaig comprovar el
nom, però tal com acaba de dir la meva mare, en Jim,
un detectiu retirat a Danbury, va trobar que no pagava
la pena denunciar-ho —va explicar, i llavors va mirar la
Margaret—: Aquest matí, en sentir que ahir havia vingut
a la botiga preguntant per mi, he pensat que podia anar a
parlar amb aquella dona a l’hora del dinar.
—¿Sap on és? —va preguntar la Margaret aguantant
la respiració.
En Carlson va recordar malhumorat que l’encarregada
de la botiga els havia dit que la Lila havia sortit a fer
un encàrrec.
—Es diu Angie. Viu amb l’encarregat del manteniment
del club de camp en una cabana dins els terrenys
307

del club mateix. M’he inventat una història i li he dit que
dues de les camises que li havia venut estaven molt malmeses,
però l’encarregat del manteniment m’ha explicat
què havia passat. L’Angie fa de mainadera i l’han contractada
per viatjar a Wisconsin amb una mare i dues
nenes. M’ha explicat que en realitat no eren bessones,
sinó germanes amb molt poca diferència d’anys. La mare
anava a buscar l’Angie i es va adonar que havia oblidat
una maleta. Llavors va trucar a l’Angie perquè anés corrents
a comprar unes quantes coses que necessitaven.
Per això no estava segura de la mida.
La Margaret havia escoltat la història dreta i va notar
que els genolls se li afeblien. Es va deixar caure a la cadira
que hi havia davant el sofà i va pensar que era un culde-sac.
Aquella era la seva única oportunitat. Va tancar
els ulls i, per primer cop, va començar a abandonar l’esperança
de trobar la Kathy abans no fos massa tard.
En Walter Carlson, però, encara no estava convençut.
—Senyoreta Jackson, ¿hi havia alguna cosa que indiqués
que en aquella casa hi havia hagut nens? —va preguntar.
La Lila va sacsejar el cap.
—És una casa realment petita; té una sala i una taula
per menjar separada de la cuina per una mampara. La
porta del dormitori era oberta. Estic segura que en Clint
estava sol. Vaig tenir la impressió que la dona per a la
qual treballava l’Angie l’havia recollida i havia continuat
el viatge.
—¿Li va semblar que aquest Clint estava nerviós?
—En Jim Gilbert coneix l’home i la seva xicota —va
308

intervenir la mare de la Lila—. Per això em va dir que
me n’oblidés.
La Margaret trobava inútil aquella conversa. Inútil i
desesperançadora. Notava que un lleuger dolor reemplaçava
la tensió del seu cos. Va pensar que només volia
tornar a casa. Volia estar amb la Kelly.
Aleshores la Lila va contestar la pregunta d’en Carlson.
—No, jo no diria que en Clint, o com es digui, estigués
nerviós. Sí que suava un munt, però em va semblar
que era la mena de paio rabassut que sempre sua —va
observar amb una expressió de disgust—. La seva xicota
l’hauria d’obligar a fer un tractament a base de desodorant.
Feia pudor de vestidor.
La Margaret la va mirar:
—¿Què acaba de dir?
La Lila semblava incòmoda.
—Senyora Frawley, em sap greu, no volia semblar
frívola. Només prego a Déu per haver-li estat d’ajut.
—I tant, que m’ha ajudat! —va cridar la Margaret
amb la cara revifada de sobte—. Ja ho crec, que m’ha
ajudat!
Es va posar dreta d’un salt, va mirar en Carlson i va
veure immediatament que ell també havia percebut la
importància del comentari trivial de la Lila.
L’única cosa que la Trish Logan, la cangur, havia pogut
dir de l’home que l’havia agafada era que era rabassut
i que feia una intensa pudor de suat.
309

75
Malgrat que estava desesperat per arribar a Cape
Cod, el Flautista s’havia aturat a agafar un jersei amb caputxa
per posar-se’l sota la jaqueta i unes ulleres de sol
velles que li tapaven la meitat de la cara. Va anar en cotxe
a l’aeroport, va aparcar i va entrar a la petita terminal
on l’esperava el pilot. Van parlar breument. El pilot li va
dir que l’avió l’esperava a la pista i que, tal com havia
sol . licitat, a l’aeroport de Chatham l’estaria esperant un
cotxe amb un mapa de la zona. El pilot l’esperaria per
volar de tornada amb ell més tard aquella mateixa nit.
Al cap de poc més d’una hora, el Flautista baixava
de l’avió. Eren les set. L’aire inesperadament fred i sec de
Cape Cod i el cel ple d’estels el van fer sentir inquiet. Per
algun motiu esperava trobar el mateix cel tapat i la pluja
que cobria la zona de Nova York. Almenys en entrar al
cotxe va trobar que era exactament de la mena que ell volia,
un turisme negre de mida mitjana que s’assemblava
a la meitat dels vehicles que hi havia a la carretera. Va fer
un cop d’ull al mapa i va comprovar que no podia ser gaire
lluny del motel La Petxina i la Duna de l’autopista 28.
«Com a mínim tinc una hora lliure, potser més», va
pensar. En Clint devia haver atrapat el Delta a dos quarts
de sis. Si no, volava a l’US Air Flight de les sis. En aquell
310

moment segurament era a Boston, llogant un cotxe. El
pilot li havia dit que el viatge en cotxe entre Chatham i
Boston durava aproximadament una hora i dos quarts.
Va decidir aparcar en algun lloc prop del motel i esperar-lo
allà.
Durant la conversa telefònica amb en Clint, li havia
volgut preguntar el número de matrícula de la camioneta,
però sabia que en Clint hauria sospitat. Lucas l’havia
descrita com una camioneta vella i atrotinada. Evidentment,
la matrícula era de Connecticut. No podia ser gaire
difícil trobar-la a l’aparcament del motel.
Tot i que en Lucas li havia descrit en Clint i l’Angie
sorneguerament, mai no els havia vist en persona. ¿Potser
havia assumit un risc innecessari en anar personalment
en comptes d’esperar que en Clint eliminés l’Angie
i la nena? ¿Quina importància tenia que es quedés el
milió de dòlars? «Almenys, si tots són morts, podré dormir
a les nits», va pensar. En Lucas sabia qui era i ells no,
però ¿com podia estar segur que en Lucas no ho havia
dit a en Clint? No volia que en Clint l’anés a buscar un
cop s’hagués gastat la seva part del rescat. Potser acabaria
pensant que hauria de compartir amb ell els altres set
milions de dòlars.
El trànsit de l’autopista 28 era més dens que no s’havia
esperat. Va pensar que Cape Cod s’havia tornat com
moltes altres localitats de vacances. Cada vegada hi vivia
més gent tot l’any.
¿A qui li importa?
Va veure el gran senyal del motel La Petxina i la
Duna amb el cartell de places lliures a sota. L’exterior
era de parafulla de recobriment blanca amb persianes
311

verdes. Semblava un graó per sobre dels motels estàndards
situats al llarg de totes les autopistes principals. Va
veure que passat el senyal de l’entrada, la carretera es dividia.
Un dels camins passava per sota el voladís de l’oficina
i l’altre la vorejava. Va abandonar l’autopista 28 i va
seguir el carril que esquivava l’oficina. Com que no volia
cridar l’atenció, va continuar a una velocitat normal,
buscant la camioneta desesperadament. Estava gairebé
segur que no era a la banda del motel que mirava cap a
l’autopista 28. Va anar cap a la part del darrere. En aquella
zona hi havia aparcats un munt de cotxes, la majoria
dels quals devien ser dels clients que tenien habitacions
a la segona planta. Va pensar que en certa manera era
bona cosa. Quan trobés la camioneta, podria buscar un
lloc a prop d’on fos.
Si l’Angie tenia una mica de seny, no devia haver
aparcat massa a prop de l’edifici. Els llums que hi havia
a la vora de l’entrada il . luminaven els números de matrícula
dels cotxes i els feien clarament visibles. El Flautista
va alentir la marxa i va examinar els vehicles que passava.
Finalment va trobar el que devia ser d’ella gairebé
amb tota seguretat, una camioneta d’un color marró
fosc, que devia tenir deu o dotze anys com a mínim, amb
un bony en un lateral i matrícula de Connecticut.
A la següent filera hi havia un espai lliure a uns cinc
cotxes de distància. El Flautista hi va aparcar, va sortir
del cotxe i es va acostar a la camioneta per inspeccionarla.
Hi havia prou llum per veure el seient infantil a la
part del darrere.
Va mirar el rellotge. Tenia molt de temps i força
gana. Va veure el restaurant que hi havia al costat i va
312

pensar: «¿Per què no?». Es va posar les ulleres de sol i va
començar a travessar a peu l’aparcament. En arribar al
restaurant,va veure que estava atapeït de gent i va pensar
que valia més així. L’únic seient lliure al taulell estava
just al costat de l’espai reservat per a les comandes per
endur. S’hi va asseure i just quan va estirar el braç per agafar
la carta, la dona que hi havia dreta al seu costat va demanar
una hamburguesa, un cafè sol i un plat de sorbet
de taronja per endur.
El Flautista va girar el cap bruscament, però abans i
tot de veure aquella dona prima amb els cabells morens,
en va reconèixer la veu aspra i agressiva.
Va amagar la cara darrere la carta. Sabia que no s’equivocava.
Era l’Angie.
313

76
Les oficines del Servei de Neteja A-One Reliable estaven
situades al soterrani de la casa de l’Stan Shafter.
Una hora després de la seva conversa amb en Jed Gunther,
en Marty Martinson va pensar que havia de tornar a
parlar amb en Shafter. Havia revisat les declaracions dels
dos fills de l’Stan i de les treballadores veteranes que havien
fet la feina de rentar, treure la pols, escombrar i polir
la casa dels Frawley el dia abans que la família s’hi
traslladés. Tothom havia declarat que ningú a banda
d’ells no havia entrat a la casa mentre ells hi eren.
Quan en Marty va repassar les declaracions dels treballadors
d’en Shafter el va sobtar una omissió. Ningú
no havia dit que l’Stan havia passat per allà mentre netejaven,
tot i que ell havia assegurat que hi havia fet la seva
inspecció habitual. Si no havien recordat que hi havia
entrat ell, ¿podia ser que haguessin passat per alt involuntàriament
algú altre? En Marty considerava que aquell
punt sens dubte mereixia una conversa cara a cara.
L’Stan Shafter va obrir la porta personalment. Era
un home baix però d’aspecte enèrgic, de prop de seixanta
anys, amb els cabells pèl-rojos del color de la pastanaga
i uns ulls marrons molt vius, i la gent deia que sempre
semblava que tingués pressa. En Marty va veure que
314

duia la jaqueta gruixuda que portava per sortir. O bé estava
a punt de marxar o bé acabava de tornar a casa.
En veure el seu visitant, va alçar les celles.
—Passa, Marty. ¿O t’estimes més que et digui capità?
—Amb Marty n’hi ha prou, Stan. Només necessito
un parell de minuts del teu temps, si no és que marxaves.
—Acabo de tornar a casa fa tres minuts. Voltaré per
aquí la resta del dia. La Sonya m’ha deixat un missatge
dient que el telèfon de l’empresa ha estat sonant tota la
tarda, o sigui que hauré de trucar al servei de missatgeria
per atendre els missatges.
Mentre baixava l’escala darrere l’Stan, en Marty va
donar gràcies al cel que la dona de l’Stan fos fora. Era
una xerrameca incansable i una tafanera de campionat,
i segur que l’hauria torturat amb tot de preguntes sobre
la investigació.
Les parets del despatx del soterrani estaven cobertes
amb fusta de pi amb nusos, uns acabats que recordaven
a en Marty la sala d’esbarjo de la seva mare. El gran tauler
d’anuncis que hi havia darrere l’escriptori d’en Shafter
estava cobert de tires de còmic que il . lustraven diverses
situacions de la neteja d’una casa.
—En tinc algunes de noves, Marty —va explicar en
Shafter—. N’hi ha de divertides de debò. Fes-hi una ullada.
—Ara no —va replicar en Marty—. Stan, he de parlar
amb tu sobre la casa dels Frawley.
—Molt bé, però els teus nois ens van cosir a preguntes
just després del segrest.
—Ja ho sé, però encara hi ha coses que cal aclarir. Seguim
qualsevol inconsistència per més trivial que sigui,
per mirar de trobar els segrestadors. Segur que ho entens.
315

—I tant, però espero que no insinuïs que algun dels
meus treballadors us ha mentit.
El to aspre de la veu de l’Stan i la manera com se li va
inflar el pit, ample com un barril, en redreçar-se a la cadira,
el va fer pensar en un gall empipat.
—No, Stan, no sospito de la teva gent —va afanyarse
a calmar-lo en Marty—. Segurament només es tracta
d’un altre cul-de-sac com tots amb què hem topat. Per
explicar-ho de pressa, et diré que pensem que algú va
voltar per la casa i sabia en quina habitació serien les
bessones. Ja saps que la casa és molt més gran que no pas
ho sembla vista des de fora. Hi ha cinc dormitoris i qualsevol
hauria estat apropiat per a les nenes, però algú sabia
exactament on havia d’anar. Els Frawley s’hi van
traslladar el dia després que la teva gent fes la neteja. La
Margaret Frawley diu que cap desconegut no va entrar a
la casa abans del segrest i dubtem que algú hagi tingut el
valor d’intentar entrar a la casa sense saber on anava.
—I amb això vols dir...
—Vull dir que algú sabia exactament on havia d’anar
un cop fos a la planta de dalt. Estic segur que el teu
personal no ens mentiria expressament, però en la teva
declaració vas dir que havies passat a inspeccionar la
casa a última hora i cap d’ells no ho va esmentar.
—Segurament devien pensar que els preguntaves
per algun desconegut. A mi em compten com a part de
l’equip. Pots tornar a parlar amb qualsevol d’ells. Tornaran
aviat a recollir els cotxes.
—¿Algú de vosaltres sabia quina habitació havien
triat per a les nenes?
—Ho sabíem tots. Els pares hi anaven aquella matei-
316

xa nit per pintar-la. Els pots de pintura blava estaven
apilats a l’habitació gran del fons i havien deixat l’estora
blanca enrotllada en un racó. Fins i tot hi havien dut algunes
joguines i un cavall de cartró, i també el tenien
allà dins.
—¿Vas parlar d’aquest tema amb algú, Stan?
—Només amb la Sonya. Ja coneixes la meva dona,
Marty, podria treballar d’investigadora per a tu. Va ser a
la casa fa deu anys, un dia que la vella senyora Cunningham
hi va organitzar una festa de caritat. De debò et dic
que em mirava de convèncer per comprar-la quan la senyora
Cunningham va morir. Li vaig dir que ni de broma.
L’Stan Shafter va somriure amb indulgència i va
afegir:
—La Sonya es va posar molt contenta quan li van dir
que hi anaven a viure unes bessones univitel . lines. Volia
saber en quina habitació dormien les bessones o si tenien
habitacions separades, i si havien posat paper de la
Ventafocs a la seva habitació perquè ella ho hauria fet. Li
vaig dir que les bessones estaven a la mateixa habitació,
la gran que hi havia al racó de la part del darrere, i li vaig
dir que la pensaven pintar de color blau cel i que tenia
una estora blanca. Llavors li vaig demanar que em deixés
prendre una cervesa en pau amb en Clint.
—¿En Clint?
—En Clint Downes. És l’encarregat del manteniment
al club de camp de Danbury. Fa anys que el conec.
Tots els anys hi fem una neteja general abans no obre el
club. Com que quan vaig tornar de casa dels Frawley va
resultar que en Clint era aquí, el vaig convidar a quedarse
per fer una cervesa.
317

En Marty es va aixecar i va agafar el barret de l’uniforme.
—D’acord. Stan, si se t’acut alguna cosa més, fes-me
una trucada, ¿d’acord?
—I tant. Quan miro els meus néts imagino què passaria
si me’n prenguessin un i no ho puc suportar.
—Ho entenc —va dir en Marty tot pujant els primers
graons de l’escala, i llavors es va girar i va dir—:
Stan, ¿saps on viu, aquest tal Downes?
—Sí, viu a la cabana que hi ha als terrenys del club.
—¿Et ve a veure sovint?
—No. Em venia a explicar que havia acceptat una
feina a Florida i que marxava aviat. Li semblava que potser
jo coneixia algú que volgués demanar la feina que ell
deixava al club de golf —va riure l’Stan—. Ja sé que la
Sonya pot avorrir la majoria de persones, però ell va ser
prou educat per fer veure que li interessava tot allò que
explicava a Sonya de casa dels Frawley.
—D’acord. Ja ens veurem.
Un cop va tornar a ser al cotxe de tornada a comissaria,
en Marty va pensar en el que en Shafter li havia dit.
Danbury no era a la seva jurisdicció, però pensava trucar
a en Carlson per explicar-li aquella història. Segurament
era un altre cul-de-sac, però com que tot el cas
penjava d’un fil, potser volia fer una visita a aquell paio.
318

77
Dissabte a la nit, els agents Sean Walsh i Damon
Philburn vestits de paisà es van barrejar amb les desenes
de passatgers que esperaven les maletes a les cintes de recollida
de Galaxy Airlines a la terminal d’arribades internacionals
de l’aeroport de Newark Liberty.
Tots dos exhibien l’expressió irritada dels passatgers
que, després d’un llarg vol, no veuen el moment que les
seves maletes apareguin per la cinta. En realitat vigilaven
un home de cara esprimatxada i de mitjana edat
que esperava el seu equipatge. Quan va allargar el braç
i va pescar una maleta negre sense etiqueta de la cinta,
es van col . locar immediatament a banda i banda del sospitós.
—FBI —va dir-li en Walsh—. ¿Vol venir amb nosaltres
sense fer soroll o s’estima més fer un número?
L’home va assentir sense contestar la pregunta i va
caminar juntament amb ells.
Els agents el van acompanyar a un despatx situat en
una zona privada de la terminal dins el qual uns altres
agents custodiaven en Danny Hamilton, un noi espantat
de vint anys que portava l’uniforme del personal encarregat
de l’equipatge.
Quan l’home que acompanyaven en Walsh i en Phil-
319

urn va veure en Hamilton emmanillat, va empal . lidir
de sobte i els va engegar:
—No penso dir res. Vull un advocat.
En Walsh va deixar la maleta en una taula i en va
obrir les tanques. Va col . locar les pulcres piles de roba interior
doblegada, camises i pantalons en una cadira i a
continuació va treure un ganivet de butxaca i va tallar les
vores del fons fals de la maleta. Quan el va retirar, els
continguts ocults a la maleta van quedar al descobert:
eren grans paquets de pols blanca.
En Sean Walsh va fer un somriure al correu:
—Necessitarà un advocat, no ho dubti.
En Walsh i en Philburn no podien creure que les coses
haguessin acabat sortint d’aquella manera. Havien
anat allà a parlar amb els col . legues d’en Richie Mason
per veure si aconseguien qualsevol mena d’informació
que els pogués ajudar a connectar-lo amb el segrest. Havien
començat parlant amb en Hamilton i immediatament
havien notat que estava massa nerviós.
Quan l’havien pressionat, havia negat rotundament
tenir res a veure amb el segrest, però llavors s’havia ensorrat
i havia admès que sabia que en Richie Mason introduïa
partides de cocaïna a l’aeroport. Havia confessat
que en Richie li havia pagat cinc-cents dòlars en tres o
quatre ocasions perquè no en digués res i també els havia
explicat que a última hora d’aquella mateixa tarda en
Richie li havia trucat per dir-li que arribava un enviament
però que no el podia anar a buscar personalment.
En Richie havia dit a en Hamilton que es reunís amb
el correu a la cinta. El reconeixeria per la descripció perquè
ja havia anat a l’aeroport amb en Richie alguna ve-
320

gada. Havia dit a en Hamilton que digués la contrasenya
«la casa és lliure» i així el correu sabria que era segur lliurar-li
la maleta plena de cocaïna. En Hamilton els havia
explicat que en Richie li havia demanat que amagués la
bossa al seu apartament i que es posaria en contacte amb
ell per dir-li com pensava recuperar la bossa.
El telèfon mòbil d’en Sean Walsh va sonar. El va
obrir, va escoltar què li deien i es va girar cap a en Philburn.
—En Mason no és al seu apartament de Clifton. Em
penso que ha fugit.
321

78
—Margaret, potser és un altre carrer sense sortida
—va advertir-la l’agent Carlson mentre anaven de la casa
de la Lila Jackson a la cabana on vivia en Clint Downes.
—No és cap cul-de-sac —va insistir la Margaret—.
L’única impressió que va tenir la Trish abans de quedar
inconscient va ser l’olor de suat d’un home rabassut. Ho
sabia, ho sabia! Sabia que si parlava amb aquella dependenta
em diria alguna cosa útil. ¿Per què no hi vaig anar
abans?
—La nostra central comprova en Downes —va dir
en Carlson mentre travessava el centre de Danbury en
direcció al club—. Ben aviat sabrem si s’ha ficat mai en cap
embolic. Ara bé, ha de ser conscient que si no és a casa
no tenim cap justificació per entrar-hi. Com que no vull
haver d’esperar que arribi un dels nostres agents, he demanat
que un cotxe patrulla de la policia de Danbury es
reuneixi amb nosaltres allà mateix.
La Margaret no va contestar. Encara es castigava
pensant per què havia trigat tant a tornar a parlar amb la
Lila. ¿On era l’Angie? ¿La Kathy era amb ella?
Al cel, els núvols s’esclarien per fi, arrossegats pel
vent fred i sec del vespre. Tanmateix, eren les cinc passades
i es començava a fer fosc. De camí cap al club de golf,
322

la Margaret va trucar a casa i la doctora Harris la va informar
que la Kelly s’havia tornat a adormir. La doctora
també li va dir que semblava que la Kelly es comuniqués
amb la Kathy i va afegir que havia tingut un atac de tos
intens.
La Lila Jackson havia avisat en Carlson que haurien
d’aparcar al camí de servei. En sortir del cotxe, l’agent va
ordenar a la Margaret que l’esperés a dins.
—Si aquest paio té alguna connexió amb el segrest,
podria ser perillós.
—Walter, si hi és, hi penso parlar —va replicar la
Margaret—. Si no és que m’ho penses impedir físicament,
val més que ho acceptis.
Un cotxe patrulla es va aturar al seu costat i immediatament
en van sortir dos policies, un dels quals portava
guardons de sergent a la jaqueta. Van escoltar el
breu resum d’en Carlson sobre la compra de roba a
Abby’s Discount i la coincidència entre la impressió de
la cangur la nit del segrest i la descripció que la dependenta
els havia fet d’en Clint: rabassut i suat.
Igual que en Carlson, els agents van intentar persuadir
la Margaret perquè es quedés al cotxe, però com
que no hi va haver manera de convèncer-la, li van dir que
s’hauria de mantenir al marge fins que no estiguessin
segurs que en Clint Downes no es pensava resistir a deixar-los
passar i contestar les seves preguntes.
A mesura que s’acostaven a la cabana es van anar
adonant que les precaucions eren innecessàries. L’habitatge
estava a les fosques. La porta oberta del garatge els
deixava veure que a dins no hi havia cap vehicle. Amargament
decebuda, la Margaret va observar els policies,
323

que recorrien la cabana finestra per finestra il . luminant
l’interior amb llanternes. Va recordar que hi era a la una
del migdia, tan sols quatre hores abans. ¿L’havia espantat
la Lila? ¿On podia haver anat? ¿On havia anat l’Angie?
Es va acostar al garatge i va encendre el llum. A dins,
a la dreta, va veure el bressol que en Clint havia desmuntat
arrambat a la paret. La mida del matalàs li va
cridar l’atenció. Era gairebé el doble d’ample que els
normals per a un bressol. ¿L’havien comprat perquè algú
sabia que hi dormirien dues criatures? Just quan l’agent
de l’FBI i els policies de Danbury se li acostaven procedents
de la cabana, la Margaret es va apropar al matalàs
i hi va posar la cara a sobre. L’olor familiar del Vicks VapoRub
li va omplir els narius.
Va fer mitja volta i va xisclar als policies:
—Eren aquí! Les van tenir aquí! ¿On han anat? Han
de descobrir on han portat la Kathy!
324

79
A l’aeroport de Logan, en Clint va anar directament
a la zona de les agències de lloguer de cotxes. Conscient
que si l’Angie havia superat el límit de la targeta no podria
llogar el cotxe, va analitzar minuciosament els
preus abans de triar el servei i el cotxe més barats.
Un milió de dòlars en efectiu, i si la targeta de crèdit
no passava, hauria de robar un cotxe per poder anar a
Cape Cod.
La targeta, però, va passar.
—¿Té un mapa de Maine? —va preguntar al dependent.
—Aquí mateix.
Una mà indiferent li va assenyalar una prestatgeria
plena de mapes. En Clint va agafar la seva còpia del rebut
del lloguer i es va acostar a l’expositor. Amb cura que
no el pogués veure el dependent, va agafar un mapa de
Cape Cod i se’l va guardar a la jaqueta. Vint minuts més
tard es retorçava per poder entrar en un turisme minúscul.
Va encendre el llum interior i va examinar el
mapa. Estava a la distància que recordava, aproximadament
a una hora i mitja en cotxe des de Boston. Va pensar
que en aquella època de l’any no hi devia haver gaire
trànsit.
325

Va engegar el cotxe. L’Angie recordava que ell ja havia
estat a Cape Cod. Aquella dona no oblidava res. El
que no li havia dit era que hi havia anat a fer una feina
amb en Lucas. En Lucas havia portat un peix gros a la regió
per passar el cap de setmana i l’havia hagut d’esperar
allotjat en un motel. Gràcies a aquella espera havia pogut
fer un cop d’ull a la zona. Un parell de mesos més
tard, hi havien tornat i havien assaltat una casa d’Osterville.
Era un barri ben bufó, però no n’havien tret tant
com pensava en Lucas. En realitat a ell li havia pagat una
misèria. Per això li havia demanat de repartir a parts
iguals el botí d’aquella feina.
En Clint va sortir de l’aeroport. El mapa indicava
que havia de girar a l’esquerra al túnel de Ted Williams i
a continuació estar atent als senyals cap a Cape Cod. Si
ho havia entès bé, la carretera 3 el portava directament al
pont de Saganore. Aleshores el mapa deia que havia d’agafar
l’autopista de Mid Cape fins a la carretera 137,que
l’havia de conduir a la carretera 28.
Estava content que a Boston el cel fos clar. Era més
fàcil seguir els senyals. D’altra banda, el temps clar podia
ser un problema més tard, però res que no es pogués solucionar.
Es va preguntar si no s’hauria d’aturar en algun
lloc per trucar a l’Angie i confirmar-li que arribaria
cap a dos quarts de deu.
Novament la va maleir per haver-se endut els telèfons
mòbils.
Pocs minuts després de sortir del túnel va veure el
senyal de Cape Cod i va pensar que potser valia més
no tenir telèfon. A la seva manera grillada, l’Angie era
una noia llesta i potser es començava a imaginar que
326

per a ella era tan fàcil desempallegar-se de la nena tota
soleta i marxar amb els diners que no calia esperar-lo
a ell.
La idea el va impulsar a clavar el peu a l’accelerador.
327

80
Els caps de setmana, sempre que es podia escapar, en
Geoffrey Sussex Banks viatjava a tota velocitat des de
Bel-Air a la seva casa de Palm Springs, Califòrnia. Com
que aquell dissabte s’havia quedat a Los Angeles, va anar
a jugar al golf i en tornar la seva serventa el va informar
que l’esperava un agent de l’FBI.
—M’ha donat aquesta targeta, senyor. Tingui —va
dir, i en donar-l’hi va afegir—: Em sap greu.
—Gràcies, Conchita.
Havia contractat la Conchita i en Manuel feia anys,
quan la Theresa i ell s’acabaven de casar. La parella
adorava la Theresa, i quan vuit mesos després van saber
que esperava bessons s’havien emocionat moltíssim.
Quan la Theresa va desaparèixer poc després, van
mantenir viva l’esperança que un dia una clau giraria
dins el pany i ella tornaria a casa. «Potser en tenir els
nadons va oblidar el seu passat i tot d’una el recordarà
i tornarà a casa amb els nens», deia sempre la Conchita.
La Conchita, però, era conscient que si l’FBI era a la
casa només podia ser per fer més preguntes sobre la desaparició
de la Theresa o, pitjor encara, per confirmar
que després de tots aquells anys n’havia aparegut el
cadàver.
328

En Geoff es va preparar per a les notícies que li poguessin
donar mentre recorria el passadís de camí a la biblioteca.
En Dominick Telesco pertanyia al quarter general de
l’FBI a Los Angeles. Agent des de feia deu anys, sovint
havia llegit articles al L.A. Times sobre en Geoffrey Sussex
Banks, banquer internacional, filantrop, atractiu
membre de l’alta societat que havia perdut la seva dona,
jove i embarassada, desapareguda disset anys enrere de
camí a banyar els seus fills.
En Telesco sabia que en Banks tenia cinquanta anys,
cosa que volia dir que en tenia trenta-dos, com ell en
aquell moment, quan havia desaparegut la seva dona.
Mentre mirava per la finestra, que mostrava el camp de
golf, es va preguntar per què no es devia haver tornat a
casar. Segur que les dones no li faltaven.
—¿Senyor Telesco?
Avergonyit en certa manera per no haver sentit l’arribada
d’en Banks, l’agent es va girar ràpidament.
—Perdoni, senyor Banks. Mirava un jugador que
acaba de fer un cop magnífic i no l’he sentit arribar.
—Segur que sé qui pot haver estat —va dir en Banks
amb un lleu somriure—. La majoria dels nostres membres
troben un problema al forat número setze. Només
un o dos el dominen. Segui, si us plau.
Els dos homes es van observar mútuament per uns
instants. En Telesco tenia els cabells d’un color castany
fosc i una complexió robusta, i portava un vestit de ratlles
amb corbata. En Banks portava una camisa de golf i
pantalons curts. Els seus trets patricis estaven lleument
cremats pel sol. Els cabells, més blancs que no pas rossos,
li començaven a caure.
329

L’agent Telesco va comprovar que, almenys a primera
vista, les descripcions segons les quals en Banks posseïa
una estranya combinació d’autoritat i cortesia eren
ben justificades.
—¿Ha vingut per la meva dona? —va preguntar en
Banks, anant directament al gra.
—Sí, senyor —va confirmar en Telesco—, tot i que
el que m’ha portat aquí és la seva possible connexió amb
un altre cas. ¿Ha llegit alguna cosa sobre el segrest de les
bessones Frawley a Connecticut?
—És clar. Tinc entès que en van tornar una.
—Sí —va dir en Telesco, sense informar-lo que
una nota que circulava per l’oficina indicava que la segona
bessona encara podia ser viva—. Senyor Banks,
¿vostè sabia que en Norman Bond, el primer marit de la
seva dona, és a la junta de C.F.G.&Y., i que la junta va
votar a favor de pagar el rescat de les bessones Frawley?
—Sabia que en Norman Bond és a la junta de
C.F.G.&Y.
A en Telesco no se li va escapar la ira present en el to
de veu del senyor Banks.
—Senyor Banks, Norman Bond va contractar el
pare de les bessones, l’Steve Frawley, perquè treballés a
C.F.G.&Y., en circumstàncies força estranyes. Tres executius
més de nivell mitjà de l’empresa eren els candidats
idonis per ocupar el càrrec, però va triar en Frawley.
Fixi’s que l’Steve Frawley és pare de bessones univitel . lines
i viu a Ridgefield, Connecticut, i que en Norman
Bond i la seva dona vivien a Ridgefield, Connecticut,
quan van tenir bessons univitel . lins.
330

La pell cremada d’en Geoff Banks no podia amagar
que s’estava empal . lidint.
—¿Intenta dir que en Bond va tenir alguna cosa a
veure amb el segrest de les bessones Frawley?
—Veient les sospites que vostè ha declarat referents
a la desaparició de la seva dona, ¿pensa que en Norman
Bond seria capaç de planificar i dur a terme un segrest?
—En Norman Bond és un dimoni —va dir en Banks
en un to inexpressiu—. Estic absolutament convençut
que ell és el responsable de la desaparició de la meva
dona. És ben sabut que es va posar gelós com un salvatge
quan va saber que tornava a estar embarassada de
bessons. Quan va desaparèixer, vaig suspendre la meva
vida, i seguirà suspesa fins que sàpiga exactament què li
va passar.
—He investigat el cas a fons, senyor, i no hi ha ni la
més petita evidència que vinculi en Norman Bond amb
la desaparició de la seva dona. Hi havia testimonis que el
van veure a Nova York aquella mateixa nit.
—O bé als testimonis els va semblar que l’havien
vist, o bé va contractar algú perquè li fes la feina. Llavors
ja vaig dir, i ara ho mantinc, que és responsable del que
li hagi pogut passar a la Theresa.
—Vam parlar amb ell la setmana passada. En Bond
es referia a ella com la seva difunta muller. Ens preguntàvem
si va ser un lapsus o si potser era més incriminant.
—La seva difunta muller —va exclamar en Geoffrey
Banks—. Repassi les seves notes. Tots aquests anys ha dit
a tothom que pensava que la Theresa encara era viva, i
deia que ella fugia de mi. Mai no l’haurà sentit referir-se
331

a ella com si fos morta. ¿Em pregunta si és capaç de segrestar
els fills d’algú que viu la vida que ell volia i esperava
viure? En pot estar ben segur. Ja ho crec, que sí.
En tornar al cotxe, en Dominick Telesco va mirar el
rellotge. A la Costa Est eren poc més de les set. Va trucar
a l’Angus Sommers, al despatx de Nova York i li va explicar
la conversa amb en Banks.
—Trobo que seria bona idea començar a vigilar en
Bond les vint-i-quatre hores del dia —va suggerir.
—Jo també —va coincidir en Sommers—. Gràcies.
332

81
—La Lila Jackson ens ha dit que el garatge era buit
—va informar l’agent Carlson als policies de Danbury—.
També ens ha dit que en Clint Downes havia
rebut una trucada d’algú anomenat Gus mentre ella era
a la cabana. Hauria denunciat abans les seves sospites,
però un dels vostres detectius retirats, en Jim Gilbert, la
va fer canviar d’opinió. Deia que coneixia en Downes i
la seva xicota. Potser en Gus és qui ha vingut a recollir
en Downes. És possible que en Gilbert sàpiga qui és
aquest Gus.
La Margaret no podia apartar la mirada del bressol
desmuntat. Va pensar que era allà on havien tingut les
seves filletes. Les parets eren tan altes que semblava una
gàbia! Tal com ho havia descrit la Kelly, el monsenyor
del matí deia missa per a la Kathy, parlant del bressol
gros. Havia de tornar a casa. L’havia d’interrogar. Era
l’única que els podia dir on era la Kathy en aquell moment.
333

82
El Flautista va abaixar la carta i es va aixecar del
seient. Havia de saber a quina part del motel s’allotjava
l’Angie. En veure que el cambrer del taulell el mirava encuriosit,
es va treure el telèfon mòbil de la butxaca. Com
que no volia cridar l’atenció, el va obrir i va fer veure que
contestava i que parava molta atenció a alguna cosa que
li deien mentre caminava cap al carrer.
Dret a la part més fosca de l’exterior del restaurant, va
veure que l’Angie sortia amb una bossa de menjar a la mà.
Sense mirar ni a dreta ni a esquerra, va travessar corrent
l’aparcament del restaurant i va passar la tanca que el separava
del terreny del motel. El Flautista la va seguir amb
la mirada i es va adonar que l’Angie estava impacient per
tornar a dins el motel. Va deduir que, com que no esperava
en Clint fins una hora i dos quarts més tard, devia
pensar que estava més segura amagada dins el seu cau.
En veure que estava en un mòdul de la planta baixa
es va alegrar. Era més fàcil de vigilar. ¿Es podia permetre
el luxe de tornar al restaurant a menjar alguna cosa? No,
valia més seguir el seu exemple i demanar alguna cosa
per emportar-se. Eren un quart i cinc de vuit. Amb una
mica de sort, en Clint havia d’arribar entre dos quarts de
nou i les nou.
334

La persiana de la finestra de l’habitació de l’Angie
estava completament abaixada. El Flautista es va apujar
el coll de la jaqueta. Amb la caputxa posada i les ulleres
de sol, va passar lentament pel seu costat. Només va
dubtar si no anava errat fins que va sentir els gemecs repetitius
i els sanglots d’una criatura que era evident que
portava molt de temps plorant.
Va tornar corrent al restaurant, va demanar una
hamburguesa i un cafè per emportar-se, va arreplegar el
menjar i va tornar a passar pel costat de l’habitació de
l’Angie. No estava segur si encara sentia la nena, però el
so d’una reposició de Tothom estima Raymond li garantia
que l’Angie encara era allà dins, esperant l’arribada
d’en Clint.
Tot anava tal com ho havia planejat.
335

83
En Gus Svenson estava assegut al seu tamboret habitual
del Pub Danbury quan dos homes se li van col . locar
a banda i banda.
—FBI —va dir-li un dels homes—. Aixequi’s.
En Gus anava per la tercera cervesa.
—¿A qui voleu enganyar?
—No fem broma —va advertir en Tony Realto, i de
seguida va mirar el cambrer—. Obri una aixeta per a
aquest home.
Cinc minuts més tard, en Gus era a la comissaria de
Danbury.
—¿Què passa? —va preguntar, i interiorment pensava:
«Val més que m’aclareixi els pensaments. Aquests
paios estan sonats».
—¿On ha anat en Clint Downes? —va engegar-li en
Realto.
—¿Com vol que ho sàpiga?
—Vostè li ha trucat cap a un quart de dues aquesta
mateixa tarda.
—Estan grillats. A un quart de dues arreglava les canonades
de l’alcalde. Li poden trucar, si no em creuen.
Ell hi era.
Els agents Realto i Carlson es van intercanviar una
336

mirada per comunicar-se mútuament que no mentia.
—¿Per què havia de fer veure en Clint que parlava
amb vostè? —va preguntar en Carlson.
—Pregunti-ho a ell. Potser no volia que la seva xicota
sabés que li trucava una altra dona.
—¿La seva xicota és l’Angie? —va preguntar en Realto.
—Sí, i està ben sonada.
—¿Quan va veure en Clint per última vegada?
—A veure. Avui és dissabte. Ahir a la nit vam sopar
plegats.
—¿L’Angie els va acompanyar?
—No. Era fora, fent de mainadera.
—¿Quan la va veure per última vegada?
—Dijous a la nit en Clint i jo vam sortir a prendre un
parell de cerveses i una hamburguesa. Quan el vaig recollir,
l’Angie era a casa. Estava amb un nen que es deia Stevie.
—¿Va veure el nen? —va preguntar en Carlson, que
no podia contenir l’emoció de la seva veu.
—Sí, però no gaire. Estava tot embolicat en un
llençol. Li vaig veure el clatell.
—¿Va poder veure de quin color tenia els cabells?
—Castany fosc. Els portava curts.
El telèfon d’en Carlson va sonar. L’aparell mostrava
que era la comissaria de Ridgefield.
—Walt —va començar en Marty Martinson—, fa
un parell d’hores que espero per poder parlar amb tu,
però hem tingut una emergència. Uns conductors adolescents
han tingut un accident molt lleig, però afortunadament
se’n sortiran. Et volia passar un nom relatiu
al cas Frawley. Segurament no servirà per a res, però
ara et diré per què crec que paga la pena comprovar-lo.
337

Abans i tot que en Martinson continués, l’agent Carlson
estava segur que el nom que estava a punt d’escoltar
era el de Clint Downes.
A l’altra banda de la taula, en Gus Svenson estava
sobtadament sobri i parlava amb en Tony Realto.
—Feia mesos que no sortia a sopar amb en Clint,
però vaig trobar l’Angie en una botiga. Comprava un
vaporitzador i píndoles per a la tos per a un nen malalt
del qual s’ocupava i jo...
Els agents el van escoltar mentre explicava tots els
detalls que recordava de les seves últimes trobades amb
en Clint i l’Angie.
—Dimecres a la nit vaig trucar a en Clint per veure si
volia sortir a fer un parell de cerveses, però l’Angie em va
dir que havia sortit a mirar un cotxe nou. No vam parlar
gaire perquè estava a càrrec d’uns nens que ploraven.
—¿Uns nens? —va intervenir en Realto.
—No ho sé. Em va semblar sentir-ne un parell, però
no en podia estar segur. Ho vaig preguntar a l’Angie,
però em va penjar.
—A veure si ho deixem clar. ¿L’última vegada que va
veure l’Angie va ser el dijous a la nit i l’última que va veure
en Clint va ser ahir a la nit?
—Sí. El vaig recollir i després el vaig tornar a deixar
a casa —va confirmar—. No tenia mitjà de transport.
Em va dir que l’Angie era a Wisconsin, fent de mainadera,
i que havia venut la camioneta.
—¿El va creure?
—Escolti, ¿com vol que ho sàpiga? Però no sé per
què diantre es devia vendre un cotxe abans de tenir un
altre vehicle.
338

—¿Està segur que la seva camioneta no hi era ahir a
la nit?
—Ho juro per Déu. Quan sí que hi era va ser dijous
a la nit, quan el vaig recollir i l’Angie era a dins amb el
nen que vigilava.
—D’acord. Esperi’s un moment, Gus. Tornem de seguida
—va demanar-li en Realto, i els agents van sortir
al passadís—. ¿Què et sembla, Walt? —va preguntar.
—L’Angie devia fugir amb la Kathy a la camioneta.
O bé han repartit els diners i s’han separat o bé ell s’ha
de reunir amb ella en alguna banda.
—Jo penso el mateix.
Van tornar al despatx on era en Gus.
—Gus, ¿en Clint tenia per casualitat molts diners en
efectiu quan sortien?
—No. Totes dues nits em va deixar pagar el compte.
—¿Coneix algú altre que el pugui haver portat a algun
lloc en cotxe avui mateix?
—No.
El sergent de la policia de Danbury que havia visitat
la cabana al club de golf havia fet les seves pròpies investigacions.
Va entrar al despatx a temps per escoltar l’última
pregunta:
—A en Clint Downes l’ha portat un taxi de Danbury
a la terminal d’arribades de Continental Airlines de La
Guardia —va dir—. Hi ha arribat cap a dos quarts de sis.
En Carlson va pensar que només havien passat dues
hores. Estrenyien el cèrcol al seu voltant, ¿però serien capaços
de tancar-lo del tot abans no fos massa tard per a
la Kathy?
339

84
L’Ari Schwartz, sergent de la comissaria de Hyannis,
escoltava pacientment la protesta irada d’en David Toomey,
que insistia que a l’aparcament del seu motel no hi
havia hagut cap robatori.
—Fa trenta-dos anys que treballo al Soundview —va
declarar en Toomey amb vehemència—, i no penso permetre
que aquesta estafadora, que ni tan sols no té prou
llums per tenir cura del seu fill malalt, menteixi a en
Sam Tyron i li digui que li han robat un seient infantil
que no ha arribat a tenir mai.
El sergent coneixia en Toomey i l’apreciava.
—Dave, pren-t’ho amb calma —va calmar-lo—. Parlaré
amb en Sam. ¿Dius que l’encarregat del torn de nit
jura que la dona no tenia seient infantil?
—N’està absolutament segur.
—Doncs ens encarregarem que es corregeixi l’informe.
Més tranquil en sentir aquella promesa, en Toomey
es va girar per marxar, però es va aturar un moment:
—El nen em té amoïnat de debò. Estava molt malalt.
¿Et fa res trucar a l’hospital per veure si l’han ingressat o
si l’han atès a urgències? Es diu Steve. La mare es diu
Linda Hagen. Ho podria fer jo mateix, però segur que et
fan molt més cas a tu.
340

En Schwartz no va permetre que el llampec d’irritació
que l’escometia se li dibuixés a la cara. Era un detall
per part d’en Dave Toomey preocupar-se pel nen, però
comprovar el que demanava era una tasca prou difícil.
La mare podia haver dut el nen a una dotzena de centres
d’urgència de Cape Cod. Ho podria haver dit a en Dave
directament, però es va estimar més trucar a l’hospital.
A l’hospital no hi havia anat cap pacient de pediatria
que es digués Steve.
Tot i que estava impacient per tornar a casa, a en
Toomey li costava marxar.
—Hi ha una cosa que em preocupa d’ella —va dir
gairebé com si parlés per a ell mateix—. Si fos el meu nét,
la meva filla estaria morta de preocupació —va raonar, i
va arronsar les espatlles—. Tant se val. Gràcies, sergent.
A sis quilòmetres de distància, l’Elsie Stone girava la
clau dins el pany de la seva casa blanca. Havia dut la Debby
a casa, a Yarmouth, i havia rebutjat la invitació a sopar
de la seva filla i el seu gendre.
—Avui em sento tan vella com sóc —havia rigut—.
Vaig a casa, m’escalfaré una mica de sopa de verdures i
en gaudiré mentre llegeixo el diari i miro les notícies.
Mentre encenia el llum del rebedor va pensar que en
realitat les notícies no li agradaven gaire, però com que
el segrest l’havia afectada, volia saber si ja faltava menys
perquè enxampessin aquella gent horrible.
Va penjar l’abric i va entrar directament al saló per
encendre el televisor. El presentador de les notícies de
dos quarts de set deia:
341

—Una font anònima ha revelat que l’FBI opera actualment
amb la hipòtesi que la Kathy Frawley podria
continuar viva.
—Ai, Déu meu —va dir l’Elsie en veu alta—. Senyor,
fes que trobin aquesta pobra criatura.
Va apujar el volum de l’aparell per no perdre’s ni
una paraula i va anar a la cuina. Mentre se servia la sopa
de verdures casolana en un bol i el posava al microones,
es va adonar que el nom de «Kathy» se li repetia dins el
cap.
«Kathy... Kathy... Kathy...».
¿De què em sona?
342

85
—Era allà —va somicar la Margaret mentre l’Steve
l’abraçava amb força—. He vist el bressol on tenien les
bessones. El matalàs feia olor de Vicks, igual que el pijama
de la Kelly quan ens la van tornar. Tots aquests dies
les hem tingudes tan a prop, Steve, tan i tan a prop... La
dona que va comprar la roba la nit que vaig comprar els
vestits d’aniversari és la que ara té la Kathy. I la Kathy
està malalta. Està malalta! Està malalta!
En Ken Lynch, un policia novell del cos de policia de
Danbury, havia dut la Margaret a casa i es va sorprendre
en veure que l’illa de cases estava envoltada de camionetes
dels mitjans de comunicació. En Lynch li va passar
una mà per sota l’aixella i la va acompanyar a corre-cuita
dins la casa, passant per davant l’Steve, que els aguantava
la porta oberta. Un cop a dins, es va sentir confós,
va entrar a la sala i un cop a dins es va aturar i va fer la
volta.
Aquella devia ser l’habitació en què la cangur havia
estat parlant per telèfon i des d’on havia sentit cridar
una de les bessones. Llavors, mentre els seus ulls volaven
per l’habitació absorbint tots els detalls per poder-los
explicar més tard a la seva dona, va veure les nines a terra,
al mig de l’habitació. Eren dues nines idèntiques, co-
343

ertes amb el mateix llençol, que es tocaven els dits. Hi
havia una taula de joguina amb cadires parada per prendre-hi
el te davant de la llar de foc, i hi havia asseguts dos
ossets idèntics, l’un davant l’altre.
—Mama, mama!
Va sentir el crit emocionat dalt l’escala i el soroll de
passes que baixaven a tota velocitat els graons sense moqueta.
Va veure que la Kelly saltava als braços de la Margaret
i, per més que l’incomodava sentir-se com un voyeur,
no va poder resistir la temptació d’estudiar l’angoixa
que solcava la cara de la mare mentre estrenyia la seva filla
contra el seu cos.
En veure una dona més gran amb els cabells argentats
que baixava l’escala a corre-cuita va pensar que devia
ser la pediatra que s’estava amb ells.
La Margaret va deixar la Kelly a terra, es va agenollar
al seu costat i li va reposar les mans damunt les espatlles.
—Kelly, ¿has tornat a parlar amb la Kathy? —va preguntar-li
suaument.
La Kelly va assentir.
—Vol tornar a casa.
—Ja ho sé, bonica. Ja sé que vol tornar. Jo també vull
que vingui, igual que tu. ¿Saps on és? ¿T’ho ha dit?
—Sí, mama. Ho he dit al papa. I ho he dit a la doctora
Sylvia. I t’ho he dit a tu. La Kathy és al vell Cape Cod.
La Margaret va aguantar la respiració i va sacsejar el
cap.
—Ai, bonica, no te’n recordes, però aquest matí,
quan eres al llit amb mi jo he parlat de Cape Cod. Llavors
n’has sentit a parlar. Potser la Kathy t’ha dit que era
en alguna altra banda. ¿L’hi pots tornar a preguntar?
344

—Ara la Kathy té molta son —va dir la Kelly, i amb
una mirada ferida, es va girar i va passar per davant l’agent
Lynch. Es va asseure a terra, al costat de les nines i
mentre en Lynch la mirava, totalment bocabadat, va
dir—: O sigui que ets a Cape Cod.
Aleshores, per més que va intentar escoltar què deia,
no va aconseguir entendre els balbuceigs que xiuxiuejava.
345

86
L’hamburguesa i el cafè van fer sentir molt millor
l’Angie. Ressentida, va pensar que no s’havia adonat que
tenia tanta gana. Estava asseguda en l’única cadira còmoda
de l’habitació del motel i ignorava la Kathy. El sorbet
que li havia donat l’Angie estava intacte, i la nena estava
ajaguda al llit amb els ulls tancats.
Recordava que havia hagut de treure la nena del
McDonald’s a corre-cuita perquè aquella cambrera vella
i tafanera s’havia posat a parlar amb ella. Mentalment,
va reviure aquell dia tan difícil.
—¿Com et dius, nen?
—Em dic Kathy. Em dic Stevie.
—Ah, la meva néta també té una amiga imaginària.
I tota aquella estona hi havia hagut una foto de les
bessones damunt la taula. Déu meu, si la iaia s’hi hagués
fixat una mica més, hauria xisclat per cridar el policia.
Es preguntava a quina hora podia arribar en Clint.
Com a d’hora a les nou. L’havia trobat dolgut. Li hauria
hagut de deixar diners, però segur que se n’havia sortit.
Era conscient que havia comès un error en fer servir la
targeta de crèdit per pagar la roba a Abby’s Discount.
Hauria hagut de pagar amb els diners en efectiu que li
havia donat en Lucas. En qualsevol cas era massa tard
346

per amoïnar-se’n. Allà dins no corria cap perill fins que
arribés en Clint. Fos quin fos el cotxe que havia llogat,
segur que se’n desfaria i en robaria un altre per sortir de
Cape Cod.
I llavors tindrien un milió de dòlars per a ells solets.
Un milió de dòlars! Mentre estirava la mà per agafar el
comandament a distància, l’Angie es va prometre que
tindria el seu propi maquillatge. Va mirar el llit i va decidir
que s’havien acabat les grans idees de tenir fills. Donen
molts problemes. Massa.
347

87
Les diverses agències per a l’acompliment de la llei
havien establert un punt de comandament a l’oficina de
Danbury de l’FBI. Els agents Tony Realto i Walter Carlson,
juntament amb el capità Jed Gunther i el cap de la
policia de Danbury eren a la sala de reunions.
—Estem segurs que en Clint Downes i en Lucas
Wohl eren companys de cel . la a Attica —va dir en Realto—.
Tots dos van incomplir la llibertat condicional tan
bon punt els van alliberar de la presó, van adoptar noves
identitats i d’alguna manera s’ho han manegat per passar
desapercebuts tots aquests anys. Ara sabem per què
van fer servir la targeta de crèdit d’en Bailey per llogar el
cotxe d’Excel. En Lucas en sabia el número perquè portava
en Bailey força sovint i en Bailey li pagava amb targeta
de crèdit.
En Realto havia deixat el tabac quan tenia dinou
anys, però li van venir unes ganes horroroses de fumar
un cigarret.
—Segons en Gus Svenson, fa set o vuit anys que
l’Angie viu amb en Downes —va continuar—. Malauradament,
no hi ha ni una sola foto de cap dels dos en tota
la cabana. Podeu estar segurs que la foto de la fitxa d’en
Downes ja no se li assembla. La nostra millor opció és
348

passar als mitjans de comunicació un retrat robot i una
descripció de tots dos.
—Algú ha filtrat informació a la premsa —va lamentar
en Carlson—. Ja corre el rumor que la Kathy és
viva. ¿En farem algun comentari?
—No encara. Em temo que si diem que creiem que
és viva, podríem condemnar-la a mort. Ara mateix, en
Clint i l’Angie possiblement sospiten que els busquem, i
si s’adonen que tots els policies dels Estats Units miren la
cara de totes les criatures de tres anys que troben, possiblement
els dominarà el pànic i se’n desempallegaran.
Mentre pensin que en realitat creiem que és morta, potser
intentaran viatjar com si fossin una família.
—La Margaret Frawley jura que les bessones es comuniquen
—va intervenir en Carlson—. Esperava saber-ne
alguna cosa. Estic segur que si la Kelly diu res
d’important, em trucarà. ¿El policia que la va portar a
casa encara volta per allà?
—Devia ser en Ken Lynch —va dir el cap de policia
de Danbury—. Sé que ja ha tornat de casa dels Frawley
—va afegir, i tot seguit va despenjar el telèfon de
l’escriptori—. Crida en Lynch per ràdio i digue-li que
vingui.
Un quart d’hora més tard, en Lynch va entrar a la
sala.
—Us juro que la Kelly està en contacte amb la seva
germana —va dir-los en un to decidit—. Davant meu, la
nena insistia que la Kathy és a Cape Cod.
349

88
Al pont de Sagamore, el trànsit era escàs. En travessar
el canal de Cape Cod, en Clint va començar a conduir
cada vegada amb més impaciència, i comprovava
l’indicador de velocitat constantment per estar segur
que no anava massa de pressa. Sabia que un policia havia
estat a punt d’aturar-lo a la carretera 3 perquè anava
a cent quilòmetres per hora en un tram on només podia
circular a vuitanta.
Va mirar el rellotge. Eren les vuit en punt. Va pensar
que com a mínim encara havia de trigar quaranta minuts
a arribar. Va encendre la ràdio just a temps d’escoltar
la veu emocionada d’un locutor de notícies que deia:
—Continuen els rumors segons els quals la nota de
suïcidi en què es confessava la mort de la Kathy Frawley
podria ser falsa. Tot i que les autoritats ni confirmen ni
desmenteixen aquest punt, acaben de fer públics els noms
de dos sospitosos del segrest de les bessones Frawley.
En Clint va sentir que la suor li amarava el cos.
—S’ha emès una nota a escala nacional ordenant
la detenció d’un exconvicte anomenat Ralph Hudson.
Amb el nom de Clint Downes, recentment treballava
d’encarregat del manteniment del club de camp de Danbury,
Connecticut. A l’ordre també hi figura la seva
350

companya sentimental, Angie Ames. Segons les nostres
informacions, a en Downes el van veure per última vegada
quan el deixaven a l’aeroport de La Guardia, passades
les cinc de la tarda. A la dona, Angie Ames, no l’han
vista des de dijous al vespre. Es creu que viatja en una camioneta
Chevy de dotze anys de color marró fosc amb
matrícula de Connecticut, número...
Frenètic, en Clint va pensar que no podien trigar
gaire a seguir el seu rastre fins a l’avió. La següent cosa
que farien seria seguir les seves passes fins a l’agència de
lloguer i aconseguir la descripció del cotxe que conduïa
en aquell mateix moment. L’havia de canviar ben de pressa.
Va sortir del pont i es va dirigir a l’autopista de Mid-
Cape. Almenys havia estat prou llest per demanar un
mapa de Maine al noi de l’agència de cotxes. Potser així
podia guanyar una mica de temps. Havia de pensar.
¿Què podia fer?
Va decidir que havia de temptar la sort i continuar
per l’autopista. Com més a prop fos de Chatham, millor.
Va pensar malhumorat que si els policies sospitaven que
eren a Cape Cod, comprovarien els motels, si no és que ja
els comprovaven.
A mesura que anava passant sortides, recorria l’autopista
amb la mirada, per si de cas veia cotxes de la policia.
A mesura que s’acostava a la sortida 5 de Centerville
el paisatge li era més conegut. A la sortida 8, la de
Dennis/Yarmouth, era on havien fet la feina. L’estona
fins que no va arribar a la sortida 11, Harwich/Brewster,
se li va fer inacabable, i en arribar va girar cap a la carretera
137. Per mirar-se de calmar, va pensar que gairebé
havia arribat a Chatham. Havia arribat el moment de
351

desfer-se d’aquell cotxe. Aleshores va trobar justament el
que buscava: un complex de cinemes amb l’aparcament
ple de cotxes.
Deu minuts més tard, aparcat dues files més enrere
d’on era ell, va veure un parell d’adolescents que baixaven
d’un turisme barat i entraven al rebedor del cinema.
Va sortir del cotxe de lloguer i els va seguir a dins. Des
d’un racó, els va veure posar-se a la cua per comprar entrades.
Va esperar fins que va veure que el porter els
trencava les entrades i a continuació els va observar desaparèixer
per un corredor abans de tornar a sortir. En
provar la porta del cotxe del noi es va adonar que ni tan
sols no s’havien molestat a tancar la porta amb clau. L’hi
havien posat massa fàcil. Va entrar al cotxe i va esperar
un moment fins que va estar segur que no hi havia ningú
a la vora.
Es va ajupir sota la guantera i amb moviments àgils
i prou practicats, va connectar dos cables. El so del motor
en engegar-se li va provocar la primera sensació d’alleujament
des que havia escoltat les notícies. Va encendre
els llums, va posar la primera i va encetar l’última
fase del seu viatge a Chatham.
352

89
—¿Per què està tan callada la Kelly, Sylvia? —va preguntar
la Margaret en un to atemorit.
La Kelly estava asseguda a la falda de l’Steve amb els
ulls tancats.
—És una pura reacció, Margaret —va dir la Sylvia
Harris mirant de semblar convincent—. A més a més, té
una reacció al . lèrgica a alguna cosa.
Es va acostar a la Kelly, li va arromangar la màniga
del polo i es va mossegar el llavi. La marca s’estava tornant
porpra, però no era allò el que volia que veiés la
Margaret. El que li volia ensenyar eren les marques vermelles
que li esquitxaven el braç.
La Margaret les va mirar i a continuació va mirar la
doctora Harris i l’Steve.
—La Kelly no és al . lèrgica —va dir—. És una de les
poques coses en què es diferencia de la Kathy. ¿És possible
que la Kathy pateixi alguna mena de reacció al . lèrgica
en aquest moment?
El seu to insistent exigia una resposta.
—Marg, la Sylvia i jo hem parlat del tema —va contestar
l’Steve—. Comencem a pensar que potser la Kathy
pateix una reacció al . lèrgica a alguna cosa que li donen,
potser algun medicament.
353

—¿No deus voler dir que li donen penicil . lina, oi?
Sylvia, ¿recorda quan vam descobrir que la Kathy era tan
al . lèrgica fins i tot a les gotes de penicil . lina de les proves
que li va fer? Es va omplir de taques vermelles i se li va
nafrar tot el braç. Ens va dir que si li hagués posat una
injecció de penicil . lina l’hauria pogut matar.
—Margaret, no ho podem saber —va dir la Sylvia
Harris mirant que l’angoixa que també sentia no se li
notés a la veu—. Fins i tot una dosi massa alta d’aspirines
pot causar una reacció.
La Margaret estava en el punt crític, o potser més
enllà, i se li afegia una nova preocupació, una de tan aterridora
que valia més no pensar-hi. La Kelly semblava molt
apagada. ¿Podia ser que les funcions vitals de la Kathy i
la Kelly estiguessin tan unides que si li passava alguna
cosa a la Kathy la reacció de la Kelly fos seguir-la?
La Sylvia ja havia parlat d’aquella horrible possibilitat
amb l’Steve, però en aquell moment era evident que
a la Margaret també se li havia acudit. La Margaret estava
asseguda al costat de l’Steve al sofà de la sala. Es va inclinar
i li va agafar la Kelly de la falda.
—Estimada —va implorar-li—, parla amb la Kathy.
Pregunta-li on és. Digue-li que la mama i el papa l’estimen.
La Kelly va obrir els ulls.
—No em sent —va dir endormiscada.
—¿Per què Kelly? ¿Per què no et sent? —va preguntar
l’Steve.
—Ja no es desperta —va contestar la Kelly sospirant,
i es va arraulir en postura fetal als braços de la Margaret i
es va tornar a adormir.
354

90
Ajupit dins el cotxe, el Flautista escoltava la ràdio. La
principal notícia que repetien cada pocs minuts era que
la Kathy Frawley encara podia ser viva. Buscaven dos
sospitosos, un exconvicte que actuava amb el nom de
Clint Downes i la seva xicota, Angie Ames. Se sospitava
que ella viatjava en una camioneta Chevy de color marró
fosc amb matrícula de Connecticut.
Un cop va superar el primer moment de pànic, el
Flautista va considerar les seves opcions. Podia anar a
l’aeroport i tornar a pujar a l’avió, cosa que segurament
era el més intel . ligent que podia fer. Tanmateix, sempre
hi havia la possibilitat, una opció minúscula, que en Lucas
hagués revelat la seva identitat a en Clint Downes. Si
els federals arrestaven en Clint, segur que el traïa per
aconseguir una reducció de condemna, i no podia córrer
aquell risc.
Tot de cotxes van començar a arribar i a marxar de
l’aparcament. Va pensar que, si tenia sort, podria veure
en Clint abans que no s’acostés massa a l’habitació de
l’Angie. Havia de parlar amb ell abans no hi entrés.
Una hora més tard la seva paciència va trobar recompensa.
Un turisme va vorejar lentament l’aparcament,
i va anar una fila amunt i l’altra avall fins que es va
355

aturar en un lloc buit prop de la camioneta de l’Angie.
Una silueta rabassuda va baixar del cotxe i, en un instant,
el Flautista va sortir del cotxe i es va plantar al costat
d’en Clint. En Clint es va girar de cop i va posar una
mà a la butxaca de la jaqueta.
—No et molestis a treure una pistola —va dir el
Flautista—. Sóc aquí per ajudar-te. El teu pla no sortirà
bé. No pots anar enlloc amb aquesta camioneta.
Va observar en Clint i va veure que la seva mirada
desconcertada es transformava en una de comprensió
trasbalsadora.
—Ets el Flautista.
—Sí.
—Després d’haver pres tots aquests riscos, ja era
hora que et conegués. ¿Qui ets?
El Flautista es va adonar que no en tenia ni idea,
però era massa tard. S’havia d’ocupar de tot.
—És allà dins —va dir assenyalant l’habitació de
l’Angie—. Li has de dir que he vingut a ajudar-vos a fugir.
¿En quin cotxe vas?
—L’he agafat jo mateix. Els propietaris són al cinema.
Estaré segur almenys durant un parell d’hores.
—Llavors recull-la, agafa la nena i fuig d’aquí. Fes
amb elles el que trobis necessari. Us seguiré i en acabat et
portaré al meu avió. Et deixaré al Canadà.
En Clint va assentir.
—Ella ha estat la que ho ha espatllat tot.
—No encara —va tranquil . litzar-lo el Flautista—,
però treu-la d’aquí abans que no sigui massa tard.
356

91
El taxista que havia dut en Clint a l’aeroport de La
Guardia era a la comissaria de Danbury.
—El paio que vaig recollir al camí de servei del club
de camp portava una bossa molt petita —va explicar als
agents de l’FBI i al cap de policia—. Em va pagar amb la
targeta de crèdit i em va donar una misèria de propina.
Si tenia diners, els asseguro que no els vaig veure.
—L’Angie devia fugir amb els diners del rescat a la
camioneta —va comentar en Carlson a en Realto—. Ha
de planejar reunir-se amb ella —va deduir, i en Realto va
assentir—. ¿No va dir res sobre la seva destinació? —va
insistir en Realto.
Ja ho havia preguntat al taxista, però tenia l’esperança
de provocar una resposta que els pogués ser útil.
—Només em va demanar que el portés a la terminal
de Continental. No va dir res més.
—¿Va parlar per telèfon?
—No. I tampoc no em va dir res tret d’on anava.
—D’acord. Gràcies.
Frustrat, en Walter Carlson va mirar el rellotge. Va
pensar que des del mateix moment que la Lila Jackson
havia anat a casa seva en Clint sabia que era una pura
qüestió de temps que el trobessin. ¿S’havia de reunir
357

amb l’Angie a La Guardia? ¿O potser havia agafat un altre
taxi cap al Kennedy i havia agafat un vol transoceànic?
¿I què se n’havia fet de la Kathy?
En Carlson sabia que en Ron Allen, l’agent de l’FBI a
càrrec de les operacions de l’agència a La Guardia i al
JFK dirigia la investigació a tots dos aeroports. Si en
Clint apareixia a la llista de passatgers de qualsevol avió
que sortís de qualsevol dels dos aeroports, segur que ho
descobriria ben aviat.
Quinze minuts més tard va rebre la trucada de l’Allen.
—En Downes ha agafat el vol de les sis a Boston —va
informar-lo secament—. He demanat als nostres nois
que el busquin a Logan.
358

92
—Hem d’intentar mantenir-la desperta —va dir la
Sylvia Harris sense molestar-se a amagar l’angoixa en el
seu to de veu—. Abaixi-la, Margaret. Agafi-li la mà. I
vostè també, Steve. Facin-la caminar amb vostès.
La Margaret va obeir. Tenia els llavis pàl . lids de pura
por.
—Au, Kelly —va fer—. El papa, la Kathy, tu i jo
anem a passejar. Som-hi, bonica.
—No... No puc... No... No vull...
La veu de la Kelly sonava emmurriada i endormiscada.
—Kelly, has de dir a la Kathy que també s’ha de despertar
—va apressar-la la doctora Harris.
La Kelly tenia el cap repenjat al pit, però el va sacsejar
en senyal de protesta.
—No... No... Més no... Deixa’m estar, Mona.
—¿Kelly, què passa? —va preguntar la Margaret, i va
pregar a Déu que la deixés arribar on era la Kathy. Aquella
dona, l’Angie, devia ser la que la Kelly anomenava
«Mona»—. Kelly, ¿què fa la Mona a la Kathy? —va demanar
desesperadament.
La Kelly trontollava entre la Margaret i l’Steve, que la
portaven:
359

—La Mona canta —va contestar, i llavors, amb la
veu tremolosa i desafinada, va cantar—: Adéu... al vell...
Cape Cod.
360

93
—Em fa por que pensin que sóc una altra persona que
vol que el seu nom surti als diaris —va confessar l’Elsie Stone
a la seva filla. Tenia el telèfon en una mà i el Cape Cod Times
a l’altra. A la pantalla del televisor hi apareixien una vegada
i una altra fotografies de les bessones Frawley—.
Aquella dona em va dir que la criatura era un nen, però estic
segura que era una nena. Suzie, et juro per Déu que
aquella nena era la Kathy Frawley. Portava caputxa i només
li vaig poder veure uns quants cabells de color castany fosc,
però ara que hi penso em va semblar notar-li alguna cosa
estranya als cabells. Ja saps què et vull dir, com quan veus
uns cabells mal tenyits, com els del teu oncle Ray. I quan li
vaig preguntar el nom em va dir que es deia Kathy, però llavors
la dona li va arrufar les celles i la nena va fer cara d’estar
molt espantada i va dir que es deia Stevie.
—Mama —va interrompre-la la Suzie—, ¿segur que
no t’estàs deixant dur per l’emoció?
Va mirar el seu marit i va arronsar les espatlles. Havien
esperat a posar la Debby a dormir per poder sopar,
però les costelles que tenien al plat ja es refredaven i en
Vince, el seu marit, feia un senyal com si es tallés el coll
per indicar-li que hauria d’anar acabant la conversa.
En Vince s’estimava de debò la seva sogra, però deia
361

que l’Elsie tenia tendència a «reiterar-se repetidament».
—És que no vull semblar boja, però suposo que...
—Mira, mama, ara et diré què has de fer i llavors
penjaré i m’asseuré a taula abans que en Vin no tingui
un atac de cor. Truca a la policia de Barnstable i explica’ls
exactament el que m’has dit. Deixa-ho tot a les
seves mans. T’estimo, mama. La Debby s’ho ha passat
molt bé amb tu avui i les galetes que ha portat a casa són
delicioses. Adéu, mama.
L’Elsie Stone es va quedar amb el telèfon a la mà
mentre considerava què havia de fer. ¿Havia de trucar al
telèfon especial de la policia? Segur que devien rebre un
munt de trucades falses.
—Si no desitja telefonar, si us plau, pengi.
El brunzit de la veu gravada va ser el catalitzador que
va refermar la decisió de l’Elsie.
—Sí que desitjo fer una trucada —va dir.
Va prémer el botó per penjar, va esperar un moment,
va accionar el botó per tenir línia i va marcar el
número d’informació.
Quan una altra veu gravada li va demanar la ciutat i
l’estat des dels quals trucava, va contestar apressadament:
—Barnstable, Massachusetts.
—Barnstable, Massachusetts, ¿és correcte? —va repetir
la veu mecànica.
De sobte va ser conscient que si el que havia de dir
era important per al cas Frawley era crucial que ho digués
a les persones apropiades, va dir:
—Sí, és correcte, i per l’amor de Déu, ¿per què he de
perdre el temps amb tu?
—¿Negoci o casa? —va preguntar la veu enregistrada.
362

—Departament de Policia de Barnstable.
—Departament de Policia de Barnstable, ¿és correcte?
—Sí. Sí. Sí.
Es va produir una pausa i a continuació la veu d’un
operador humà va preguntar:
—¿És una emergència, senyora?
—Passi’m amb la comissaria.
—Ara mateix.
—Policia de Barnstable, sóc el sergent Schwartz.
—Sergent, em dic Elsie Stone —els dubtes de l’Elsie
eren cosa del passat—. Sóc cambrera al McDonald’s que
hi ha prop dels magatzems. Estic gairebé segura que he
vist la Kathy Frawley aquest matí, i ara li explico per què.
Dit això, va començar a explicar-li els esdeveniments
d’aquell matí.
A la comissaria havien estat xerrant sobre l’última
hora en el cas dels Frawley. Mentre el sergent Schwartz
l’escoltava, comparava la història de l’Elsie Stone amb la
declaració empipada d’en David Toomey sobre el robatori
inexistent al motel Soundview.
—¿La criatura ha dit que es deia Kathy i llavors s’ha
corregit i ha dit que es deia Steve? —va comprovar.
—Sí, i això m’ha amoïnat tot el dia fins que no he vist
bé la foto d’aquestes nenes tan bufones al diari i he tornat
a veure la imatge a la televisió. És la mateixa cara, ho
juro per la meva ànima immortal. Era la mateixa cara, i
m’ha dit que es deia Kathy. Espero que no es pensi que
aquesta trucada és falsa i la passi per alt.
—No, senyora Stone, no penso que sigui falsa. Trucaré
a l’FBI immediatament. Si us plau, no pengi. Potser
voldran parlar amb vostè.
363

94
—Walter, sóc l’Steve Frawley. La Kathy és a Cape
Cod. Heu de començar a buscar per allà.
—Steve, estava a punt de trucar-li. Sabem que en
Downes ha volat a Boston, però quan ha llogat el cotxe
ha demanat un mapa de Maine.
—Oblidi’s de Maine. La Kelly des d’ahir que mira de
dir-nos que la Kathy és a Cape Cod. El que ens ha passat
per alt és que no només deia «Cape Cod». Fins i tot mirava
de cantar la cançó El vell Cape Cod. La dona que les
bessones anomenen Mona la canta a la Kathy ara mateix.
Cregui’m. Si us plau, cregui’m.
—Steve, calmi’s. Demanarem als nostres homes que
passin una nota especial a Cape Cod, però li he de dir
que fa una hora i mitja en Clint Downes era al taulell de
l’agència de lloguer de cotxes de l’aeroport de Logan demanant
un mapa de Maine. Cada cop sabem més coses
de la seva xicota, l’Angie. Es va criar a Maine. Creiem
que potser s’hi amaguen amb amics.
—No! A Cape Cod! La Kathy és a Cape Cod!
—Esperi, Steve, he d’atendre una altra trucada —va
demanar-li. En Carlson va posar l’Steve en espera, va
atendre l’altra trucada i va escoltar en silenci el seu interlocutor
durant un minut. En acabat, va tornar amb
364

en Frawley—. Steve, potser té raó. Tenim una testimoni
presencial que diu que aquest matí ha vist la Kathy en un
McDonald’s de Hyannis. De moment concentrarem la
recerca en aquesta zona. Un avió de l’FBI ens recollirà a
en Carlton i a mi en quinze minuts.
—Nosaltres també venim.
Tan bon punt va penjar el telèfon, l’Steve va córrer a
la sala. La Margaret i la doctora Sylvia obligaven la Kelly
a caminar amunt i avall amb elles.
—Aquest matí han vist la Kathy a Cape Cod —va informar-la—.
Hi volem ara mateix.
365

95
—Ets aquí, al vell Cape Cod —va cantar l’Angie passant
els braços al voltant del coll d’en Clint—. Caram,
com t’he trobat a faltar, homenot.
—¿Ah, sí? —va fer en Clint. Havia estat a punt de
treure-se-la de sobre d’una empenta, però havia recordat
que no es podia permetre que sospités res. Li va tornar
l’abraçada i va dir—: ¿Saps qui t’ha trobat a faltar a
tu, ocellet?
—Clint, ja sé que deus estar molt enfadat amb mi
per haver marxat amb els diners, però vaig pensar que si
algú et connectava amb en Lucas valia més que jo fos
lluny de tu.
—No passa res, no passa res. Però hem de marxar
d’aquí. ¿Has escoltat la ràdio?
—No, mirava Tothom s’estima en Raymond. He donat
més medicaments a la nena per a la tos i al final s’ha
tornat a adormir.
En Clint va desviar ràpidament la mirada cap a la
Kathy, que estava ajaguda al llit, amb una sabata posada
i tot de cabells xops enganxats a la cara. No va poder evitar
de dir:
—Si haguéssim fet les coses tal com les havíem de
fer, aquesta nena ara seria a casa. I nosaltres aniríem
366

de camí a Florida i no ens buscaria la meitat del país.
No veia l’expressió de la cara de l’Angie. Li hauria
indicat que ella s’acabava d’adonar que havia comès un
error en dir-li on s’allotjava.
—¿Què et fa pensar que ens busca tot el país? —va
preguntar.
—Escolta la ràdio. Canvia el canal. Deixa estar les reposicions.
Surts a les notícies de portada, nena. T’agradi
o no, surts a les notícies de portada.
L’Angie va parar el televisor amb un gest deliberadament
exagerat.
—Així doncs, ¿què et sembla que hauríem de fer?
—Tinc un cotxe segur. Hem de sortir d’aquí i desempallegar-nos
de la nena allà on no la puguin trobar.
Llavors tu i jo marxarem de Cape Cod.
—Però el pla era desempallegar-nos de la nena i de
la camioneta.
—La camioneta la deixarem aquí.
L’Angie va pensar que s’havia enregistrat amb el
seu nom real. Si de debò els buscaven, serien allà ben
aviat. En Clint però, no ho havia de saber. Era evident
que en Clint mentia. Estava emprenyat, i quan l’imbècil
d’en Clint s’emprenyava, feia coses lletges.
Se la volia treure del damunt.
—Clint, amor meu —va dir—, el policia de Hyannis
té la matrícula de la camioneta. Ara mateix fins a l’últim
policia de Cape Cod sap que aquesta tarda he estat a
Hyannis. Si creuen que encara volto per aquí, buscaran
aquesta camioneta. Si descobreixen que és en aquest
aparcament, sabran que no hem pogut anar gaire lluny.
Vaig treballar en un club nàutic a menys de cinc minuts
367

d’aquí i sé que en aquesta època de l’any està tancat. Puc
portar la camioneta al moll amb la nena a dins, saltar en
marxa i esperar que caigui a l’aigua. L’aigua és prou profunda
per cobrir-los. Trigaran mesos a trobar-los. Au,
amor meu, no perdem més temps.
Va mirar en Clint, que guaitava per la finestra, indecís.
L’Angie es va estremir en adonar-se que a fora hi havia
algú altre que l’esperava per anar amb ell, i que no
l’havia anat a buscar per fugir amb ella, sinó que l’havia
anat a assassinar.
—Clint, ja saps que et puc llegir com si fossis un llibre
—va dir en un to afalagador—. Estàs molt enfadat
perquè vaig matar en Lucas i vaig fugir. Potser tens raó.
Potser no. Vull saber una cosa: ¿el Flautista és aquí amb
tu? —va preguntar, i per l’expressió que va fer va saber
que sí que hi era. En Clint va badar la boca per parlar,
però ella el va aturar—. No cal que em contestis, ja en sé
la resposta. ¿L’has vist?
—Sí.
—¿El coneixes?
—No, però em recorda algú, com si l’hagués vist
abans. No el situo, hi hauria de pensar.
—¿Creus que el podràs identificar?
—Sí.
—I ara que l’has vist, ¿de debò creus que et deixarà
seguir amb vida? Pots estar ben segur que no! Segur que
t’ha dit que et deslliuressis de mi i de la nena i que llavors
sereu socis. Les coses no aniran així. Creu-me, ni de broma.
Val més que confiïs en mi. Si sortim d’aquí, que en
sortirem, tindrem mig milió de dòlars més que no pas si
en Lucas encara fos amb nosaltres. En acabat, quan des-
368

cobrim qui és aquest paio, li podrem recordar que mereixem
una part més gran. O fer el que vulguem.
Podia veure que la ira abandonava la cara d’en Clint
i va pensar que sempre l’havia pogut fer ballar al so de la
seva música. Era un idiota, però un cop recordés qui era
aquell paio tots dos tenien la vida solucionada.
—Amor meu —va cridar-lo—. Ara portaràs tu el
maletí. Posa’l al cotxe que portes. Espera un moment,
¿l’has llogat al teu nom?
—No, però ara que ens busquen, podran seguir el
rastre de la targeta de crèdit fins a l’agència de lloguer
de cotxes. De tota manera he estat llest i he demanat
un mapa de Maine. A més a més he canviat el cotxe en un
cinema.
—Bona pensada. Molt bé, jo agafo la nena, tu agafa
els diners. Sortim d’aquí. ¿El Flautista ens seguirà?
—Sí. Creu que pujaré al seu cotxe i que aniré amb ell
a un lloc on l’espera un avió.
—En comptes d’això, quan ens desfem de la camioneta,
tu i jo fugirem en el teu cotxe —va dir l’Angie—.
¿No deus pensar que ens empaitarà i s’arriscarà que l’aturi
la policia, oi? Llavors podrem sortir de Cape Cod.
Tornarem a canviar de cotxe i anirem al Canadà, pescarem
un vol i desapareixerem.
En Clint va reflexionar un moment i va assentir.
—D’acord. Agafa la nena.
Quan l’Angie va agafar la Kathy, en Clint es va adonar
que li queia la sabata que portava. No hi va donar
cap importància. Ja no l’havia de necessitar mai més.
Tres minuts més tard, a les nou i trenta-cinc, l’Angie
sortia de l’aparcament de La Petxina i la Duna conduint
369

la camioneta. La Kathy estava estirada a terra i anava
embolicada en un llençol. En Clint la va seguir en el cotxe
robat. Just al seu darrere, desconeixedor que l’Angie i
en Clint tornaven a formar un equip, els seguia el Flautista.
Es preguntava per què havia agafat la camioneta,
però havia vist que portava un maletí i els diners havien
d’anar a dins.
—És el moment de jugar-s’ho tot a una carta —va
jutjar en veu alta mentre es col . locava en l’última posició
d’aquella processó sinistra.
370

96
L’agent Sam Tyron va arribar al motel Soundview
dotze minuts després de rebre una trucada concisa del
departament de policia de Barnstable. De camí s’havia
maleït amargament per no haver seguit el seu instint i
haver investigat més la dona que havia aturat perquè no
portava seient infantil a la camioneta.
Va pensar que fins i tot li havia passat pel cap que
no s’assemblava gaire a la foto del carnet. Tanmateix, no
pensava compartir aquella informació amb els seus superiors.
En arribar al motel, el va trobar atapeït de policies.
La notícia que la segona bessona Frawley no només continuava
viva sinó que a més a més l’havien vista a Hyannis
havia desencadenat tot aquell sarau. Els policies estaven
concentrats a l’habitació del motel en què s’havia
allotjat la dona que s’identificava amb el nom de Linda
Hagen. Els bitllets de vint dòlars que havien trobat escampats
a sota el llit eren una clara pista que la segrestadora
havia estat allà. La Kathy Frawley havia estat ajaguda
en aquell llit tan sols unes hores abans.
En David Toomey havia contestat tot emocionat la
trucada del gerent del torn de nit i havia tornat al motel.
—La nena està molt malalta —va advertir—. Poden
371

estar segurs que no l’han portada a cap metge. Tossia i
s’estremia i l’haurien hagut de dur a urgències. Val més
que la trobin ben aviat o serà massa tard. Vull dir...
—¿Quan l’ha vista per última vegada? —va interrompre’l
el cap de policia de Barnstable amb urgència a
la veu.
—Devien ser dos quarts d’una. No sé a quina hora
ha marxat.
En Sam Tyron va pensar que havien passat set hores
i mitja. Havia tingut temps d’arribar al Canadà.
El cap va expressar en veu alta aquesta possibilitat, i
va afegir:
—Per si de cas encara és aquí, enviarem un missatge
a tots els motels de Cape Cod perquè estiguin alerta per
si la veuen. La policia estatal establirà controls als ponts.
372

97
A dins l’avió tothom romania en silenci si no era per
intentar mantenir la Kelly desperta. La Kelly tenia els ulls
tancats i estava als braços de la Margaret. Cada vegada es
mostrava menys i menys reactiva.
Els agents Carlson i Realto eren a l’avió amb ells. Havien
estat en contacte amb el quarter general de l’FBI a
Boston. Els seus homònims serien a Cape Cod per
ocupar-se de la investigació. Un cotxe de l’FBI els havia
de recollir a l’aeroport per portar-los a la comissaria de
Hyannis, que seria el centre de comandament de la recerca.
Abans d’embarcar a l’avió, els dos homes havien
acordat discretament que havien estat testimonis de
com es comunicaven la Kelly i la Kathy. També creien
que, jutjant pel comportament de la Kelly, podia ser
massa tard per salvar la seva bessona.
A l’avió hi anaven vuit passatgers. En Carlson i en Realto
seien junts i tots dos anaven capficats en els seus propis
pensaments, turmentats perquè ni l’un ni l’altre no havien
enxampat en Downes per una qüestió d’hores. En Carlson
pensava que per més que l’Angie hagués estat a Cape Cod
aquell matí, probablement s’havia de reunir amb en Clint
a Maine. Tenia sentit. Havia agafat un mapa de Maine a
l’agència de lloguer de cotxes. Ella s’havia criat allà.
373

En Realto analitzava mentalment què hauria fet ell si
estigués en la situació d’en Clint i l’Angie. Va decidir que
s’hauria desempallegat de la camioneta i del cotxe de
lloguer, i també s’hauria desfet de la nena. Si tots els policies
del país la buscaven, la Kathy era una càrrega massa
feixuga. Tant de bo tinguessin la decència de deixar-la
en un lloc on la poguessin trobar ben de pressa.
De seguida, però, va concloure amb pesar que, si ho
feien, els proporcionarien un punt exacte des del qual
poder començar a seguir-los el rastre. Alguna cosa li deia
que aquella gent estava massa desesperada i era massa
dolenta per conservar cap rastre de decència.
374

98
L’Angie va pensar que tots els policies de Cape Cod
buscaven aquella camioneta i es mossegava els llavis
mentre conduïa tota nerviosa per la carretera 28 procedent
de Chatham. Tanmateix, el club nàutic no estava
gaire lluny de la carretera local de Harwich i un cop
s’hagués deslliurat d’aquell munt de ferralla es podia
donar per salvada. Li va venir un calfred en pensar que
s’havia volgut quedar amb aquella nena. Quin enrenou
havia provocat. No podia culpar en Clint per estar
enfurismat amb ella.
Va mirar el cel i va veure que els núvols havien substituït
els estels. Va pensar que el temps canviava ben de
pressa, però en aquella zona sempre havia passat igual.
A més a més, podia acabar sent positiu. Només havia
d’estar alerta per girar al revolt correcte.
L’Angie va començar a reduir la velocitat a contracor
i amb els nervis a flor de pell perquè esperava escoltar
una sirena en qualsevol moment. Va recordar que el revolt
era a prop, justament el posterior al següent. Un
moment més tard, alleujada, va girar a l’esquerra, va
abandonar la carretera 28 i va recórrer la carretera sinuosa
que portava a Nantucket Sound. La major part de
les cases que flanquejaven la carretera estaven amagades
375

darrere arbustos ben alts. Les que podia veure estaven a
les fosques. Va pensar que segurament devien estar tancades
durant l’hivern i va decidir que havia triat un bon
lloc per fer desaparèixer la camioneta. Esperava que en
Clint també se n’adonés.
Va girar l’últim revolt seguida de prop per en Clint.
Suposava que el Flautista no tenia prou valor per acostar-se’ls
gaire. També imaginava que arribats a aquell
punt també sabia que ella no era idiota. El moll li quedava
directament al davant i estava a punt d’accelerar en
direcció a l’aigua quan va sentir el soroll vague i breu
d’un clàxon.
Va pensar que en Clint devia ser idiota. ¿Per què
diantre tocava el clàxon? Va aturar la camioneta i, pàl . lida
d’ira, el va veure baixar del cotxe robat i córrer cap a ella.
—¿Que li vols fer un petó de comiat? —va engegar-li.
L’olor agre de la suor va ser l’última cosa que va percebre.
El puny d’en Clint va volar entre tots dos i la va
deixar inconscient d’un cop. L’Angie es va desplomar
sobre el volant i en Clint va posar la primera i li va plantar
el peu damunt l’accelerador. Va tancar la porta just
quan la camioneta es començava a moure pel moll. La va
observar fins que va arribar al final de la terra ferma, es
va quedar un instant en equilibri i, finalment, va desaparèixer
de la seva vista.
376

99
En Phil King, el recepcionista del motel La Petxina i
la Duna mirava el rellotge constantment. Acabava el
torn a les deu i estava impacient per marxar. Havia passat
tot el temps que havia pogut arreglant una discussió
que havia tingut amb la seva xicota, i per fi havia acceptat
veure’l i fer una copa tranquil . lament a la barra de
l’Ostra Insolent. Impacient, va pensar que només li quedaven
deu minuts per marxar.
Darrere el mostrador hi havia un televisor petit que
feia companyia al recepcionista del torn de nit. Va recordar
que els Celtics jugaven a Boston amb els Nets i va encendre
l’aparell per mirar d’assabentar-se del marcador.
En comptes d’això, va veure una notícia d’última
hora. La policia havia confirmat que havien vist la Kathy
Frawley amb tota certesa aquell mateix matí a Cape
Cod. La segrestadora, l’Angie Ames, conduïa una Chevy
marró fosc de dotze anys amb matrícula de Connecticut.
El presentador va dir el número de la matrícula.
Phil King no el va sentir. Mirava el televisor bocabadat.
L’Angie Ames. L’Angie Ames! Amb les mans tremoloses,
va despenjar el telèfon i va marcar el número de la
policia.
Tan bon punt van contestar, en Phil va cridar:
377

—L’Angie Ames s’allotja aquí! L’Angie Ames s’allotja
aquí! He vist la seva camioneta sortint del nostre
aparcament no fa ni deu minuts.
378

100
En Clint va observar com desapareixia la furgoneta
i tot seguit, amb una satisfacció sinistra, va tornar a
pujar al cotxe robat i va fer mitja volta bruscament. Els
fars del cotxe van il . luminar l’expressió de sorpresa del
Flautista, que caminava cap a ell. Va pensar que, tal com
s’havia imaginat, portava una pistola. I tant, que pensava
repartir els diners amb ell. I tant, que sí. El podia arruïnar
completament, però seria més divertit jugar amb ell.
En Clint el va escometre amb el cotxe i va veure, divertit,
que el Flautista deixava caure la pistola que portava
a la mà i saltava per posar-se fora de l’abast del cotxe.
Va pensar que només li quedava sortir de Cape Cod,
però abans havia de canviar el cotxe. Els nois havien de
sortir del cinema en menys d’una hora i llavors la policia
començaria a buscar aquell cotxe.
Va recórrer a tota velocitat la carretera tranquil . la
fins que va arribar a la carretera 28. Suposava que el
Flautista intentaria seguir-lo, però sabia que tenia massa
avantatge. Va decidir que el Flautista imaginaria que
anava cap al pont, però no hi podia fer res, era la seva
millor opció. Va girar cap a l’esquerra. L’autopista de
Mid-Cape era l’opció més ràpida, però va decidir continuar
per la 28. Va pensar que la policia ja devia saber que
379

havia volat a Boston i havia llogat un cotxe, i es preguntava
si devien haver caigut en el parany del mapa de
Maine.
Va encendre la ràdio just a temps per escoltar un locutor
emocionat que deia que sense cap mena de dubte
havien vist la Kathy Frawley a Hyannis, acompanyada de
la seva segrestadora, l’Angie Ames, que també havia fet
servir el nom de Linda Hagen. S’havien establert controls
policíacs.
En Clint va prémer el volant amb força. Havia de
sortir d’allà ben de pressa. No podia perdre ni un instant.
El maletí amb els diners era al terra del seient del
darrere. Aquest pensament i la idea de tot el que podia
fer amb un milió de dòlars van evitar que s’abandonés al
pànic mentre conduïa per South Dennis, Yarmouth i, finalment
cap als afores de Hyannis. Estava només a vint
minuts del pont.
El so d’una sirena de policia el va deixar garratibat.
Va pensar que no podia ser per ell, no anava tan de pressa,
i llavors va veure que un cotxe de policia el passava
i li barrava el pas mentre un altre s’aturava just al seu
darrere.
—Surti del cotxe amb les mans enlaire —va ordenar
una veu procedent de l’altaveu instal . lat al cotxe patrulla
que tenia al darrere.
En Clint va notar que tot de gotes de suor li regalimaven
galtes avall mentre obria lentament la porta del
cotxe i en sortia amb els braços rabassuts ben amunt per
sobre el cap.
Dos policies se li van acostar amb les pistoles desenfundades.
380

—No ha tingut sort —va dir un d’ells amb serenitat—.
Als nois no els ha agradat la pel . lícula i han marxat
a la meitat. Queda detingut per possessió d’un vehicle
robat.
L’altre policia li va il . luminar la cara amb la llanterna
i va reflexionar un moment. En Clint sabia que el comparava
amb la descripció que la policia sens dubte tenia
d’ell.
—Vostè és en Clint Downes —va afirmar el policia
tot convençut, i a continuació va preguntar irat—: ¿On
és la nena, malparit? ¿On és la Kathy Frawley?
381

101
La Margaret, l’Steve, la doctora Harris i la Kelly eren
al despatx del cap de policia quan van rebre la notícia
que l’Angie Ames s’havia registrat amb el seu nom real
en un motel de Chatham i el recepcionista havia vist
marxar la camioneta feia tan sols deu minuts.
—¿La Kathy anava a dins? —va xiuxiuejar la Margaret.
—No ho sap, però al llit hi havia una sabata infantil,
i també hi havia una marca al coixí. Sembla probable
que la Kathy hagi estat allà.
La doctora Harris sostenia la Kelly. De sobte, va començar
a sacsejar-la.
—Kelly, desperta —va demanar-li—. Kelly, t’has de
despertar —va insistir, i va mirar el cap de policia—. Necessitem
un respirador —va dir—. Necessitem un respirador
ara mateix!
382

102
El Flautista havia presenciat la maniobra dels cotxes
patrulla per aturar el vehicle robat d’en Clint. Va pensar
que, tot i que en Clint no sabia el seu nom, tan bon punt
el descrivís, l’FBI aniria a trucar a la seva porta. «Quan
penso que ni tan sols no hauria calgut venir», va lamentar-se.
En Lucas no li havia dit qui era.
Es va obligar a empassar-se l’esclat d’ira encegadora
que feia que les mans li tremolessin tant que amb prou
feines podia sostenir el volant. Va recordar que tenia set
milions de dòlars, menys la comissió del banc, esperantlo
a Suïssa. Duia el passaport a la butxaca. Havia d’aconseguir
un vol transoceànic immediatament. L’avió el podia
dur al Canadà. Era possible que en Clint no el traís
immediatament perquè el podia fer servir com a element
per negociar. Era la seva carta amagada.
Amb la boca seca i la gola tancada pel terror, el Flautista
va sortir de la carretera 28 en direcció nord. Abans i
tot que no fessin entrar en Clint emmanillat dins un cotxe
de policia, el Flautista circulava per la carretera 28 en
direcció sud, de camí a l’aeroport de Chatham.
383

103
—Sabem que la seva xicota ha sortit de La Petxina i la
Duna fa vint minuts. ¿La Kathy Frawley anava amb ella?
—No sé de què em parlen —va contestar en Clint en
un to monòton.
—Sí que ho sap —va engegar-li l’agent Frank Reeves,
de l’oficina de Boston de l’FBI. En Realto, en Carlson,
el cap de policia de Barnstable i ell eren dins la sala
d’interrogatoris de la comissaria de Barnstable—. ¿La
Kathy és dins la camioneta?
—M’acaben de llegir els drets. Vull un advocat.
—Clint, escolti’m bé —va intervenir en Carlson—.
Creiem que la Kathy Frawley està molt malalta. Si mor,
cauran al seu damunt dos càrrecs d’assassinat. Sabem
que en Lucas, el seu soci, no es va suïcidar.
—¿En Lucas?
—Clint, a la cabana de Danbury hi deu haver ADN
de les bessones pertot arreu. El seu amic, en Gus, ens
ha dit que va sentir els plors de dues criatures quan va
parlar per telèfon amb l’Angie. L’Angie va carregar la
roba que va comprar a les bessones a la targeta que va a
nom de vostè. Un policia de Barnstable l’ha vista aquest
matí amb la Kathy. També l’ha vista una cambrera d’un
McDonald’s. Tenim totes les proves que necessitem. La
384

seva única oportunitat d’aconseguir alguna mena d’indulgència
és cantar ara mateix.
A fora es va sentir enrenou i tots es van girar bruscament.
Aleshores van sentir la veu del sergent de l’entrada.
—Senyora Frawley, ho sento però no pot entrar.
—Hi he d’entrar. Tenen l’home que va segrestar les
meves filles.
En Reeves, en Realto i en Carlson van intercanviar
mirades.
—Deixi-la passar! —va cridar en Reeves.
La porta es va obrir violentament i la Margaret va
entrar com una allau. Els ulls blaus se li havien tornat negres
com el carbó, tenia la cara pàl . lida com un cadàver i
portava els cabells despentinats com una salvatge. Va fer
un cop d’ull al seu voltant i de seguida va anar directament
cap a en Clint i es va agenollar al seu davant.
—La Kathy està malalta —va dir amb la veu tremolosa—.
Si es mor, no sé si la Kelly sobreviurà. L’hi puc
perdonar tot si em torna la Kathy. Testimoniaré a favor
seu en el judici. Ho prometo. Ho prometo. Si us plau.
En Clint va intentar mirar cap a una altra banda,
però no podia apartar la mirada dels ulls encesos de la
Margaret. Va raonar que l’havien ben enxampat. No els
volia lliurar el Flautista tan aviat, però potser encara tenia
una sortida per evitar que l’acusessin d’assassinat. Va
esperar un minut llarg, preparant una història a tota velocitat,
i en acabat va dir:
—Jo no em volia quedar l’altra nena. Va ser cosa de
l’Angie. La nit que les vam alliberar, va assassinar en Lucas
i va deixar la nota falsa. És boja. Llavors va marxar
amb tots els diners i no em va dir on anava. Avui m’ha
385

demanat que em reunís aquí amb ella. Li he dit que havíem
de desfer-nos de la camioneta i fugir de Cape Cod
amb el cotxe que jo havia robat, però les coses no han
anat així.
—¿Què ha passat? —va preguntar en Realto.
—L’Angie coneix Cape Cod. Jo no. Ella coneixia un
club nàutic no gaire lluny del motel on podia conduir la
camioneta cap a la vora del moll i baixar-ne en marxa
perquè s’enfonsés. Jo la seguia, però alguna cosa no ha
rutllat. No ha sortit a temps de la camioneta.
—¿La camioneta ha caigut per la vora del moll amb
ella a dins?
—Sí.
—¿La Kathy era dins la camioneta?
—Sí. L’Angie no li volia fer mal. La pensàvem portar
amb nosaltres. Volíem ser una família.
—Una família! Una família!
La porta de la sala d’interrogatoris encara era oberta
i el crit esfereïdor de la Margaret va ressonar al passadís.
L’Steve, que ja anava a reunir-se amb ella, sabia què
volia dir aquell xiscle.
—Déu meu, Senyor, ajuda’ns a suportar-ho —va
pregar. En entrar a la sala d’interrogatoris va trobar la
Margaret estirada als peus d’un home gras que havia de
ser el segrestador. Va córrer cap a ella, la va agafar en
braços i va mirar en Clint Downes—: Si pogués posar les
mans a sobre una pistola, et mataria ara mateix —va engegar-li.
Després que en Downes descrivís l’indret, el cap de
policia va despenjar el telèfon.
—És el Club Nàutic Seagull, agafeu equipament de
386

submarinisme —va ordenar—. I una llanxa —va afegir, i
va mirar els agents—. A sota el moll hi ha un port de càrrega
—va explicar, i llavors va mirar la Margaret i l’Steve.
L’última cosa que volia era donar-los falses esperances.
A l’hivern, se suposava que una cadena havia de travessar
el port. Potser, només potser, s’havia produït un
miracle i la cadena havia evitat que la camioneta s’enfonsés
del tot. La marea, però, pujava de pressa, i per més que
la camioneta no s’hagués enfonsat, el moll inferior
quedaria submergit en vint minuts.
387

104
Mentre anava en cotxe amb en Reeves, en Walter
Carlson i el cap de la policia de Barnstable per la carretera
28 de camí a Harwich, en Realto va pensar que tenien
tots els aeroports coberts. En Downes deia que no era el
Flautista però assegurava que el podia lliurar com a as a
la màniga si algú intentava que el condemnessin a mort.
En Realto el creia. No era prou intel . ligent per haver planejat
tots els detalls del segrest. Tan bon punt el Flautista
sabés que tenien en Downes, s’adonaria que només era
qüestió de temps que en Downes el vengués. Tenia set
milions de dòlars amagats en algun lloc, i l’única cosa
que podia fer era sortir del país abans no fos massa tard.
Al seu costat hi havia en Walter Carlson, estranyament
silenciós, que tenia els dits entrellaçats i mirava
directament al seu davant. La doctora Harris i la Kelly
havien hagut d’anar d’urgència a l’hospital de Cape
Cod, però la Margaret i l’Steve havien insistit per poder
pujar en un cotxe patrulla i anar al club nàutic. En
Realto va pensar que tant de bo no els haguessin acompanyat.
No era just que haguessin de veure com treien la
Kathy de dins un vehicle rescatat del fons de Nantucket
Sound.
El trànsit deixava via lliure a la caravana de cotxes de
388

policia. Només en nou minuts ja abandonaven la carretera
28 i recorrien a tota velocitat la carretera estreta que
duia al club nàutic.
La policia estatal de Massachusetts ja hi era. A través
de la boira llòbrega es distingien llums de focus que il . luminaven
el moll. En la distància, una llanxa volava entre
les altes onades.
—Només hi ha una possibilitat que no arribem
massa tard —va dir el cap O’Brien en to suplicant—. Si
la camioneta ha aterrat al port de càrrega i han sobreviscut
a la caiguda...
No va acabar la frase.
El cotxe es va aturar cap a la meitat del moll fent
xerricar els frens. Els homes en van baixar a corre-cuita
i van arrencar a córrer. Les seves passes martellejaven els
taulons de fusta. En arribar al final del moll es van aturar
i van mirar avall. La part del darrere de la camioneta
sobresortia per damunt de l’aigua. Les rodes havien quedat
atrapades a la robusta cadena, però les rodes del davant
eren sota l’aigua i tot d’onades feréstegues copejaven
la capota. En Realto es va adonar que el pes dels dos
policies i l’equipament feixuc de rescat que hi havia al
port de càrrega provocava que la camioneta s’inclinés
més endavant. Mentre observaven l’escena, una de les
rodes del darrere va lliscar per sobre la cadena i la camioneta
es va enfonsar una mica més.
En Realto va notar que algú l’apartava i un instant
després, l’Steve Frawley també era a la vora del moll. Va
mirar avall, es va treure la jaqueta i va saltar dins l’aigua.
—Il . lumina l’interior del vehicle amb el focus! —va
bramar en Reeves.
389

La marea alçava l’altra roda del darrere. En Realto va
pensar que era massa tard. L’aigua feia massa pressió i
l’home no podria obrir la porta.
La Margaret Frawley també havia arribat a la vora
del moll.
L’Steve mirava dins la camioneta.
—La Kathy és a terra, al seient del darrere —va cridar—.
Al seient del conductor hi ha una dona. No es belluga.
Frenètic, va estirar la porta del darrere i es va adonar
que era impossible obrir-la. Va tirar el puny enrere i
va clavar un cop a la finestra, però no la va poder obrir.
Les onades l’arrossegaven mirant d’allunyar-lo de la camioneta.
Es va agafar a la maneta de la porta amb una
mà i va clavar un cop de puny rere l’altre contra la finestra.
Un so de vidre que es feia a miques va indicar que la
finestra finalment havia cedit. Inconscient que tenia la mà
trencada i que li sagnava, l’Steve va retirar la resta del vidre
i va ficar primer els braços i després el cap i les espatlles
a dins la camioneta.
L’última roda va relliscar de la cadena i la camioneta
es va inclinar endavant i es va començar a enfonsar.
La llanxa dels guardacostes va arribar al moll i mentre
l’aturaven al costat de la camioneta, dos homes es van inclinar
endavant, van agafar l’Steve per la cintura i les cames
i el van pujar a la llanxa. Entre els braços, subjectava
amb fermesa una silueta embolicada en un llençol. En el
moment que queia davant els seus rescatadors, la camioneta
es va acabar de decantar i va desaparèixer dins l’aigua
agitada.
390

«Ja la té! —va pensar en Realto». «Ja la té. Espero que
no sigui massa tard».
La sirena d’una ambulància va ofegar els xiscles de la
Margaret:
—Doneu-me-la! Doneu-me-la!
391

105
—Mama, he escoltat la ràdio. Diuen que hi ha moltes
possibilitats que la Kathy sigui viva. Només volia que
sabessis que no he tingut res a veure amb el segrest de les
filles de l’Steve. Déu meu, ¿creus que faria res de semblant
al meu germà? Ell sempre m’ha fet costat.
Nerviós, en Richie Mason va fer una ullada a la terminal
de sortides de l’aeroport Kennedy. Va escoltar impacient
la seva mare, que entre plors li deia que sabia
perfectament que mai no hauria fet res que pogués fer
mal a les filles del seu germà.
—Richie, si aconsegueixen salvar la Kathy volarem
per poder celebrar una reunió familiar meravellosa.
—I tant, mare —va respondre interrompent-la—.
He de marxar. M’han ofert una feina nova que serà genial
de debò. Ara mateix volaré cap a la central de l’empresa,
a Oregon. Estan a punt de cridar-nos per embarcar
a l’avió. T’estimo, mama, et trucaré ben aviat.
—Comença el procés d’embarcament per al vol 102
de Continental amb destinació a París —va començar
l’anunci—. Els nostres passatgers de primera classe i els
que necessitin assistència...
En Mason va fer una última mirada furtiva a la terminal
i tot seguit va mostrar el bitllet i va entrar a l’avió
392

per instal . lar-se al seient 2B. A última hora havia decidit
no recollir l’última tramesa de cocaïna procedent de
Colòmbia. Quan l’FBI l’havia interrogat sobre les nenes
desaparegudes, l’instint li havia indicat que era el moment
d’abandonar el país. Per sort, podia comptar amb
el jove Danny Hamilton perquè li recollís la maleta amb la
cocaïna i l’hi amagués. Encara no havia decidit en quin
distribuïdor podia confiar perquè anés a buscar el material
a casa d’en Danny i li enviés a ell el pagament, però
podia prendre la decisió més endavant.
Quan l’avió es va començar a omplir, li van venir ganes
de cridar als passatgers que s’afanyessin, però es va
mirar de calmar tot dient-se que les coses anirien bé. Tal
com havia dit a la mare, el seu germà gran, l’Steve, sempre
l’havia ajudat, i com que s’assemblaven molt, el seu
passaport li havia anat de meravella. Gràcies, Steve.
L’hostessa ja havia fet l’explicació prèvia a l’enlairament
i va pensar: «Au, anem, anem», assegut amb el cap
abaixat i els punys serrats. Llavors va sentir passes pressudes
al passadís i se li va assecar la boca.
—¿Senyor Mason, ens farà el favor d’acompanyarnos
sense fer enrenou? —va preguntar-li una veu.
En Richie va alçar la mirada. Hi havia dos homes.
—FBI —va dir un d’ells.
L’hostessa estava a punt de recollir el got d’en Richie.
—Hi deu haver un error —va protestar—. Aquest
senyor és l’Steve Frawley, no el senyor Mason.
—Ja sé què diu la llista de passatgers —va explicar
amablement l’agent Allen, de l’FBI—. Ara mateix, però,
el senyor Frawley és a Cape Cod amb la seva família.
En Richie va fer un últim glop del whisky de malt
393

que assaboria. Mentre es posava dret va pensar que era el
seu últim glop de whisky durant una temporada molt i
molt llarga. La resta de passatgers el miraven encuriosits.
Es va acomiadar amb un gest amistós.
—Gaudeixin el viatge —va desitjar-los—. Em sap
greu no poder-los acompanyar.
394

106
—Hem estabilitzat la Kelly, però tot i que té els pulmons
nets, encara té problemes per respirar —va explicar
en to seriós el pediatre de la unitat de cures intensives—.
La Kathy, però, està molt pitjor. La nena està molt
malalta. La bronquitis s’ha convertit en una pneumònia,
i és evident que li han donat dosis considerables de medicaments
per a adults, cosa que ha deprimit el seu sistema
immunològic. Voldria ser més optimista, però...
L’Steve portava els braços embenats de dalt a baix i
estava assegut amb la Margaret al costat del bressol. La
Kathy, gairebé irreconeixible pels cabells curts i foscos i
la màscara d’oxigen, estava estirada totalment immòbil.
L’alarma que en vigilava la respiració ja s’havia disparat
dues vegades.
El bressol de la Kelly era a l’ala de pediatria, a l’altra
banda de l’edifici. La doctora Harris l’acompanyava.
—Han de portar la Kelly aquí ara mateix —va ordenar
la Margaret.
—Senyora Frawley...
—Ara mateix —va repetir la Margaret—. La Kathy
la necessita.
395

107
Norman Bond havia passat tot el dissabte al seu
apartament, i havia estat bona part del temps assegut al
sofà, mirant el cel sobre l’East River i seguint les notícies
de la televisió sobre el cas Frawley.
Es preguntava per què havia contractat en Frawley.
¿Potser havia volgut fer veure que podia tornar a començar,
que podia retrocedir en el temps i tornar a ser a
Ridgefield amb la Theresa? ¿Volia fer veure que els seus
bessons havien viscut? En aquell moment tindrien vinti-un
anys.
Tothom pensava que havia tingut alguna cosa a veure
amb el segrest perquè havia estat un ximple en referirse
a la Theresa com «la meva difunta muller». Sempre
havia tingut molta cura de dir que creia que encara era
viva i que havia abandonat Banks de la mateixa manera
que l’havia abandonat a ell.
Des que l’FBI l’havia interrogat, en Bond no s’havia
pogut treure la Theresa del cap, ni durant un sol minut.
Quan estava a punt de matar-la, ella li havia suplicat per
la vida dels bessons que esperava, igual que la Margaret
Frawley havia suplicat que li tornessin les seves filles sanes
i estàlvies.
Potser l’altra filla dels Frawley encara era viva. Va
396

pensar que tot girava al voltant del rescat. Algú comptava
que la companyia el pagaria.
A les set en punt es va preparar una copa. Una notícia
breu deia:
«Sembla que a Cape Cod s’ha trobat un sospitós del
segrest».
—Norman... si us plau... no...
Els caps de setmana sempre eren els dies més difícils.
Havia deixat d’anar als museus. L’avorrien. Els concerts
eren tediosos, un tipus de tortura. Quan la Theresa
i ell estaven casats, ella reia de la seva inquietud:
—Norman, te’n surts molt bé als negocis i potser
acabaràs sent un mecenes, però mai no entendràs per
què una escultura, una pintura o una òpera són obres
plenes de bellesa. Ets un cas desesperat.
Desesperat. Desesperat. En Norman es va servir una
altra copa i la va tastar mentre passava la mà per sobre
els anells de casament que guardava a la cadena que portava
al voltant del coll: el d’ell, que ella li havia deixat al
tocador, i l’anell de diamants que li havia regalat el seu
segon marit, ric i culte. Va recordar com li havia costat
de treure-l’hi del dit. Tenia els dits prims inflats per
l’embaràs.
A dos quarts de nou va decidir dutxar-se, vestir-se i
anar a sopar. Una mica marejat, es va aixecar, es va acostar
a l’armari i es va posar un vestit de negocis, una camisa
blanca i una de les corbates que el venedor de Paul
Stuart li havia dit que complementaven el vestit.
Quaranta minuts més tard, mentre abandonava el
seu edifici d’apartaments, va mirar l’altra banda del carrer.
Dos homes sortien d’un cotxe. El llum d’un fanal va
397

il . luminar la cara del conductor. Era l’agent de l’FBI que
l’havia anat a veure al despatx i que s’havia tornat hostil
i desconfiat quan havia comès l’error de dir «la meva difunta
muller». Envaït per un pànic sobtat, en Norman
Bond va accelerar el pas en direcció a la cantonada i va
entrar a corre-cuita al carrer 72. No es va fixar en el vehicle
que feia mitja volta.
L’impacte del camió va ser una explosió que li va
semblar que el destrossava. Es va veure volant pels aires
i va sentir un dolor terrible quan el seu cos va topar contra
la vorera. Va notar el gust de la sang que li rajava de
la boca.
Va sentir l’enrenou que regnava al seu voltant i crits
que demanaven una ambulància. La cara de l’agent de
l’FBI s’alçava just al seu damunt. Va pensar que s’havia
de desprendre de la cadena amb els anells de la Theresa.
No podia moure la mà.
Notava que la sang li amarava la camisa blanca. Va
pensar en l’ostra. «¿Recordes quan et va relliscar de la
forquilla i la salsa em va esquitxar la camisa i la corbata?».
El record normalment li provocava una punxada
de vergonya, però aquesta vegada no sentia res. Res en
absolut.
Els seus llavis van mussitar un nom:
—Theresa.
L’agent Angus Sommers estava agenollat al costat
d’en Norman Bond. Va posar un dit al coll d’en Bond i va
dir:
—L’hem perdut.
398

108
Els agents Reeves, Carlson i Realto van entrar al calabós
d’en Clint.
—Han pogut treure la nena del cotxe, però potser
no se’n sortirà —va anunciar en Carlson en un to enfurismat—.
La teva xicota, l’Angie, és morta. Li faran
l’autòpsia, però, ¿saps què? Pensem que ja era morta
abans no va tocar l’aigua. Algú li va clavar un cop de
puny prou fort per matar-la. Em pregunto qui devia ser.
En Clint va sentir que li queia al damunt un bloc de
ciment i es va adonar que tot s’havia acabat per a ell. Va
decidir amargament que no pensava caure tot sol i, tot i
que dir-los qui era el Flautista potser no l’ajudava a reduir
la seva sentència, no pensava podrir-se a la presó
mentre el Flautista gaudia de set milions de dòlars.
—No sé com es diu el Flautista —va admetre davant
els agents—, però sí que els puc dir com és. És alt, diria
que fa un metre vuitanta-cinc, aproximadament. Té els
cabells d’un color ros fosc. Té aspecte elegant. Té poc
més de quaranta anys. Quan em va demanar que em desempallegués
de l’Angie em va suggerir que el seguís a
l’aeroport de Chatham, on l’esperava un avió —va recordar,
i va fer una pausa—. Un moment! —va exclamar—.
Sí que sé qui és. Em semblava que l’havia vist
399

abans en algun lloc. És el peix gros de l’empresa que va
pagar el rescat. Va sortir a la tele dient que no hauria hagut
de pagar-lo.
—En Gregg Stanford! —va dir en Carlson, i en Realto
va assentir per mostrar que hi estava d’acord.
En Reeves va agafar instantàniament el telèfon mòbil.
—Tant de bo el puguem enxampar abans no s’enlairi
el seu avió —va desitjar en Carlson, i llavors, en un to
despectiu i furiós, va dir a en Clint—: Tros d’escòria, val
més que et plantis de genolls i comencis a pregar perquè
la Kathy Frawley se’n surti.
400

109
«Les bessones Frawley han estat traslladades d’urgència
a l’hospital de Cape Cod —va narrar el presentador
del canal 5—. L’estat de la Kathy Frawley és extremament
greu. El cos d’un dels segrestadors, l’Angie
Ames, ha estat rescatat de l’interior de la camioneta enfonsada
al club nàutic de Harwich. El seu còmplice, en
Clint Downes, propietari de la casa de Danbury, Connecticut,
on van retenir les bessones, està detingut a
Hyannis. L’home que es creu que va planejar el segrest, el
Flautista, continua en llibertat».
Mentre esperava a la sala de sortides de l’aeroport de
Chatham mirant les notícies a la televisió, el Flautista va
pensar frenèticament que no esmentaven que era a Cape
Cod. Allò volia dir que en Clint encara no l’havia descrit.
Era el seu as a la màniga. El pensava vendre per aconseguir
una sentència més suau.
Havia de sortir del país immediatament, però la pluja
intensa i la boira espessa no permetien que s’enlairés
cap aparell. El seu pilot li havia dit que no pensava que
l’espera durés gaire més estona.
¿Per què l’havia dominat el pànic i se li havia acudit
aquella idea de segrestar les nenes? Ho havia fet perquè
tenia por. Ho havia fet perquè temia que la Millicent l’ha-
401

gués fet seguir i hagués descobert que tenia afers amb
d’altres dones. Si hagués decidit abandonar-lo, ell s’hauria
quedat sense feina, i no tenia ni un sol centau al seu
nom. Ho havia fet perquè pensava que podia confiar en
en Lucas. Sabia com el podia tenir callat. Ell mai no l’hauria
traït, per més que li haguessin ofert. Ni tan sols al final,
no l’havia traït. En Clint no tenia ni idea de qui era.
Si no hagués anat a Cape Cod, ja hauria pogut sortir
del país i l’estarien esperant tots aquells milions. Tenia el
passaport i podia demanar que l’avió el portés a les Maldives.
Allà no hi havia tractat d’extradició.
La porta de la sala es va obrir de cop i dos homes van
entrar a tota velocitat. Un es va col . locar al seu darrere, li
va ordenar que es posés dret amb les mans estirades i
el va escorcollar ràpidament.
—FBI, senyor Stanford —va informar-lo l’altre—.
Quina sorpresa. ¿Què l’ha portat a Cape Cod aquest
vespre?
En Gregg Stanford el va mirar directament a la cara.
—He vingut a veure una amiga, una noia jove. Un
afer privat del qual no n’han de fer res.
—¿Es deia Angie, per casualitat?
—¿De què parlen? —va preguntar l’Stanford—. És
indignant.
—Sap perfectament de què parlem —va replicar l’agent—.
Aquesta nit no agafarà cap avió, senyor Stanford.
¿O potser li he de preguntar si s’estima més que em
dirigeixi a vostè com el Flautista?
402

110
Van dur el bressol de la Kelly a la unitat de cures intensives.
L’acompanyava la doctora Harris i, igual que la
seva germana, portava una màscara d’oxigen. La Margaret
es va aixecar.
—Desconnectin la seva màscara —va demanar—.
La posaré al bressol amb la Kathy.
—Margaret, la Kathy té pneumònia —va observar la
Sylvia Harris, però la protesta li va morir als llavis.
—Faci-ho —va demanar la Margaret a la infermera—.
L’hi pot tornar a posar tan bon punt l’hagi col . locada.
La infermera va mirar l’Steve.
—Endavant —va accedir ell.
La Margaret va alçar la Kelly i durant un instant va
reposar el cap de la nena sobre el seu coll.
—La Kathy et necessita, bonica —va xiuxiuejar—. I
tu la necessites a ella.
La infermera va abaixar el costat del bressol i la
Margaret va posar la Kelly al costat de la seva bessona.
El polze dret de la Kelly tocava el polze esquerre de la
Kathy.
La Sylvia va pensar que era el punt a través del qual
estaven unides.
403

La infermera va tornar a posar la màscara d’oxigen a
la Kelly.
Pregant en silenci, la Margaret, l’Steve i la Sylvia van
passar tota la nit de dolorosa vigília al costat del bressol.
Les bessones no es van despertar del seu somni profund.
Llavors, quan la primera llum de l’alba es filtrava dins
l’habitació, la Kathy es va bellugar, va moure la mà i va
entrellaçar els dits amb els de la Kelly.
La Kelly va obrir els ulls i va girar el cap per mirar la
seva germana. La Kathy va obrir completament els ulls.
Va mirar al seu voltant, passejant la mirada d’una persona
a una altra. Va començar a moure els llavis.
Un somriure va il . luminar la cara de la Kelly i va
murmurar alguna cosa a cau d’orella a la Kathy.
—És el llenguatge de les bessones —va comentar
l’Steve suaument.
—¿Què et diu, Kelly? —va xiuxiuejar la Margaret.
—La Kathy diu que ens ha trobat molt i molt a faltar,
i que vol anar a casa.
404

Epíleg
Tres setmanes més tard, en Walter Carlson estava assegut
a la taula del menjador amb l’Steve i la Margaret
assaborint una segona tassa de cafè. Durant tot el sopar
no havia deixat de pensar en la primera vegada que els
havia vist, una parella jove i atractiva amb roba elegant
que en tornar a casa havien descobert que les seves filles
havien desaparegut. Durant els dies següents s’havien
transformat en ombres del que eren, pàl . lids i esprimatxats,
s’havien de sostenir mútuament i tenien els ulls
vermells i inflats.
La nit del sopar l’Steve actuava com si se sentís relaxat
i confiat. La Margaret tenia un aspecte encisador.
Anava vestida amb un jersei blanc i uns pantalons foscos,
portava els cabells deixats anar al voltant de les espatlles
i lluïa un somriure. Era una persona ben diferent
de la dona mig embogida que els havia suplicat que creguessin
que la Kathy encara era viva.
Tanmateix, en Carlson es va adonar que, durant el
sopar, la Margaret encara mirava fugaçment la sala, on
les nenes, vestides amb els pijames, celebraven una festa
per prendre te amb les nines i els ossets. Va pensar que
encara havia de comprovar que totes dues seguien estant
allà.
405

Els Frawley l’havien convidat a sopar per celebrar,
amb paraules de la Margaret, el seu «retorn a la vida
normal». Tanmateix, era inevitable i natural que els expliqués
part de la informació revelada durant les confessions
d’en Gregg Stanford i en Clint Downes.
No havia pensat de parlar sobre en Richard Mason,
el mig germà de l’Steve, però quan l’Steve va esmentar
que el seu pare i la seva mare els havien anat a veure, va
preguntar per ell.
—Es pot imaginar com és, de dur, per a la meva
mare, saber que en Richie torna a tenir problemes —va
explicar l’Steve—. Traficar amb cocaïna encara és pitjor
que tota la porqueria en què estava implicat fa anys. Ella
sap els anys de presó als quals el poden condemnar i,
com totes les mares, mira d’esbrinar què va fer malament
perquè es tornés d’aquesta manera.
—No va fer res mal fet —va dir en Carlson amb
franquesa—. És una ovella negra, senzillament —va
continuar, i llavors va fer un últim glop de cafè i va afegir—:
Si de tot plegat n’hem tret alguna cosa bona és que
ara sabem que en Norman Bond va assassinar la seva exdona,
la Theresa. En Bond portava l’anell de casament
que li havia donat el seu segon marit en una cadena que
duia al coll. Ella el portava posat la nit que va desaparèixer.
Almenys ara el seu segon marit podrà continuar
amb la seva vida. Durant disset anys, s’ha aferrat a l’esperança
que ella encara fos viva.
En Carlson no podia deixar de mirar les bessones.
—S’assemblen com dues gotes d’aigua —va observar.
—¿Oi que sí? —va coincidir la Margaret—. La setmana
passada vam dur la Kathy a la perruqueria perquè
406

li traguessin el tint, i llavors els vaig demanar que tallessin
els cabells a la Kelly perquè totes dues portessin els
cabells curtets. Els queda prou bé, ¿no troba? —va fer, i
va sospirar—. Totes les nits em llevo almenys tres vegades
i les vaig a veure, només per estar segura que hi són.
Tenim un sistema d’alarma molt sensible, i a la nit el posem
en la posició «instantani», cosa que vol dir que si
obrissin una porta o una finestra el soroll que faria l’alarma
podria despertar els morts, però malgrat aquesta
protecció, encara no suporto tenir-les fora de la vista.
—Ja li passarà —va calmar-la en Carlson—. Potser
no immediatament, però amb el temps millorarà. ¿Com
estan les nenes?
—La Kathy encara té malsons. En somnis, diu: «Més
no, Mona; més no, Mona». A més a més, l’altre dia vam
anar a comprar i va veure una dona prima amb els cabells
llargs i castanys despentinats que suposo que li va
recordar l’Angie i la Kathy es va posar a xisclar i se’m va
abraçar a les cames. Se’m trencava el cor, però la doctora
Sylvia ens ha recomanat una psiquiatra infantil meravellosa,
la doctora Judith Knowles. Li portarem les bessones
un cop per setmana. Diu que caldrà una mica de
temps, però ens ha assegurat que al final les nenes estaran
perfectament.
—¿L’Stanford mirarà d’arribar a un acord? —va
preguntar l’Steve.
—No té gaire cosa a negociar. Va organitzar el segrest
perquè tenia pànic. Li feia por que la seva dona hagués
descobert que li era infidel i que estigués a punt de
divorciar-se’n. L’any passat havia tingut alguna cosa a
veure en uns problemes financers de l’empresa i encara
407

li feia por que l’atrapessin. Necessitava disposar de fons,
i l’Steve, quan el va conèixer a vostè al despatx i li va ensenyar
fotos de les bessones, va acabar de traçar el seu pla.
»En Lucas Wohl i ell tenien una relació estranya —va
continuar en Carlson—. En Lucas era el seu xofer de confiança
quan atenia els seus petits afers. Llavors, un dia,
durant el seu segon matrimoni, l’Stanford va tornar a
casa inesperadament i va trobar en Lucas remenant la
caixa forta on la seva dona guardava les joies. Li va dir
que continués robant, però que havia de compartir el
botí amb ell. Després d’allò, de tant en tant donava informacions
a en Lucas sobre cases que podia robar. L’Stanford
sempre vivia al límit. El que més m’agrada de tot
plegat és que podria haver-se’n sortit si hagués confiat
que en Lucas no havia dit a en Clint qui era. Ocupava un
lloc important a la nostra llista de sospitosos i el vigilàvem,
però en realitat no teníem res contra ell. Això és el
que turmentarà l’Stanford la resta de la seva vida quan
es desperti tots els matins en una cel . la de la presó.
—¿I en Clint Downes? —va preguntar la Margaret—.
¿Ha confessat?
—És un segrestador i un assassí. Encara ens vol fer
creure que la mort de l’Angie va ser un accident, però li
caldrà molta sort perquè algú s’ho empassi. Els tribunals
federals se n’ocuparan. Estic segur que no tornarà a beure
cervesa al pub de Danbury. Mai més no tornarà a sortir
de la presó.
Les bessones havien acabat la festa i van entrar al
menjador. Un moment després, la Kathy somreia a la
falda de la Margaret i l’Steve alçava la Kelly, que es petava
de tant riure.
408

En Walter Carlson va notar que se li feia un nus a la
gola. Tant de bo sempre fos així. Tant de bo poguessin
retornar tots els nens a casa seva. Tant de bo poguessin netejar
el món de tots els depredadors. Almenys aquella vegada
havien gaudit d’un final feliç.
Les bessones portaven pijames amb flors blaves.
Dues nenes vestides de blau, va pensar. Dues nenes vestides
de blau...
409

També a labutxaca
Josep M. Albaigès, Diccionari dels noms de noi
Josep M. Albaigès, Diccionari dels noms de noia
Matilde Asensi, L’origen perdut
Paul Auster, Trilogia de Nova York
Paul Auster, Leviatan
Paul Auster, El Palau de la Lluna
Lluís-Anton Baulenas, La felicitat
Alfred Bosch, 1714
Alfred Bosch, Les set aromes del món
Emily Brontë, Cims borrascosos
Candace Bushnell, Dones de Manhattan
Jaume Cabré, Viatge d’hivern
Pere Calders, Tots els contes
Italo Calvino, Els nostres avantpassats
Francesc Cambó, Memòries (1876-1939)
Eudald Carbonell, Planeta humà
Jordi Coca, Lena
Paulo Coelho, El zahir
J. M. Coetzee, L’edat de ferro
Pep Coll, Muntanyes Maleïdes
Lucas Crow, Les millors cent una llegendes urbanes
Gerald Durrell, La meva família i altres animals
Umberto Eco, El nom de la rosa
Salvador Espriu, Antígona. Fedra. Una altra Fedra, si us plau
Gustave Flaubert, Tres contes
411

Gustave Flaubert, Madame Bovary
Ken Follett, Els pilars de la Terra
Valentí Fuster, La ciència de la salut
Jostein Gaarder, El món de Sofia
Patrícia Gabancho, El preu de ser catalans
Jordi Galceran, El mètode Grönholm
Martí Gironell, El pont dels jueus
Denis Guedj, El teorema del lloro
John Irving, Una dona difícil
Tahar Ben Jelloun, El racisme explicat a la meva filla
Dani Jiménez, Ciència a un euro
Klein, Naomi, No logo
Donna Leon, Mort a La Fenice
Primo Levi, Si això és un home
Corinne Maier, No kid
Thomas Mann, La muntanya màgica
Joan Maragall, Nausica
Sándor Márai, La dona justa
Maria-Mercè Marçal, La passió segons Renée Vivien
Eduard Márquez, El silenci dels arbres
Miquel Martí i Pol, Poesia completa
Cormac McCarthy, Tots aquells cavalls
Carson McCullers, El cor és un caçador solitari
Ian McEwan, Dissabte
Ian McEwan, Expiació
Francesc Miralles, El Quart Reich
Terenci Moix, El sexe dels àngels
Jesús Moncada, Calaveres atònites
Javier Moro, Passió índia
Kenizé Mourad, De part de la princesa morta
Haruki Murakami, Tòquio blues (Norwegian Wood)
Haruki Murakami, Kafka a la platja
Haruki Murakami, El meu amor Sputnik
412

Maria-Antònia Oliver, Joana E.
George Orwell, La rebel·lió dels animals
Josep Pla, El quadern gris
Josep Pla, La vida amarga
Plató, Apologia de Sòcrates. Critó. Eutifró. Protàgores
Baltasar Porcel, Cavalls cap a la fosca
Eduard Punset, El viatge a la felicitat
Jordi Puntí, Pell d’armadillo
Hubert Reeves, La història més bella del món
Carme Riera, La meitat de l’ànima
Carme Riera, Dins el darrer blau
Mercè Rodoreda, Viatges i flors
Montserrat Roig, El temps de les cireres
Emili Rosales, La Ciutat Invisible
Arundhati Roy, El déu de les coses petites
Carlos Ruiz Zafón, El Príncep de la Boira,
Carlos Ruiz Zafón, El Palau de la Mitjanit
Carlos Ruiz Zafón, Les llums de setembre
Carme Ruscalleda, Cuinar per ser feliç
Josep M. de Sagarra, All i salobre
J. D. Salinger, El vigilant en camp de sègol
Albert Salvadó, Jaume I el Conqueridor
Lisa See, Flor de Neu i el ventall secret
Màrius Serra, Mon oncle
Sebastià Serrano, El regal de la comunicació
Sebastià Serrano, L’instint de la seducció
Vikram Seth, Una música constant
Isabel-Clara Simó, Dones
Dai Sijie, Balzac i la petita modista xinesa
Carles Soldevila, Fanny
Sílvia Soler, 39 + 1
Toni Soler, Història de Catalunya (modèstia a part)
Nicholas Sparks, El quadern de Noah
413

Nicholas Sparks, Un camí memorable
Stendhal, El roig i el negre
Bettina Stiekel, Els nens pregunten, els Nobel responen
Patrick Süskind, El perfum
Susanna Tamaro, Vés on et porti el cor
Amy Tan, Un lloc sense nom
Emili Teixidor, Pa negre
Lev Tolstoi, La mort d’Ivan Ilitx. La sonata a Kreutzer
Ferran Torrent, Gràcies per la propina
Ferran Torrent, Societat limitada
Matthew Tree, La puta feina
Marina Tsvetàieva i Anna Akhmàtova, Poemes
Fred Uhlman, L’amic retrobat
Llorenç Villalonga, Bearn o La sala de les nines
Joan Vinyoli, Poesia completa
Nicholas Wilcox, La làpida dels templers
Marguerite Yourcenar, Memòries d’Adrià
414