Anar i tornar de Saidí es pot fer per camins diferents, i a ... - Labutxaca

1
Anar i tornar de Saidí es pot fer per camins diferents,
i a mi fa vint-i-cinc anys m’agradava sobretot la carretera
de dalt. El cotxe de línia naixia al mateix poble,
de davant de la taverneta, i feia unes quantes parades
per pobles de Lleida abans d’arribar a la ciutat. Però
la carretera era recta, recta. Deixàvem Saidí, em girava
a saludar la silueta de l’ermita de Sant Antoni i els
altiplans que en l’horitzó protegeixen la ribera baixa
del Cinca de l’aspror dels Monegres i, de seguida, la
mare, cada volta, em feia fixar en un dels vells pous a
la vora del camí, on durant la guerra van tirar tants
cadàvers. Ens el miràvem i la mare callava, enraonava
cap a dins i jo no li preguntava res. Encara no sabia
gran cosa del front de l’Ebre i dels anarquistes. Era el
1968 i jo tenia catorze anys, l’edat ritual que al poble
volia dir començar a treballar al terme. Així havia estat
per als meus pares i per al meu germà. Però jo anava
cap a Lleida i després, quan acabés el batxillerat i el
preuniversitari, aniria cap a Barcelona. Era una xica,
les màquines ja havien arribat a l’agricultura i a casa
no em necessitaven, podria seguir estudiant i fer una
11

carrera. Una carrera. Jaume continuaria a la terra: el
pare havia comprat un tractor i, amb els germans de
la mare, una màquina de segar que feien servir per
torns, al matí uns i a la tarda uns altres. La carretera
era recta, recta.
Era una carretera nova. Uneix els pobles de colonització
decidits pel franquisme a finals dels anys
quaranta, aixecats per gent del sud en aquestes terres
de la frontera lleidatana que havien estat de la dona de
Macià —del president Macià de «la caseta i l’hortet»,
aleshores no ho sabia— i que seguien en l’òrbita d’una
antiga i certificada família vinatera catalana. Encara
ara, en una de les places d’església el rellotge del
campanar és aturat a la mateixa hora que quan jo hi
passava amb el cotxe de línia, tres quarts de vuit. En
aquesta part de la frontera les propietats agrícoles estan
concentrades, les feixes són immenses i ja aleshores
eren regades per un sistema d’aspersió de grans dimensions,
desconegut a Saidí. Rodes i canonades com
esquelets de dinosaures de metall, que avui són l’arqueologia
resistent dels rudiments de la industrialització
agrícola.
Sant Miquel, el primer poble, era també el meu
primer signe de l’exterior. Molt més que els ponts de
Fraga i que la mateixa Lleida amb el seu carrer Major
ple de botigues i aquella façana tota ella de joguines
de dalt a baix, que coneixia des dels cinc o sis anys.
Sant Miquel era l’exterior per a mi potser perquè es
12

troba en la direcció aleshores més transitada de l’agricultura,
camins que en aquells anys m’eren més familiars
que anar a Lleida per baix, per la vella carretera
de Fraga.
Era la direcció dels cereals, del secà, o sigui del
Plantiu, dels Montcalvos i dels Abellars, on collíem alfals
a mà i on les màquines ja començaven a segar i collir
elles el blat i l’ordi. Travessàvem la sèquia de la
Clamor Amarga que recorre el secà fins a trobar el
Cinca, i encara quedaven tres quilòmetres a peu. Algunes
voltes la mare, que caminava molt de pressa,
alta i decidida, sempre com fugint d’algun maldecap,
em duia a coll. Vèiem eixir el sol davant nostre, acolorint
el secà ufanós de gra.
En les serres pelades dels Montcalvos passàvem
dues setmanes senceres al temps de la sega. Abans de
dormir miràvem les estrelles, el iaio en reconeixia algunes
i s’inventava romanços de tant en tant, quan la
collita anava bé. Era un home fatxendós i bonàs. Per a
ell era important poder arribar a casa i dir-li a l’ama
—la iaia— que s’havia menjat el badall només de pa i
havia estalviat el pernil, no calia que li’n tallés per a
l’endemà. Aleshores seia, satisfet, al costat del foc de la
cuina. Només ell deia dels Montcalvos la Codonyera,
perquè quan els comprà, de jove, hi havia un codonyer.
Una parella de Vallmanya s’hi havia volgut
instal.lar però el compromís es va desfer. El casori estava
tan avançat que el mas havia estat distribuït per
13

dins com a vivenda, no com els dels Abellars o el del
Plantiu, que no eren més que magatzems on, quan calia,
persones i mules dormíem junts.
El mas dels Montcalvos tenia cuina, quadra i habitacions.
Feia olor de llum d’oli, de borrassa, de palla
nova. A la feixa més llunyana del mas, cada any el pare
em deia: Vés al final del bancal, posa un peu a l’altre
costat i ja tindràs una cama a l’Aragó i l’altra a Catalunya!
I jo sempre ho feia.
A mitjans dels seixanta gairebé no hi havia més arbres
que oliveres. Uns quants ametllers i poca cosa
més. No s’hi feia altra fruita ni hortalissa que no fos
per a la casa. Figues i préssecs d’assecar, raïm i tomàquets
de rebost i de conserva, trumfes, melons i totes
les verdures de l’hort. Saidí passava aleshores dels dos
mil habitants, la xifra més alta que ha tingut mai.
Quasi totes les famílies eren propietàries de la terra
treballada, però ni aleshores ni ara la tenen concentrada
en una sola parcel.la, com als pobles de la carretera
de dalt. La majoria de les cases tenien de sis a deu
hectàrees, i de quinze a més de vint unes quantes, entre
elles la meva família. Hi havia també dos o tres terratinents.
Les propietats estan repartides en tres o
quatre llocs del terme i, al seu torn, cada tros geogràfic
està format per feixes petites que anaven bé per al
treball del llaurador amb els animals però que serien
una font de problemes nous quan arribarien les màquines,
que volen feixes grans.
14

Saidí estava llavors girat cap al secà regat pel canal
d’Aragó i Catalunya. És el poble de la zona amb més
terme fertilitzat per aquesta obra hidràulica i agrícola
decisiva. Sentia els homes parlar amb respecte de l’any
1909, quan el canal fou obert i els iaios eren criatures.
Els petits propietaris pagesos d’aquell temps eren
poca cosa més que serfs feudals sense amo. Les seves
fatigues eren inclements. No passaven de collir unes
quantes olives, cereals i hortalisses per a la pròpia supervivència.
Els pocs arbres que hi ha a les serres foren
plantats per ells, per a frenar el cerç i el voltorn.
No va ser fins als anys seixanta que els pagesos que
van poder comprar tractors van eixamplar a poc a
poc el patrimoni, guanyant a les serres noves terrasses
de conreu. Aquells que no ho van poder fer no van sobreviure
a la terra. En aquella dècada maquinista més
de cent persones van deixar el poble per la ciutat.
D’aquest costat de la ribera, Saidí era a primeries
del segle l’únic poble on, tot i la misèria i els vestigis feudals,
quasi totes les famílies tenien terra pròpia, ni que
fos unes poques fanegues. El canal el féu reviure. Els altres
pobles de la ribera tenien menys secà, menys terra
de rendiment. El canal els quedava lluny. Però allò que
veritablement decidia la seva sort era que la terra no era
propietat dels pagesos i els amos eren brutals. Per les
carreteres de la ribera, grups de mestres llibertaris recorrien
els pobles durant els anys de la república i de la
guerra, anys ferotges, i ensenyaven a llegir i a escriure.
15

Gràcies a l’aigua del canal, la terra guanyada als
Montcalvos va ser prompte terra fèrtil. El sistema de
reg continua sent el mateix que quan l’aigua hi arribà
fa quasi noranta anys: amb un aixadó, l’agricultor
obre i acompanya el pas de l’aigua per les fasseres
d’un territori desnivellat i dividit com un mosaic.
L’horta, a l’altra banda del secà, on el sol es pon,
era un territori secundari. La tardor de 1968, quan
me’n vaig anar cap a Lleida, ja feia temps que els homes
pensaven què s’hi hauria de criar, a l’horta, una
volta fets a la idea que treballar l’arròs s’havia convertit
en una feina massa cara. Cada any calia més mà
d’obra per a traure-hi les males herbes que les collites
havien criat. «La terra é mare de totes les herbes i de
tot lo que se li plante, mariastra», diu la frase pagesa, i
els anys la confirmen l’un darrere l’altre, avui tant o
més que llavors.
A cultivar l’arròs i a mostrar-ne l’experiència havien
vingut a l’horta algunes famílies valencianes i de
les terres del delta de l’Ebre; per elles les criatures sabíem
que hi ha rates d’aigua tan netes que es poden
menjar. No ens ho acabàvem de creure. Ens ho dèiem
els uns als altres amb una mescla de fàstic i d’admiració.
¿Una rata d’aigua és com un conill? ¿Un conill és
com un gat? ¿Un gat pot ser una rata? Potser sí. Els
grans no ens responien res de clar, deien confusions
sobre els anys de guerra i les coses que les persones
poden arribar a fer o a menjar. Si deixaves estar les ra-
16

tes d’aigua i preguntaves directament per la guerra, el
neguit dels grans es feia més tèrbol. Els ho veies a la
cara, en els llavis apretats i els ulls que s’endurien.
D’aquella guerra, deia la iaia, no en sabrem mai res,
no la podrà explicar mai ningú...
Conviure amb animals era normal i no m’adonava
que amb el pas dels anys no en veuria cap ni un a casa.
A voltes em pregunto quin efecte ha fet en les dones
dels quaranta en amunt deixar de criar animals i de
transformar-los en menjar, la desaparició del corral,
de les seves rutines i les seves sorpreses. És molt clar
tot allò que s’hi ha guanyat: les cases i els carrers del
poble són nets de pudors i de palla empastifada. No sé
en canvi què és perdut per sempre sense els animals.
17

Em mortificava la matança del verro i procurava
desaparèixer fins que els budells no estaven nets i llestos
altre cop, per al mandongo. Els xiscles de la bèstia
sabedora de l’arribada de la seva hora —perquè ho sabia,
les dones ho deien—, l’home esmolant el gran ganivet
i el raig de sang del coll del verro brollant com un
rec vermell en una fassera on acaben de donar l’aigua,
eren per a mi neguits fascinants, una por clara i definida.
Un porc té molta sang, molta: és gràcies a aquell
doll de sang que la bèstia pot ser transformada en
menjar. «Allà on no hi ha sang, botifarres no s’hi fan.»
El matador manipulava dos ganxos. L’un el clavava a
l’os de la mandíbula del porc i l’altre l’ajustava a la seva
pròpia cuixa, per a aguantar la força desesperada amb
què l’animal encaixava la ferida mortal. La sang rajava
estona i estona. Els xiscles del verro emplenaven l’aire
d’un alè salvatge. Em refugiava prop del foc, on la caldera
bullia d’aigua per a escaldar la bèstia, despullar-la
dels crins i després obrir-la en canal per a buidar-la de
vísceres i poder començar el mandongo. Aquell protocol
m’espantava i m’atreia, cerimonial vell com el món
que m’acostava a la vida rasa i pelada, a la vida dels
grans. Amagava la meva por com fos.
La por es transformava en excitació quan començava
el mandongo. Tota aquella cadena de transformació
de la bèstia em semblava l’expressió de la saviesa. Quan
la tia Antonieta ficava a la caldera aquell secall de braç
que tenia i anunciava amb calma que l’aigua ja comença-
18

va a bullir, jo contenia la respiració. Els vells ¿no tenen
temperatura? Aquella dona de vuitanta anys era la senyora
del mandongo. Manava tranquil.la, amb humor
distret. Petita i escarransida, li faltaven dents i vestia
sempre de negre de cap a peus. Posseïa el secret del foc,
de la sal i del pebre. Quan les botifarres bullien dins la
caldera, ella hi anava ficant el braç i sabia el moment
exacte en què les havia de retirar. Els homes alimentaven
el foc i miraven la tia Antonieta amb admiració. El
pare li preguntava continu si l’aigua ja estava a punt o
si les botifarres ja estaven prou cuites, i ella vinga ficar i
traure el braç de l’aigua bullent.
Quan les dones em van donar permís per a fer anar
la maneta de la màquina de les salsitxes i llonganisses
va començar la meva vera adolescència. Prou gran per
a fer mandongo. Fes anar bé les mans i els dits en embotir
la carn picada i salada a la màquina i la fas passar
girant la maneta al ritme que demana el budell, més
gros, més petit, més ample, més estret, vés atenta. Prou
gran per a treballar tot aquell dia seguit, amb tota la
casa i la seva gent en sintonia perquè en una sola jornada,
de les cinc del matí a les onze de la nit, el porc
quedés estès pels canyissos i penjat de claus a les bigues
en forma de pernils, tortetes i bulls de sang i pa, llonganisses
i fuets, salsitxes, botifarra blanca i botifarra
negra, botifarra d’ou, carn magra i carn viada.
El mandongo era un ritual d’harmonia, vint-iquatre
hores de concòrdia. Aquell dia el món de cada
19

casa oblidava tot el que poguera fer-lo anar malament.
Només les criatures sentíem la por del porc. Solíem
fer-lo just en acabar l’any, el dia de l’home dels
nassos si la mandonguera podia, de vacances d’estudi,
quan la terra i els homes descansaven i les dones ja havien
fet als forns del poble els panadons de Nadal.
Ningú no es barallava, ni tampoc es criticava de forma
ferotge ningú, com si obrir el verro en canal i manipular
tot el seu cos fos també un sacrifici que estalviava
el rosari de murmuracions dels uns contra els
altres, la mirada corrosiva que fa els pobles tan inhabitables.
Passàvem tota la jornada a la vora del foc,
aquell foc a terra que desapareixeria de la vida diària
gràcies a l’arribada de les cuines de butà. El foc passà
aleshores a l’engorfa.
A la casa vella del carrer Major em va anar molt bé el
galliner de l’engorfa. Hi anava a l’estiu, quan estava
buit. Les gallines no hi podien suportar la calor i a la
primeria de juny les portàvem al corral més fresc de
l’era. Abans de pujar a l’engorfa anava al paller, a donar
menjar a les gallines. El dia del trasllat era una
confusió. Corríem, la mare i jo, donant voltes pel galliner
i agafàvem les gallines de dues en dues. Jo te les
donava i tu, dues a cada mà, les portaves a l’era; després
hi anava jo, carregada amb una a cada mà: tu
sempre has tingut molta força a les mans. Quan n’ha-
20

vies de matar alguna, o un conill, no m’ho deixaves
fer; tu volies que, a mi, no em calgués saber-ho fer.
Has de viure d’una altra manera, filla. Si estudiava, em
salvaria, deies, i passaves d’una cosa a l’altra amb
aquesta capacitat de parlar sense dir-ho tot que segons
tu és un do natural que algunes persones tenen.
A mi no em sabia greu portar el menjar a l’era. Hi
anava amb ganes, a trobar els ous. Veig les ponedores
i em sorprenc de recordar que algunes gallines necessitessin
més intimitat que altres. A la ponedora gran,
quasi empotrada a la paret del fons, algun dia hi havia
vuit ous i tot. A voltes hi arribava al moment just en
què l’ou queia a la palla. Si et trobes un ou acabat de
pondre, passa-te’l pel davant dels ulls, va bé per a la
vista..., em deien les dones que trobava pel camí de
l’era. Jo sempre ho feia.
A l’engorfa passava les migdiades entre collita i
collita d’alfals, i quan ja s’havia acabat la sega. Durant
dues hores llargues, en plena xafogor dels migdies
d’estiu, el poble es tancava a les cases i el silenci arribava
a ser més fort que la calor de sota teulat. Era un
silenci espès, carregat del cansament dels grans. A l’engorfa
podia posar la ràdio sense por de despertar ningú.
Cosia, llegia o cantava. Esperava l’hora de les novel.les
a la ràdio, que començaven a les quatre en punt
de la tarda, un horari que coincidia amb el moment
en què els homes, si és que havien dinat a casa, tornaven
al terme. Ara els homes dinen sempre a casa i les
21

migdiades, si en fan, són molt curtes. La jornada de
treball a la terra no fa més que allargar-se, tots els dies
de l’any. Ix el sol i tractors, motos i cotxes s’engeguen
i no paren, com en un formiguer. Prou d’esmorzars
d’una hora, ni a casa ni al terme, tampoc berenars...
Però no vull que el frenesí i el nerviosisme del present
es mengi la memòria i el record. En una cadireta
de boga cosia al balcó i veia viure i morir la tarda. Per
primer cop escoltava els nous conjunts anglesos i
aprenia de memòria les cançons de rock del país. Buscava
per les emissores les cançons preferides de mon
germà per a complir els seus encàrrecs, traure’n la lletra
perquè pogués imitar els cantants que veia per la
tele nova del bar de Torrotxo. A canvi ell m’explicava,
fil per randa, les històries de terror, històries extraordinàries
es deien, que també veia per la tele, aquell
nou invent prodigiós. El rostre franc de Jaume mudava
en màscares nervioses.
Aquell 1968 que el cotxe de línia em va portar a Lleida
a estudiar, a casa ja no hi havia gats ni mules i no vivíem
al carrer Major. La mare va aconseguir acostumar
els gats a no pujar al pis, més nou que l’altre, i a
poc a poc em vaig anar oblidant dels gats i de les gates,
també de les eugues. No recordo cap cavall. Les
mules són més resistents i més tranquil.les, deien els
homes. La Morena, la Catalina. El iaio els enraonava,
22

i jo a voltes baixava a la quadra a estar prop d’elles i a
veure-les riure i ensenyar aquelles dents immenses.
De tant en tant la Morena, la més mansa, em portava
al Plantiu o als Abellars i em tornava a casa. Jaume va
trillar moltes voltes amb les mules, jo només una, asseguda
feliç i contenta al trill mentre l’animal el feia
girar i girar. Després em gitava sobre una borrassa en
l’olor de la palla, esperava que arribessin les formigues
i després les seguia fins al seu cau. Recordo més
anar en carro que a cavall, i no tinc memòria de cap
naixement de pollí.
En canvi, les gates parien continu. Era un neguit
veure tots aquells gatets fets una bola solidària, la
gata que patia, sabedora que aviat algú agafaria les
seves cries i les llençaria per la costa del castell avall,
a buscar-se la vida als quatre dies. Ens en quedàvem
un i prou, a casa eren animals de companyia només
per a la iaia i per a mi. Elles dues, la iaia i la gata, tenien
molta relació. Les seves mirades eren semblants,
les dues tenien aquella presència totèmica dels animals
vigilants. L’última gata va anar a morir al peu
del seu llit, i el fill, un gat que acabaria malalt d’un
càncer a la gola, també el vam trobar mort prop de
l’habitació de la iaia.
Jo hi jugava i m’agradava tenir el gat a la falda
mentre llegia. També l’observava quan caçava. El gat
traçava una mirada al voltant d’un forat a la paret, es
quedava petrificat en un punt del cercle imaginari i
23

esperava. Els seus ulls projectaven una llum freda, feridora.
El ratolí treia el nas pel forat i s’espantava, tornava
a entrar i, al cap de no res, eixia de nou, impacient.
El gat no s’havia mogut ni un pèl. Davant d’aquella
immobilitat, el ratolí caminava confiat i de camí el
gat, amb l’esquena feta un arc, l’atacava. Feria el ratolí
però no el matava. El deixava anar, sangonós. La rateta
corria com podia cap al forat, però el gat no la
deixava entrar sinó que la tornava a mossegar. Després
es quedava altre cop petrificat, i torna a començar.
L’operació durava tant com la mort lenta del
ratolí, i el gat, que d’habitud caçava després de dinar,
abandonava aleshores la seva víctima amb altivesa.
A voltes copiava la quietud del gat. Prop de la paret
assolellada del mas dels Montcalvos, a l’hora de la
migdiada, esperava que un llangardaix ixqués del seu
cau quan la meva figura li hagués deixat de fer por.
Lent i mig cec, al cap d’una estona el llangardaix sortia,
s’arrossegava amb cautela i es posava a prendre el
sol. El verd de la pell refulgia.
El finestral del galliner del carrer Major donava a l’horta,
però els altres teulats i les parets de les cases veïnes
no deixaven veure el paisatge. Quan visitava cases en els
carrers de la costa del castell, me n’hauria emportat les
finestres que donaven a l’horta. Em semblava un jardí,
però no se m’hauria acudit mai de dir-ho a ningú.
24

Els homes sempre se’n burlaven si un dia se t’escapava
que els ababols fan bonic. De seguida el iaio o el
pare l’emprenien contra les males herbes i els imbècils
que busquen la bellesa en el treball de la terra —quan
el fan uns altres!, remataven. No ho hauria dit mai,
que mirar l’horta era com mirar un jardí. Era una xiqueta
aspra, poc preparada per als sentiments expansius.
No ho hauria sabut dir, que quan veus l’horta des
de la carretera, i encara més des de dalt del castell
—joc geomètric de feixes i camins, arbres, conreus i
braçals de rec a la vora del riu, la planura alta dels Monegres
a l’horitzó—, els ulls i l’enteniment de la gent
per força s’han de calmar. Vaig saber el perquè anys
després, al sud, quan vaig veure què poden fer junts
oliveres i arbres fruiters. Vaig entendre que Saidí, amb
horta de riu i secà amb aigua, ve d’on ve, de la tradició
de l’aigua àrab i de la sort de poder aprofitar la frontera
catalana, el gran canal de 1909.
Quan els llibres de geografia parlen de Saidí no
conten res de cap reina Saida ni de si es va tirar o no
avall del castell, tal com de petita sentia dir. Conten
d’un noble àrab que regia els destins de la plaça forta
i que, en senyal d’amistat i bona entesa, va fer construir
el castell per a donar-lo com a regal al noble cristià
de Lleida amb qui acabava de fer les paus. Això era
l’any 1120. Saidí va veure viure junts durant segles
àrabs, cristians i jueus. Els moriscos, els pagesos de l’època,
en van ser expulsats a primers del segle xvii.
25

La tradició dels àrabs d’Al-Andalus era crear planes
fèrtils com a expressió de la seva capacitat d’organització
social, colonitzadora, vehiculadora de civilització.
Els governants impulsaven l’agricultura de regadius
—una obra sensacional d’enginyeria i de matemàtica—
per a fer evident que el seu poder seria tan estable
com ho és el pas de les estacions que fa fructificar
la terra. En tota la península no consta que fessin fortaleses
en terres àrides, fortaleses i prou. Muntaven
places fortes com Saidí, de cara al riu, i extreien tota la
riquesa de l’horta teixint un canemàs subterrani de
recs. Quan el rei En Jaume va entrar guanyador a
València i en va expulsar mig país, el va fer repoblar
amb gent de la frontera del Cinca, gent a qui tocava
fer les guerres i les postguerres cada volta que els senyors
ho manaven, vet aquí el destí secular de les fronteres.
Per les terres de les taronges, quan l’altre parla
valencià, prefereixo parlar com a Saidí. Quan parlo
castellà, més d’una volta, pel nord de la península,
m’han preguntat si era valenciana. En alguna ocasió
he dit que sí.
Com a Saidí. Enraonar, parlar. ¿I llegir? ¿I escriure?
¿Com a Saidí? Unes persones amb nom català i unes
altres castellà, sense cap motiu exprés que no sigui
una raó històrica. Cinc quilòmetres amunt del riu, Almudáfar,
de parlar castellà ben aragonès. Dotze quilò-
26

metres avall del riu, Fraga: amb una altra cantarella i
que ningú no la confongui amb la de Saidí ni tampoc
amb la de Vilella, davant per davant del riu. Nou
quilòmetres amunt del secà, Sant Miquel: parla de
Lleida barrejada amb parles andaluses i de tot el sud.
¿I llegir? ¿I escriure? Escriuré en la llengua que enraonem,
ho vaig saber a Lleida i res no me’n va fer desdir
quan vaig arribar a Barcelona, al contrari. Llegir
aquelles paraules que només deia però no sabia escriure
ni havia vist mai sobre paper, aprendre’n de
noves i cada volta raonar i enraonar millor i poder llegir
més. Amb el meu accent. «¿Ja t’has fet de Barcelona?»
Mai deixaré la música de Saidí. Ara l’escric.
No tinc cap intenció de fer passar per feliç el Saidí d’abans
de la fruita, prou que me’n recordo. Quan anava
a missa, m’agradaven les festes grosses perquè s’encenien
tots els llums. El pare d’Hèctor, que al ball tocava
l’acordió, feia sonar l’òrgan i la Rosita de la Rosa i les
27

altres dones cantaven. Una volta vaig haver de cantar
el solo del cor i, quan vaig sentir la meva pròpia veu,
alguna cosa em va passar, em vaig quedar muda i mai
més he fet un solo. A voltes hi penso perquè, en una
altra vida, m’agradaria cantar; deu ser el desig d’aquella
veu ofegada al cor de Saidí. Però les festes eren escasses
i la majoria dels diumenges la missa m’avorria.
Envejava les xiques que es marejaven amb les ceres i se
n’anaven. Els homes no hi anaven i en general eren i
són anticlericals, ¿per què hi havia d’anar jo?
Tampoc no tinc bon record dels capellans. Llevat,
potser, d’un home altiu i estudiós que no em va dir res
quan vaig deixar d’anar a l’església i després va consolar
la meva mare quan em vaig casar pel civil. Em vaig
casar amb Lluís el 1977, però quasi ningú no s’ho va
creure perquè no vam fer el casori a Saidí i perquè ni
tan sols va venir a Barcelona tota la família, només els
meus pares i mon germà. Així són les coses a Saidí.
Sobretot els assumptes missaires i cerimoniosos.
L’església, aixecada en els temps contundents de
l’Edat Mitjana, té el campanar fet de totxos del castell.
Està dedicada a Joan el Baptista, el predicador del desert.
És gran, de tres naus i dotze altars. Saidí la va fer
en moltes voltes, des de la primeria del segle xiii fins
al segle xviii. En més d’una ocasió les obres van continuar
perquè el bisbat de Lleida amenaçava amb l’excomunió
els ajuntaments d’aquells temps. «Vox clamantis
in deserto», diu a dalt de l’altar major.
28

D’emocions religioses, no en recordo cap. Veig,
això sí, la negror de la sotana d’un costat a l’altre de la
plaça, de la rectoria a l’església. Els homes despotricaven
contra la bandera clerical que convocava a l’ordre,
les dones es mudaven tan bé com podien i seguien el
voleiar de la sotana. Aquest tupí de contradiccions va
petar una nit de 1963, quan algú va pintar a la porta de
l’església, al costat de la làpida dels Caídos, una falç,
un martell i dues paraules: Viva Fidel. També van pintar,
a dins, els reclinatoris propietat de les famílies benestants.
El rector va avisar l’alcalde. Els ànims es van
exaltar i un home del sometent, endut per l’ardor
franquista, va proposar l’estratègia: buscar els culpables
i cremar-los a la plaça de missa. El terrabastall inquisitorial
va durar més d’una setmana. Els tres comunistes
del poble estaven espantadíssims. Però
resultà que el cap de la colla subversiva era fill de l’alcalde.
Davant les proporcions que la cosa prenia, el xic
va confessar voluntàriament, un dia a la Sardera, treballant
amb son pare. I aquí acabà tot. Els subversius
tenien catorze anys.
Dic que així va acabar tot, però només era una
aparença. Al cap de tres dies de dragar el riu van trobar
ofegat el tio Antonio del Forner, pare d’un altre
dels xics, un home que havia tornat trastocat de
França, del camp de fugits republicans. No havia pogut
suportar el temor i se’n va anar a morir al riu. La
milícia franquista del sometent va durar fins al 1967.
29

Per Setmana Santa, l’altar lateral del Sagrat Cor es
convertia en centre. Podia veure bé el retaule de l’infern.
És un relleu humil, de guix acolorit ben viu, on
homes i dones, despullats, cremen en flames més
grans que ells, els homes amb els ulls esbatanats, les
dones de pits enlaire. Tots demanen a crits una ajuda
que no arriba, eterna. És molt teatral. Era una escena
del tot natural per als altres que a mi em desassossegava.
M’evoca les ganes desesperades que tenia d’anar-me’n.
Fa poc li he tret una foto que encara no
m’explico com ha sortit tan bé, sense flash i amb una
il.luminació que no li podia arribar perquè aquell dia
tots els laterals de l’església eren en penombra. Vaig
forçar la sensibilitat de la pel.lícula, però de res no va
valdre en totes les altres fotos que vaig fer en interiors
més clars que aquell. En canvi, el retaule fosc s’acomodà
perfectament a la màquina. La foto rescata l’infern,
fuminós.
Passava moltes hores amb la vista dins de tebeos i llibres,
ficada primer en contes i novel.les de la col.lecció
«Cadete» i després en les històries tremendes de la
col.lecció «Reno» que entraven a casa periòdicament.
Un dia a Lleida, la mare va veure un llibre amb el títol
d’una pel.lícula de Gary Cooper i Ingrid Bergman que
la censura no havia deixat estrenar perquè anava de
republicans durant la guerra civil. Comprà la novel.la
30

de Hemingway i em va dir que l’hi regalés jo al pare,
que així a ell no li sabria tant de greu que fos un llibre
car. Era un volum de tapes dures, de lletra gran i clara,
una edició molt diferent a la de les col.leccions populars
de traduccions d’autors americans de la postguerra.
El llibre sí que havia passat la censura, m’explicà la
mare que li havia dit el llibreter. Jo també el vaig llegir,
perquè el pare, pagès il.lustrat, no em prohibia mai els
llibres dels grans. Llegia i llegia durant hores sense
que la meva fantasia hi entrés per a res, com una disciplina
o una fugida. No ho reconeixia a ningú, ni tan
sols a Jaume, que aquells llibres per a grans no m’arribaven
a interessar. Només hi va haver un llibre que rellegia
un i altre cop, la història de Genoveva de Brabant
i la seva fugida al bosc, on va criar el seu fill amb
la llet d’una cérvola.
També llegia les novel.les rosa de la iaia i les de l’oest
i de gàngsters de mon germà, i potser me’n recordo
una mica més però no gaire més. Tenia pocs tebeos
meus, era Jaume qui els comprava per ser el gran.
Llegíem aquelles històries de la guerra dels americans
amb els japonesos, d’herois medievals i les seves nòvies
nòrdiques, d’herois moderns que volaven.
Tenia a mà alguns llibres vells, de Blasco i de Juli
Verne, i uns altres de més nous i també de tapes dures,
de Knut Hamsun, Pearl S. Buck i de Giovanni Papini.
Home imperatiu, de mentalitat fatalista però
posseït per les exigències de la curiositat, el pare res-
31

pectava els llibres, els tenia una confiança neta. Després
de la guerra, quan va acabar els sis anys de mili
forçada que els va tocar de fer a la quinta del biberó,
es va subscriure a la revista Mundo i després, amb el
meu tio Julio, es van passar al Selecciones. Primer en
aquesta revista i després a La Vanguardia o El Heraldo
de Aragón que a voltes entraven a casa, llegia coses
que m’interessaven: paraules noves, la geografia del
món, el destí de les dones a l’Índia, passatemps
aritmètics.
Dels tebeos per a jovenetes recordo només la
capçalera de Mary Noticias, una mossa jove i dinàmica,
en posició de començar a marxar, amb un bolígraf
i una bossa gran, seguida per un fotògraf, a punt
d’emprendre viatges plens de peripècies. El pare i el
pare de la mare eren fanàtics del parte de la ràdio.
Quan vaig dir que volia ser periodista, els dos homes
potser van pensar que ho deia per ells. Per a mi es
tractava més que res de no ser mestra, el fat de tantes
xiques rurals. Pensava en escriure, però no gosava.
El verdader tràfic de lectures va ser, d’adolescent,
el de les fotonovel.les. A les noies joves ens donaven
una espècie de cohesió, un joc d’intercanvis que les xiques
no havien tingut abans. Seguir una història en
fotos podia ser fascinant, encara que fossin aquelles
imatges de dones i homes tibats davant la càmera. Les
llegia amb un cert disgust, perquè les històries no em
deien res i em molestava aquella caça del nòvio, aque-
32

lles heroïnes sense ofici ni benefici (cosa que les novel.les
rosa no desatenien tant). Disfrutava, en canvi,
quan les protagonistes eren la Sílvia Tortosa i algunes
poques més, actrius expressives que et feien veure l’esquelet
de la narració fotogràfica.
Uns quants xiquets i xiquetes, no tants com ara, ens
preparàvem per al batxillerat amb els directors de l’escola
i ens examinàvem per lliure a Lleida. Així ho va fer
primer Jaume i jo després. Aleshores ja teníem biblioteca
pública i allí vaig trobar els llibres de l’Enyd Bliton
que, gràcies a una redacció que ens va fer fer el mestre
Panadès, em van descobrir les ganes d’escriure. Quan
vaig iniciar els estudis, mon germà, a catorze anys i amb
revàlida, va començar a la terra, a ajudar el pare.
Anava sempre al cine i no he parat de comentar amb
el tio Julio les pel.lícules preferides, que no sempre són
les mateixes, i la carrera i la vida dels nostres actors i
actrius, dels únics que aleshores em mereixien el nom
d’artistes. El seu preferit és Tyrone Power, a qui no
s’assemella de res. Prim, d’estómac enfonsat, cara de
moixó irònic, el tio té una memòria implacable. Quan
Fernando es va matar amb el tractor, va deixar d’anar
al cine i ni mirava la televisió. Ell era una de les poques
persones grans que fins llavors encara anava al
cine del Simó, ja en decadència. Però el cine també el
va perdre a ell. Al tio li agrada contar aquella nit del 28
33

de març de 1954, la de Lo que el viento se llevó, quan jo
era dins del ventre de la mare. El cine havia fet més
fortuna a Saidí que en cap altre poble de la ribera, i en
algunes ocasions s’havien estrenat pel.lícules abans
que a Lleida o a Saragossa, com ara Belinda. El Simó
tenia bons contactes a Barcelona amb la gent de les
distribuïdores. Amb un bidonet d’oli, en aquells anys
de fam a la ciutat ell aconseguia una de les poques cintes
que arribaven de cada pel.lícula per a tot Espanya.
A voltes tornava amb una que el distribuïdor havia
previst primer per a Terrassa o Sabadell.
El Simó va arribar a tenir nou cines en pobles de la
ribera. La base forta va ser sempre Saidí, on les pel.lícules
que ell aconseguia passaven abans que a Fraga, on
també es va establir amb dos cines. La primera pel.lícula
que va fer a Saidí, el 17 d’abril de 1948, va ser Casablanca.
Aleshores començà la passió pel cine. Ja se’n feia
abans, abans de la guerra i tot, en el Club dels Republicans.
Però com diu el meu tio, fins que no va arribar el
Simó, la gent estava molt verda en cine, no sabia com
podia arribar a ser de bo. En els temps que el tio recorda,
la gent no creia per a res el que el cine contava.
S’hi anava a somiar, a veure meravelles, coses que
només passaven en la pantalla. Tots s’excitaven, cridaven
i reien quan veien arribar l’heroi en un gran
cotxe, l’aparcava davant d’una casa i, sense tancar-lo,
entrava a la mansió. Ningú tindria mai ni aquell cotxe
ni aquella casa, això només era cine i només es podia
34

veure al cine. Jaume m’ha contat fa poc que al cafè hi
ha sentit explicar a un veí, un home de l’edat del nostre
pare, que un dia eixint del cine li havia dit a la
dona: Hi ha una cosa que sí que m’agradaria abans de
morir... Un cotxe com el de la pel.lícula! No ho sé, no
crec que el tinguem mai... Ara en té dos. Però fa quaranta
anys no s’ho hauria cregut ni per casualitat. El
cine és probablement la gran diferència en la vida de
les generacions dels iaios i dels pares.
Pel cine, es feia el que convingués. Quan el 1954 va
comprar els drets d’exhibició de Lo que el viento se llevó,
el Simó tenia dos cines més, a Vilella i a Vallobar, a
l’altra banda del riu. Va pagar a la distribuïdora per a
passar-la només a Saidí. Un vigilant de la productora
va acudir per a controlar quanta gent hi anava. De res
li va valdre. La pel.lícula es va veure aquella nit als tres
pobles. Quan el primer rotllo va acabar a Saidí, un correu
en bicicleta la va fer arribar al barquer, i la pel.lícula
va començar al cine de Vilella. Quan va acabar, ja
estava a punt el segon rotllo, que acabava d’arribar de
Saidí, i el primer partia altre cop en bicicleta cap a Vallobar.
L’operació es repetí fins que tota la història de
Tara, una de les més llargues que s’havien vist mai, va
posar el The End primer a Saidí, després a Vilella i finalment
a Vallobar. Eren temps d’estraperlo, que per
aquí va durar fins al 1960.
Les coses del cine anaven tan bé que el Simó es va
decidir a fer-ne un de nou a Saidí, una sala que enca-
35

a avui és magnífica. La va obrir el 1957, amb 55o butaques
de fusta per a un poble que no arriba als dos
mil habitants. Vint anys després les bones èpoques del
cine ja s’acabaven, com a les ciutats, i el Simó va optar
per canviar les butaques i fer la sala més confortable.
Les butaques es van reduir a 300 i el local fou condicionat
amb calefacció i refrigeració, el millor cine de
la província, diu el seu amo amb satisfacció i també
molta pena. Però res no va aturar la mort del cine com
a espectacle i costum col.lectiu, i la revifada, petita
però certa, que el cine ha fet a les ciutats és una onada
que no hi ha arribat.
Els joves tenen cotxe i tots marxen dissabtes i diumenges.
El 1986 una altra determinació va ser presa:
calia una bona pantalla gegant de vídeo. Durant dos
anys i mig, fins que quasi totes les cases se’n van comprar,
la cosa va anar tirant. A finals de l’any passat, el
Simó va arribar a un acord amb l’ajuntament però la
cosa també se n’ha anat a fer punyetes. L’any gloriós
de 1992 el cine ha mort definitivament a Saidí. L’última
pel.lícula va ser Tacones lejanos, el dia de Sant Jordi.
Molts ja l’havien vist a Lleida o a Fraga.
Així vaig créixer. En una ribera antiga cultivada des
dels temps dels àrabs que ja demanava massa per a seguir
fent arròs. Una ribera voltada al nord per cereals
de secà, on arribaven les màquines quan jo estava a
36

punt d’anar-me’n i les formes de vida i de treball canviaven
molt més veloçment que el cotxe de línia que
em duia a Lleida. A una banda tenia l’horitzó de
l’horta, seguidora del riu i de la carretera de revolts
fins a Fraga. A l’altra banda de l’horitzó tenia la carretera
recta del secà. Quan va ser l’hora d’anar-me’n,
vaig tirar pel dret de la carretera de dalt.
37