Anar i tornar de Saidí es pot fer per camins diferents, i a ... - Labutxaca

dins com a vivenda, no com els dels Abellars o el del
Plantiu, que no eren més que magatzems on, quan calia,
persones i mules dormíem junts.
El mas dels Montcalvos tenia cuina, quadra i habitacions.
Feia olor de llum d’oli, de borrassa, de palla
nova. A la feixa més llunyana del mas, cada any el pare
em deia: Vés al final del bancal, posa un peu a l’altre
costat i ja tindràs una cama a l’Aragó i l’altra a Catalunya!
I jo sempre ho feia.
A mitjans dels seixanta gairebé no hi havia més arbres
que oliveres. Uns quants ametllers i poca cosa
més. No s’hi feia altra fruita ni hortalissa que no fos
per a la casa. Figues i préssecs d’assecar, raïm i tomàquets
de rebost i de conserva, trumfes, melons i totes
les verdures de l’hort. Saidí passava aleshores dels dos
mil habitants, la xifra més alta que ha tingut mai.
Quasi totes les famílies eren propietàries de la terra
treballada, però ni aleshores ni ara la tenen concentrada
en una sola parcel.la, com als pobles de la carretera
de dalt. La majoria de les cases tenien de sis a deu
hectàrees, i de quinze a més de vint unes quantes, entre
elles la meva família. Hi havia també dos o tres terratinents.
Les propietats estan repartides en tres o
quatre llocs del terme i, al seu torn, cada tros geogràfic
està format per feixes petites que anaven bé per al
treball del llaurador amb els animals però que serien
una font de problemes nous quan arribarien les màquines,
que volen feixes grans.
14