Anar i tornar de Saidí es pot fer per camins diferents, i a ... - Labutxaca

Gràcies a l’aigua del canal, la terra guanyada als
Montcalvos va ser prompte terra fèrtil. El sistema de
reg continua sent el mateix que quan l’aigua hi arribà
fa quasi noranta anys: amb un aixadó, l’agricultor
obre i acompanya el pas de l’aigua per les fasseres
d’un territori desnivellat i dividit com un mosaic.
L’horta, a l’altra banda del secà, on el sol es pon,
era un territori secundari. La tardor de 1968, quan
me’n vaig anar cap a Lleida, ja feia temps que els homes
pensaven què s’hi hauria de criar, a l’horta, una
volta fets a la idea que treballar l’arròs s’havia convertit
en una feina massa cara. Cada any calia més mà
d’obra per a traure-hi les males herbes que les collites
havien criat. «La terra é mare de totes les herbes i de
tot lo que se li plante, mariastra», diu la frase pagesa, i
els anys la confirmen l’un darrere l’altre, avui tant o
més que llavors.
A cultivar l’arròs i a mostrar-ne l’experiència havien
vingut a l’horta algunes famílies valencianes i de
les terres del delta de l’Ebre; per elles les criatures sabíem
que hi ha rates d’aigua tan netes que es poden
menjar. No ens ho acabàvem de creure. Ens ho dèiem
els uns als altres amb una mescla de fàstic i d’admiració.
¿Una rata d’aigua és com un conill? ¿Un conill és
com un gat? ¿Un gat pot ser una rata? Potser sí. Els
grans no ens responien res de clar, deien confusions
sobre els anys de guerra i les coses que les persones
poden arribar a fer o a menjar. Si deixaves estar les ra-
16