Anar i tornar de Saidí es pot fer per camins diferents, i a ... - Labutxaca

Em mortificava la matança del verro i procurava
desaparèixer fins que els budells no estaven nets i llestos
altre cop, per al mandongo. Els xiscles de la bèstia
sabedora de l’arribada de la seva hora —perquè ho sabia,
les dones ho deien—, l’home esmolant el gran ganivet
i el raig de sang del coll del verro brollant com un
rec vermell en una fassera on acaben de donar l’aigua,
eren per a mi neguits fascinants, una por clara i definida.
Un porc té molta sang, molta: és gràcies a aquell
doll de sang que la bèstia pot ser transformada en
menjar. «Allà on no hi ha sang, botifarres no s’hi fan.»
El matador manipulava dos ganxos. L’un el clavava a
l’os de la mandíbula del porc i l’altre l’ajustava a la seva
pròpia cuixa, per a aguantar la força desesperada amb
què l’animal encaixava la ferida mortal. La sang rajava
estona i estona. Els xiscles del verro emplenaven l’aire
d’un alè salvatge. Em refugiava prop del foc, on la caldera
bullia d’aigua per a escaldar la bèstia, despullar-la
dels crins i després obrir-la en canal per a buidar-la de
vísceres i poder començar el mandongo. Aquell protocol
m’espantava i m’atreia, cerimonial vell com el món
que m’acostava a la vida rasa i pelada, a la vida dels
grans. Amagava la meva por com fos.
La por es transformava en excitació quan començava
el mandongo. Tota aquella cadena de transformació
de la bèstia em semblava l’expressió de la saviesa. Quan
la tia Antonieta ficava a la caldera aquell secall de braç
que tenia i anunciava amb calma que l’aigua ja comença-
18