Anar i tornar de Saidí es pot fer per camins diferents, i a ... - Labutxaca

carrera. Una carrera. Jaume continuaria a la terra: el
pare havia comprat un tractor i, amb els germans de
la mare, una màquina de segar que feien servir per
torns, al matí uns i a la tarda uns altres. La carretera
era recta, recta.
Era una carretera nova. Uneix els pobles de colonització
decidits pel franquisme a finals dels anys
quaranta, aixecats per gent del sud en aquestes terres
de la frontera lleidatana que havien estat de la dona de
Macià —del president Macià de «la caseta i l’hortet»,
aleshores no ho sabia— i que seguien en l’òrbita d’una
antiga i certificada família vinatera catalana. Encara
ara, en una de les places d’església el rellotge del
campanar és aturat a la mateixa hora que quan jo hi
passava amb el cotxe de línia, tres quarts de vuit. En
aquesta part de la frontera les propietats agrícoles estan
concentrades, les feixes són immenses i ja aleshores
eren regades per un sistema d’aspersió de grans dimensions,
desconegut a Saidí. Rodes i canonades com
esquelets de dinosaures de metall, que avui són l’arqueologia
resistent dels rudiments de la industrialització
agrícola.
Sant Miquel, el primer poble, era també el meu
primer signe de l’exterior. Molt més que els ponts de
Fraga i que la mateixa Lleida amb el seu carrer Major
ple de botigues i aquella façana tota ella de joguines
de dalt a baix, que coneixia des dels cinc o sis anys.
Sant Miquel era l’exterior per a mi potser perquè es
12