Anar i tornar de Saidí es pot fer per camins diferents, i a ... - Labutxaca

veure al cine. Jaume m’ha contat fa poc que al cafè hi
ha sentit explicar a un veí, un home de l’edat del nostre
pare, que un dia eixint del cine li havia dit a la
dona: Hi ha una cosa que sí que m’agradaria abans de
morir... Un cotxe com el de la pel.lícula! No ho sé, no
crec que el tinguem mai... Ara en té dos. Però fa quaranta
anys no s’ho hauria cregut ni per casualitat. El
cine és probablement la gran diferència en la vida de
les generacions dels iaios i dels pares.
Pel cine, es feia el que convingués. Quan el 1954 va
comprar els drets d’exhibició de Lo que el viento se llevó,
el Simó tenia dos cines més, a Vilella i a Vallobar, a
l’altra banda del riu. Va pagar a la distribuïdora per a
passar-la només a Saidí. Un vigilant de la productora
va acudir per a controlar quanta gent hi anava. De res
li va valdre. La pel.lícula es va veure aquella nit als tres
pobles. Quan el primer rotllo va acabar a Saidí, un correu
en bicicleta la va fer arribar al barquer, i la pel.lícula
va començar al cine de Vilella. Quan va acabar, ja
estava a punt el segon rotllo, que acabava d’arribar de
Saidí, i el primer partia altre cop en bicicleta cap a Vallobar.
L’operació es repetí fins que tota la història de
Tara, una de les més llargues que s’havien vist mai, va
posar el The End primer a Saidí, després a Vilella i finalment
a Vallobar. Eren temps d’estraperlo, que per
aquí va durar fins al 1960.
Les coses del cine anaven tan bé que el Simó es va
decidir a fer-ne un de nou a Saidí, una sala que enca-
35