Anar i tornar de Saidí es pot fer per camins diferents, i a ... - Labutxaca

migdiades, si en fan, són molt curtes. La jornada de
treball a la terra no fa més que allargar-se, tots els dies
de l’any. Ix el sol i tractors, motos i cotxes s’engeguen
i no paren, com en un formiguer. Prou d’esmorzars
d’una hora, ni a casa ni al terme, tampoc berenars...
Però no vull que el frenesí i el nerviosisme del present
es mengi la memòria i el record. En una cadireta
de boga cosia al balcó i veia viure i morir la tarda. Per
primer cop escoltava els nous conjunts anglesos i
aprenia de memòria les cançons de rock del país. Buscava
per les emissores les cançons preferides de mon
germà per a complir els seus encàrrecs, traure’n la lletra
perquè pogués imitar els cantants que veia per la
tele nova del bar de Torrotxo. A canvi ell m’explicava,
fil per randa, les històries de terror, històries extraordinàries
es deien, que també veia per la tele, aquell
nou invent prodigiós. El rostre franc de Jaume mudava
en màscares nervioses.
Aquell 1968 que el cotxe de línia em va portar a Lleida
a estudiar, a casa ja no hi havia gats ni mules i no vivíem
al carrer Major. La mare va aconseguir acostumar
els gats a no pujar al pis, més nou que l’altre, i a
poc a poc em vaig anar oblidant dels gats i de les gates,
també de les eugues. No recordo cap cavall. Les
mules són més resistents i més tranquil.les, deien els
homes. La Morena, la Catalina. El iaio els enraonava,
22