Anar i tornar de Saidí es pot fer per camins diferents, i a ... - Labutxaca

Saidí estava llavors girat cap al secà regat pel canal
d’Aragó i Catalunya. És el poble de la zona amb més
terme fertilitzat per aquesta obra hidràulica i agrícola
decisiva. Sentia els homes parlar amb respecte de l’any
1909, quan el canal fou obert i els iaios eren criatures.
Els petits propietaris pagesos d’aquell temps eren
poca cosa més que serfs feudals sense amo. Les seves
fatigues eren inclements. No passaven de collir unes
quantes olives, cereals i hortalisses per a la pròpia supervivència.
Els pocs arbres que hi ha a les serres foren
plantats per ells, per a frenar el cerç i el voltorn.
No va ser fins als anys seixanta que els pagesos que
van poder comprar tractors van eixamplar a poc a
poc el patrimoni, guanyant a les serres noves terrasses
de conreu. Aquells que no ho van poder fer no van sobreviure
a la terra. En aquella dècada maquinista més
de cent persones van deixar el poble per la ciutat.
D’aquest costat de la ribera, Saidí era a primeries
del segle l’únic poble on, tot i la misèria i els vestigis feudals,
quasi totes les famílies tenien terra pròpia, ni que
fos unes poques fanegues. El canal el féu reviure. Els altres
pobles de la ribera tenien menys secà, menys terra
de rendiment. El canal els quedava lluny. Però allò que
veritablement decidia la seva sort era que la terra no era
propietat dels pagesos i els amos eren brutals. Per les
carreteres de la ribera, grups de mestres llibertaris recorrien
els pobles durant els anys de la república i de la
guerra, anys ferotges, i ensenyaven a llegir i a escriure.
15