Anar i tornar de Saidí es pot fer per camins diferents, i a ... - Labutxaca

altres dones cantaven. Una volta vaig haver de cantar
el solo del cor i, quan vaig sentir la meva pròpia veu,
alguna cosa em va passar, em vaig quedar muda i mai
més he fet un solo. A voltes hi penso perquè, en una
altra vida, m’agradaria cantar; deu ser el desig d’aquella
veu ofegada al cor de Saidí. Però les festes eren escasses
i la majoria dels diumenges la missa m’avorria.
Envejava les xiques que es marejaven amb les ceres i se
n’anaven. Els homes no hi anaven i en general eren i
són anticlericals, ¿per què hi havia d’anar jo?
Tampoc no tinc bon record dels capellans. Llevat,
potser, d’un home altiu i estudiós que no em va dir res
quan vaig deixar d’anar a l’església i després va consolar
la meva mare quan em vaig casar pel civil. Em vaig
casar amb Lluís el 1977, però quasi ningú no s’ho va
creure perquè no vam fer el casori a Saidí i perquè ni
tan sols va venir a Barcelona tota la família, només els
meus pares i mon germà. Així són les coses a Saidí.
Sobretot els assumptes missaires i cerimoniosos.
L’església, aixecada en els temps contundents de
l’Edat Mitjana, té el campanar fet de totxos del castell.
Està dedicada a Joan el Baptista, el predicador del desert.
És gran, de tres naus i dotze altars. Saidí la va fer
en moltes voltes, des de la primeria del segle xiii fins
al segle xviii. En més d’una ocasió les obres van continuar
perquè el bisbat de Lleida amenaçava amb l’excomunió
els ajuntaments d’aquells temps. «Vox clamantis
in deserto», diu a dalt de l’altar major.
28