Anar i tornar de Saidí es pot fer per camins diferents, i a ... - Labutxaca

pectava els llibres, els tenia una confiança neta. Després
de la guerra, quan va acabar els sis anys de mili
forçada que els va tocar de fer a la quinta del biberó,
es va subscriure a la revista Mundo i després, amb el
meu tio Julio, es van passar al Selecciones. Primer en
aquesta revista i després a La Vanguardia o El Heraldo
de Aragón que a voltes entraven a casa, llegia coses
que m’interessaven: paraules noves, la geografia del
món, el destí de les dones a l’Índia, passatemps
aritmètics.
Dels tebeos per a jovenetes recordo només la
capçalera de Mary Noticias, una mossa jove i dinàmica,
en posició de començar a marxar, amb un bolígraf
i una bossa gran, seguida per un fotògraf, a punt
d’emprendre viatges plens de peripècies. El pare i el
pare de la mare eren fanàtics del parte de la ràdio.
Quan vaig dir que volia ser periodista, els dos homes
potser van pensar que ho deia per ells. Per a mi es
tractava més que res de no ser mestra, el fat de tantes
xiques rurals. Pensava en escriure, però no gosava.
El verdader tràfic de lectures va ser, d’adolescent,
el de les fotonovel.les. A les noies joves ens donaven
una espècie de cohesió, un joc d’intercanvis que les xiques
no havien tingut abans. Seguir una història en
fotos podia ser fascinant, encara que fossin aquelles
imatges de dones i homes tibats davant la càmera. Les
llegia amb un cert disgust, perquè les històries no em
deien res i em molestava aquella caça del nòvio, aque-
32