Un crim imperfecte - Labutxaca

vuit mil euros, que m’ha costat la broma... —va dir visiblement
contrariat—. Tinguin, els he portat el catàleg
de l’exposició. Hi trobaran tots els detalls de la pintura.
Esclar que si necessiten veure’l de prop poden passar pel
despatx que tinc a la Diagonal, a tocar de la Via Augusta.
El Borja i jo vam mirar-nos el catàleg amb deteniment
i ens vam aturar a la pàgina on sortia la dona del
Lluís Font. El quadro en qüestió era un oli signat per un
tal Pau Ferrer i feia cinquanta per setanta. Representava
una dona d’edat incerta, entre els trenta-cinc i els quaranta-cinc
anys, diria jo, plàcidament deixada anar sobre
una mena de butaca d’un color vermell esmorteït.
Duia un vestit fosc, potser negre, amb un escot generós i
seductor on ressaltava l’esmentat collaret. S’hi podia
veure el fermall amb la flor de turqueses i el petit robí.
Les sabates és veritat que cridaven l’atenció, perquè eren
vermelles, amb el taló curt i molt prim, acabades en
punxa, i anaven lligades al turmell. Segur que no haurien
fet mal paper a l’armari de qualsevol fetitxista de sabates.
Potser el Lluís Font ho era, se’m va ocórrer de sobte.
Almenys, vaig pensar per mi mateix amb una mica
d’enveja, tenia la butxaca per poder-ho ser i una dona
disposada a donar-li el gust. Jo mai no aconseguiria que
la Montse se’n posés, de talons, i menys encara que es
gastés el sou en unes sabates com aquelles.
Vaig tornar a concentrar-me en el retrat. La dona era
més aviat rossa, i el nas, tot i que possiblement operat,
delatava una certa distinció. Els ulls eren foscos, gairebé
negres, i s’encaraven directament a l’espectador amb
una mirada entre seductora i mandrosa. Els cabells
llargs, una mica esbullats, li queien per damunt l’escot i
37