Un crim imperfecte - Labutxaca

—Ah! —vaig fer sense acabar d’entendre-ho.
Quan tothom va haver marxat, el Lluís Font va reunir-se
amb nosaltres i ens va oferir alguna cosa per beure.
Recordant l’ampolla de conyac que s’havia endut la
policia com a prova, el Borja i jo vam declinar prudentment
la invitació. Ell tampoc no es va servir cap beguda,
sospito que pel mateix motiu.
—Els he de demanar un favor —va començar, visiblement
nerviós—. No hi ha ningú més en qui pugui
confiar, en aquest assumpte.
—Vostè dirà —va dir servicial el Borja.
—El meu secretari personal és de vacances a Sri
Lanka. Serà fora fins Cap d’Any... —va fer una pausa i es
va encendre un cigarret—.Vull dir que no els ho demanaria
a vostès si no fos perquè ell és a l’estranger.
—¿Què és el que l’amoïna? —el Borja el va convidar
a anar al gra.
—El quadro, és clar. El retrat de la Lídia que tinc al
despatx és el que m’amoïna —va confessar—. Sobretot
perquè no sabem què ha passat aquesta tarda. Si és veritat,
com creu la policia, que la Lídia ha mort enverinada...
No sé com van aquestes coses, però potser faran un escorcoll...
I, en realitat, ben mirat, jo no tinc res a amagar,
però si descobrissin el quadro, no sé, potser la cosa podria
arribar a complicar-se. Hauria de donar explicacions, vull
dir que no és un retrat fet per encàrrec, sinó que el vaig
descobrir per casualitat, la model és la meva dona...
—... no hi ha factura de compra... —es va apressar a
dir el Borja.
—De fet, sí. Està a nom d’una societat. Aquest no és
el problema.
140