Un crim imperfecte - Labutxaca

o bé mai no l’havien començat o que de fet no havien
pogut passar de les primeres cinquanta pàgines. El motiu:
era una novel.la massa llarga, la lletra era massa petita
i estava plena de paraules que no s’entenien, per no
parlar de les quilomètriques notes a peu de pàgina que
alguna ment sàdica i retorçada s’ha dedicat a posar amb
l’objectiu claríssim de desmoralitzar els potencials lectors.
Els quatre-cents vuitanta-dos en bloc van respondre
«no» a l’apartat d de l’enquesta, on se’ls demanava si
estarien disposats a confessar en públic que no s’havien
llegit el Quixot.
Com és natural, després d’aquells resultats em vaig
sentir alleujat i una mica menys sol. Sort que no era l’única
persona al món que no s’havia llegit aquella obra
mestra! Tanmateix, a la facultat, els professors del departament
no van valorar en absolut la meva original
aportació a la literatura del Segle d’Or. En lloc d’haver
perdut el temps d’aquella manera, em van dir, el que
hauria hagut de fer era llegir-lo de cap a peus i deixarme
de romanços. Van jurar-me que mai em llicenciaria,
ni en aquella facultat ni enlloc, i que si se me ocurría hacer
el Quijote y hacía pública aquella encuesta de mierda
(paraules textuals) alguien me haría una cara nueva
(també paraules textuals). Com que no sabia ben bé què
era allò de fer el Quixot perquè el llibre no me l’havia
pas llegit, ho vaig deixar estar i em vaig posar en mans
de la Montse.
—L’única condició és que no li diguis que sóc el teu
germà —em va demanar aquell dia el Borja mentre encara
érem al restaurant—. Mira, si ho sabés, tard o d’hora
ficaria la pota... I aquest negoci només tirarà enda-
62