Un crim imperfecte - Labutxaca

var d’ajudar-me. No ho va aconseguir però m’hi vaig
acabar casant.
Amb el Quixot hi tinc un trauma. Només sentir-ne a
parlar em poso nerviós. No sé d’on em ve, però el fet és
que li tinc mania, una mania espantosa, potser perquè
és l’únic llibre del qual tothom en parla bé. Els polítics
citen trossos de memòria, es desfan en elogis i no els dol
gastar-se els nostres impostos en commemoracions i
homenatges, la qual cosa resulta, si més no, sospitosa.
Estic convençut, però, que la majoria dels nostres parlamentaris
mai no se l’han llegit sencer.
Per dir la veritat, jo no he pogut passar mai de les
primeres quaranta pàgines, i això que m’hi he esforçat, i,
esclar, no haver llegit el Quixot tampoc és cap problema
greu, excepte si estudies filologia hispànica. Suposo que
hauria d’haver fet com la majoria, o sigui fer veure
que me l’havia llegit diverses vegades i dedicar-me a repetir,
amb to pompós i convincent, un grapat de tòpics mal
païts. Però en lloc d’això vaig fer, diguem-ho clar, una rucada.
Només em quedava un any per acabar i no se’m va
ocórrer altra cosa que presentar com a treball de final de
curs un estudi que demostrava que gairebé ningú no
s’havia llegit aquell text sagrat de la literatura hispànica.
Vaig perdre el temps fent cinc-centes entrevistes en forma
d’enquesta, ni una més ni una menys, dins i fora de
la facultat, amb una mostra que incloïa totes les classes
socials, des de Pedralbes fins a Santa Coloma de Gramenet.
Dels cinc-cents enquestats, divuit van assegurar que
se l’havien llegit sencer i que els havia agradat molt, però
els quatre-cents vuitanta-dos restants van confessar que
61