Un crim imperfecte - Labutxaca

—Xssssst! Abaixa la veu, home! —va dir posant-se
un dit als llavis.
—Em sap greu —vaig fer amb un xiuxiueig—. Però,
¿l’ha mort ell?
—No diguis bestieses! Vull dir... que suposo que no
ha estat ell, esclar.
—Potser ha estat a cop calent. Potser li ha explicat
allò del quadro, s’han barallat... —vaig plantejar en veu
baixa perquè no ens sentís el taxista.
—No és l’estil d’aquesta mena de gent —va negar
amb el cap—. Els homes com el Lluís Font no maten les
seves dones quan descobreixen que els posen banyes.
Truquen als advocats o es consolen amb la secretària
—va pontificar.
—O sigui, que no saps què ha passat —vaig concloure.
De fet, el Lluís Font havia trucat al Borja i s’havia limitat
a demanar-li que hi anéssim de seguida, que havia
passat una desgràcia.
El taxista semblava encuriosit. Estava més pendent
de la conversa que el Borja i jo manteníem en veu baixa
que de la conducció. El meu germà em va fer un senyal
perquè fos discret.
—Quan arribem, deixa’m parlar a mi —va dir.
De fet, jo sempre ho feia això, deixar-lo parlar a ell.
Ara bé, no sabia pas com justificaria davant la policia o
al jutge la nostra presència a cals Font. Vaig pensar en
l’empresa que no existia i en els impostos que no pagàvem.
Em vaig imaginar la policia escorcollant el nostre
despatx i descobrint que darrere les portes de caoba només
hi havia el mur de la paret, i se’m va fer un nus a
128