Un crim imperfecte - Labutxaca

dada i amoïnada, i gesticulava molt quan parlava. La Lídia
Font, en canvi, va conservar tota l’estona un posat
més aviat fred i distant. En aquell moment el Borja i jo
vam entendre el que la Mariona Castany ens havia explicat
sobre la seva cosina. La Lídia Font, a més de ser una
dona bonica, tenia molta mala llet i sens dubte aconseguia
fer enfurismar els altres. Per l’actitud que mantenia
amb la seva interlocutora, em vaig adonar que no teníem
precisament al davant una deessa ingènua de cabells
daurats.
El Borja i jo vam deduir que estaven negociant alguna
cosa, i que, de les dues, la Lídia Font era la que tenia
la paella pel mànec. La dona morena es va empassar el
vermut d’una atacada i en va demanar un altre. La Lídia
Font amb prou feines va tocar la canya que havia demanat.
D’aquella conversa ens va semblar entendre que la
dona morena pronunciava les paraules «partido», «ovarios»
i «cojones», però la veritat és que ni el Borja ni jo
som experts en l’art de llegir els llavis, que era l’única
cosa que podíem fer a la distància a què ens trobàvem.
La Lídia Font continuava impertèrrita. Ens vam penedir
de no haver triat una taula més a prop, però encara ens
quedaven molts dies de seguiment per davant i no volíem
arriscar-nos que ella sospités si ensopegava amb
nosaltres a cada moment.
Mentre provàvem de llegir els llavis de la Lídia Font
va sonar el mòbil del Borja.
—¿No contestes? —vaig preguntar. El Borja va mirar
el número i va desconnectar el telèfon.
—No, ja trucaré més tard.
102