Un crim imperfecte - Labutxaca

El Lluís Font se l’escoltava en silenci mentre es movia
d’un costat a l’altre amb la cadira amb rodes on estava
arrepapat. Semblava una mica decebut, i el Borja va
afegir:
—Aquests assumptes porten el seu temps, sobretot
si s’ha d’anar amb compte... Ara bé, hi ha una cosa...
—va plantejar el meu germà amb prudència.
—¿Sí? —el Lluís Font va alçar les celles, encuriosit.
—Bé, potser és una fotesa... Potser no hi té res a veure,
amb l’assumpte del quadro...
—¿De què es tracta? ¿Han descobert alguna cosa estranya?
—Potser m’ho va semblar a mi, però el nostre
client semblava que de cop i volta s’havia trasbalsat una
mica.
El Borja va treure una petita agenda de tapes negres
de la butxaca de l’abric i li va fer un resum del que havia
succeït durant la setmana que havíem estat seguint la seva
dona. Es va esplaiar explicant-li la trobada amb la dona
morena al Sandor i l’entrevista que la Lídia Font havia
mantingut amb el desconegut del Zurich. La dona morena,
el Lluís Font va semblar que la reconeixia de seguida,
però no va fer cap comentari. Pel que fa a l’altre
home, en canvi, es va mostrar molt més interessat. Semblava
sincer quan deia no tenir ni idea de qui podia ser.
—¿N’està segur, que no era el pintor, aquest tal Pau
Ferrer? Potser fa veure que és fora perquè no l’emprenyin...
—va fer una pausa—. Jo mateix faig servir aquesta
excusa, de vegades.
—De cap manera —vaig dir jo—. No s’assemblava
gens a les fotografies que hem trobat a internet. L’home
del Zurich era molt més jove.
116