Un crim imperfecte - Labutxaca

gust que això em suposaria personalment, comprendran
que no em beneficiaria gens que s’esbombés que la Lídia...,
no que li han fet un retrat, esclar, sinó que...
—Comprenc —va assentir el Borja amb un posat
seriós que venia a dir que no calia que s’estengués en detalls
que resultaven humiliants. Segurament la seva dona
es beneficiava un home més jove, un artista que la devia
afalagar amb retrats com aquell a canvi de qui sap quins
regals. L’únic problema era que no havia sabut ser prou
discreta perquè el marit no se n’assabentés.
Sens dubte, del que el diputat tenia por era de l’escàndol.
Si es descobria que la dona del futur candidat a la Presidència
de la Generalitat tenia un embolic de pantalons
(no tant perquè el tingués com pel fet que hi hagués
aquell quadro delator pel mig), allò podia significar la fi
de les aspiracions polítiques del Lluís Font, dirigent i cara
pública d’un partit polític catòlic, conservador i nostàlgic
de les glòries patriòtiques d’altres èpoques. L’escàndol seria
silenciós, perquè aquí les coses no les fem com als Estats
Units o Anglaterra i encara és possible, en alguns
casos i en certs ambients, impedir que s’esbombin determinats
assumptes. Tanmateix, però, les conseqüències serien
les mateixes. Potser no sortirien grans titulars als diaris,
però hi hauria murmuracions, trucades i pressions
per aconseguir que un marit banyut deixés de ser la cara
visible d’un partit que s’inspirava a parts iguals en la ideologia
del Vaticà i el neoliberalisme més furibund.
El Lluís Font ens va demanar si ens molestava que
fumés, es va encendre un cigarret i va continuar.
—Fa dues setmanes vaig enviar el meu secretari a
París i vaig fer que comprés el quadro discretament. Di-
36