Un crim imperfecte - Labutxaca

dir que no m’esperava que em regalés res... Se suposa
que ets tu, el seu nebot... Encara com hi has pensat!
—De fet, ha estat un error, noi —va somriure—,
perquè no hi havia pas caigut. Li he donat el regal que
havia comprat per a la Montse. No sé si li agradarà. Espero
que sí.
—¿Puc preguntar què era? —sentia certa curiositat
per saber quina mena d’obsequi els podia escaure alhora
a la meva Montse i a la riquíssima Mariona Castany.
—Un collaret de les Muntanyes Atles del Marroc —va
dir—. Sé que a la Montse li agraden aquestes coses ètniques.
Espero que la Mariona ho consideri un detall exòtic,
si més no. Aquesta tarda hauré de passar un altre cop
per la botiga.
—Encara sort de l’avançament del diputat!
—Sí, ni caigut del cel.
—Després, si no et fa res, podríem passar per can
Bolet —vaig proposar—. Ara ja és una mica tard... He de
comprar el cava i el pastís per a demà, però si no et va
bé... —vaig pensar que, com que era divendres, potser
hauria quedat amb la Merche.
—La Merche se’n va a esquiar amb el seu marit i serà
fora tot el cap de setmana —va explicar-me com si m’hagués
llegit el pensament—. Mira, de fet podem deixar
córrer la investigació fins dilluns. Haurem de seguir-la,
la Lídia Font, almenys durant algunes setmanes, a veure
on es fica. Merda! —va fer una pausa mentre esquivava
un cotxe que s’havia saltat un semàfor—. Daixò, mentrestant
podries provar a veure què hi trobes, a internet,
de la Lídia Font i d’aquest tal Pau Ferrer. Potser ens estalviarà
feina.
87