Un crim imperfecte - Labutxaca

vam quedar al saló amb dos policies que no ens treien
l’ull del damunt, sobretot al Borja. Al cap d’uns cinc minuts,
el policia va tornar i ens va explicar que semblava
que no era res, només un atac de nervis. Poc després va
entrar el Lluís Font, una mica més tranquil.
—Està molt trasbalsada però està bé —va explicar
visiblement preocupat—. S’ha pres una pastilla i d’aquí
a una estona vindrà la seva tieta a buscar-la. Està desfeta,
esclar... Serà millor que aquesta nit s’estigui a casa els
oncles. —I va afegir, en veu baixa—: Pobra Núria, només
li faltava això...
—Acaba de llegar el señor juez —va informar una
mica nerviós un dels policies que hi havia fora.
El jutge, que era bastant jove (sobre els trenta, diria
jo), va entrar amb el posat poc dissimulat de qui li han
aixafat la guitarra. Se’l veia competent però inexpert, i
quan li van explicar que allò semblava un enverinament
amb alguna mena de substància fulminant i que el Borja
s’havia cruspit un marron glacé de la mateixa capsa
de la qual havia menjat la víctima, es va emprenyar com
una mona. Va esbroncar els policies i ens va fer fora de
l’habitació a crits. Després de mirar-s’ho tot per sobre,
va ordenar l’aixecament del cadàver. Mentrestant, la
policia judicial regirava l’habitació, agafant mostres i
empremtes. També es van endur la capsa de marron
glacé i l’ampolla i la copa de conyac, on encara hi havia
un parell de dits de licor i una marca visible de pintallavis
vermell.
El jutge va citar el Lluís Font perquè anés l’endemà a
declarar i li va recomanar que portés un advocat. A nosaltres
ens va demanar que estiguéssim localitzables. Tan
138