Un crim imperfecte - Labutxaca

gueixi la teva dona (o la teva amant, que és el que més
sovint ens demanen), i que després algú amb cara de pomes
agres et presenti un dossier gruixut i una factura
més gruixuda encara que et confirma que no passes per
la porta, que demanar-li informalment a un amic que
bonament s’assabenti del que pugui a canvi d’una generosa
gratificació. Nosaltres som aquest amic: no utilitzem
micròfons ni fem fotografies, no tenim expedients
arxivats ni redactem llargs informes. Tot és de paraula, i
sovint expliquem a l’amic-client el que hem esbrinat asseguts
tranquil.lament prenent una copa en alguna de les
poques cocteleries decents que, segons el Borja, queden
a Barcelona. No pas com els dos empleats anònims d’alguna
d’aquestes sòrdides empreses de detectius que s’anuncien
amb lletres de pam als balcons, sinó com dos
amics comprensius que, si cal, també saben trobar una
paraula de consol i oferir una esquena sobre la qual plorar
quan algun client vol desfogar-se. «Tant com puc»,
aquesta és la nostra divisa, molt ben triada pel Borja, de
la nostra època (no gaire feliç) d’escoltes. Com diu ell, fa
referència tant a la nostra ètica professional, que la tenim,
com als honoraris, sempre una mica exagerats, que
intentem cobrar-los.
Per descomptat, quan vaig acceptar la proposició del
Borja d’associar-me amb ell mai no em vaig imaginar
que les coses arribarien a complicar-se tant, ni que, de
retruc, tots dos acabaríem involucrats en un cas d’assassinat
que ens tocaria provar de resoldre. He d’aclarir,
però, que ni el Borja ni jo teníem (ni de fet tenim a hores
d’ara) la més mínima idea de com investigar aquesta
mena de situacions. En realitat, tots els nostres coneixe-
18