Un crim imperfecte - Labutxaca

—Esto, Marcelo, hágame el favor de traerme dos paquetitos
que hay en mi estudio, los que están envueltos con
papel de color rojo, si es tan amable.
—Este, ¿lo qu’están ensima mimo del escritorio? Me
paresió verlo esta mañana, cuando ordenaba la piesa...
—Sí, sí, esos dos. Gracias.
I va afegir:
—És el meu regal de Nadal.
Al cap d’un parell de minuts, el Marcelo va tornar a
aparèixer amb un somriure servicial i dos paquets perfectament
embolicats amb un paper vermell i brillant.
Al Borja li va tocar el més petit, i a mi el paquet pla i
allargat, que, amb tota seguretat, contenia una corbata.
—Teniu. Ja els obrireu a casa.
—Este, si la señora no desea nada más... Me ha paresido
oír que xhamaban a la puerta, y como la muxhaxha
está en la cosina, preparando el almuerso...
—Ves, Marcelo, ves a abrir. Y de paso acompaña a los
señores...
—No t’havies d’haver molestat —va dir el Borja, galant—.
Jo també tinc una cosa per a tu, no et pensis que
me n’he oblidat —i es va treure de la butxaca de l’abric
una capsa que també anava molt ben embolicada, encara
que d’una manera més discreta—. Bon Nadal, Mariona.
—Quina il.lusió...! —va somriure com una nena
petita—. Ai, m’encanten les sorpreses! Gràcies. El posaré
sota l’arbre, amb els altres regals, i l’obriré la nit de
Nadal.
Jo em vaig posar vermell, perquè no li havia portat
res. No se m’havia acudit, ni el Borja m’ho havia suggerit
en cap moment. Com sempre, ell va salvar la situació.
84